Montse Castellà: “Ara tinc un disc més i un òrgan menys”

Montse Castellà (Tortosa, 1976) va decidir de seguir un dels consells de la seva àvia Mercedes: treballar d’allò que més li agradava. És per això que ara es dedica a la música. Fa dècades que és cantautora i ha cantat per tots els Països Catalans viatjant amb la seva furgoneta. “Estem molt acostumats a anar amunt i avall, els de l’Ebre”, deixa anar quan arriba a la redacció de VilaWeb. Explica que aprofitarà el viatge a Barcelona –ha vingut expressament per fer l’entrevista– per anar fins a Figueres a visitar uns amics. Travessar el Principat de punta a punta és una cosa habitual per a ella, però no tant per a la gent de Barcelona. “El viatge de Tortosa a Barcelona és exactament igual a la inversa, eh?”, diu amb to burleta, però sense deixar de banda l’entusiasme que la caracteritza. Darrerament, Castellà ha guanyat presència als mitjans: quinzenalment, col·labora com a tertuliana al Més 3/24, de Xavier Graset, i cada dilluns escriu un article al Nacional. Unes col·laboracions que li fan especial il·lusió perquè, segons que explica, és molt important que els mitjans escoltin i donin veu a la gent de les terres de l’Ebre per fer visibles les seves reivindicacions. És per això que, amb ella, no parlem tan sols del seu disc, Orgànic –que presentarà en directe el 8 de març a Ròtova (la Safor), el 9 a Espolla (Alt Empordà), el 21 a Barcelona, dins el Barnasants, i el 24 al Molar (Priorat)–, sinó també de l’activisme de la gent de l’Ebre.

—Orgànic és un disc dedicat als òrgans del cos. Vau haver de repassar gaire anatomia per fer-lo?
—[Riu] No ben bé. La idea naix a partir d’una operació que vaig haver de patir, d’extirpació d’úter i ovaris. Vaig pensar que podria dedicar una cançó a aquesta qüestió i vincular-la al feminisme, però llavors vaig adonar-me que, si podia dedicar una cançó a l’úter, també podia dedicar-ne una al cor i parlar d’amor; al ronyó i parlar de depurar sentiments, etc. Vaig veure que hi havia molts òrgans que, de manera literal o metafòrica, podien anar vinculats als sentiments i a les sensacions.

—L’extirpació d’úter i ovaris va venir per una diagnosi de miomes. Què són, exactament, els miomes?
—Els miomes són tumors, d’entrada, benignes, però evidentment fins que no tens la biòpsia i el resultat de l’operació no estàs del tot tranquil·la. En una revisió rutinària me’n van detectar molts més del compte –algun excessivament grossos–, i des que m’ho diagnostiquen fins que m’operen passen cinc mesos escassos.

—El diagnòstic va arribar just quan començàveu a fer un disc nou, però, en lloc d’aturar-vos, vau decidir de capgirar la mirada i dedicar-hi un disc. Per què?
—Va ser complicada, la gestió emocional i mental. Al principi, no sabia com abordar-ho: tirar endavant amb el disc o aturar el projecte fins que estigués bé? Vaig optar per la primera opció: fer el disc i aportar tota aquesta experiència i sensacions que em feia viure aquella situació que, evidentment, era poc agradable. Però, la vida, al final, ja és una mica això, no? Moments bons i dolents. A partir d’aquí, em reorganitzo i tiro endavant amb el disc.

—Com?
—Organitzo les temàtiques de què vull parlar, les idees, quin ha de ser el fil conductor… Al final, vaig decidir que fos el cos, per això dedico l’àlbum als òrgans, i per això surto mig nua a la portada. Volia que es veiés el cos i la cicatriu, perquè tothom en té, de cicatrius. Algunes es veuen més que d’altres, sigui perquè estan situades en un lloc que no es veu, sigui perquè són més emocionals, però cadascú carrega la seva motxilla. Alhora, també volia que esdevingués una cosa natural. Hi ha gent propera que, malauradament, ja no hi és perquè ha tingut diagnòstics molt pitjors, per això intento celebrar la vida a partir d’un diagnòstic poc agradable, però que s’ha convertit en disc.

—Va canviar, la vostra relació amb la música, durant el procés de creació del disc?
—Sempre ha sigut molt terapèutica, la música. No només per als qui l’escoltem, sinó també per als qui la creem. Sí que és cert que quan et focalitzes molt en un problema, en aquest cas una intervenció quirúrgica i un diagnòstic una mica delicat, segurament potser t’obsessiones massa en allò i no tens gaire manera de mirar enfora. Però el fet de tenir un disc per a compondre, de tenir un objectiu, un lliurament, em va servir per a alliberar la ment de totes aquelles complicacions i mirar d’entomar-ho en positiu. Ara tinc un òrgan menys i un disc més, i és important saber caminar amb tot el que tens, sigui positiu o no, i vehicular-ho. I jo ho faig amb la música.

—Comenteu que hi ha cicatrius físiques i metafòriques. Quina relació hi ha entre els òrgans i les emocions?
—Mira, per exemple, el ronyó és l’òrgan que depura tot allò que a l’organisme li sobra. A les persones també ens sobren coses, a la vida: de vegades són companyies que no ens adonem que ja no ens aporten res o que són tòxiques; portar més pes del compte a la motxilla… També vaig voler parlar de l’estómac i vincular-ho amb l’eutanàsia –que en grec vol dir “bona mort”– perquè l’estómac t’ajuda a pair i volia parlar de digerir les absències. Entre els òrgans i les emocions hi ha molta més relació que no ens pensem. Totes les emocions les he volgudes plasmar en un disc que a mi em sembla que fa com un recorregut vital: des dels ulls fins a la pell, que és l’òrgan més gran del cos humà.

—El procés quirúrgic va afectar-vos la veu. Imagino que no devia ser una situació gens fàcil. Com vau gestionar aquest moment?
—Una de les hormones que ens determina quina veu tenim són els estrògens, que jo ja no segrego perquè no tinc ovaris ni úter. Una veu d’un home i una dona, per entendre’ns, la identifiques normalment per un gruix, per unes vibracions. Potser si no hagués sigut cantant de professió, no hauria notat tant el canvi de veu, o no hauria estat tan primmirada, però dedicant-m’hi, sí que vaig notar que no em responia com abans. Al moment de gravar el disc vaig patir una mica més del compte, perquè havia d’entregar-lo i no gravava a la velocitat i amb la finor que jo hauria volgut.

—Com esteu, ara?
—Em noto millor i torno a anar a classes de cant, que no he deixat mai de fer-ho del tot, perquè la veu sempre s’ha d’anar cuidant. Les cordes vocals són una mena de múscul: si tu deixes de fer-les funcionar, s’atrofien. Per això vaig a classes amb la Nina a la seva acadèmia a Sant Cugat. És curiós, perquè va ser la meva primera professora de cant, fa més de vint anys, i ara és com si tanquéssim el cercle. A més, a part que és molt bona professora –i que té aquesta concepció holística de l’organisme, de la veu, del cos i dels òrgans que va molt lligat a la manera com jo he treballat el disc– ella també va tenir la mateixa cirurgia. M’entén molt.

—També ha canviat, la vostra relació amb el cos?
—D’entrada, la cosa que més va canviar va ser que d’un dia per l’altre vaig passar a ser menopàusica. He saltat el procés de premenopausa, que és aquella simptomatologia que jo ja tinc, però que l’he tingut de cop sense temps a preparar-me. Llavors, una vegada surts del quiròfan, no és només recuperar-te d’una cicatriu de gairebé un pam, amb la qual cosa als músculs els costa molt tornar-se a posar a lloc, sinó que l’organisme, quan es desperta de l’anestèsia, diu “va, torna a funcionar!”, però de cop s’adona que falten coses que abans hi eren i ara no. Ara fa un poc més d’un any que em van operar i començo a notar que estic bé, però sí que ha sigut un any estrany. La ginecòloga ja m’ho va dir, que trigaria ben bé un any a recuperar-me. I així ha estat.

—A “L’origen de tot” apareix la veu de Montse Llussà. Per què?
—La Montse i jo ens coneixem de fa molts anys d’un curs de veu. Jo hi anava per veu cantada i ella per veu parlada. Quan a mi em van diagnosticar els miomes, a ella li van diagnosticar un tumor al pit. Per sort, el meu diagnòstic va ser que eren benignes, però el seu no. Tot i que hem encarat camins diferents, i que ella ha hagut d’afrontar un tractament diferent del meu, sí que vam estar molt en contacte perquè, a més, són dues parts molt femenines de l’organisme que ens alertaven que no funcionaven prou bé. Volia fer una cançó en què ella pogués aparèixer, i la cançó on sortim és justament la que vaig compondre primer, per això es diu “L’origen de tot”. Va dedicada a la matriu, que és l’origen de la vida.

—“Enganxada al cos” és una cançó conjunta amb Cesk Freixas, que fa un any que també viu a les terres de l’Ebre.
—Amb en Cesk tenim amistat i compartim professió de fa molts anys. Sempre dèiem que havíem de fer alguna cosa junts, i ara que viu a la Ràpita i jo a Tortosa, no teníem excusa. La seva cançó és la que va vinculada a l’òrgan de la pell, que es vincula a la primera defensa davant la intempèrie de la vida. És el primer òrgan a rebre un cop, la pell, però també és el primer de rebre una carícia, per exemple. Era com dedicar-ho a l’amistat que tenim. És molt interessant, que hagi vingut a viure al Delta.

—Per què?
—Perquè sempre toca emigrar de les terres de l’Ebre, i mira que som al mig dels Països Catalans! Però el flux sempre és a la inversa: marxar de l’Ebre per feina, per estudis, per metges i per tantes altres coses. I, és clar, també està bé que hi hagi gent que es plantegi de venir a viure-hi, vol dir que no s’hi està tan malament [Riu]. Estem a gust i hi ha un estat de salut de la cultura molt bo.

—…
–El que passa és que estem allunyats dels pols: València, Barcelona… Si parlem de les Illes, som a la mateixa distància, pràcticament, de Barcelona i València. Som a prop de tot i, alhora, lluny de tot. Però és clar, això des de la mirada centralista, no des de la nostra. Les comunicacions estan muntades perquè sigui més difícil arribar-hi. Hi ha la mateixa distància de Tortosa a Barcelona que a la inversa, però quan dius a algú de Barcelona que ha de venir al Delta, diu: “Ui, allà baix?” I hi ha la mateixa distància! Nosaltres pugem mil vegades, és quasi com anar a comprar el pa.

—Viure a l’Ebre implica ser activista? Heu de reivindicar moltes coses que, en unes altres zones, ja es donen per fetes o ja es tenen?
—És una qüestió de supervivència. De vegades ho dic fent conya: quan neixes a les terres de l’Ebre, et posen un megàfon sota el braç i et diuen: “Això, un dia o un altre, ho hauràs de fer servir.” Ja ens agradaria poder jubilar samarretes de combat, que diria l’Ovidi, i dedicar-nos més a la nostra vida. És clar que estaríem més a gust dedicant més temps a la família, als amics, a la feina… però els diumenges al matí ens toca anar a tallar una carretera i els dimecres a la nit fer reunions per a veure com presentarem al·legacions a aquell pla que ens ataca. I això cansa molt. Després ens diuen: “Ostres, és que sou molt reivindicatius, allà baix!” Doncs, home, com per no ser-ho, no? Som gent de pau, però si ens ataquen, ens defensem. A vegades fem conya: “El dia que Catalunya sigui independent d’Espanya, serà l’Ebre qui es voldrà independitzar de Catalunya.” Perquè, és clar, si hem de passar del centralisme de Madrid al de Barcelona, quasi que no ens cal moure d’on som, eh?

—El 2000 va ser un any d’inflexió a les terres de l’Ebre quant a reivindicacions.
—Sí. Quan el PP d’Aznar i la Convergència de Pujol proposen aquest Pla Hidrològic Nacional, hi va haver un clic. Va sortir un territori que ara tothom sap situar al mapa. No sé què hauria passat amb aquesta situació actual de sequera que patim. Si hagués passat això fa vint-cinc anys, potser ja hi tindríem les canonades a punt de muntar, però com que hem vist les orelles al llop, ara no és tan fàcil que ens ataqui. Voldríem no haver de demanar permís per existir, ni demanar cap mena d’almoina, perquè jo, com a catalana, pago els mateixos impostos que qualsevol altra persona de qualsevol racó d’aquest país nostre. Per tant, hauria d’haver-hi un servei equitatiu. No cal un tracte igualitari, no som la mateixa gent a un lloc que a un altre, és evident. Per exemple, amb el tema dels trens, és evident que jo no necessito, des de Tortosa, Ulldecona o Flix, un tren cada cinc minuts, com sí que ho necessita una persona de Barcelona i rodalia. Però entre un tren cada cinc minuts i un cada dues o tres hores, potser hi ha un terme mitjà. Si es repensés el país, hi hauria moltes coses que millorarien.

—Com viviu el moment actual? Tant les revoltes dels pagesos com la sequera i el transvasament?
—És com el dia de la marmota. Sempre que hi ha algun problema en aquest país nostre, el cap se’n va cap avall, tothom ens mira. Ara bé, quan hi ha situacions agradables i s’han de repartir els beneficis, llavors no ens mira ningú. El riu Ebre està malalt, i nosaltres el sentim com un ésser viu. Si una persona està malalta, no li pots demanar una transfusió, més aviat necessita que li donin sang. Doncs amb el riu passa igual. La situació de sequera del país preocupa, però hem de posar l’accent en la gestió. Durant quinze anys hi ha hagut projectes de dessalinitzadores i depuradores que s’han quedat al calaix, perquè després de la sequera del 2008, quan va tornar a ploure, van dir que ja no calia. No s’ha fet una previsió com cal d’aquesta situació. És un meló molt gran, però si vas obrint-lo també ens porta a parlar de despoblament i d’equilibri territorial.

—Estem mal repartits.
—El decret d’emergència recent per sequera afecta uns dos-cents municipis on viuen sis milions de persones. Les conques internes tenen menys capacitat que la conca de l’Ebre, però és on més gent viu, per això demanem l’aigua a l’Ebre. Ara, si jo vull dedicar-me a segons què, hauré de marxar de casa meva per estudiar segons quina carrera, fer una entrevista, fer concerts o anar al metge. Volent-me quedar a casa, m’obliguen a anar-me’n. I les ciutats ja no poden assumir més gent! Cal repensar el model de país que volem.