Aura Roig és antropòloga, però sobretot és una dona inquieta i amb ganes de passar a l’acció. Ha fet recerca i la considera necessària, però alhora lenta i insuficient si l’objectiu és canviar realment les coses. Quan tenia tan sols divuit anys va perdre un amic per sobredosi, a Mallorca, ‘on per cert encara hi ha un problema important de drogues injectables’. Ara dirigeix Metzineres, una petita entitat del Raval dedicada a donar aixopluc a les dones amb problemes derivats de les drogues. La idea (i pronòstic) era acollir una quarantena de dones. Sense adonar-se’n, en menys de dos anys, ja són més de dues-centes. ‘Ara ningú ja no discuteix que omplim un buit en aquesta ciutat, perquè ningú no havia posat mai el focus en aquestes dones.’ Ens trobem a Casa Almirall, també al Raval, i m’explica que, sense haver-ho previst, Metzineres ha esdevingut un projecte pioner que ha despertat interès i admiració no tan sols aquí –administracions incloses–, sinó a tot el món. En què es diferencia de projectes semblants? ‘No fem assistencialisme, fem activisme.’ I encara més: ‘Veiem clar que el problema no és la droga –ni la consumidora– sinó tot allò que l’envolta.’

Per a qui no us conegui, què és Metzineres?
—Metzineres és un entorn d’aixopluc per a dones en múltiples situacions de vulnerabilitat. Vam néixer, sobretot, per a donar acolliment a dones que usaven drogues, perquè són les que resten fora de totes les xarxes d’acompanyament.

En resten fora?
—Les xarxes d’atenció a les drogodependències són serveis molt masculinitzats i no acaben de ser espais ni acollidors ni segurs per a elles. I les cases d’acolliment, sovint, exclouen les persones que usen drogues, especialment les dones. A Metzineres enfoquem l’acció cap a aquestes dones perquè són les que tenen més dificultats i que menys encaixen en les estructures i normatives existents. Són les més invisibilitzades.

Són dones oblidades?
—Han estat sempre oblidades i han estat sempre molt invisibles. Les dades mateix ho demostren. Fa molt poc que les dades sobre drogodependències apareixen segregades per gènere i en general la major part d’indicadors són pensats per a un subjecte masculí. No passa només amb les dones, que són excloses, també passa amb la gent gran. La persona consumidora de drogues, en l’imaginari col·lectiu, és un home de vint a quaranta anys. I el sistema, d’entrada, preveu aquest perfil i prou.

Per tant, fa uns tres anys que vau decidir de fer alguna cosa per aquestes dones que han estat excloses del sistema…
—Sí, exacte, però penseu que Catalunya va molt avançada respecte la resta del món en polítiques de drogues, tant si mirem l’estat espanyol com els països del voltant. A Catalunya s’ha fet molt bona feina: té sales de consum, programes d’intercanvi de xeringues molt ben desenvolupats, bons programes de manteniment amb metadona, etc. I, malgrat aquesta bona feina, veiem que les dones, moltes vegades, o no hi arriben o no s’hi adhereixen. I cal dir que tant l’ajuntament com la Generalitat han expressat preocupació sovint precisament sobre aquest fet.

No hi arriben només perquè són programes pensats per a homes, com dèieu?
—En síntesi, el problema és que elles no han estat mai al centre del debat. I sí, els programes són dissenyats a partir d’uns indicadors definits pels homes i per als homes. A un home drogodependent ningú no li demana si és pare, per exemple, o en tot cas no es posa en qüestió la seva capacitat d’exercir la paternitat. Si parlem de treball sexual, ni les dades ni els serveis no tenen polítiques segregades per gènere. I és evident que les dones l’exerceixen molt més i que és una variable.

Quantes dones acolliu?
—Vam començar pensant que acolliríem unes quaranta o cinquanta dones al cap de l’any. Fa dos anys i mig que hem començat i en tenim dues-centes quaranta. I no deixen d’arribar-ne de noves.

Parlem de dones que viuen a Barcelona?
—Sí, bàsicament del Raval.

Metzineres. Fotografia: Lorena Ros.

Qui són aquestes dones? Quin perfil tenen?
—El perfil és molt divers: la més jove té divuit anys i la més gran setanta llargs. Són de més de vint-cinc nacionalitats, més d’un 40% tenen experiència migratòria, més d’un 60% no tenen casa, la majoria han tingut experiències penitenciàries, algunes amb pèrdua de custòdia de criatures… Això sí, totes viuen o han viscut situacions problemàtiques derivades del consum de drogues i, per tant, moltes han viscut múltiples situacions de violència. Penseu que si una dona dorm al carrer no és tan estrany que consumeixi alguna droga, sobretot per mantenir-se desperta i alerta a la nit, per resistir el fred i tot allò que pugui passar. Per això nosaltres no ens fixem només en què consumeixen sinó en tota la problemàtica que hi ha entorn del consum.

Metzineres. Fotografia: Lorena Ros.

Què feu o els oferiu a Metzineres?
—Ui, de tot! D’entrada, els garantim un aixopluc on es puguin mirar els ulls i sentir-se segures i acompanyades. Ens vam adonar, per exemple, que necessitaven descansar durant el dia i per això vam posar-hi lliteres, a Metzineres, que només és obert de dia. També vam veure que necessitaven un espai on guardar les coses i anar-les a buscar cada vegada que les necessitaven. I vam instal·lar primer caixes i ara armariets. A partir d’aquí: dutxes, rentadores, roba, un espai per a cuidar-se, etc. Aquestes són les necessitats bàsiques. I una vegada ateses, podem fer més coses. Però és que sense cobrir això no podem fer res. Per tant, nosaltres el que fem és atendre aquestes necessitats per començar a fer altres coses.

Aura Roig. Fotografia: Adiva Koenigsberg.

Per exemple?
—Tenim de tot: taller de dansa, taller de fotografia, d’autodefensa… Cada divendres paella amb els veïns, etc. Volem desfer l’estigma i potenciar el sentiment de pertinença a la comunitat. Per primera vegada, són dones acceptades al barri i que hi tenen un lloc. Són veïnes del barri, perquè hi viuen, hi treballen, hi dormen –encara que sigui en un caixer–, etc.

Com ho saben, que existeix Metzineres?
—Bé, al principi jo en coneixia algunes, perquè havia treballat en una de les sales de consum de Barcelona. Més endavant s’ho van anar dient les unes a les altres i ara ja moltes vegades el mateix sistema ens les deriva, perquè tothom s’ha adonat que omplim un buit en aquesta ciutat. De fet, és un punt irònic, perquè nosaltres pensàvem ajudar-les a navegar dins del sistema i ara resulta que el sistema ens les deriva.

Quines substàncies consumeixen?
—Heroïna, cocaïna, metamfetamina, alcohol i, sobretot, una combinació de tot, el policonsum. En la major part de casos consumeixen per contrarestar el malestar emocional, psicològic o físic. I aquest malestar és el que hem de combatre. Una de les frases que més he sentit a Metzineres és: ‘Des que vinc, no consumeixo tant.’ Per què? Perquè es troben més bé, perquè reduïm els malestars i és més fàcil de derivar-les amb més motivació a tractaments i serveis. Trencar l’aïllament que han viscut durant anys és fonamental.

Heu dit que el divendres feu una paella pels veïns…
—Sí, bàsicament les entitats del barri volien celebrar l’aniversari de l’Àgora Juan Andrés Benítez i feia falta algú que cuinés. Nosaltres vam dir que ho podíem fer. Alguns ens van mirar amb cara de ‘segur que menjarem paella?’… Ens va sortir boníssima. Paella per a cent persones! D’aleshores ençà, cada divendres en fem i hi poden venir tots els veïns del barri. És la primera vegada que són elles que conviden la gent i no al revés. Això és important. Ens apuntem a totes les festes del barri. Vam participar en la lluita pel CAP de la Misericòrdia, cosa que va ser molt bonica perquè vam connectar els serveis sòcio-sanitaris amb aquest col·lectiu de dones que no han estat mai protagonistes de res. També hem participat en activitats i lluites contra la gentrificació, perquè també ens afecta tots, a elles també, i les aboca a anar a unes perifèries que no estan preparades i que no tenen serveis, cosa que agreuja la seva situació d’aïllament, etc. Fem activisme, i això és important, perquè no som un centre d’acolliment. Som un col·lectiu. No fem tan sols assistencialisme, fem activisme.

Paella de Metzineres a l’Àgora Juan Andrés Benítez. Foto: Lorena Ros.

Quina relació hi teniu, amb les administracions? Com us financeu?
—La relació ha estat ambivalent. Nosaltres no vam demanar permís per a començar a fer Metzineres i això va ser una mica polèmic. Es van espantar. Penseu que ens trobàvem en plena lluita del Raval contra el tràfic de drogues i els veïns mobilitzats. Però de seguida, al cap d’un any, quan van adonar-se de la quantitat de dones que ateníem i vam aportar dades molt valuoses, es van adonar de la nostra funció i de la dimensió que prenia, i de llavors ençà ens han anat acompanyant.

Amb finançament?
—Subvencions, sí, però no n’hi ha prou per a donar-nos seguretat i saber si podrem continuar d’aquí a tres mesos. A Metzineres hi ha molt voluntariat i sí que és cert que les administracions ens ajuden, especialment la Generalitat, però no prou per a assegurar-ne la continuïtat a mitjà termini. Parlant clar, el nostre servei costa uns 325.000 euros l’any. I això encara no hi ha cap administració que ens ho pugui garantir. En realitat són molt pocs diners si ho compares amb comunitats terapèutiques o amb serveis equivalents, perquè atenem molta més població cada dia i rebem molts menys diners. A banda, ara hem rebut una ajuda molt important de la Generalitat, que era per al 2019, però que ens ha arribat ara. Això vol dir que algú ha d’haver avançat els diners i en un entitat tan petita com la nostra això és molt complicat.

Metzineres. Fotografia: Lorena Ros.

Sigui com sigui, sembla que les administracions s’han cregut el vostre projecte…
—Sí, i tant, han passat de la sorpresa i la desconfiança a creure-se’l del tot. Entre més raons, hem aconseguit fer veure a les administracions que calia acolliment durant el dia, perquè tots els esforços anaven destinats a la nit. En fi, a veure si ara que hi haurà nou pressupost canvia la cosa, perquè sí que podem estar un o dos mesos sense cobrar, perquè nosaltres ens ho creiem del tot, però necessitem una mínima seguretat. Altrament no és sostenible.

Sou un equip gran?
—Ara mateix som deu persones, tres de les quals a jornada completa. Som jo mateixa, que sóc la directora, una coordinadora, una metgessa, una infermera, dues educadores socials, una integradora social, que a més és grafitera del col·lectiu Hate Lovers i ens fa el disseny de Metzineres, una coordinadora que és impulsora de reducció de danys i una treballadora social. Algunes tenen experiència viscuda, és a dir, han tingut problemes importants amb drogues. I, això a banda, per sort, tenim moltes complicitats amb veïns i veïnes que ens ajuden de mil maneres cada dia. Som part de la Xarxa Veïnal del Raval i tenim molta relació amb totes les entitats del barri. Això és molt important, perquè aquest barri té una història de lluita molt llarga i una xarxa d’entitats molt viva. I nosaltres volem ser transparents i formar-ne part. Intercanviem solidaritat entre entitats.

Sou antropòloga. En quin moment decidiu que us voleu dedicar això?
—D’entrada, sóc mallorquina. I a Mallorca tenim un problema molt seriós amb el consum de drogues injectables, especialment amb l’heroïna. Ho vaig viure molt de prop. A divuit anys vaig perdre un amic per sobredosi i el nombre d’amics perduts per aquest motiu no ha parat d’augmentar. El darrer amic directe que vaig perdre per aquest motiu va morir-se no fa gaire temps, quatre o cinc anys. Aquesta part personal pesa molt. Més d’una vegada he pensat que si jo hagués hagut de menester ajuda per problemes relacionats amb drogues, si l’hagués necessitada, no l’hauria trobada.

Vau estudiar a Barcelona?
—Sí, vaig estudiar antropologia a l’Autònoma, vaig fer un màster de criminologia i sociologia jurídico-penal i investigació a l’Observatori del Sistema Penal i Drets Humans, a l’àrea d’anàlisi feminista. Recordo una classe amb Oriol Romaní en què va dir que el 80% de les persones que són a la presó hi són per delictes relacionats amb drogues. I, per tant, vaig entendre que si volem canviar la presó, si volem tancar presons, cal canviar les polítiques de drogues. En una altra assignatura vam visitar una sala de consum, hi vaig presentar el meu currículum i hi vaig començar a treballar. Aleshores una gent de Vancouver va picar a la porta i em van proposar d’anar-hi a treballar en un projecte sobre reducció de danys i drogoaddicció. Quan diem reducció de danys ens referim a les polítiques i pràctiques adreçades a reduir els danys derivats del consum de substàncies. M’agrada dir que ja no parlem de lluita contra la droga sinó de reducció de danys, perquè potser els danys més greus que rep aquella persona no vénen directament de la substància, sinó, per exemple, derivats de la falta de feina, o d’habitatge, de l’estigma, de la criminalització, la discriminació, etc.

Aura Roig. Fotografia: Adiva Koenigsberg.

De Vancouver a Colòmbia…
—A Vancouver m’hi vaig passar tres anys i tot seguit l’Open Society Foundation em va contractar per fer d’assessora a l’Amèrica Llatina en temes de consum de substàncies injectables. I vaig instal·lar-me a Colòmbia, on vaig engegar els primers programes adreçats a persones que s’injectaven drogues. I després d’aplicar aquests programes a diverses ciutats colombianes, tres anys de feina, vaig anar a Costa Rica, col·laborant en la creació de la política pública de reducció de danys. I en acabat vaig tornar a Barcelona, d’això fa tres anys, i de seguida vaig començar a pensar que calia fer Metzineres.

És un projecte que ha despertat l’interès de ciutats i entitats estrangeres…
—Metzineres és vist a fora com un model. Hem estat presents, explicant el projecte, a la comissió de narcòtics de les Nacions Unides, als Estats Units, a tot de ciutats que ens han convidat, a la Drug Policy Conference de Saint Louis, a la Conferència Europea de Reducció de Danys… El món ens mira, i ens mira molt, perquè n’hi ha molt poques, d’experiències semblants a la nostra, amb una perspectiva tan holística. Als Estats Units ara van impulsant això que anomenen centres de prevenció de sobredosis i ens han demanat que els expliquem la nostra experiència. Veuen que som un projecte comunitari i que, amb molt pocs diners, salvem vides.

Salvar vides és l’objectiu, però ara treballeu cada dia amb dones drogodependents. Quina creieu que és la recepta per a lluitar contra les drogues?
—En primer lloc, incorporar els usuaris en el disseny, l’aplicació, el monitoratge i l’avaluació dels serveis. Fa molts anys que parlem de què han de fer i de deixar els usuaris de drogues sense posar-los al centre del debat. En segon lloc, desproblematitzar les substàncies en si i fixar-se en tot l’entorn que generen les substàncies. En tercer lloc, fer més bona investigació, perquè si volem que sigui més objectiva i útil, cal fer-la sense que estigui impregnada d’estigmes i moralismes. Davant d’una persona amb problemes de drogues hem de saber què consumeix, com ho consumeix i per què ho consumeix. A Catalunya tenim la gent d’Energy Control, que és una experiència exemplar i pionera arreu del món pel que fa a la informació sobre drogues. És un bon exemple de desestigmatització. I, finalment, cal una lluita més eficaç contra el tràfic de drogues i les màfies. Quan tens una cosa perillosa, com aquestes substàncies, deixar-les en mans d’un mercat negre il·legal fora de control és la cosa més irresponsable que pots fer.

Voleu dir que s’han de legalitzar?
—Bé, és un possibilitat. L’alcohol sabem que és molt perillós i pot matar molta gent. Doncs és sensat de regularitzar-lo: exercir un control sobre la qualitat, el consum i el comerç d’aquest alcohol. Si el deixem en mans de la il·legalitat, el fem invisible, opac i molt més perillós. Això que passa ara als Estats Units: milers de morts perquè la droga es ven tallada amb Fentanil. Sigui com sigui, evitar el mercat paral·lel i descontrolat és una bona idea. I tot seguit analitzar les causes estructurals que fan que avui tinguem aquesta problemtàtica, és a dir, l’exclusió social, la desestructuració de certes comunitats, la pobresa, etc.

Aura Roig. Fotografia: Adiva Koenigsberg

En aquest moment de la conversa, ja a les acaballes, Pere Pina, gerent del bar Casa Almirall, s’asseu a la taula. Ell també forma part d’aquest teixit humà que lluita contra tot perquè el Raval no sigui arrasat. Amb l’Aura es coneixen. Se saluden, parlen de Metzineres i es posen al dia del barri. Al final, abans de tornar-se a aixecar, ens mira i diu:

—En aquesta ciutat passa que invertim molts diners públics a fer recerca, que a vegades s’acaba traduint en mers estudis per telèfon. I fet això, tot seguit,  teoritzem,  fem teoria a partir de l’estatística. Dediquem molts diners a fer teoria i prou! Doncs una part d’aquests diners hauria d’anar directament a projectes com Metzineres, que amb una sabata i una espardenya són els que realment fan coses i salven vides. Sabeu per què no hi posen més diners? A vegades penso que és com allò de la mili, que si deixen que el soldat treballi gaire, tindran problemes, perquè llavors haurà de començar a treballar el sergent. I el general encara més…

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb