Mon DJ i DJ Capde: “El ‘Coti x Coti’ ha sonat en moltes discoteques on no sona música catalana”

Els discjòqueis Ramon Casas (Mon DJ) i Oriol Capdevila (DJ Capde) han fet història. El remix oficial de “Coti x Coti”, del duet The Tyets, ha superat els deu milions de reproduccions en plataformes digitals i ha estat reconegut amb el disc d’or, una fita inèdita per a una producció en català dins el gènere electrònic. És la primera vegada que aquest guardó es concedeix a uns discjòqueis per una cançó en català. Conversem amb Mon DJ i DJ Capde sobre l’èxit de la mescla, el panorama musical actual i el paper que hi té el català. Estan convençuts que aquests guardons situen la música en català al centre i permeten de reivindicar la feina dels discjòqueis que adapten músiques catalanes per fer-les arribar a les discoteques.

—Us ha canviat gaire la vida amb un disc d’or?
—Ramon Casas [R.C.]: No. Personalment, és la il·lusió del reconeixement. L’esclat que va fer el remix, sense el disc d’or, ens va ajudar que cadascú, en la seva carrera, pogués evolucionar i aparèixer a nous mitjans i tingués l’oportunitat de fer bolos més grans i tingués més reconeixement. Al final, el disc d’or és el premi a tot aquest recorregut.
—Oriol Capdevila [O.C.]: Molta gent no sap fins a quin punt un disc d’or influeix o com és d’important. I tampoc és el gran canvi que genera. Personalment, sí que és un orgull.

—Certament, us deu haver donat molta projecció. Us han trucat de gaires llocs?
—R.C.: Pel que fa al ressò, és l’argument per a aparèixer més als mitjans i que ens donin reconeixement. Però l’efecte immediat per a més contractacions i tot això, no. Serà progressiu, no és immediat.
—O.C.: Exacte. Ara som a la meitat de l’estiu, tenim tots els bolos tancats i la gent es dedica al que ve. L’any que ve encara no està programat.

—Us esperàveu que el remix tingués tant d’èxit?
—R.C.: No, segur que no. Però sí que, d’entrada, ja vam comentar-ho fa poc amb en Capde, el primer dia vam fer 20.000 visites només a Spotify, això és una bestiesa. Abans, ja l’havíem enviat als discjòqueis i tots ens havien dit que teníem bons feedbacks. Teníem bones sensacions, però ningú pot fer un tema i pensar que arribarà a deu milions de visites en dos anys, és que és una bestiesa.
—O.C.: Tot al contrari. En cap moment vam esperar que això fos el que ha arribat a ser, perquè és una fita històrica. Ja hauríem estat contents amb un milió de visualitzacions en dos anys.

—Partíeu d’una bona base, el “Coti x Coti” ha estat tot un fenomen. D’on va néixer la idea de fer-ne un remix? Us ho van proposar els Tyets?
—R.C.: Amb en Capde punxàvem junts, tots dos som d’Osona, i hi havia la inquietud de fer alguna cosa plegats. Amb l’esclat del disc Epic Solete, dels Tyets, va sortir l’oportunitat de poder fer un remix del disc. Per sort, vam poder escollir aquesta cançó i la veritat és que va ser diana. Un remix triomfa, o no, depenent si la cançó original també ha triomfat molt. La cançó original va ser, sens dubte, la de l’estiu de l’any 2023, a Catalunya. El nostre remix va aportar un valor bastant important perquè era molt diferent de la cançó original del remix i aquest va ser un dels grans secrets que funcionés tant.

—En quin lloc ha sonat que no us hauríeu pensat mai que sonaria?
—O.C.: En un vídeo a Instagram explico que va sonar en una discoteca al Nepal, suposo que era plena de catalans i la devien demanar al DJ. M’ha xocat molt que hagi sonat al final de la Champions, sobretot la femenina, allà enmig d’un estadi, o durant les festes de Sant Fermí, on no acostuma a sonar música catalana.
—R.C.: Es va convertir en l’himne català per excel·lència, sobretot l’any passat. El remix, però també l’original. En celebracions futbolístiques, en festes majors. Era la cançó que tothom esperava que sonés. I ja pots imaginar-te l’orgull que sentim.

—No és la primera vegada que treballeu plegats. També heu mesclat “Solucions i no problemes” dels Figa Flawas, per exemple. Treballeu amb més projectes?
—R.C.: N’hi haurà. Ara, immediatament, potser no. Aquesta saga funciona molt bé. Amb “Solucions i no problemes” també va anar molt bé. Érem a les ràdios, en bones posicions. Sortiran remescles, segur.

—Com és això de fer una mescla entre dos discjòqueis?
—O.C.: Al final, pots treballar diferent, però tots hem d’acabar en un estudi amb un programa de música. Ens reunim, mirem la cançó que tenim entre mans, com és l’original i quines idees ens vénen al cap. Plantegem uns quants estils i mirem com podem fer el remix. Ho muntem i anem veient què ens agrada i com va encaixant la cançó. Són hores a l’estudi i anar provant diferents coses.
—R.C.: Sóc professional des del 2015. Al final, ens presenten els projectes o anem a buscar-los. Ara potser ja tenim la sort que ens n’arriben i no hem de trucar a portes. Tot això, en part, ha estat gràcies a l’èxit del remix. Mirem què ens interessa i hi treballem conjuntament. Intentem que la cançó tingui una versió més de discoteca o festa major.

—Quan vau guanyar el disc d’or, vau dir que aquesta mena de reconeixements permetien de posar la música en català al centre. A què us referíeu?
—R.C.: El missatge és clar. Sobretot, és reivindicar la figura del discjòquei productor català. No som punxadiscos i prou, sinó que tenim les sessions molt preparades, ens fem la nostra pròpia música, fem les nostres edicions. En aquest cas, aconseguim que una obra que no és nostra, que és una obra dels Tyets, tingui una vida diferent i fem que pugui arribar a uns altres llocs, a ambients on la cançó original segurament no sonaria. El “Coti x Coti” ha sonat en moltes discoteques on no sona música catalana. Gràcies a la nostra feina i la d’altres companys que fan remixs en català, aconseguim que això passi.
—O.C.: Es veu el DJ com algú de segona divisió, que no és tan artista. És qüestió de donar valor a la nostra feina de DJ. Preparem i produïm sessions exclusives. Som com un grup de música, que també té un directe exclusiu.

—En aquest món també es pot aplicar l’estratègia de les converses: mantenir el català.
—R.C.: Sí, però és veritat que ara mateix no fem una sessió 100% en català. Hi ha una escena catalana de música urbana potent que et dóna peu a posar els seus temes perquè la gent els reconeix i els vol sentir. Som en un bon moment en aquest aspecte.

—Hi ha un bon fenomen de mesclar música tradicional amb urbana. Penso amb discjòqueis com en K-ZU. Això té molt d’èxit.
—O.C.: Sí. La música ha de servir per a divertir-te, fer ballar, fer-te passar una bona estona. Que pugui anar més enllà, que se senti a la ràdio, que la posis en una sessió i la gent la balli, reaccioni i canti… Això, sempre és benvingut.
—R.C.: Si amb la nostra feina podem aconseguir que la nostra llengua tingui més presència en els àmbits de festa, molt millor. Però és veritat que hi ha molta gent d’una edat que ens pot criticar pel fet de tocar una obra molt mítica i posar-li una base electrònica. Però, al final, quan la posem, la gent balla i en gaudeix.

—I aquestes darreres col·laboracions que han sorgit amb Henry Méndez o Juan Magán, llegendes de la música urbana, també ajuden a visibilitzar el català.
—O.C.: Fer coses en català ajuda a tenir més visibilitat. El català s’està perdent, la gent hi dóna suport i, per tant, beneficia  tothom, tant en l’àmbit personal com en la marca. Et beneficia si creus realment en el català i no ho fas perquè ets un venut. Benvingut sigui que la música en català vagi creixent, se li doni valor i es facin produccions diferents.
—R.C.: Pel que fa a grups, estem molt i molt bé. Els festivals s’omplen pràcticament tots. Tenim l’exemple del Cabró Rock, el Canet Rock, el Festiuet, que aglutinen unes vint mil persones. Vivim una època molt bona. La gent paga per veure el seu grup preferit i això és molt bon senyal. En les festes majors, la gent també s’hi aboca molt. I de rebuf, aquí hi ha els discjòqueis, que ja no només som aquella persona que tanca la festa, sinó que tenim un valor afegit.

—El públic de festival i discoteques és molt diferent. A les discoteques, quina mena de música vol la gent?
—O.C.: La que funciona més és el reggaeton, sobretot parlat en castellà, i música més lenta. Quan punxem en clubs, com que no som el DJ resident, no fem aquest rotllo. La sessió és una mica diferent, més ràpida, més de saltar, de fer xou.
—R.C.: Penso que hi ha una diferència molt important entre l’actitud de la gent en una discoteca de públic i l’actitud en un festival. Al festival, ho donaran tot, miraran l’escenari, saltaran, ballaran. En una discoteca, la gent no hi va pel discjòquei, sinó per trobar-s’hi amb els amics.

—I com us ho expliqueu, que el reggaeton tingui tant de pes?
—R.C.: És el nou pop. La gent creix amb aquest tipus de música, els artistes llatinoamericans, sobretot, són els qui predominen i els qui tenen més èxit. No pots anar en contra d’això, encara que no te n’agradi ni el ritme ni les lletres, perquè és el que es fa. La nostra feina és adaptar-nos-hi, agafar el que més ens agradi d’aquest nou estil i portar-lo al terreny de l’electrònica.
—O.C.: Passa que el reggaeton està molt estigmatitzat, que és una música bruta. La gent s’està criant amb aquesta música i ha de saber-se adaptar als temps que vénen. Potser d’aquí a cinc anys el reggaeton desapareix i torna el mètal. Tot va per modes.
—R.C.: De fet, ara crec que el reggaeton no es troba en el seu millor moment.

—I ara què vindrà?
—O.C.: Si ho sabéssim, ja ho estaríem produint [riu].