L’epidemiòleg Josep Maria Jansà té una llarga trajectòria en matèria de Salut Pública. Actualment, és el responsable de l’àrea de resposta i emergències del Centre Europeu de Prevenció i Control de Malalties (ECDC), però anteriorment ha treballat a l’Agència de Salut Pública de Barcelona, al Departament de Salut i fou responsable del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències de l’estat espanyol. Hi parlem sobre la situació de la pandèmia a Europa, el paper de l’ECDC, la tercera onada de la covid-19 i la reculada del govern en el pla de reobertura.

Quin paper el Centre Europeu de Prevenció i Control de Malalties en l’actual pandèmia?
—El centre es va crear el 2005 precisament per la necessitat d’harmonitzar els plans de preparació i resposta als estats de la Unió Europea, arran de la crisi de la SARS, que va començar a la Xina i va esdevenir una malaltia global. En aquell moment es va veure que cada país prenia les seves pròpies iniciatives i que calia un mecanisme coordinador en l’àmbit europeu, que donés suport als estats, però que també ajudés a harmonitzar les mesures. Actualment, l’ECDC es focalitza en el suport dels estats de la Unió Europea en termes de vigilància epidemiològica, anàlisi de la pandèmia i de crisi en salut pública, a més de suport als plans de preparació i resposta.

I és suficient aquest rol?
—El centre necessita més reforç en termes d’autoritat, perquè ara bàsicament fa recomanacions. Tenim competències en l’àrea d’anàlisi de riscs, però no en la gestió d’aquest risc, que continua essent dels governs i de SANTE, la direcció general de la Unió Europea de salut i seguretat alimentària, de la qual depenen agències especialitzades com l’ECDC (Estocolm), l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (Parma), l’Agència Europea del Medicament (Amsterdam), l’Agència Europea del Medi Ambient (Copenhaguen) i l’Agència Europea de Productes Químics (Hèlsinki).

Què n’opineu, del desgavell en les mesures que s’han aplicat entre els estats membres durant la pandèmia, com ara el tancament de fronteres o les PCR obligatòries?
—Des del centre s’ha insistit que el tancament de fronteres, i fins i tot les PCR obligatòries, no tenen sentit en una situació de la pandèmia com l’actual, en què hi ha una circulació molt estesa del virus. Això només és efectiu en casos concrets: països molt petits o illes, que tenen una gran capacitat de control quan apliques mesures restrictives. En l’àmbit del continent, això no té gaire sentit, però hem vist que cada país ha tirat pel dret i ha pres les seves decisions. En alguns casos, fins i tot, en contra d’un principi fundacional de la Unió Europea com és la cooperació, especialment en temps de crisi. De fet, en determinats moments, més que cooperació hi ha hagut competència entre els estats. Però no només entre països, també dins dels grans estats. Els lands a Alemanya o les comunitats a l’estat espanyol també han participat en aquesta competència.

En quin moment es troba la pandèmia a Europa?
—En termes generals, després de setmanes amb un augment constant en la xifra de casos, a final de novembre s’ha començat a notar una remissió, de manera que s’ha entrat en una fase d’estabilització i fins i tot de davallada. Parlo de manera global. Perquè en una pandèmia els tempos no són els mateixos per a tots els països. La primera onada va accelerar-se molt a Itàlia i després va passar a l’estat espanyol, França i el Regne Unit. En canvi, en la segona, l’estat espanyol ha anat davant pràcticament des de final de juliol fins ara. De fet, això ha determinat que la soca del virus que ha estat circulant des de final d’estiu sigui una que es va identificar a Espanya. De totes maneres, a poc a poc, la resta de països ha anat equiparant-se en termes d’incidència: França, Regne Unit i, més tard, Itàlia.

Per què Alemanya ha aconseguit de desmarcar-se d’aquesta alta incidència?
—Sempre ha tingut una capacitat de contenció elevada, de manera que no s’han disparat les xifres com en altres grans estats europeus. A més, cal tenir en compte que és un país que parteix d’una molt bona organització de salut i que compta amb una xarxa d’atenció primària molt reforçada, de manera que té una gran capacitat per a arribar al conjunt de la població. Aquesta preparació prèvia els ha permès d’afrontar una situació crítica amb més enteresa.

Estats com Irlanda i Finlàndia tenen incidències molt baixes, segons dades de l’ECDC. Algun país de la Unió Europea ho ha fet especialment bé durant la segona onada?
—Irlanda va ser dels primers a experimentar un repunt, però el govern ràpidament va aplicar mesures contundents de limitació de la mobilitat, com ara el confinament, de manera que es va contenir l’acceleració dels contagis. D’altra banda, Finlàndia no ha arribat a tenir una segona onada com a tal. Sempre s’ha mantingut en xifres molt baixes per diverses raons: polítiques severes de manera permanent, baixa densitat demogràfica i unes condicions sociocultural, en les quals el distanciament social és gairebé natural, a diferència dels països del sud.

Per què Suècia, on viviu, s’ha decantat per una aproximació a la pandèmia tan diferent?
—A Suècia les mesures han estat molt menys restrictives. El govern ha optat més per les recomanacions que no pas per imposar grans restriccions, en part perquè la llei sueca no ho permet. Així doncs, el model suec s’ha d’entendre com una combinació cultural i legislativa. Ara bé, si fem la comparació amb la resta de països escandinaus, Suècia ha tingut més incidència, més casos i més mortalitat. Crec que el cas suec demostra que les mesures no farmacològiques tenen un impacte en la mitigació i la contenció de la pandèmia.

Com s’explica que països com Txèquia i Grècia, que havien controlat la primera onada, ara hagin rebut amb duresa la segona?
—Quan Grècia va detectar els primers casos, provinents d’una peregrinació a Israel, va actuar amb celeritat i va aplicar mesures de control. Durant tot l’estiu, inclòs el setembre, va mantenir xifres molt baixes. Però en la mesura que el virus circula, la incidència s’ha disparat. No en conec el detall, no puc dir si ha fallat la recomanació de quedar-se a casa, els restaurants o qualsevol altra cosa, però en el moment que es relaxa una baula de la cadena immediatament hi ha un repunt de casos. Les pandèmies es regeixen per una llei del pèndol molt clara. Si vas cap a una banda i estrenys fort amb tancaments i confinaments, la transmissió baixa i l’economia pateix, però si afluixes passa al contrari.

Som a temps d’evitar la famosa tercera onada després de Nadal?
—Ho veig francament complicat, però la tercera onada és mitigable. És a dir, es pot aconseguir que l’augment de casos sigui més baix de l’esperat. Però això depèn de tots nosaltres. Com menys coses i trobades fem per Nadal, més capacitat tindrem per a controlar aquest repunt abans que comencin les vacunacions. Si ens relaxem, més enllà de les mesures que imposin els governs, el repunt serà més gran. No hi ha molt més a fer o a dir.

Què fa la Unió Europea en matèria de vaccinació?
—S’han activat dos mecanismes fonamentals per a comprar aquestes vacunes. Per un costat, hi ha un pla de compra conjunta, i per un altre, el de compres en situació d’emergència. El primer el coordina SANT, i el segon és en mans de la direcció general ECO, que s’encarrega de protecció civil, ajut humanitari i suport en situacions d’emergència. La majoria d’estats s’ha apuntat a la compra comuna, però la convocatòria no ha estat tan reeixida en la d’emergència. I què passa? Que en paral·lel els grans estats, que són els que tenen capacitat d’influència sobre les empreses i els mercats, han seguit les seves pròpies estratègies. Novament, aquesta competència dins de la mateixa Unió Europea ha fet minvar els beneficis d’una gran compra comuna.

Aquesta descoordinació també s’ha pogut apreciar en els plans de vaccinació. Cada estat té la seva estratègia per a implementar el vaccí.
—La limitació, entre cometes, del mandat de les agències de la Unió Europea és que genera aquestes disharmonies. L’Agència Europea del Medicament és la que regula l’aprovació dels fàrmacs i les compres, però és l’ECDC qui identifica els grups prioritaris i elabora els plans de vacunació. Ara bé, el centre només pot oferir recomanacions o plantejaments estratègics. No té un mandat o una normativa que l’empoderin. L’última paraula la tenen els estats, que acaben decidint sobre característiques o interessos propis.

El Regne Unit ja ha aprovat el vaccí de Pfizer/BioNTech, mentre que l’Agència Europea del Medicament ha dit que primer vol fer una anàlisi més rigorosa. Què en penseu?
—En situacions d’emergència hi ha un escurçament dels terminis d’aprovació. I el Regne Unit, com que ja no és membre de la Unió, es pot permetre d’anar per lliure i no haver d’esperar a un veredicte més treballat de l’EMA. De fet, hi ha estats membres que tampoc no fan cas de l’agència del medicament.

Us referiu a Hongria?
—Sí. Ha decidit de comprar la vacuna russa, tot i que l’EMA ha aconsellat de no implementar-la perquè no hi ha prou documentació ni informació disponible sobre les fases 3 i 4 dels assaigs clínics.

Hipotèticament, quin efecte pot tenir vaccinar amb un vaccí ineficaç?
—Això pot generar una falsa sensació de protecció. I no és només que l’eficàcia suposadament del 95% pugui ser del 80% o inferior, sinó que també hi pot haver problemes en termes de bioseguretat, que els efectes secundaris reals siguin diferents dels prevists. Aquí rau la importància de passar tots els controls i anàlisi científics. De totes maneres, vull reiterar que parlo de manera hipotètica i no pas específicament sobre la Sputnik V.

Com valoreu la reculada del govern en el pla de reobertura?
—Imagino que s’ha detectat una davallada de la millora i un cert repunt, de manera que s’ha volgut actuar per aturar-lo. És evident que s’havien de reduir les restriccions i reobrir sectors com la restauració, perquè la pressió econòmica i social era molt forta. Però si reobrim, ja sabem quina és la factura a pagar: més circulació del virus, més contagis i més pressió assistencial. Per desgràcia la dinàmica dels virus de transmissió respiratòria és aquesta. El govern haurà de fer equilibris fins que no arribi la vacuna.

S’hauria d’haver fet una reobertura més suau?
—En sentit estricte, si només tinguéssim en compte l’impacte en la salut, sí. Hauria estat millor mantenir un criteri molt restrictiu fins no assolir uns nivells de transmissió molt baixos. Però econòmicament és insostenible.

Què en penseu, de la relaxació de les restriccions durant Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any i Reis?
—Hem d’entendre la salut com un aspecte global, no tan sols com la manca de malaltia o la manca de transmissió del virus. La salut també és el benestar mental de les persones, la manca d’estrès, les trobades familiars, la companyia o la socialització. En el cas de les festes, imagino que el Departament de Salut ha decidit que en dates molt concretes es prioritzin aspectes que no són primordials en la lluita contra la pandèmia.

Com a científic, què us semblen les polèmiques que han envoltat el govern català, com ara la picabaralla entre ERC i JxCat per la filtració del pla de reobertura?
—No en conec tots els detalls. Però un pla de pandèmia es fonamenta sobretot en els plans de preparació i ha d’anar sempre acompanyat d’un consens polític i dels sectors que són al capdavant de les polítiques de salut. Si això no es fa, l’efectivitat en l’aplicació del pla és menor. Amb les crítiques i les picabaralles passa igual. Si el govern té poca credibilitat, el compliment de les normes i les restriccions és menor. Personalment, penso que la roba bruta s’ha de rentar a casa. Per tant, les picabaralles o les visions crítiques d’alguns dels epidemiòlegs s’han de fer de portes endins, si no, generen més incertesa i frustració en una població ja prou estrada per la pandèmia i els seus efectes.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.