Miki Núñez: “‘Eufòria’ sempre passarà per sobre de tot”

Miki Núñez s’ha convertit, en poc temps, en una de les cares més visibles de 3Cat. D’ençà del 2022, és presentador del concurs de talents musicals Eufòria, juntament amb Marta Torné, amb qui diu que té molt bona relació tant dins com fora del programa. Ara combina la carrera musical amb la tasca de presentador de televisió –també ha presentat les campanades dos anys consecutius– i la d’actor: ha estat un dels protagonistes de Jo mai mai, la nova sèrie juvenil de 3Cat que es va acabar dilluns.

Ja fa moltes hores que volta pels estudis de TV3: ha de repassar guió, fer proves de vestuari i maquillatge… “Són gairebé dotze hores de feina des que entrem fins que marxem, però passa rapidíssim”, diu. Realment, se’l nota a gust amb la feina. Quan, per fi, trobem un lloc per a fer l’entrevista, seiem davant per davant. Durant trenta minuts, parlem amb ell sobre el programa d’enguany i sobre com viu la seva mediatització.

—Després de tres anys sent-ne el presentador, encara hi ha nervis abans de començar una gala?
—Cada any més! A cada gala estic més nerviós, perquè hi ha unes expectatives: la gent n’espera molt, d’Eufòria i de tots els que hi participen. És molta pressió, però, alhora, venim a passar-ho bé. Una cosa bona del directe és que, si la cagues, l’has cagat. Això està molt bé perquè, si no, hauríem de parar i repetir-ho. Amb la Marta sempre diem que el directe és millor perquè t’obliga a anar fent, anar tirant, i prou. Però, és clar, ens mira molta gent, i qualsevol ximpleria pot incendiar Twitter.

—L’altre dia vau dir que havíeu arribat a renunciar a unes altres feines per poder continuar presentant Eufòria. Què té, aquest programa, que us atrapa tant?
—És un projecte que ens sentim molt nostre. Passa per davant d’unes altres cadenes o projectes. Eufòria va ser el primer programa que va confiar en mi. El salt a la pantalla va ser gràcies a Eufòria. N’estic molt orgullós, perquè ens van triar amb un petit càsting que ens van fer per un projecte que anava a cegues. Ningú sabia com sortiria. I això s’ha de valorar. M’han ofert fer tant de presentador com de concursant en uns altres programes, però Eufòria sempre passarà per davant de tot.

—Enguany, Eufòria és marcada pels canvis: al jurat, als preparadors, a la metodologia del programa… Com els valoreu?
—Crec que tots els canvis que es fan són cap a bé i, si no, s’intenta agafar-los com una cosa bona i mirar d’adaptar-s’hi tant com sigui possible. Sempre es diu que quan una cosa funciona val més no tocar-la. És una bona reflexió, però també va bé innovar.

—Una de les coses que s’han celebrat molt enguany és la incorporació d’un concursant de Catalunya Nord.
—Hem de donar veu a tota aquesta gent que té unes altres expressions, uns altres accents i que, al final, són catalans. S’ha de visibilitzar tant com sigui possible. Hi ha molta feina a fer amb el català. Ho veiem a les notícies, a les estadístiques, a tot arreu: la gent cada vegada el parla menys. A Eufòria tenim una gran responsabilitat, i ho sabem. Encara que ens equivoquem constantment, intentem que hi hagi un català perfecte.

—Parlant de llengua… Enguany, l’única cançó en català que ha sonat a Operación Triunfo era vostra. Precisament, vós vau ser el primer de cantar-hi en català, amb “Una lluna a l’aigua”, de Txarango.
—Me’n sento molt orgullós, perquè és una cosa que no es tracta amb normalitat. Que m’elegeixin a mi, o cançons meves, o algun projecte meu per tractar el tema amb la normalitat amb què s’hauria de fer és un orgull enorme. Sempre ho he fet. He fet gira per tot l’estat espanyol i, a tot arreu, he cantat en català. No canvio la llista de cançons allà on vaig. Igual que ve la Dua Lipa i canta en anglès, que és menys nostre. O sigui, una persona de Madrid, hauria de sentir menys seu l’anglès que el català. El que passa és que aquí s’ha volgut barrejar política i cultura. Que poden anar agafats de la mà, però no sempre. També és una bona manera de donar un altaveu a la nostra llengua. De dir: “Hòstia, si és una llengua del teu país, per què l’has de maltractar?”.

—El fet que fóssiu concursant d’un programa semblant us fa més empàtic amb els concursants d’Eufòria?
—Sí, totalment. Ho passo fatal! Aquí, a cada gala, marxa una persona, i ho passo molt malament. Sobretot perquè a mi m’hauria agradat que, quan vaig marxar d’OT, algú m’hagués dit: “Eh, això no s’acaba aquí.” Sembla que, quan te’n vas d’Eufòria, se t’acabi el món, es trenqui el somni. I, la gent, quan ve a aquests programes, no ve a competir. Moltes vegades, tampoc ve a guanyar. Jo vaig sortir sisè d’OT i, tot i això, vaig signar un contracte amb Música Global i sóc superfeliç fent el que més m’agrada. Ara: s’ha de treballar.

—De fet, tot i haver marxat sisè d’OT, heu tingut molt més èxit que alguns guanyadors o uns altres concursants que van acabar més amunt. És habitual en aquests concursos. Per què creieu que passa?
—Hi ha un factor que és agradar. Al cap i a la fi, ets un cantant, un producte. O sigui, ets una persona, però ets un producte que ven la seva música. Has de saber què t’agrada a tu, però també a la gent. I, després, hi ha una altra part molt important, que és la força de voluntat i la constància. Recordo quan a dotze anys vaig dir als meus pares que em volia dedicar a la música. Em van dir: “Perfecte. Ara, el dia que et veiem al sofà i que no lluitis per ser músic, tornes a fer batxillerat.” Que, al final, vaig acabar fent-ho tot: música, batxillerat, carrera… I, una altra cosa és saber triar bé: tinc una família meravellosa i uns amics que són els mateixos amics de sempre. La meva banda són els amics que tenia a catorze anys. No ho sé, hi ha tantes casuístiques que t’has de buscar tu i, alhora, tanta part de sort… Però sempre feina, feina, feina.

—L’altre dia els membres del jurat comentaven que, enguany, el nivell és molt alt. És una opinió que compartiu?
—Ho comentàvem abans amb la Marta. Els directors i directores de càsting han fet una feina brutal. Hi ha nivell. No vol dir que els altres anys no n’hi hagués, però aquest tercer any no es podia abaixar la guàrdia. Trobo que la gent que és escèptica i diu: “Oh, és el tercer any, ja veurem com va…” només ha de mirar cinc minuts d’una gala.

—Per què ho dieu? Que la teniu, aquesta sensació d’escepticisme?
—El primer any tot és permès, entre cometes, perquè és la novetat. Pots equivocar-te una mica. El segon any ja és una mica més “a veure com va” i, el tercer, és la consolidació del programa. Per tant, has de demostrar i mantenir el nivell del primer i el segon any i millorar-lo. Sabem que la gent està contenta de com ho vam fer el primer any i el segon, però no sabem si el nivell serà prou alt perquè la gent es continuï quedant. No sabem si necessiten alguna cosa més, o si ens hem de professionalitzar encara més. Evidentment, sempre hi ha coses a aprendre i millorar.

—És una mica el que dieu sempre a Eufòria, que cerqueu l’artista 360: que no solament sàpiga cantar, sinó també que tingui carisma, que sàpiga ballar, comunicar…
—Exacte! És que la música ha canviat molt. Quanta gent viu de la música i no sap cantar? Moltíssima! Ja no és haver de cantar perfectament: és saber connectar amb el públic, saber fer cançons que tractin temes amb què la gent pugui empatitzar, saber parlar amb els mitjans… són tantes coses per a arribar a poder triomfar. I, a vegades, ni així.

—Deu ser esgotador.
—Sí, sobretot perquè tens moltíssima pressió. Mira, l’altre dia era a la piscina municipal de Terrassa. Vaig anar a la dutxa i, allà mateix, despullat, un senyor em va demanar una foto. És que és clar: imagina’t que m’agrada tocar-me l’ou dret mentre em dutxo i, llavors, aquest home ho posa Twitter. És que qualsevol cosa!

—Continueu dutxant-vos a les dutxes municipals?
—És que continuo fent la mateixa vida de sempre. Sé que, per exemple, si vaig a prendre un cafè amb els col·legues, el 80% del temps em faré fotos. O, algun cop, en un restaurant, hi ha hagut gent que m’ha agafat del braç. Tampoc sóc un tros de carn. Em veus a la tele, però, aquí, sóc una persona. A tot arreu sóc una persona. I mira que no em molesta fer-me fotos, eh? De debò. Quan vaig vestit, sobretot.

—Ara heu guanyat moltíssima presència a la televisió: entre Eufòria, les campanades, la gala dels 40 anys de TV3, Jo mai mai…
—Sí, però ja veuràs que d’aquí dos anys no hi seré. Tothom ja s’haurà cansat de mi. És broma…

—Com viviu aquesta mediatització?
—Repercuteix en la popularitat, perquè és veritat que, si surts a la tele, et coneix tothom. Estic supercontent amb la Corpo, la veritat. Al principi tenia una mica de por, perquè pensava que em col·locaven a tot arreu per la cara, perquè sóc una persona coneguda. Però he tingut la sort que, a tots els llocs on he anat, sempre m’han demanat proves, he passat càstings. I, és clar, la síndrome de l’impostor, malgrat que la continuo tenint, és menor. Estic content.

—Com ho concilieu, tot plegat?
—És molt difícil, però tinc la sort de tenir uns amics, una parella i una família que ho entenen. La Sara [Roy], la meva parella, es dedica al mateix que jo. Sap què és arribar un dia a les cinc de la matinada perquè has tingut un concert i, l’endemà, haver de marxar a les set del matí per a filmar un videoclip. O marxar tres dies a Madrid perquè tinc una promoció… Però la clau de tot és parlar-ho. A vegades, hi ha setmanes que, tot i dormir al mateix lloc, la Sara i jo no ens veiem. És complicat. A més, hem adoptat dos gossos, tenim un conill… Però els pares ens ajuden molt.

—Sou una mica hiperactiu.
—Sóc molt hiperactiu. Saps què passa? Que quan era petit, hi havia anys que feia mil extraescolars. Havia fet, en una mateixa setmana, teatre, piano, guitarra, cant coral, futbol i taekwondo. He après a treure temps d’on no n’hi ha i a saber-ho gestionar quan et va gros. De fet, si tinc una hora lliure, no sé què fer.

—Per anar acabant: quin és el “Jo mai, mai…” que us ha fet més vergonya confessar?
—Ostres, no ho sé… Jo mai, mai he copiat als exàmens de la universitat. Mai he estat un nen dolent ni entremaliat. És que, fins i tot, demanava permís per anar al lavabo, de petit!

—I com es guanyen més diners: de músic, d’actor, de presentador o d’influenciador?
—La publicitat és el que es paga més bé, i actor, el que menys. De músic i presentador més o menys igual. Però, és clar, porto molta gent a la meva banda. Vull poder pagar als meus amics: que tinguin un bon sopar, que cadascú vingui amb el transport que necessiti… Vull que estiguin ben atesos i que cobrin el que toca. Llavors, si algun dia no cobro, ho supleix la publicitat.