Narcís Puig: “La gent et diu que el teatre és car, però quan parlen de concerts no es queixen tant”

La tardor és una de les estacions preferides dels afeccionats al teatre, perquè del setembre al desembre es fa el festival Temporada Alta, el festival d’arts escèniques més destacat del país. Fa anys que s’ha estès més enllà de Salt i Girona, els principals nuclis del certamen, i això ha permès d’arribar a més llocs i, sobretot, a un públic molt més divers.

El certamen d’enguany, el trenta-quatrè, va començar el cap de setmana del 18 i 19 de setembre amb dos concerts mítics de Patti Smith, acompanyada de la seva banda, a l’Auditori de Girona. Continua aquest cap de setmana amb El Monstre, de Josep Maria Miró, al Teatre de Salt. La programació és extensa: hi ha un total de 92 espectacles, 16 dels quals internacionals. Un d’aquests espectacles és Hamlet, de Thomas Ostermeier, una de les propostes dramatúrgiques que més ha marcat l’escena europea. Una altra proposta destacada és The Hague, del director búlgar Galin Stoev i escrita per la ucraïnesa Sasha Denisova. I un any més, la creadora Angélica Liddell hi estrenarà la seva nova proposta, Seppuku, el funeral de Mishima. La proposta de Liddell combina el ritual amb el dolor amb Mishima com a referència, i es farà de matinada. Us recomanem de fer un cop d’ull a la pàgina web del festival per a no perdre-us cap detall de la programació.

Per parlar del festival, entrevistem Narcís Puig, nou director artístic del Temporada Alta, ara que Salvador Sunyer s’ha jubilat. Tot i que és el primer any que Puig és a primera línia, en fa molts, quinze, que ha programat el festival a quatre mans amb en Sunyer. Així doncs, coneix el festival pam a pam. També aprofitem l’avinentesa per parlar de com va convertir-se d’un espectador afeccionat a un de professional, i de com va deixar la feina d’informàtic per a treballar al món del teatre.

—Teniu una trajectòria professional curiosa, però comencem pel principi: com va entrar el teatre a la vostra vida?
—Per via familiar. Jo sóc d’un poble petit, l’Armentera. No teníem teatre cada setmana, però els meus pares, quan anaven a Barcelona amb els amics, al vespre anaven al teatre. Recordo molt esmorzar l’endemà i que comentessin què havien vist la nit anterior. Aquest seria el meu primer record teatral.

—I quin és el primer espectacle que recordeu?
—Quan encara era força petit, vam anar a veure un musical que es deia El diluvio que viene, al Teatre Victòria. En vaig sortir fascinat! A partir d’aquell moment, els meus pares intentaven buscar coses que jo també pogués veure. Però això passava tres o quatre vegades l’any, no era una cosa continuada.

—A casa hi havia un ambient gaire cultural? De llegir molt, anar al teatre, a exposicions…
—No. El meu pare era pagès. No era un ambient amb gaire presència cultural. Els agradava el teatre, però sense cap pretensió intel·lectual.

—Va arribar un moment que us vau tornar un autèntic afeccionat del teatre. Quan?
—Quan vaig anar a estudiar a Barcelona. El primer any, vaig veure alguns èxits de cartellera. El segon, ja vaig començar a anar-hi d’una manera sistemàtica, perquè vaig fer-me l’abonament del Romea. Al cap d’uns anys, veia dues o tres coses la setmana, després tres o quatre… Quan ja treballava, vaig entrar a l’Associació d’Espectadors del Lliure. Allà vaig començar a conèixer gent del sector i viatjar per veure espectacles.

—Però treballàveu d’informàtic.
—Sí. Jo vaig estudiar informàtica i vaig treballar a l’IBM fins als trenta-nou anys!

—Moment en què Àlex Rigola va proposar-vos de treballar al Lliure amb ell. Com va anar, això?
—Primer vaig entrar a l’Associació d’Espectadors del Lliure com a espectador, però de seguida vaig entrar a la junta. Formava part d’una comissió que organitzava viatges. Allà vaig començar a tenir contacte amb alguns artistes. A més, hi havia el Bar Raval, que era un punt de trobada amb els actors. Quan estrenaven un espectacle, després la gent anava al Raval a fer la copa. Era com el bar d’un poble: tu hi anaves i ja sabies que algú t’hi trobaries. D’alguna manera, vaig convertir-me en un personatge que no es dedicava al món del teatre, però que era per allà. Una de les persones que hi vaig conèixer va ser en Rigola. Vaig viure molt de prop el començament de la seva carrera. En un moment en què jo vivia a Bilbao per un projecte de l’IBM, va trucar-me. “Tu deixaries l’IBM per venir al Lliure?”, va dir-me. Ell ja feia un any que era el director del Lliure i hi va haver canvis en la direcció artística. Buscava algú que hagués vist teatre, però que també sabés fer feina d’oficina. Aquell cap de setmana vaig venir aquí. Vaig esmorzar amb ell perquè m’ho expliqués bé. Vaig dinar amb Carlota Subirós i vaig sopar amb Salvador Sunyer, que en aquell moment era assessor a l’equip directiu del Lliure. Després d’una petita crisi per tot el canvi de vida radical que representava, vaig dir que sí.

—I com vau passar de la direcció artística del Lliure a la del Temporada Alta?
—Quan en Rigola va anunciar que no continuaria a la direcció del Lliure després de vuit anys, va trucar-me en Sunyer per dir-me que li agradaria que, quan acabés l’etapa del Lliure, vingués a Girona. Vaig sentir-me molt privilegiat, perquè el Lliure era el teatre que més m’interessava i el Temporada Alta era el meu festival, diguéssim.

—Vau entrar tard a formar part del sector, però de seguida vau complir dues fites professionals molt importants…
—En realitat no en tenia, de fites. No hi havia cap objectiu. Les coses m’han passat. Bé, me les han ofert i les he acceptat. Vull dir, a mi, la feina d’informàtic m’agradava. No m’apassionava com m’apassiona el teatre, però m’agradava. Cobrava un bon sou, tenia temps per a anar a veure teatre… M’anaven bé, les coses.

—A Bilbao també anàveu al teatre? Què anàveu a veure?
—I tant! Ara hi ha més coses, però hi havia l’Arriaga, que era com el gran teatre on cada setmana passava alguna cosa, i després hi havia la Fundición, que era una sala petita d’espectacles més contemporanis. Dins la xarxa espanyola de sales petites, n’era una de referència. Hi veia tot el que hi passava. És clar, no podia triar tant com Barcelona, però anava a veure-ho tot.

—A Barcelona hi ha massa coses per veure?
—Això ha canviat molt des que vaig començar a veure teatre. Abans, com et deia, si anaves al teatre dos o tres cops per setmana podies veure-ho pràcticament tot o, com a mínim, tot el que t’interessava. Ara és impossible. Has de triar i veure una part força petita de tot el que es produeix.

—I això com s’explica? D’una banda, hi ha molta producció d’espectacles, però, de l’altra, la gent no va al teatre.
—Les dades no diuen que la gent no vagi al teatre sinó que una part important de la població no hi va. Si t’hi fixes, les xifres d’ocupació dels últims anys han anat creixent. És a dir, hi ha un grup de gent que va al teatre i hi va més que no hi anava. El que costa és que el percentatge de gent que va habitualment al teatre o que hi va, com a mínim, un cop l’any, augmenti. Però, ara per ara, l’ocupació està bé, com a mínim, a Barcelona. Entre tots hem d’intentar d’incorporar gent en aquest grup que va al teatre sovint. Que en lloc de ser menys d’un 20% de la població, sigui més. La part positiva és que tenim molt camp per recórrer, perquè encara tenim molts espectadors per buscar.

—…
—Respecte del que comentàvem abans, sí que veig que ha canviat la durada de les temporades. És a dir, quan jo vaig començar a treballar al Lliure, hi fèiem tres o quatre produccions l’any més uns quants recitals de poesia i una orquestra de cambra que feia tres concerts. Eren quinze propostes, de les quals tres feien tres mesos i mig d’exhibició. Ara el temps s’ha escurçat. En un festival, per exemple, les coses duren dos dies o tres. Si va bé, perfecte. Si no, de seguida ja ets amb l’espectacle següent. Però, és clar, en un teatre, quan fas una programació, has d’omplir-lo. I si fas tres mesos d’exhibició i t’equivoques, voldrà dir que tens un problema d’ingressos importants. Per tant, què ha passat? Que els teatres fan exhibicions més curtes i, clarament, s’han multiplicat el nombre de produccions.

—Així, doncs, no ho veieu com una cosa contradictòria?
—No. És la realitat. Per una banda, tens més oferta, però per una altra, penso que per als professionals hi ha menys estabilitat que no tenien, que ja era poca. Abans, com a mínim, tenien una producció que durava tres mesos l’any. I, entre això i els assaigs, ja tenien mitja temporada coberta. Ara, en canvi, han de tocar més tecles.

—Vau passar de ser un espectador afeccionat a un espectador professional. Quan aneu al teatre per gaudi personal, aconseguiu desempallegar-vos d’aquesta mirada professional?
—És que encara vaig al teatre a gaudir. Ara, és veritat que vaig a veure obres perquè penso que poden ser interessants per al festival, però que potser no serien les que a mi m’interessarien més. En aquest sentit, sí que hi ha un canvi, però encara en gaudeixo, i això és bàsic. Vull dir, vaig canviar de sector no per motius econòmics, perquè diners n’hi ha més a la informàtica que a la cultura, sinó perquè m’apassionava i vaig pensar que realment m’ho passaria molt bé.

—…
—Abans, quan anava al teatre, en sortia i deia si m’havia agradat o no. En aquella època m’hauria costat fer una anàlisi de l’obra. Veia els actors com parlaven de l’obra i jo pensava: “Ostres, jo no sé si això ho sabré fer mai.” Però, un cop comences a dedicar-t’hi, hi ha un canvi en la mirada. Comences a saber diferenciar el que és bo del que t’agrada. I això és un exercici que, quan hi vas com a afeccionat, no el fas, perquè no ho necessites. Però ara, independentment de si m’agrada o no m’agrada una cosa, sé valorar si els actors estan bé, si la versió està bé, si la direcció està bé… Ja no penses en tu sinó en el públic que tens. Separar els teus gustos de la teva feina és important.

—Heu programat coses que no us agradaven, doncs.
—Sempre. Però la qüestió important és que has de poder defensar allò que has programat. Mira, hi ha dues coses: una, hi ha espectacles que no m’interessen però que sí que interessen a una part del públic del festival. I dues: el festival estrena molts espectacles, és impossible que tots surtin bé. Per exemple, a l’Angélica Liddell li hem estrenat espectacles que no estaven tan bé, però d’altres que han estat grans èxits i que han marcat la seva carrera. Es tracta de donar suport als artistes.

—De fet, un dels principals eixos del Temporada Alta és el suport a la creació de casa.
—És una feina bàsica. Primer, vam començar com un festival d’exhibició, però quan es va començar a construir el Canal, vam obrir el focus de la coproducció entre el Canal i el Temporada Alta. És una de les coses més interessants, perquè és evident que hem de tenir content el nostre públic i que hem d’emplenar sales, però també hem d’ajudar el teixit artístic.

—Com? Podríeu concretar-ho una mica més?
—Amb unes quantes coses. Una, per exemple, és produir. Una altra és ajudar-los a sortir de l’entorn on siguin: sortir de Catalunya i internacionalitzar els projectes. Això ho fem amb la Setmana dels Programadors, però també portem artistes a Sud-amèrica amb el festival que hi fem cada any. A més, també programem artistes de menys de trenta anys. A trenta-cinc anys, la gent ja no és tan jove. En una professió normal, la gent d’aquesta edat ja espera estar estabilitzada econòmicament, però al món del teatre és molt complicat. Aguanten molt temps picant pedra. Hi ha gent bona que no té prou visibilitat. Doncs diem, va, ajudem-los, donem-los visibilitat, suport econòmic… Que puguin treballar amb més “normalitat”.

—Enguany heu recuperat el “Llibràleg”. Podríeu explicar què és, aquesta proposta?
—El “Llibràleg” és una idea inicialment de Jordi Prat i Coll. La idea era portar textos que parlessin sobre llibres a llocs on hi ha llibres: una biblioteca, una llibreria… Com que la Xarxa de Biblioteques funciona molt bé, tant en l’àmbit de país com de Girona, al Temporada Alta vam agafar la idea per fer-ho a les biblioteques. Hi llegim quatre textos de deu minuts o dotze pensats per dos actors. Ho vam fer durant cinc edicions, i es va acabar amb la pandèmia. Però funcionava: la gent del barri hi anava i és una cosa senzilla i econòmica. Per això, aquest any vaig voler recuperar-ho, perquè és important arribar a aquests llocs i, sobretot, a la gent que hi viu. És una manera de crear un fil d’espectadors, perquè aquest any potser veuran “Llibràlegs”, però l’any que ve potser ja vindran a veure alguna cosa del festival. Tirar llavors sempre fa que alguna fructifiqui i que anem incorporant públic al món del festival i de la cultura.

—En aquest sentit, un dels altres projectes socials del festival és “A tempo”, que ja fa deu anys que feu. En veieu els fruits? Les platees són més variades que fa deu anys?
—No, perquè la feina és llarga. La platea no ha fet un canvi radical. No sé quants dels nens que han participat a “A tempo” han arribat a les platees. Sí que sé que hi ha casos particulars. Fa poc, ens va arribar un correu d’un noi de Salt que havia participat en el programa. Ara estudia ciències socials i polítiques, i volia col·laborar amb nosaltres d’alguna manera perquè a ell li va canviar la vida quan hi va participar en el seu moment. Per tant, sí que hi ha coses que funcionen. Vull dir, a molts nens els han portat al teatre quan són petits, i això no vol dir que després siguin públic de teatre, però segurament una part, sí. I si parles amb artistes, tots tindran present l’espectacle que els va fer dedicar-se a això. També és veritat que l’objectiu de “A tempo” no és pas fer platees del futur. Tenim un sistema educatiu on l’art no hi és. Tens música, plàstica i història de l’art, però ningú t’explica res de teatre.

—Una opinió generalitzada, especialment entre els joves, és que el Temporada Alta és molt car.
—Sou els que teniu més descomptes del món!

—Descomptes del 10%, 15% o 20%…
—També hi ha descomptes del 50%. Hi ha entrades a tres euros; hi ha el programa Artèria per a la gent de menys de trenta anys; hi ha un 20% de descompte general; hi ha uns quants espectacles seleccionats que, si fas un paquet de quatre o cinc, et surten a deu euros per espectacle i, a més, tots els espectacles a partir de les dotze de la nit d’aquell dia els pots trobar a deu euros, tret dels de música.

—Però això no et permet organitzar-te. Quan vols comprar una entrada a última hora ja fa mesos que s’han exhaurit. Hi ha poquíssimes entrades del Girona Cultura a tres euros que s’exhaureixen de seguida i, a més, les entrades més econòmiques són al galliner, on hi ha poca visibilitat.
—La gent té al cap que no hi ha mai entrades al Temporada Alta. És veritat que emplenem moltes coses, n’estem molt contents, però també és veritat que, com que hem de fer reserves de premsa i de protocol, les que no es col·loquen a última hora es venen. Pel que fa a les de Girona Cultura, evidentment que són limitades, perquè si venguéssim totes les entrades a tres euros no podríem fer el festival. I de totes maneres, això d’anar al galliner ho hem fet tots quan érem joves! Hi ha mecanismes. N’hi ha molts. La gent et diu que el teatre és car, però quan parlen de concerts no es queixen tant.

—Enguany és el primer que Barcelona, a part de ser subseu del festival, també té un cicle sencer d’espectacles: Flaix de tardor – BCN, amb set espectacles internacionals en sis teatres diferents. Per què? Per què no ho fèieu a Girona i rodalia?
—Nosaltres vam començar a fer coses a Barcelona per necessitat, sobretot al Mercat de les Flors, perquè a Girona ens falta un escenari gran i hi havia companyies que no les podies portar. Amb la dansa ens passa molt, això. Barcelona, com dèiem, té molta producció, s’hi fan moltes coses. Però, si mires la producció internacional i la compares amb ciutats de la mateixa mida, com Berlín, Brussel·les o Madrid, veus que no n’hi ha tantes. Hi ha el Festival Grec, que té un repertori de producció internacional molt interessant, però durant l’any hi ha pocs teatres que s’hi dediquin. A Barcelona ens falta una mica de mirada internacional, per això vam voler recuperar la idea que ja hi havia hagut fa anys amb el Memorial Xavier Regàs, o el Festival Olímpic de les Arts, de fer una mostra de teatre internacional per arrencar la temporada.

—Per acabar: aquest desembre, a Bitò se li acaba el contracte de gestió del Teatre de Salt. Què en sabeu, d’això? Quina previsió hi ha?
—No t’ho puc dir amb detall perquè no ho sé. M’han dit que hi ha previst que hi hagi una pròrroga de sis mesos i que s’està parlant amb l’ajuntament. Res més.