Maria Jaume (Lloret de Vistalegre, Mallorca, 1999) publica el quart disc, Sant Domingo Forever, una mena d’homenatge a la festa major del seu poble i a la cultura popular mallorquina. Per la sonoritat i el concepte del disc, podria semblar una continuació de l’anterior, Nostàlgia Airlines, en què parlava d’una mena de “nostàlgia paisatgística” d’una Mallorca que no ha pogut viure per culpa de la massificació turística. Ella, en canvi, ho considera més aviat una conseqüència.

Ara ja fa anys que la cantant i compositora viu a Barcelona, ciutat que li ha permès de forjar la carrera musical. Va venir-hi amb la il·lusió de deixar enrere casa seva, fer vida de ciutat i allunyar-se del sentiment d’asfíxia que sovint poden causar els pobles petits. Però, amb el pas dels anys, Maria Jaume ha canviat la mirada respecte del poble: ara se’l mira amb una certa enyorança.

Les catorze cançons que formen el disc ens transporten a l’ambient i l’alegria d’una festa major. Cada cançó n’evoca un instant concret: el repic de campanes que en marca el començament, el so de la xeremia a la cercavila dels gegants, la sortida dels dimonis i el correfoc, el sopar a la fresca, les ballades de jotes i boleros, la revetlla i els focs artificials. Tot plegat, una mena de veneració a sant Domènec, patró del seu poble natal.

—Sant Domingo Forever és la continuació de Nostàlgia Airlines?
—Podria ser-ho, però per mi n’és la conseqüència. A Nostàlgia Airlines vaig xerrar de Mallorca d’una manera i ara tenia ganes de xerrar de les festes. Fent resum de l’any i repassant què m’havia passat, vaig anar construint el concepte de Sant Domingo Forever.

—Però sí que és veritat que sempre parleu d’una nostàlgia: a Nostàlgia Airlines, d’una Mallorca que no heu pogut viure; i aquí, d’una Mallorca que us aboca a una infantesa que enyoreu.
—Ara fa vuit anys que visc a Barcelona. Hi estic molt bé, m’agrada de viure-hi, però, alhora, ser tan lluny de ca meva durant tant de temps m’ha permès de xerrar del meu poble d’una manera que no hauria pogut si hi hagués continuat vivint. Ho trob guapo, això d’haver-te de distanciar d’una cosa que forma part del teu dia a dia per, després, poder-ho apreciar plenament. És una nostàlgia de la infància i l’adolescència, però a partir d’un lloc reconciliador.

—Aquest distanciament amb Mallorca i amb el vostre poble, Lloret de Vistalegre, va ser per la feina o per la necessitat de marxar-ne?
—Per totes dues coses. Aquest disc és reconciliador en el sentit que d’adolescent tenia moltes ganes de partir i d’anar cap a Barcelona, perquè un poble petit té coses bones i coses dolentes, i quan ets adolescent pots arribar a sentir-t’hi asfixiat. Tenia ganes de sortir de ca meva i que no hi hagués un informe exacte de quina hora n’havia sortit, a quina hora hi havia tornat…

—Quants habitants sou, a Lloret?
—Mil cinc-cents. Es tendeix molt al control! [riu] Per això tenia aquestes ganes de sortir-ne. Però també és veritat que m’he quedat a Barcelona perquè m’he acabat dedicant a la música. Vull dir que, si hagués fet una altra vida, no sé si potser ja hi hauria tornat… Ara tinc la necessitat de quedar-me aquí per guanyar-me els quartos.

—El relat del disc es construeix a partir de la festa major de Lloret. És com si ens hi acompanyéssiu…
—Volia fer un disc que calqués molt bé què són les festes del meu poble, per això cada cançó es relaciona amb algun moment concret de la festa. En certa manera ha estat “fàcil” de fer, perquè parl de la meva vida i del meu poble.

—Això a vegades pot ser molt més complicat que no sembla!
—Sí, també pot complicar-ho tot, perquè ho tens tan sentit, que no vols caure en coses tòpiques o excessivament personals, no? Però bé, crec que hem trobat el punt intermedi entre una cosa amb què tothom es pugui sentir identificat i benvingut –com en una festa major– i, alhora, aquest punt real i concret de la tradició mallorquina.

—Es podria dir que el disc és un homenatge a les festes majors?
—Sí, tant de les festes com de la cultura que darrerament s’ha anat perdent, perquè cada vegada ens aboquen més a ser iguals i a la globalització extrema, tot i que ara hi ha una microtendència a recuperar certes coses. Per exemple, a Mallorca s’ha posat molt de moda tornar a ballar ball de bot. És un bon moment per a tornar a fer valdre tot això, però del lloc actual, no amb una mirada preciosista que vol conservar-ho d’una manera especial. Actualitzem-ho i mirem com ho poden viure els joves ara!

—La festa major de Lloret d’ara és la mateixa que la de quan éreu petita?
—No ha canviat gaire, no. Però justament fent aquest disc he trobat molts vídeos de quan era petita que em va fer mon pare i es veu com eren les festes abans. M’ha sorprès, sobretot, que abans potser hi havia més sentiment de comunitat i de poble, encara que ara som més habitants!

—A la llarga, us veieu tornant a Mallorca i, més concretament, a Lloret?
—És un dilema que tinc molt últimament… [riu] Em veig tornant-hi en qualque moment. Per exemple, si vull tenir fills, m’agradaria tenir la meva família a prop, però sempre tinc el dubte d’on viuré. Abans tenia clar que a Lloret, no, però ara cada vegada en tinc més ganes. Hi tinc uns lligams i vincles molt forts que en qualsevol altre poble o ciutat no tindria. Però, alhora, després de tants anys vivint a Barcelona, tornar a un lloc on tothom em coneix… Uf! Em fa una mica de vertigen. Però, és clar, hi ha dues coses a tenir en compte: la primera és que, per anar a viure a Mallorca, vol dir que he de tenir la carrera molt consolidada, perquè la indústria allà –quant a sales, discogràfiques, programadors, etc.– està molt en risc i, a més, la situació turística fa que cada vegada es tanquin més sales perquè els lloguers pugen.

—I la segona?
—La segona és que l’habitatge a Mallorca està pitjor que a Catalunya i, per tant, fer aquest canvi no serà tan fàcil. Però bé, de moment aquí hi estic a gust.

—Comenceu el disc amb el so de les xeremies mallorquines. Què són?
—Jo sent una xeremia i tot d’una pens en una festa major! Per a jo, el cant de les xeremies és el toc d’inici de la festa, és el crit perquè tothom vagi a plaça i comenci la festa. A algú li pot semblar un so molt estrident, però per a jo és molt emotiu. De fet, les primeres vegades que escoltava el disc m’emocionava cada vegada que començava així! I, bé, les xeremies són com una mena de sac de gemecs. En aquest disc hi ha molta informació i molta recol·lecció de la tradició mallorquina, però dut a com nosaltres hem volgut. És un disc molt pop, hem intentat dur tots aquests sons a un lloc on em sent molt còmoda per a reaprofitar-los d’una altra manera.

—També hi sentim castanyetes, flabiols, tamborins… Com heu transportat el so d’aquests instruments al pop, al reggaeton, als boleros, etc.?
—Vam tenir la sort de poder gravar tots aquests instruments amb na Maria Adrover, una al·lota que toca a Pitxorines, un grup de música tradicional. Ens va ensenyar una barbaritat de tècniques i ens va donar moltíssima informació. A partir d’aquí, vam gravar-ho per tenir tots els sons separats i poder-hi jugar. A mi sempre m’ha agradat barrejar gèneres en un mateix disc, perquè escolt música molt diferent, i també volia que el disc fos com un viatge amb cançons diferents, però amb una mateixa sonoritat que les englobés totes. Hem samplejat les xeremies perquè fossin com el teclat; les castanyetes, perquè siguin la percussió; els tamborins, com a caixa i bombo… Bàsicament, hem agafat aquests sons tan especials i concrets i els hem substituïts pels sons que teníem a l’ordinador.

—Una de les cançons és “Mallorca verbena tour”, en contraposició amb el Mallorca Island Tour. La Mallorca de la revetlla és la que encara resisteix contra la turistificació de l’illa, la que encara conserva la identitat mallorquina?
—Això pot fer enfadar alguns mallorquins! [riu] Sóc una al·lota del Pla i és ver que tot aquest turisme encara no hi ha arribat. Bé, hi ha arribat, però molt més tard. Per tant, encara conservem una miqueta la manera de xerrar més antiga, les tradicions… Hem tingut “la sort” que no ens ha arribat un turisme tan bèstia. Aquest concepte de “Mallorca verbena tour” és irònic i totalment còmic.

—És interessant perquè, en certa manera, heu hagut de posar-vos també en el lloc del turista per poder explicar totes aquestes tradicions de fora estant. Com ha estat, l’exercici?
—Era necessari per a poder apreciar-ne la guapura! És que, realment, si penses que surten uns dimonis amb una corda aferrada a un pal i comencen a pegar a nins petits… [riu] Són coses que, quan les veus de fora, t’adones que són ben boges i especials, però vistes de dins, com que és la teva cultura, són la cosa més normal del món. Fent aquest exercici he vist realment com n’és, d’important, participar en les festes, anar-hi i fer comunitat, perquè, si no, tot això es desdibuixarà.

—A “A plaça” dieu: “A plaça avui hi ha tothom: la gent que no m’agrada massa i la gent que més estim del món.” Les festes de poble també consisteixen a compartir espais amb gent amb qui no ve de gust compartir-los?
—Són literalment això, perquè s’ajunta la gent que més estimes i la gent que potser no vols tenir gaire a prop. Una cosa guapa d’això és que, amb el temps, van desapareixent les diferències. En dies especials com les festes, el poble t’obliga a dur-te bé amb tothom. Són una mena de parèntesis en tot aquest caos.

—És un disc que parla molt d’amor, també del tòxic. A “Acupuntura” parleu d’un amor “que em tortura i em cura”. Per què heu volgut parlar d’aquesta mena de relacions?
—Crec que és una cosa característica de la gent que viu en un lloc que no és casa seva, com jo. Són gent que, quan tornen al poble, sempre hi tenen una persona amb qui potser fa temps van tenir-hi alguna història, un lligam que els fermava, però que, com que es van acabar distanciant, mai no va acabar de passar res. Això és horrible i supertòxic, perquè anem fent aquestes anades i tornades intermitents d’ara hi ets, ara ni te’n recordes, ara tornes i es reobre el calaix que ja havíem tancat… No ho sé, el poble em fa pensar molt en aquesta mena d’amor.

—Amb les amistats també passa, això?
—Crec que sí. Aquest disc xerra molt de l’amor en general: del romàntic o de parella, del d’amistats, del familiar, del que sento pel meu poble… Ara que hi pens, potser és el que xerra menys d’amor romàntic, perquè crec que les amistats també són molt importants, en aquest disc. De fet, va néixer fent balanç de l’any i adonant-me que havia estat dur, perquè vaig perdre penya que estimava molt i que pensava que tenia molt a prop, però alhora això fa adonar-te dels vincles que realment són forts i de la gent que sempre tens de vora –i d’aquí va néixer “A plaça”. Per tant sí, sí, també hi ha desamor d’amistats.

—A “Vénen els dimonis”, en canvi, us poseu en la pell del dimoni.
—De la figura del dimoni –que, per cert, surt a la portada del disc–, me n’interessava que sempre és el mateix. El dimoni que veia quan tenia dos anys és el mateix que el que veig ara amb vint-i-sis. És una figura que no creix, que no es fa vella. Nosaltres sí, però ell és màgic, no es fa mai gran. Això em generava molta tendresa.

—Podríeu explicar-nos en què consisteix la tradició del dimoni? És la mateixa que la de Sant Antoni?
—No. Són els mateixos dimonis, però és una cosa diferent. El que feim a Lloret i en molts altres pobles és que, una vegada s’acaben les cercaviles dels gegants i els capgrossos, les xeremies comencen a sonar i surten dos dimonis amb un pal amb una corda fermada. També duen un picarol al cul, de manera que els nins petits han d’intentar tocar-lo i els dimonis han de “picar” els nins. Amb els petits és una cosa més tranquil·la, però els adolescents se n’enduen hòsties, eh! Explicat així sembla una mica primitiu, però en tinc molt bon record, és molt divertit. Les ferides que t’endús són realment ferides de guerra que mostres amb molt d’orgull [riu]. Després, evidentment, també hi ha el correfoc.

—A “Sonen ses campanes” dieu: “Hi haurà un dia que ningú de nosaltres viurà en aquest poble. Un dia, nosaltres serem altres, i tot en ordre. Vida meva, no passis pena. Que certes coses duren per sempre.”
—Això va sortir-nos perquè Lluís Cabot, amb qui he fet el disc, de petit va dir al seu pare: “Papà, quan nosaltres no hi siguem, qui viurà en aquest poble?” Quan vam fer-la –i fins i tot quan la canto–, m’imaginava que l’explicava als meus fills d’aquí a uns quants anys, perquè hi haurà un dia que jo no hi seré, però no passa res, perquè la vida és això. Pens: bé, nosaltres no hi serem, però vosaltres sí, i fareu que tot això continuï viu. És una roda, no? Hi ha coses que no són per sempre, però n’hi ha unes altres que sí i que passen de generació en generació.

—A “Jota final de festes” sentim la veu d’una senyora. Qui és?
—És na Miquela Lladó, cantant de Música Nostra, un grup molt conegut a Mallorca perquè és tota la gent que va recuperar la música de ball de bot després del franquisme. Per a jo, la veu de Miquela Lladó és la veu de la música tradicional mallorquina, i per això vaig voler que col·laborés al disc. Ells fan que la música tradicional no sigui una cosa folkloritzada, sinó que van a les places i fan que la gent s’ho passi bé i balli. Va ser increïble poder col·laborar-hi, és una jefa.

—Hi diu: “Ara mos ve una mala època. Mai no ha plogut tanta estona ni ha estat tan gran sa tempesta.” Quin missatge voleu enviar amb la frase?
—És un missatge que queda una mica amagat, però que va apareixent al llarg del disc, com una mena d’avís. Crec que vivim una època molt tensa i molt delicada políticament. Pareix que és a punt de rebentar tot. No vull ser catastrofista, però entre l’auge de l’extrema dreta, que hi ha diverses problemàtiques que ens mantenen en alerta… A vegades, les festes són un parèntesi: no hi passa res dolent i ens oblidem que el món se’n va a la merda. Les festes són una mena de refugi. Però, sobretot, el missatge que volia enviar és que ara ens ve una mala època, però tot passa. Que ho canti Miquela Lladó és representatiu, perquè és justament això: la gent més gran n’ha viscut de ben difícils, però sempre se n’han sortit. És un missatge esperançador.

—Que la cultura i la tradició no es folkloritzi implica popularitzar-la, introduir-la en el dia a dia i fer-la participativa? Que ballem, que cantem…
—Totalment. És la intenció del disc. Tinc molt de respecte per la música d’arrel i per la gent que la fa de manera tradicional, però també crec que es pot reinterpretar i portar-la cap al pop, per exemple. És molt important que no la considerem una cosa antiga, fràgil o intocable. Adaptem-la! La cultura és una cosa viva i canviant, precisament per això es manté viva. No pot quedar clavada al passat! Es pot reinventar i viure, ballar i cantar de maneres diferents.

—Per acabar: la festa major de Lloret és la millor de Mallorca?
—Evidentment! [riu]