09.02.2022 - 21:30
Jordi Milán (Sitges, 1951) explica que la Cubana va néixer fa quaranta-dos anys sense cap altra pretensió que la de passar una bona estona entre amics. Buscaven on era la comèdia en la vida quotidiana i alhora també portaven el teatre al carrer, fins que es van acabar professionalitzant. Aquesta setmana han estrenat al Coliseum de Barcelona Adeu, Arturo, un espectacle que ja han interpretat en altres punts del país i per l’estat espanyol. El van estrenar el 2018 i volien que la darrera parada fos Barcelona, per celebrar els quaranta anys de la companyia el 2020. Finalment, ha calgut esperar fins el 2022. Aviat també arribarà al Palau Robert l’exposició “La Cubana, 40+1 anys”, que n’explica la història i que ja va ser a Sitges a l’estiu. Parlem de tot plegat amb l’actor i director Jordi Milán, que és un dels fundadors de la companyia.
—La darrera obra de la Cubana gira entorn del funeral d’un artista, Arturo Cirera Mompou. Per què un funeral com a escenari per a una comèdia?
—El nostre tema és sempre el teatre que tots fem a la vida quotidiana. Un casament, per exemple, és una pantomima. Durant un any, prepares una obra que dura un sol dia i en què cadascú fa el seu paper. En un enterrament passa igual. Per què fem servir frases fetes per a expressar sentiments? Per què ens vestim d’una manera determinada? I el que hi ha al voltant pot ser còmic: funeràries, vetlles, gent que es desperta o se li mou el cos… L’Arturo no vol un funeral, vol una festa per a celebrar la vida, perquè li horroritzen els condols.
—Més d’una persona voldria un funeral així…
—Jo també. Si has viscut com t’ha donat la gana, per què els altres han de plorar? Sempre pensem en el passat i en el futur, però no en el present, i volíem parlar de la idea de celebrar la vida. L’obra es va estrenar el 2018, però després de la pandèmia aquesta idea del carpe diem té més força. I poder fer el que et dóna la gana, el que t’agrada, que és molt important.
—La Cubana ha fet el que li ha donat la gana en aquests quaranta anys?
—Sí, però ha costat. Tot ha estat sense preveure res. Érem uns arreplegats que fèiem teatre amateur a Sitges sense un duro, i el 1980 vam crear la Cubana.
—Per què aquest nom?
—Havíem fet una llista de noms femenins, com la Malquerida, però la mare de la Vicky Plana tenia una botiga amb una façana modernista, Modes Mercedes, que antigament s’havia dit la Cubana. Van despintar la façana i va aparèixer el cartell antic. En una nit de borratxera ens vam adonar que era adient, perquè era femení i de Sitges, i ho vam enllaçar amb la tradició dels indians. A Sitges, els indians anaven a Cuba i els pocs que en tornaven eren els “cubanos”. Encara s’utilitza la dita “aquest té molta terra a l’Havana” per dir que algú té molta fantasia.
—Vau començar fent teatre al carrer.
—Al Festival de Sitges vam fer Cubana’s Delikatessen: teatre al mercat, als aparadors de les botigues, posant la gent en un autocar i fent-los un tour… Hermann Bonnín ens va contractar a nosaltres i a la Fura per al festival Teatre Obert i vam fer teatre pel carrer al centre de Barcelona. La crítica ens va deixar pels núvols i després ens van contractar a Saragossa, València, Granada, Bilbao… Però tots teníem la nostra feina i no sabíem què fer, estàvem molt sorpresos.
—Tots teníeu feines fora del teatre?
—Sí, només era el nostre hobby! I només la Carme Montornés havia estudiat teatre. Ens va agafar una voladura i vam decidir que havíem de continuar. Vam pensar que passaríem l’estiu fent el trapella per Espanya, i van acabar essent dos estius i mig. Vam aprendre les coses en què es basa la nostra filosofia, si és que en tenim. Ho vam aprendre tot d’estar al carrer, del teatre quotidià, de coses com dues senyores conversant en un tren… Moltes de les coses que no consideràvem teatre ho eren, i la gent se sentia identificada quan les posaves en un escenari. No amb ells mateixos, perquè a la gent no li agrada veure’s reflectida, però sí amb els sogres, cunyats, amics…
—D’aquí neix la voluntat de fer participar el públic a les obres?
—No ho sé, però el públic ha estat el nostre mecenes.
—Us deveu haver trobat moltes coses imprevistes fent participar el públic…
—Sobretot en l’època de les Delikatessen i de Cómeme el coco, negro, on fèiem creure al públic que arribava tard. Jo era a la porta renyant la gent i els deia “que ja s’acaba!” Alguna vegada s’havien enfadat i m’havien denunciat i tot, van fer venir la policia, acusant-nos d’haver-los estafat.
—Alguna altra anècdota?
—Fent les Delikatessen fingíem que una dona es quedava atrapada dins de la reixa d’una botiga, i s’hi anava aplegant gent. Ella es posava nerviosa, li portaven til·la… Hi havia gent que sabia què passava, però alguns s’ho creien de debò. Al final, venien els bombers i feien esclatar la reixa. Pel Festival de Otoño del 1984 ho vam fer a prop de la Gran Via de Madrid. Ho organitzava el Ministeri de Cultura, amb tots els permisos. Però uns agents de policia no se n’havien assabentat i quan es van trobar la situació van preguntar què passava. Les actrius continuaven amb la història i el del Ministeri intentava fer veure als agents que era tot teatre, però no li feien cas. La gent que sabia que érem la Cubana es pensava que els agents eren actors i algú fins i tot els va tocar el cul. Ens van acabar detenint i la gent continuava pensant que era part de l’espectacle, picaven el cotxe i deien “Bravo!”
—Però va acabar bé, la cosa?
—A comissaria… Em van detenir a mi, al del Ministeri de Cultura i a dos actors. No s’ho acabaven de creure. A la Cubana tot ha de semblar improvisat, però tot està molt mesurat, no s’ha d’identificar com a teatre. Ve d’aquesta època, que havies de ser una senyora de veritat, no fingir-ho. No podies portar la perruca mal posada, i si obries la bossa havies de portar-hi totes les coses que porta una senyora d’aquesta edat.
—Vau començar fent totes aquestes coses al carrer. Alguna vegada heu comentat que fer-ho avui dia seria complicat. Per què?
—La gent jove ara està molt més ben preparada i té idees més bones, però costa que aflorin… Normalment, no teníem problemes, ens contractaven les institucions mateixes. Era un moment en què sortíem d’una migdiada molt llarga i la gent tenia ganes d’obrir balcons i que passés l’aire. Es van crear institucions i havien de fer coses diferents. Les normatives hi han de ser, però caldria fer diferències per a tot allò que té a veure amb la creació. Si no hi ha bogeria, no hi pot haver obra d’art, i la bogeria està renyida amb les normatives. Si hagués de néixer avui, la Cubana segurament no existiria.
—I sobre els canvis en l’humor?
—Hi ha el políticament correcte, que a mi em treu de polleguera. El políticament correcte s’ha de tenir en compte, però són coses del teu criteri. Hi ha coses que jo no les faria mai, però que m’imposin que no puc fer això o allò altre, que això està bé o no… El creador ha de ser lliure, fer allò que sent. Si ara féssim Cómeme el coco, negro, ens criticarien, no ho podríem posar. Crec que l’art ha d’anar per una banda diferent.
—Però l’humor també evoluciona amb el temps.
—Però llavors es marca una línia. Jo penso fer el que em dóna la gana, que pels anys que em queden… Però em sap greu per la gent jove. Un creador ha de fer allò que creu. Gaudí un dia construïa una cosa amb entusiasme i l’endemà la canviava. L’art és això, depèn de moltes coses. Els creadors són esponges petites que van xuclant sense ser-ne conscients i després plasmen el que s’han quedat dins. Si has fet bé aquesta operació, és molt possible que connectis amb el públic.
—No s’han de posar límits?
—No s’han de posar límits! L’humor sempre és humor, és universal. No hi ha humor de catalans ni de madrilenys. A nosaltres ens tracten igual a tot arreu i ens riuen les mateixes bromes. La fórmula principal és riure’s d’un mateix per poder riure’s dels altres. La Mary Santpere la primera cosa que feia era riure’s del seu físic, i després es reia dels de la primera fila, dels de la segona… Però perquè ella primer se n’havia rigut d’ella mateixa. L’humor no té temps ni té època, és humor. Cal tenir opinió pròpia de les coses, no opinar allò que els altres diuen que s’ha d’opinar.
—Per acabar, volia demanar-vos per una creació important de la Cubana que encara perdura: Les Teresines. S’han recuperat per a fer sàtira política a Twitter i Instagram amb el compte Teresinologia. Què us sembla?
—Ens afalaga. Ho fa un periodista jove que no va veure Les Teresines en el seu moment, però se les sap de memòria. Hi ha molta gent jove que connecta amb les Teresines. Allò estava inspirat en Sitges i les nostres famílies, però després ens vam adonar que no era Sitges, era Catalunya. No era Espanya, això sí que és diferent. L’equivalent a les Teresines a la resta de l’estat són les marujas, però aquí són diferents. I no és cosa de dones i prou ni d’edat, també hi ha Teresins i també hi ha noies joves que són Teresines. És una filosofia de vida, una manera de pensar, de fer, de cuidar, de quedar bé amb tothom, aquest “per si de cas”… Són dolentes, xafarderes, bones persones… Un cúmul de coses. Són Catalunya pura.
L'escola en català exigint a Pere Aragonès que planti cara al TSJC. pic.twitter.com/505itokeuD
— Teresinologia (@teresinologia) January 21, 2022
—Les Teresines ara serveixen per a la sàtira política, però la Cubana no s’ha ficat mai en política. Per què?
—Perquè els polítics són la competència. La política és teatre, també ha de fer teatre un professor, perquè t’ha d’explicar les coses d’una manera que arribi. Vull que els polítics hi siguin, perquè vaig passar una època en què no hi eren. Però vull que facin el teatre ben fet, que no se’ls vegi el llautó.
