“El Vietnam encara no s’ha recompost com una sola nació”

  • L'escriptora Nguyen Phan Que Mai és un dels autors vietnamites més valorats i llegits avui al món · Després de ‘El canto de las montañas’, s’acaba de publicar en castellà ‘Niños de la calle’

VilaWeb
L'escriptora Nguyen Phan Que Mai (fotografia: Vũ Thị Vân Anh).
Xavier Montanyà
13.05.2024 - 01:50
Actualització: 13.05.2024 - 09:28

La novel·la The Mountains Sing (El canto de las montañas, AdN, 2021) de l’escriptora vietnamita Nguyen Phan Que Mai, comença amb una dedicatòria emotiva i potent, tota una declaració d’intencions: “Per a la meva àvia, que morí quan hi va haver la gran fam; per al meu avi, que morí per culpa de la reforma agrària; per al meu oncle, a qui la guerra del Vietnam va consumir la joventut. Per als milions de persones, vietnamites i no vietnamites, que van perdre la vida a la guerra. Tant de bo el nostre planeta no torni a veure un altre conflicte armat.”

Nguyen Phan Que Mai va néixer l’any 1973, durant la guerra del Vietnam, en un petit poble del nord. Quan tenia sis anys, els seus pares van decidir de traslladar-se al sud, al delta del Mekong. La seva història personal i familiar, com la de tota la seva generació, és profundament marcada pel dolor de la guerra, els desplaçaments, la crisi de la postguerra i tots els traumes i silencis, conseqüència d’aquells anys, que encara arrossega el poble vietnamita. Poetessa, guanyadora dels premis vietnamites més importants, ha esdevingut una novel·lista molt valorada i àmpliament llegida al món. Ha publicat dotze llibres de poesia, ficció i no-ficció en vietnamita i anglès. És traduïda a més de vint llengües.

Entrevista a l'hotel Rex, a Ciutat Ho Chi Minh (Saigon) (fotografia: Xavier Montanyà).
Entrevista a l’hotel Rex, a Ciutat Ho Chi Minh (Saigon) (fotografia: Xavier Montanyà).

En castellà va publicar primer El canto de las montañas, una narració esplèndida sobre tres generacions d’una família vietnamita, que il·lustra les vicissituds i els drames del seu poble viscuts en dècades de guerra, violència, por, silenci i repressió. Amb totes les seqüeles que arriben fins avui, cinquanta anys després de la fi del conflicte. A més de la qualitat literària dels seus escrits, Que Mai ens submergeix vivament en les essències de la cultura vietnamita, la música, els refranys, la tradició, els sabers i creences populars, i ens relata els traumes i els sofriments de generacions, una crua realitat molt sovint ignorada per la cultura occidental, encara tenyida per la persistència del relat colonialista i pro-americà.

Ara fa poc, ha publicat Dust Child (Niños de la calle, AdN, 2024), una novel·la que treu a la llum un altre episodi històric poc conegut. Les vides difícils amb problemes de tota mena (sentimentals, identitaris, polítics, socials, burocràtics, racials, familiars, etc.) que sofreixen desenes de milers d’amerasiàtics, fills de soldats americans i dones vietnamites, que van ser abandonats o marginalitzats després de la guerra.

La major part dels anomenats despectivament dust child van viure el rebuig social, l’internament en camps de reeducació, la dispersió familiar, la solitud i la pobresa. Les seves vides, tal com descriu la novel·la, molt ben documentada, han estat una constant batalla per la seva dignitat, contra la injustícia i la marginació, alhora que provaven de recompondre el seu passat cercant les seves mares o els seus pares naturals, al Vietnam o als EUA. Una vegada més, Nguyen Phan Que Mai, amb gran sensibilitat literària, ens descobreix un món real complex, cruel i dur, que és molt desconegut. Una vegada més, l’escriptora rescata del silenci importants episodis ignorats de les vicissituds reals del poble vietnamita al segle XX.

Que Mai em cita una tarda al mític hotel Rex de Ciutat Ho Chi Minh (Saigon), on durant la guerra s’allotjaven militars americans i era punt de reunió de corresponsals estrangers i diplomàtics. L’han descrit en llibres, com ara L’americà impassible, de Graham Greene, i Despatxos de guerra, de Michael Herr. Si als anys de la guerra els amplis finestrals que donen al carrer estaven protegits per sacs terrers i soldats armats, ara l’establiment és al centre d’un dels barris comercials més exclusius de la ciutat. Allò que abans eren carrerons amb boîtes de nit i bordells per als soldats americans, ara són luxosos establiments d’Armani, Dolce & Gabbana, Givenchy, Chanel o Loewe, com als Champs Elisées de París.

La selva, arrasada per l'agent taronja. Museu de la Guerra a Ciutat Ho Chi Minh (Saigon) (fotografia: Xavier Montanyà).
La selva, arrasada per l’agent taronja. Museu de la Guerra a Ciutat Ho Chi Minh (Saigon) (fotografia: Xavier Montanyà).

A Dust Child descobriu un drama humà molt desconegut i complex, que afecta desenes de milers de fills de la guerra. Es nota que ho heu investigat molt.
—Sí, primer com a periodista, vaig entrevistar molts veterans que tornaven al Vietnam i volien retrobar les seves dones i els seus fills vietnamites. Vaig escriure reportatges als diaris nacionals i els vaig ajudar a retrobar-se, com a periodista i com a voluntària. Fins avui. Són històries que et trenquen el cor. El món ho havia de saber. La meva és la primera novel·la sobre ells. Volia demostrar que la guerra va devastar la raça humana més enllà d’allò que sabem de les ferides físiques. És la destrucció de les famílies, la societat, la cultura, la naturalesa i el trauma heretat per generacions.

També feu visible el problema de moltes noies, que es van haver de guanyar la vida als bars de nit i als bordells.
—He provat d’omplir el buit que hi havia sobre elles en la literatura, tant dels fills com de les mares.

Van ser moltes?
—Abans d’investigar la qüestió a fons, no sabia que hi havia hagut centenars de milers de dones que treballaven als bars per servir als americans, copes i sexe.

Com canvia el vostre relat el tòpic que hi ha als films de Hollywood sobre aquesta qüestió?
—A les pel·lícules americanes elles són objectes sexuals i una mica estúpides. Per contra, jo he volgut explicar la realitat que van viure. La seva valentia i els sacrificis que van haver de fer, les seves lluites i les decisions greus que havien de prendre, per exemple, quan havien d’abandonar els seus fills per salvar-los.

La vostra visió, ficcionada, però completament basada en històries reals que es complementen, posa de manifest un problema humà molt complex, transcendental. Molts lectors no ens ho podíem ni imaginar.
—Normalment, una de les armes de la guerra és la deshumanització de l’altre. Un veterà americà em va explicar que quan venien cap al Vietnam a l’avió, el seu comandant els va dir que no es preocupessin per matar vietnamites, que la vida ací tenia poc valor, que els vietnamites hi estaven acostumats perquè havien lluitat durant molts anys contra diverses nacions. Ho he posat a la novel·la. Era la tècnica de l’exèrcit. Deshumanitzar-nos perquè fos més fàcil matar-nos. Com si fos un país de salvatges que havia de ser rescatat.

Als vostres llibres hi ha una reivindicació ferma del paper important de les dones en la guerra i en la societat vietnamita.
—Durant la guerra va haver-hi dones molt fortes que no hem d’oblidar. La dona que dirigia Vietnam del Sud, Madam Nhu, Lady Dragon, era la germana política del president Ngo Dinh Diem. Molts segles abans, vam tenir les germanes Trung, dirigents del primer moviment independentista, que muntaven elefants i ens van alliberar dels xinesos. Una de les poetesses més influents que va escriure sobre sexe era una dona. Al nostre equip de futbol nacional, les millors són les dones, etc. I històricament, han estat tractades injustament.

Us inspireu en allò que heu après de les dones de la vostra família i la seva història o ho expliqueu perquè les dones són infravalorades en la història de Vietnam?
—Per totes dues coses. En la cultura popular hi ha molts proverbis que menystenen la dona. Com un que poso al llibre: “Les dones no poden pixar per damunt de l’herba.” No ho suporto. Les dones són un dels pilars de la nostra societat i són tractades molt injustament. A les guerres contra els francesos i els americans van lluitar al front com els homes, i les que van restar a la rereguarda van ser el suport dels homes, també.

Camperoles i milicianes. Museu de la Dona del Vietnam, a Hanoi (fotografia: Xavier Montanyà).
Camperoles i milicianes. Museu de la Dona del Vietnam, a Hanoi (fotografia: Xavier Montanyà).

Què heu descobert sobre les noies que treballaven de cambreres i prostitutes?
—Les seves vides eren molt complexes. Ho he volgut investigar i explicar-ho. També com van poder sobreviure després de la guerra, el tema dels fills dels soldats, etc. Vaig crear els personatges de dues germanes perquè jo no tinc cap germana i m’hauria encantat. Em feia més difícil de decidir què els passaria a la ficció. També volia parlar de l’amor entre germanes.

És com si els personatges t’anessin descobrint la història.
—Sí, quan escric un llibre no tinc idea de què passarà al final. Només tinc una idea dels personatges. Volia incloure un amerasiàtic fill de soldat que fos negre. Volia parlar del racisme dels vietnamites. Poden ser-ho molt, sobretot amb la gent de pell fosca.

Sembla com si el color de la pell fos un símbol de classe.
—Sí. Aquí les dones es posen guants, barrets, màscares, etc. Per protegir-se del sol. Ser fosc vol dir pertànyer a una classe inferior. El cànon de bellesa fins avui el marca la gent blanca. Volia parlar-ne. Volia descolonitzar-nos la ment.

Feu ficció amb elements i personatges gairebé extrets literalment de la realitat.
—Sí, moltes coses les he apreses de la realitat.

Per exemple?
—Una negra amerasiàtica em va explicar que una vegada havia volgut trobar una feina de rentar plats perquè no havia pogut anar a l’escola i no sabia llegir ni escriure. El propietari del restaurant li va dir que no podia contractar-la perquè si ella rentava plats, els embrutaria encara més. És una història verídica que he introduït a la novel·la.

Quins altres personatges crèieu imprescindibles?
—També volia crear el personatge d’un home americà. Els homes americans han escrit les paraules que diem les dones vietnamites a les seves novel·les. Ho he volgut capgirar. He volgut escriure la veu d’un home americà.

Deu haver estat complicat…
—Era molt difícil, però tinc experiència. He treballat durant molts anys de voluntària per ajudar als veterans americans que volien tornar al Vietnam. Els feia de traductora, els he acompanyats als camps de batalla, els he ajudats a trobar-se amb els seus antics enemics, amb les seves dones vietnamites o fills, etc. O sigui que els coneixia prou bé. He volgut posar el trauma dels vietnamites i dels amerasiàtics al mateix nivell que el dels americans. Si mires els films de Hollywood, som el teló de fons de les històries americanes. Ho he volgut situar tot al mateix nivell.

De petita, coneixíeu criatures ameriasìtiques filles de soldats americans?
—Sí, al meu veïnat hi havia nens mestissos i no podien anar a escola, sofrien discriminacions de tota mena, hi havia cançons que se’n burlaven, els insultaven. La majoria no van anar a escola, rebien menyspreu i els pares els havien abandonat.

Tal com expliqueu al llibre, després les coses van canviar. Van tenir l’oportunitat d’anar als EUA, però molts van ser enganyats o usats.
—Sí. Quan es va aplicar l’Amerasian Homecoming Act, aprovada l’any 1987 pel Congrés dels EUA, es van fer molt populars. Podien obtenir un visat de vuit mesos si demostraven que eren fills d’americans. Llavors tothom volia ser amic seu. Van ser usats i enganyats. Molts van ser abandonats quan van arribar als EUA per la mateixa gent que aparentava ajudar-los, afillant-los o finançant-los el viatge. Molt poca gent sap aquesta història i passa avui.

Batalló d'artilleria femenina. Museu de la Dona del Vietnam, a Hanoi (fotografia: Xavier Montanyà).
Batalló d’artilleria femenina. Museu de la Dona del Vietnam, a Hanoi (fotografia: Xavier Montanyà).

De totes les històries reals d’amerasiàtics que heu conegut, quina us ha impressionat més?
—Una mestissa vietnamita blanca em va explicar una història terrible. La seva mare era traficant d’heroïna i la va parir a la presó, just després de la fi de la guerra. I va donar-la a una dona que era en llibertat perquè la cuidés. Ella se la va endur al poble i la va explotar com a criada. Quan es va fer gran, va haver de treballar molt per obrir-se camí a la vida.

Amb la mare empresonada què va passar?
—Quan va sortir en llibertat van recuperar el contacte. Parlaven alguna vegada. Un dia li va explicar que el seu pare era americà i sabia qui era. Van pactar que, si el trobava, s’enduria la mare amb ella als EUA.

El va trobar?
—Sí. Per internet, amb les dades de la mare i molta paciència, el va localitzar. El pare es va sorprendre molt d’haver-la trobada i va voler venir al Vietnam i fer-se càrrec de les seves responsabilitats. Quan es van trobar, per ella va ser el dia més feliç de la seva vida. L’home es va divorciar de la seva dona americana perquè no hi estava d’acord. Entre la paperassa oficial s’havien de fer una prova d’ADN. Va ser negativa. La mare s’havia inventat que ell era el pare per poder anar totes dues als EUA.

Com va acabar?
—Fatal. El pare divorciat va trencar amb la seva filla falsa. La filla, amb la mare. Va perdre tots dos pares. Va continuar investigant i finalment va trobar el seu pare americà veritable, però ja s’havia mort. Uns mesos abans d’anar cap als EUA la seva filla va morir en un accident. Ara és allà i treballa en una fàbrica americana. És una tragèdia.

Hi ha un personatge del llibre que diu: “La pau no arriba quan una guerra s’acaba.”
—Una poetessa vietnamita ha escrit: “Al final de cada guerra, guanyi qui guanyi, la gent sempre perd.” Això: la gent sempre perd. Encara que el Partit Comunista guanyés la guerra, els soldats comunistes encara pateixen del trauma i aquesta és la mena de lluita que no s’acaba mai. La guerra va dividir el nostre país.

Sí, ho expliqueu molt bé a The Mountains Sing.
—A gairebé totes les famílies hi ha divisió. Dins la mateixa família hi ha gent que va lluitar pel nord i uns altres pel sud. Eren enemics. Per això el perdó i la reconciliació són tan difícils encara avui. El Vietnam encara no s’ha recompost com una sola nació. Encara hi ha gent que es va escapar i no ha tornat. Conec vietnamites als EUA que rebutgen de tornar i ho prohibeixen als fills. És molt trist per ells.

És clar, perquè ja deuen ser grans. Fa cinquanta anys de la fi de la guerra. Deuen tenir més que nostàlgia.
—Sí. Ja en tenen setanta llargs. Pengen fotografies del Vietnam a Facebook, de paisatges, de menjar… Pels vietnamites el lloc de la terra natal és sagrat. És el lloc on enterres el teu cordó umbilical. És un lloc sagrat on hi ha la teva carn i la teva sang. Però no hi volen tornar perquè diuen que han perdut la seva terra a mans dels comunistes. Però, com que no han vingut, no han vist que el país ha evolucionat.

Creieu que la vostra literatura els pot ajudar?
—Vull arribar als vietnamites que van fugir i tornar-nos a reunir tots. He parlat amb molts que m’han llegit i són a l’estranger. Normalment, els del sud, la boat people, no llegien històries sobre el nord. Les consideren històries de l’enemic. Molts d’ells m’han dit que The Mountains Sing és el primer llibre del nord que han llegit. I han pogut saber que la gent del nord també va patir. Tots vam patir.

Què recordeu o què us han explicat que va patir la vostra família en temps de guerra?
—Vaig néixer el 1973, dos anys abans no s’acabés la guerra. Recordo haver vist molta destrucció al meu voltant pertot arreu. Jugava a fet i amagar en un refugi antiaeri. El meu avi havia cavat un refugi sota uns bambús molt grans que teníem a casa… Per amagar-nos dels soldats francesos i, després, de les bombes americanes. Era molt petita. També recordo les dones que esperaven el retorn dels homes, la gent que perdia familiars al front o en els bombardaments… De més gran, creia que la gent veuria què ens havia passat a nosaltres i s’aturarien totes les guerres. És molt dolorós veure quantes n’hi ha, al món. Escric sobre guerres per treballar per la pau.

VilaWeb
VilaWeb
Vida quotidiana al carrer, a Hanoi (fotografia: Xavier Montanyà).
A Hanoi, tot passa al carrer. És on hi ha la vida (fotografia: Xavier Montanyà).

Els vostres pares com la van viure, la guerra?
—Eren mestres i grangers. Jo vaig ser a punt de morir moltes vegades sota les bombes americanes. Quan encara era un nadó a la panxa de ma mare, en un bombardament, ella es va llançar dins el refugi, i va pensar que em perdria, però afortunadament vaig sobreviure. El meu pare va perdre la seva primera promesa en un altre bombardament.

També hi ha militars a la vostra família. Com us va afectar la divisió nord-sud?
—Dos dels meus oncles van lluitar a la guerra. Un amb l’exèrcit del nord i l’altre, amb el del sud. La nostra família estava molt dividida.

Amb els anys us heu reconciliat?
—El meu oncle de l’exèrcit del sud va morir al camp de batalla. El del nord també va morir. Crec que pels gasos de l’agent taronja. A la novel·la en parlo. Estava molt unida al meu oncle del nord. Va estar molts mesos al front i es va morir abans no em fes escriptora. Sempre estava molt trist. No parlava gaire. Sempre m’he penedit de no haver-hi parlat més. Potser tenia por.

Com heu pogut reconstruir la seva història si no us la va poder explicar?
—Vaig entrevistar molts veterans de guerra per ser capaç d’escriure el capítol que li dedico. Volia imaginar-me com havia estat el meu oncle. Un veterà em va explicar que, quan passaven mesos caminant i vivint a la jungla, els avions americans els ruixaven amb l’agent taronja. Ells no sabien res de res. El comandant li va dir que pixés al mocador i se’l posés al nas per respirar. Els efectes d’intoxicació dels gasos duren fins avui. És una història real que explico. Com quan la gent tapava les parts metàl·liques de les bicicletes perquè no reflectissin la llum del sol i els avions els descobrissin.

Un dels personatges diu: “La literatura és una forma de purificació.” Per a vós també ho és?
—Tinc el sentiment que, quan escric, medito. M’escapo de totes les responsabilitats d’aquest món. Fujo a un altre món. Crec que la literatura ens pot salvar.

La literatura us ha salvat?
—Sí. Quan era molt petita. Vaig créixer al sud de Vietnam. La meva família era pobre. Els meus pares es van arruïnar. Algú els va estafar. Ho van perdre tot, de sobte. Jo em vaig enfonsar. La meva mare va haver de vendre gelats al carrer i jo m’havia de llevar cada dia a les quatre de la matinada per anar a collir espinacs d’aigua i vendre’ls al mercat. En acabat, anava a escola.

Com ho vau solucionar?
—Vam provar de vendre la casa i no ens en vam sortir perquè tothom deia que estava maleïda. Els vietnamites són molt supersticiosos. La gent a qui devíem diners va venir i s’ho van endur tot. Inclosa la meva bicicleta i una casset que feia servir per aprendre anglès. I les gallines. Tan sols van deixar els meus llibres. I aquests llibres em van salvar.

Us devia afectar molt com a nena.
—Sí. Vaig perdre l’esperança en la gent. Van ser molt cruels amb nosaltres. Però els llibres em van ajudar a recuperar les forces. Em van salvar. Quan llegia, podia evadir-me, tornava a creure en la gent.

Nguyen Phan Que Mai: "A Hanoi vaig recuperar les olors, els colors, el soroll de la vida" (fotografia: Xavier Montanyà).
Nguyen Phan Que Mai: “A Hanoi vaig recuperar les olors, els colors, el soroll de la vida” (fotografia: Xavier Montanyà).

Com vau decidir de passar de lectora a escriptora i aprendre l’ofici?
—Vaig néixer al nord, però a sis anys la meva família va anar al sud, al delta del Mekong. Érem com dos països diferents. Jo no els agradava perquè parlava el dialecte del nord. Em deien de tot… A l’escola m’assetjaven, però escriure em va donar una veu. Era la millor de la classe escrivint i tots em van començar a mirar d’una manera diferent. Vaig començar a tenir amics. Era molt tímida, tenia por, no m’atrevia a parlar a classe. L’escriptura em va donar veu i força.

No devia ser fàcil voler ser escriptora al Vietnam de l’època.
—No. Els meus pares i els meus germans em van aconsellar que no ho fes. Aquí molts escriptors han estat detinguts i empresonats… A més, no poden viure de la seva feina. Fins i tot avui. Havia de treballar per ajudar la família perquè érem pobres. Vaig aconseguir una beca del govern australià per estudiar administració i direcció d’empreses a la Universitat de Melbourne.

I quan vau tornar us vau fer empresària?
—Vaig ser directora de màrqueting d’una empresa australiana. Vaig abandonar el somni d’escriure. Volia guanyar diners, ajudar els pares, construir-los una casa… Però llavors vaig conèixer el meu marit.

I us va canviar la vida…
—És alemany. Treballa en qüestions d’assistència al desenvolupament i en plans contra la pobresa per institucions internacionals. Viatja molt. Jo també havia de fer-ho. Els vietnamites tenim un refrany que diu que la bona sort s’amaga darrere la mala sort. Gràcies a ell vaig anar a viure al Bangladeix i vaig trobar feina de bibliotecària i aleshores va recomençar tot. Era feliç envoltada de llibres, llegint-los, ordenant-los, encarregant-los, etc.

Però vau deixar enrere la carrera i els diners que calien tant als vostres pares al Vietnam.
—Vaig deixar el Vietnam quan era la millor inversora en el mercat de valors i molt activa en el món immobiliari i de negocis. Vaig pujar molt amunt al món empresarial, però hi havia molta corrupció. Fer negocis ací és molt dur. Tothom vol una comissió per sota la taula. Era repugnant. Volia aplicar els principis que havia après a la universitat australiana, però això, al Vietnam, és molt difícil. Després vam tornar a Hanoi perquè ell tenia una feina a la Comissió Europea. Jo treballava per a una organització holandesa de desenvolupament.

Hanoi us va tornar a despertar la vocació d’escriptora?
—Era meravellós. Anava en moto pels carrers i tot em significava molt: les olors del menjar, les flors, els sorolls. Aquí la vida és al carrer. Vaig començar fent poemes a la moto. Els penjava en un bloc. Van ser un èxit. Em valorava molta gent. Després vam anar a les Filipines i vaig començar a escriure en anglès. Vaig acabar els estudis de doctorat en filosofia i lletres. Crec que em vaig poder convertir en una escriptora a temps complet perquè era fora del Vietnam. Volia escriure a la manera vietnamita, però no era fàcil.

Per què?
—Perquè la censura al Vietnam és molt dura. Tinc molts amics que no poden publicar en vietnamita. Si parlen d’afers delicats, els retiren del mercat, la policia els vigila. Escriure en anglès per mi va ser meravellós. Ara es tradueixen al vietnamita.

Deu ser com lluitar contra el vell colonialisme al seu terreny.
—Exactament. Aquests llibres són la meva lluita contra el colonialisme. He trobat lectors que han volgut venir al Vietnam després d’haver-me llegit. Sempre he pensat que la feina d’un novel·lista és com plantar un arbre. Com més investiguem, com més en sabem, més fertilitzem el jardí, que és el que som nosaltres ara. Són els lectors els qui donen les flors i els fruits a l’arbre. Tu ho fas. Sense vosaltres, l’arbre naixeria mort.

Nguyen Phan Que Mai: "Anant en moto vaiig tornar a escriure poesia" (fotografia: Xavier Montanyà).
Nguyen Phan Que Mai: “Anant en moto vaiig tornar a escriure poesia” (fotografia: Xavier Montanyà).

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any