El 2020, Txell Feixas va publicar Dones valentes (Ara Llibres), un llibre que recollia el testimoni de dones que no s’han sotmès al patriarcat i que han canviat la història de l’Orient Mitjà. Del Líban a l’Afganistan; de Gaza al Kurdistan iraquià; de Síria a Rojava. El llibre va ser un èxit. Sis anys més tard, Glòria Balañà i Aina Tur l’han adaptat per portar-lo a l’escenari de l’Espai Lliure, a Montjuïc. L’estrena no solament va coincidir amb la setmana del 8-M, Dia Internacional de les Dones. Malauradament, també va coincidir amb l’esclat de la guerra al Llevant.

Entrevistem una de les protagonistes, la Marwa Bakhat (Barcelona, 1998), que interpreta la Hiyam, una noia que, a setze anys, va ser segrestada per l’Estat Islàmic. L’obra fa que conversem sobre temes com ara el feminisme, el racisme i, també, els seus començaments en el món de la interpretació.

Dones valentes es farà fins el 22 de març, però les entrades ja estan exhaurides.

—Sou de Barcelona, del barri de Trinitat Vella. Quina vida hi heu fet?
—En realitat vaig néixer en un altre barri, però a tres anys ja vaig anar a viure a Trinitat Vella. Tots els records que tinc són d’allà, perquè és on vaig anar a l’escola i a l’institut. Com tot barceloní, m’he mogut molt pel centre, però també he fet molta vida al barri. Trinitat Vella té molt de teixit cultural! A més, com que som al costat de la Meridiana, sempre hi ha hagut molta lluita activista vinculada a tallar la carretera. La meva infància ha estat fer vida de barri, estar molt vinculada a l’activisme, sortir molt al carrer a lluitar pels nostres…

—En quines protestes participàveu?
—Doncs mira, una de les primeres que recordo és del 2008. Era una manifestació per Palestina i en contra del genocidi per part de l’estat il·legítim d’Israel. Som el 2026 i estem igual… També recordo anar a manifestacions pel 8-M.

—Si no m’equivoco, va ser mitjançant l’associacionisme de barri que vau començar a fer teatre, oi?
—Sí! Sempre havia estat molt interessada en el teatre. Al Centre Cívic de Trinitat Vella s’hi fan moltes extraescolars, però a casa meva no ens ho podíem permetre econòmicament, de manera que anava a veure les actuacions de les meves amigues. Elles feien sevillanes, m’encantava veure-les dalt l’escenari. A l’escola m’ho passava molt bé fent les actuacions de final de curs, però no era conscient que allò m’interessava de veritat fins que, un dia, quan ja feia batxillerat, Dani Ruiz, de La Trini, va descobrir-me Jarra Azul i l’espai Via Barcino, un espai on feien teatre gratuïtament, i vaig apuntar-m’hi. Tenia setze anys.

—Per què creieu que no n’éreu conscient, que el teatre podia ser una extraescolar?
—Perquè no sabia posar-li nom. Per exemple, sempre he escrit, però no sabia que hi havia una feina directament vinculada amb la creació de guions i l’escriptura.

—Potser per la manca de referents?
—Exacte, per això per a mi és molt importar ser aquí. Si no tens referents, si no tens persones que són com tu i que fan aquesta feina, no saps que tu també pots formar-ne part.

—En quin moment us n’adoneu, que sí que poder fer-ho?
—A l’escola, durant una assignatura que es deia alternatius i que fèiem la gent que no fèiem religió. Aquella hora, l’aprofitava per escriure guions. Un dia vaig ensenyar-li al professor i va dir-me: “Fem-ho.” Vam fer un curtmetratge. A onze anys, vaig escriure, dirigir i actuar!

—Hi ha diferents oficis segons la classe social?
—Sí. M’encantaria trobar-me algú de classe alta que netegés pisos perquè li ve de gust! Però, és clar, és una feina precaritzada. Hi ha una vinculació força directa entre la immigració i la classe baixa, perquè si no et donen oportunitats de feina –encara que al teu país tinguis doctorats– i vols menjar, has de treballar del que sigui. I, de què treballes? De feines absolutament precaritzades.

—Abans d’interpretació vau fer criminologia. Era una manera d’assegurar-vos una sortida professional?
—La meva família és d’origen marroquí. Van arribar a Barcelona per separat. Els meus pares no tenen estudis superiors, però volien que jo tingués una carrera universitària per tenir un futur molt millor del que han tingut ells, sobretot la meva mare. Aquesta idea de dedicar-se a una feina tan precària com la interpretació, a la meva mare l’espantava, perquè molt poca gent acaba dedicant-s’hi. Per això vaig decidir de fer criminologia. Estic contenta, d’haver-la fet. M’interessava sobretot entendre el sistema penal i jurídic del país, perquè com que els meus pares són migrants i ni llegeixen ni escriuen en català ni en castellà, de molt petita ja vaig haver de traduir i interpretar coses jurídiques, cartes del banc, reials decrets… Alhora, és una carrera que m’ha permès de fer-me moltes preguntes, i això m’ajuda molt a trobar diferents matisos als personatges que faig, entendre’n la psicologia…

—Si ja és prou difícil dedicar-se a la interpretació, per a les persones racialitzades encara ho és més?
—Mira, jo he tingut la sort que, d’ençà que vaig començar a treballar professionalment, sempre m’he trobat amb diferents projectes que em permeten d’anar fent feines. Ara bé, això no nega que encara existeixi la dinàmica de pensar que una persona racialitzada només pot fer certs papers determinats. Això limita moltíssim, no tenen les mateixes oportunitats que la resta, perquè les agafen seguint uns estereotips: si ets negra, treballes de prostituta, per exemple. Les oportunitats no són les mateixes i, en alguns casos, els personatges són denigrants. A més, a la ficció no es trasllada al que vivim. Ara, per exemple, s’ha adaptat al cinema el llibre La filla petita, de Fatima Daas, que parla sobre una noia d’origen algerià que és lesbiana i de família musulmana. Aquestes històries són les que interessen! Cal fer molta feina i calen persones de tota mena –racialitzades, grasses, del col·lectiu LGTBIQ+, etc.– que comencin a escriure les seves històries des del seu punt de vista.

—A Dones Valentes, tota la companyia, tret de l’Íria del Río, que fa de periodista, sou actrius amb orígens o arrels àrabs. Era imprescindible, això? Per què?
—Molt. La Glòria [Balañà] ho ha defensat sempre, sobretot perquè hi ha aquest punt de meta-teatralitat en què volia que nosaltres forméssim part del procés col·lectiu de creació i poder aportar el nostre punt de vista. Jo sóc d’origen magrebí, però he nascut i m’he criat a Barcelona. Per tant, no tinc el mateix punt de vista que una dona que hagi nascut i viscut al Marroc. És impossible. Però, gràcies a les meves arrels, l’estructura familiar i com m’he relacionat amb la nostra cultura, puc ajudar a no caure en estereotips i a no generalitzar. A vegades, quan es vol parlar sobre certs temes sense comptar amb el nostre punt de vista, hi ha molta bona fe, però es passen per alt coses i s’estigmatitza.

—Com d’important és, també, comptar amb el vostre punt de vista en un moment d’augment de l’extrema dreta que predica discursos d’odi, racistes i xenòfobs?
—Molt. Tots aquests discursos d’odi que sembla que no tinguin fi… Per exemple, amb el tema del vel, el burca i el nicab: homes blancs i heteros decidint sobre el cos de les dones i com ens hem de vestir o deixar de vestir sense haver-nos-ho demanat abans i sense tenir una proximitat amb aquesta realitat. És absolutament racista i misogin. És tan fàcil com preguntar-se si aquesta dona ho fa perquè vol o no. Evidentment que hi ha moltes dones oprimides pel patriarcat, i que el burca i el nicab poden utilitzar-se per anul·lar-les totalment, però també conec dones que el porten i que el defensen. Per tant, què coi n’haig de fotre, jo, sobre si has de portar-lo o no? No és que defensi el vel, defenso que cadascuna faci el que vulgui amb el seu cos. I punt.

—Això em fa pensar en una de les frases del llibre Jo vaig matar a Sherezade, de Joumana Haddad, figura de qui debateu a l’obra. Ella diu: “El feminisme és laic o no és feminisme.” Hi esteu d’acord, amb aquesta frase?
—La Joumana diu això. Jo dic: el feminisme és interseccional o no és feminisme. Això és el que penso.

—Expliqueu-nos-ho.
—El feminisme ha de contemplar la classe social, els drets de les persones LGTBIQ+, de les persones racialitzades, de les persones amb diversitat funcional, de les persones que no entren als cànons establerts… Tinc moltes preguntes a fer-li, a la Joumana. Per exemple: si jo tinc una fe espiritual i la processo ja sigui mitjançant la religió catòlica, la musulmana, la jueva, la budista, amb l’astrologia o el que sigui, què passa? Deixo de formar part de la lluita feminista?

—Una altra frase, aquesta molt més colpidora, és la següent: “Per a moltes, el feminisme no és una opció de vida sinó una manera de no morir per ser dona.” És una manera de fer entendre que hi ha lluites que no són jerarquitzables, que hi ha lluites que n’engloben moltes més.
—Totalment. El gran problema del feminisme és que tingui “femení” al començament de la paraula. El que defensa és la igualtat entre homes i dones i, en canvi, quantes vegades hem hagut de sentir: “Ni feminisme ni masclisme, igualtat.” Llegeix-te un llibre, home, que l’únic que demanem és que tots tinguem els mateixos drets fonamentals! Precisament per això ha de ser interseccional. La lluita feminista, per a aquestes dones, és intrínseca en la seva lluita perquè no les matin, perquè no les oprimeixin. Per això penso que la Joumana es contradiu –i jo sóc la primera que em contradic, eh?–, perquè ella defensa un feminisme laic i, alhora, en les seves obres, utilitza dones velades que tenen fe. No oblidem que ella escriu des d’un lloc privilegiat, des d’un context de persona laica que va créixer en una família no musulmana. Parlar de la dona àrab d’una manera tan generalitzada… S’ha d’anar amb compte.

—Què tenen en comú les dones de Dones Valentes?
—Que no són víctimes del masclisme, sinó supervivents feministes. Intento pensar que una cosa no nega l’altra, perquè si bé és cert que el lloc de víctima denigra una mica més, no vull treure’l de l’equació, perquè el masclisme i el patriarcat són el que fa que aquestes dones estiguin en aquestes situacions. Una altra cosa que tenen en comú i que per a mi és admirable és que han alçat la veu.

—Vós interpreteu la Hiyam, segrestada per Estat Islàmic. Quina és la seva història?
—És una noia de setze anys que la Txell Feixas va entrevistar quan en tenia vint-i-un. Ara mateix encara viu en un dels campaments de refugiats del Kurdistan iraquià, però ella és de Sinjar. El 2014, quan Estat Islàmic va irrompre en aquesta ciutat, ella i moltes de les joves que hi vivien van ser segrestades. El primer que va fer Estat Islàmic va ser separar-les entre musulmanes i no-musulmanes. A les que ho eren, els perdonaven la vida. Però, a les que eren zaidites –una de les religions minoritàries del Kurdistan– les assassinaven. Les que se salvaven eren utilitzades com a esclaves sexuals.

—També hi apareixen les minyones-esclaves. Quina història tenen, elles?
—Són dones que viatgen des de diferents llocs del món –sobretot països de l’Àfrica i Indonèsia– fugint de la precarietat. Com que als seus països no tenen feina, països com ara el Líban les contracten com a treballadores domèstiques. Una vegada arriben al Líban, els prenen la documentació i les tenen en situació d’esclavatge total. Treballen jornades infernals i, a més, també són agredides sexualment. Les maltracten físicament. La Benchymer és una d’aquestes dones que va parlar amb la Txell i va explicar-li la seva història com a treballadora domèstica a Beirut.

—L’últim relat és el de la Samar. Qui és, ella?
—La Samar és una dona libanesa a qui, enmig del context de la guerra del Líban, el fotògraf Maher Attara va fer una fotografia amb la seva filla. Totes dues van amb crosses. No sé si encara és viva… Va passar la vida demanant almoina. Era una dona totalment precaritzada que, a més, tenia diversitat funcional, perquè li faltava una cama. Anys més tard van haver-li de tallar l’altra.

—Una altra figura: la masculina. Quin paper han de tenir-hi, els homes, a la lluita feminista?
—Han de tenir un paper actiu, ens han d’acompanyar. Si els homes no fan res, ens quedem exactament igual que ara. Han d’escoltar quines són les nostres realitats sense fer mansplaining ni apropiar-se de coses que no són seves.

—Per acabar: vau estrenar Dones Valentes quan tot just esclatava el conflicte al Llevant, un conflicte que apareix molt al llibre. Què creieu que pot fer, el teatre, en moments com aquests?
—Primer de tot, apropar aquestes històries. Avui dia estem molt entotsolats. La nostra realitat no té res a veure amb un genocidi, però també tenim un bon panorama: feines precàries, sous baixos, una situació terrible de l’habitatge i la dreta només fa que pujar. Ah, però mentre això no afecti la meva parcel·la, vaig fent. Ja no sortim al carrer i ja no lluitem per les coses. Per això penso que, potser, venir al teatre pot fer empatitzar amb les coses que passen al món i adonar-te que no són tan lluny. Vull dir, fa cinquanta anys, les dones no podien obrir un compte bancari si no era amb el permís dels seus homes o pares. I ja no parlem d’avortar… Tornem aquí, eh? I, des que ha començat l’any, ja hi ha hagut més de vint dones assassinades. La violència envers les dones és present i passa, i està bé posar-hi el focus.