Leticia Martín: “A Catalunya podríem tenir molts més festivals d’arts escèniques amb una programació forta”

El festival Grec de Barcelona ha posat punt final al quaranta-novè certamen després de cinc setmanes de programació, que es va estrenar el 26 de juny amb l’espectacle Le petit cirque. Es podria dir que ha estat un any especial per al festival, no tan sols perquè assolit unes bones xifres d’assistència –la programació gestionada íntegrament pel festival ha tingut una ocupació del 92% i la gestionada per la resta d’equipaments, del 68%–, sinó també perquè ha estat el primer any amb Leticia Martín com a directora artística, que ha agafat el relleu de Cesc Casadesús després de vuit anys al capdavant del festival.

Martín, amb una llarga experiència en la gestió cultural, ha treballat especialment en la “descentralització” del Grec de Montjuïc i ha estès el festival per moltes sales i equipaments de la ciutat, i també ha ampliat la diversitat de disciplines en la programació. Ens reunim amb ella al terrat de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) per fer-ne un balanç.

—Acabeu de tancar el vostre primer Grec com a directora. Quina valoració en feu?
—Ha estat preciós. D’ençà del primer moment, el repte era molt gros, perquè és un festival que la gent de Barcelona s’estima moltíssim. Més enllà de la programació, el repte també era fer equip, trobar noves maneres de treballar, intentar donar una empenta al festival…

—A part de la incorporació de Núria Ramis i Montse Portús, ha canviat gaire, l’equip, respecte del que ja hi havia?
—Sí, també hi ha hagut un canvi de secretariat i a l’administració, però la resta són els mateixos que ja hi havia. Durant el festival, evidentment, hi ha incorporacions de la borsa de treball de l’ajuntament, però són temporals.

—La vostra elecció com a directora del festival va causar cert rebombori dins el sector. Cridava l’atenció, sobretot, que vinguéssiu del sector musical, després de treballar deu anys al Liceu. Com ho vau viure, tot plegat?
—Crec que és una cosa que s’ha viscut molt més des de fora que no pas com ho he viscut jo. Ja feia deu anys que jo vivia a Barcelona, conec molt bé l’entramat cultural de la ciutat. Però una cosa que no sabia gaire gent i que he hagut d’explicar moltes vegades és que, abans del Liceu, ja havia estat a Teatros del Canal, a la Fundació SGAE, havia tingut una productora de teatre… Havia fet altres coses abans de ser a Barcelona. Ara bé: també ha estat bonic fer aquest aterratge al sector i haver de guanyar-me la confiança i el respecte de tothom. Jo no ho he viscut tant com un judici sinó com una sorpresa, i amb aquest tipus de nomenaments ja està bé que n’hi hagi, de sorpreses.

—És un error separar sempre l’àmbit musical de les arts escèniques, tenint en compte que, per exemple, el Grec és un festival multidisciplinari?
—Això té més a veure amb el segell del programador. Com a programador, allò que coneixes més bé se suposa que ho tractaràs amb més estima, però jo sempre he estat una persona molt transversal. De fet, quan vaig arribar al Liceu no venia pas del món de la lírica. Per tant, ja estic acostumada a arribar als llocs i no ser l’opció esperada. Però entenc que per a la programació es tingui molta cura amb el perfil que s’escull.

—Fa un any, vau deixar el Liceu, i al setembre vau començar al Grec. En realitat, heu tingut molt poc temps per a fer la programació d’enguany, tenint en compte que normalment es treballa a un any vista o dos.
—Sí. Al Grec, vaig començar-hi estrictament el 2 de setembre, de manera que només he tingut nou mesos. El juliol de l’any passat vaig deixar el Liceu i vaig anar a tots els actes que es feien del Grec per entendre-ho. Als festivals normalment es treballa a un any i mig vista, tret de projectes grossos, que potser és una mica més.

—Per tant, enguany hem vist espectacles programats per l’antic equip, encapçalat per Cesc Casadesús?
—No. Com que el maig passat en Cesc ja sabia que aquell seria el seu darrer any, d’una manera molt generosa no va deixar res tancat per a aquest. Hi havia totes les opcions i la informació d’espectacles a triar sobre la taula, però la decisió de què es programava era cosa meva. Ha estat un any de trobar-me amb tothom. Una cosa que tenia clara és que tothom pogués venir a explicar-me el projecte, i és graciós, perquè amb el Grec tothom té alguna història, ja sigui com a espectador, com a creador… És un festival que té moltes històries.

—Els dos grans festivals d’arts escèniques del país han canviat de direcció enguany: el Grec, amb vós al capdavant, i el Temporada Alta, ara amb Narcís Puig. Com conviuen aquests dos festivals en un lloc petit com Catalunya? Us comuniqueu i coordineu entre vosaltres?
—Ha estat bonic que hi hagi hagut relleu al Temporada Alta i al Grec. Amb el Temporada Alta, igual que amb la resta d’espais culturals, intentem d’estar informats de què fem, perquè si no… D’altra banda, Catalunya no és un lloc tan petit. Pensa, per exemple, en Brussel·les: tenen no sé quants teatres i no sé quants festivals! No som tan petits. El Temporada Alta és més aviat el festival de Catalunya o de Girona –ara també tindrà una branca a Barcelona–, mentre que a Barcelona hi ha el Grec. Però ja et dic: per la mida de Catalunya, podríem tenir molts més festivals d’arts escèniques amb una programació forta. Per a nosaltres, com més fort sigui tot l’entramat cultural, millor. No es pot veure amb ulls de competència sinó de convivència sana.

—Ho dic més que res perquè sou festivals més o menys semblants, amb un pressupost semblant…
—Sí, però la comparació no té gaire sentit, perquè allò que ens diferencia és què programem: el Temporada Alta és el Temporada Alta i el Grec és el Grec. L’un és a la tardor, i l’altre a l’estiu. I després, d’altra banda, un és de fundació privada, que això ja dóna un perfil diferent per naturalesa. En un festival públic tens unes obligacions que potser no tens en un de privat. Sempre hi ha matisos, però cadascú és cadascú.

—El pressupost del Grec és totalment públic? Depeneu d’algun percentatge de taquilles?
—No, els 3.600.000 euros del Grec són de l’ajuntament, i després ens demanen un mínim de taquilla, però no tenim més aportacions. Sí que hi ha alguna cosa de cocapitalitat, però arriba a l’ICUB, no al Grec. El Grec ni tan sols té personalitat jurídica pròpia, pertanyem a l’ICUB. Ara bé: aquests tres milions s’inflen amb les coproduccions i col·laboracions amb unes altres institucions, que posen part de diners.

—Vau inaugurar el festival amb l’espectacle Le petite cirque, de Marie i Yoann Bourgeois, amb la compositora Pomme com a protagonista. Començar amb circ, a casa nostra, encara és arriscat? Era una declaració d’intencions de tot el que vindria al festival?
—Sí. No era la primera vegada que passava: fa un parell d’anys, es va inaugurar amb una companyia de circ d’Austràlia. Jo volia que fos un espectacle que pogués arribar a tanta gent com fos possible. A més, era una col·laboració amb un festival internacional i era una estrena mundial. Tenir una estrena internacional sí que és una declaració d’intencions! La rebuda va ser bona, però pel públic encara costa, encara es programa poc circ a sales i molt al carrer. Crec que és una obligació del festival donar l’oportunitat de fer espectacles de circ a sales i demostrar que poden competir cara a cara amb els de dansa o teatre, perquè tenen uns acabats increïbles, unes dramatúrgies fantàstiques i una qualitat absolutament incontestable. Cal donar suport de manera conscient al circ.

—L’equilibri entre espectacles de diferents disciplines també es veu entre produccions internacionals i de casa nostra. Tot i haver portat grans noms, com Lisaboa Houbrechts, Mario Banushi o Sidi Larbi Cherkaoui, espectacles com El monstre, Gegant, o Dioptria 55 han tingut una gran rebuda. Per què cal, aquest equilibri?
—Per una banda, perquè som l’aparador del que passa internacionalment i això ens situa com a festival d’estiu i, per una altra, perquè també som un dels que aporta més diners –si no el que més– a coproduccions noves. Per al sector, és fonamental que tinguem programació local, perquè estrenar al Grec o al Temporada Alta, per exemple, pot fer que un espectacle tingui més possibilitat de supervivència. És molt important que els festivals apostin per la nova creació local.

—Una de les grans novetats d’enguany és l’extensió del festival a sales de la ciutat i la col·laboració amb equipaments i institucions públiques. Per què trobeu important “descentralitzar” el festival de Montjuïc?
—Montjuïc sempre serà el nucli del festival, perquè és on hi ha els espais que programem del tot nosaltres: hi ha el Teatre Grec, el Teatre Lliure i el Mercat de les Flors. Són sales que durant l’estiu tenen una programació cent per cent nostra. Ara bé, per a mi era important que s’estengués per la ciutat per intentar que les persones se’l sentissin més seu. Aquest és l’objectiu, a més de col·laborar amb museus, auditoris i tota mena d’institucions culturals que ajudin que el festival arribi a tants llocs de la ciutat com sigui possible.

—Les xifres demostren que el festival arriba a la gent. Una de les dades més sorprenents és que hi ha hagut més ocupació a les sales durant el Grec que en tota la temporada al teatre.
—Això ens ha fet molt contents! Donar suport a les sales a l’estiu –que normalment és quan el públic baixa– i donar la força del festival perquè la gent hi vagi és important. Ha estat un èxit, i crec que ha estat més aviat per un canvi de comunicació i d’esperit que no pas per la manera de fer. Hi ha coses que ja es feien, però jo m’he encaparrat molt que se’n parlés.

—És que potser tenim grans sales infrautilitzades?
—No. Les xifres d’ADETCA i les dels teatres són cada vegada més bones. L’any passat va ser l’any amb més entrades venudes! No crec que siguin sales infrautilitzades. Crec que potser hi ha una mancança de sales de mitjà format. Passem de sales de cent cadires a sales de sis-centes, i potser un parell de sales més de quatre-centes cadires ens aniria bé per arribar a espectacles i llenguatges una mica més transversals. Però, vaja, crec que som en un moment molt dolç de les arts escèniques.

—El darrer informe del CoNCA, publicat al juny, recull que, dels teatres amb més de dues-centes butaques, el TNC i el Lliure, públics tots dos, són en 13è i 14è lloc quant a nombre d’espectadors. Per què no s’omplen les platees durant la temporada i per què el Grec sí que ho aconsegueix?
—Allò que cal que faci un festival –i això ho hem aconseguit no tan sols enguany sinó també els anteriors– és que tinguis la sensació que vas a veure coses que només pots veure en un festival. Precisament, a l’estiu, al Lliure, al TNC o al Mercat de les Flors, s’hi fan coses úniques. Si fas estrenes internacionals o estrenes de companyies locals que siguin especialment interessants, és una cosa única. L’esperit del festival és això: que el que hi passa no passa la resta d’any. I bé, durant la temporada sempre hi ha espectacles que tenen molt d’èxit i uns altres que en tenen menys, però això és llei de vida.

—Però n’hi ha prou que el teatre sigui interessant, trencador o innovador?
—Crec que la qüestió fonamental és fer una bona comunicació i ser-hi present tot l’any. Per exemple, la venda del xec regal per Nadal va ser un èxit, sense ni tan sols tenir encara informació de la programació. Vam vendre vuit mil entrades. És molt interessant que la gent hi confiï. Cal ser-hi i donar la seguretat que allò que hi passarà serà interessant i que s’hi podran viure moments únics.

—Les xifres d’assistència són molt bones. Enguany, un 80% d’ocupació. Quan parleu de fer créixer el festival, amb quins termes ho dieu? Pressupost, espais…?
—M’agradaria, sobretot, treballar en la fidelització de la gent. N’hi ha molta que només ve a una cosa, i segurament ja la coneixia. M’agradaria que la gent que va a un espectacle acabés anant-ne a dos, o que la que té molt clar què li agrada provés unes altres coses. Retenir el públic que entra una vegada i ja no torna més seria ideal. Pel que fa al percentatge de la gent que ve que és de la ciutat, del país i de l’estat, és un equilibri que cal mantenir, perquè majoritàriament sempre serà gent de Barcelona, i està molt bé que sigui així.

—Obrir-vos a un públic estranger no és un objectiu, doncs?
—Si vas a Avinyó, vas al festival. Si vas a Edimburg, pots anar a veure castells, però també vas al festival. Si vas a Mèrida, vas al festival. Nosaltres tenim tant turisme i està tan enfocat en unes altres direccions, que pensar que la gent vingui a Barcelona pel festival Grec és difícil… Seria desitjable? Segur. Però no sé si és la principal línia amb què treballar.

—Hem parlat molt de grans festivals, però tenim la sort de tenir-ne molts altres de petit format i mitjà, com el Sismògraf d’Olot, el Festival Z de Girona, el TNT de Terrassa… Quin paper tenen dins el sector i el circuit de festivals?
—Amb tots també hi ha una comunicació molt fluida, perquè aquests festivals focalitzats en un tipus de proposta més concreta són un aparador increïble per a saber què passa, per a conèixer artistes nous, per a conèixer propostes arriscades o per a intentar que algú que ha fet un projecte a Olot després pugui desenvolupar-lo al Grec, per exemple. És el que deia abans: com més gran sigui tot l’entorn cultural, millor per a tothom. Que els festivals petits tinguin múscul ens va molt bé als que som més grans.

—L’any que ve se celebrarà el cinquantè festival Grec, que coincidirà amb el cinquantè aniversari del Lliure. Què ens podeu explicar, del que organitzareu?
—Del contingut no puc revelar res, però sí que volem que aquests cinquanta anys ens facin pensar com és que continua tenint sentit un projecte que va néixer fa cinquanta anys: què va significar el 1976 i què volem que sigui el 2026? Què ens acosta o què ens separa del que érem el 1976? Aquesta seria la reflexió amb la qual m’agradaria treballar.

—Què em respondríeu, ara?
—Encara que tingués la resposta no te la donaria [riu].

—Ho haurem de veure l’any que ve, doncs…