Jordi Cruz: “Sembla que si no fas allò per què la gent t’ha conegut, la teva vida sigui una merda”

  • Entrevista a Jordi Cruz, presentador del nou programa de 3Cat ‘Truca quan arribis. Atacama’, un nou programa de telerealitat d’aventures amb sis creadors de continguts al desert xilè

VilaWeb
Emma Granyer
15.03.2024 - 21:40
Actualització: 16.03.2024 - 09:25

Algunes generacions el recordaran per Art Attack, el programa de treballs manuals que es va emetre per Disney Channel del 1998 al 2004. Però Jordi Cruz (Barcelona, 1976) ha tingut una extensa carrera professional com a comunicador –també rere les pantalles–, presentant i conduint uns quants programes de televisió, ràdio i plataformes digitals. Aquest curs, després de gairebé tres dècades dins el sector, per fi l’hem pogut sentir parlar en català: primer, fent de jurat al programa Tik Tak Factory, un concurs de treballs manuals del SX3 i, d’ençà de dijous passat, presentant Truca quan arribis. Atacama, el nou programa de telerealitat d’aventures de 3Cat.

Parlem amb ell sobre el fet de treballar a casa i en la seva llengua per primera volta després tants anys, del paper dels treballs manuals i creacions en les noves generacions i què significa ser encara “el noi d’Art Attack“, vint anys després.

Després de TikTak Factory, ara torneu a 3Cat amb Truca quan arribis. Atacama. Ja us sentiu una mica com a casa?
—Home, he estat molt afortunat. És la primera vegada, amb vint-i-set anys de carrera, que treballo a casa, en català, la meva llengua, i a TV3. Són dos projectes que han anat molt de bracet: quan gravava el primer em van proposar de ser el presentador del segon. Com que no dono mai les coses per fetes, vaig pensar que potser acabarien trobant un altre perfil, però em van dir: “No, no. Ens encaixa perfectament el teu.” Em va fer molta il·lusió. A més, són dos programes nous que tenen molt recorregut. Espero que tinguin més temporades.

Com va ser aquest primer contacte amb TV3?
—A TikTak Factory van pensar directament amb mi perquè és un programa de treballs manuals. Van pensar que jo podria fer un bon paper com a jurat. Si hagués estat un programa on jo hagués hagut de fer treballs manuals, hauria dit que no, perquè ja ho he fet molts anys. Però em va agradar l’aventura de fer de jurat. Ara, ho vaig passar malament, eh?

Per què?
—Perquè passava molta angoixa veient els nens fent treballs manuals. Volia ajudar-los tota l’estona! Pensava: “Això no s’enganxa així”, “Això no se li eixugarà…” Però no podia dir res.

Quina és la vostra relació amb els treballs manuals i les creacions? Com és que en sabeu tant?
—Doncs perquè vaig tenir la sort de presentar un programa que es deia Art Attack! [Riu]. Per a mi, allò, va ser com un màster en treballs manuals, perquè a mi ja m’agradaven. Sempre he estat una persona molt creativa, i quan el 98 em van proposar de fer Art Attack, ja no era una cosa estranya per a mi…

Era una assignatura pendent, treballar a TV3?
—Em deixo sorprendre. No havia tingut mai l’espineta clavada, però em venia de gust. Quan m’ho van proposar va ser un repte, perquè jo parlo el català que he parlat amb els meus amics, a l’escola, amb la meva família… Fa respecte, perquè vols parlar un bon català i vols dir les coses correctament. A TikTak Factory vam tenir la sort de tenir una lingüista que ens ajudava. Però en un programa com Truca quan arribis, on ets al mig del desert, has d’improvisar, estàs neguitós… Des d’aquí aprofito per demanar disculpes [mira al mòbil que enregistra l’entrevista]: ho he fet tan bé com he pogut. Sempre es pot fet millor, i aquest és el camí.

Que rebeu molta pressió de TV3 per a parlar correctament?
—No, és una pressió que es posa un mateix. Si t’encarreguen una feina amb una llengua, has d’intentar fer-ho el millor possible, perquè hi ha altres professionals que ho farien d’aquesta manera. Igual que si fos un programa en anglès o en un altre idioma. Imagina’t un programa en gallec o en basc… no t’ho pots prendre de broma. Has d’estar a l’altura i intentar de ser respectuós amb la llengua amb la qual fas el programa.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Què representa fer programes en català? Us en vau anar molt jove a Madrid i quasi no us havíem sentit parlant en català…
—M’encanta. A més, a mesura que vas gravant, et vas sentint més lliure. Al principi se’m feia estrany, però més tard ja vaig fluir més. Al començament estava molt aferrat al guió, però després ja me’n vaig deslliurar, que és més com sóc jo: d’improvisar.

Què hi trobarem, en aquest nou programa, Truca quan arribis. Atacama?
—És una aventura: sis creadors de contingut que han vingut a jugar i a participar en l’indret no polar més àrid del planeta, el desert d’Atacama, on fa una calor que no t’ho pots ni imaginar… És tan sec! A més, hi ha complicacions pel mal d’altura, perquè som a 4.300 metres. Costa respirar, t’agafa mal de cap… Afegeix-hi haver de córrer, de competir. Però ha quedat un programa que, a part d’aventures, també és molt humà. De seguida agafes molta estima als participants. I això traspassa la pantalla. A més, el primer dia els concursants ja van haver de deixar els mòbils, no tenien contacte amb el seu món, per tant, van poder obrir-se, tenir converses, viure l’aventura d’una altra manera. Quan els vam tornar els mòbils, algun deia: “No, no ens els doneu!”. Això va fer que l’experiència fos molt més immersiva.

Hi ha qui es queixa que últimament tot s’ha de fer amb influenciadors… Es comença a abusar d’aquesta figura?
—Estic convençut que, si hagués nascut a la seva època, jo també seria creador de contingut. A vegades sembla que crear contingut no sigui el mateix que comunicar o presentar. L’única diferència entre ells i el que nosaltres vam viure en la nostra època és que, en lloc de sortir a la televisió, ho fan al mòbil. I s’ho fan tot ells mateixos: no han de demanar permís a ningú, ni que un director els truqui a la porta i els doni un programa. Alguns diran que n’hi ha que sí que valen per a això i són bons comunicadors, i d’altres que només aprofiten l’oportunitat, però és que això també passa a la televisió, al teatre, etc. Jo crec que són gent que són comunicadors nats i que tenen una manera d’expressar-se i d’arribar a les persones que és molt real. És el que demanem als comunicadors. No entenc gaire el debat, la veritat… Jo, per exemple, no podria fer un informatiu, i mira, sóc molt comunicador i és la meva feina, però potser no tinc les eines per a fer-ho perquè no he estudiat Periodisme, no sé estructurar una notícia… I no passa res, no és el meu lloc. Ells són joves! Necessiten els espais i les oportunitats com aquesta. Entenc que la gent pugui dir: “Mira, ara, perquè té seguidors és aquí…”. Bé, abans eren els càstings, ara la visibilitat i la viralitat que té el seu contingut.

Comenteu que seríeu influenciador si fóssiu d’aquestes noves generacions. De fet, ja sou molt actiu a les xarxes…
—Influenciador no, creador de contingut. És un concepte que ha canviat amb els anys. Abans, amb el naixement d’Instagram, sí que hi havia persones que explicaven el que feien i prou, però ara hi ha gent creant contingut: xerren de la seva vida, però hi afegeixen un plus amb la imatge, la narració… Els creadors de contingut no influencien, fan entreteniment. Els meus nebots, per exemple, en lloc de mirar la televisió convencional, miren el mòbil. Jo, les meves xarxes, les utilitzo com un vehicle per a continuar comunicant. No he fet servir mai les xarxes com un expositor de la meva vida, de la meva intimitat o dels meus sentiments. Hi ha un senyal d’alerta, en tot això, que és quan la teva vida passa a ser el contingut. En pots perdre el control. Exhibir la teva vida et deixa despullat.

Mirant els creadors de contingut que surten al programa, sorprèn que gairebé tots facin contingut en castellà. Per què no s’ha comptat amb els qui el fan en català?
—No crec que s’hagi buscat. Són com jo: al principi, molta gent em deia que no sabien que parlava català. És clar que parlo català, però no he tingut mai l’espai on fer servir la meva llengua! Un exemple d’això és la Sònia, una de les participants del programa. Ella ara viu a Barcelona i vol aprendre el català. Per a ella, ha estat tot un repte fer aquest programa. Jo em trec el barret. L’important és donar l’oportunitat i que aquesta persona pugui millorar.

Durant molt de temps heu estat allunyat de les càmeres. Com ha estat el retrobament amb aquest format?
—Com si no haguessin passat ni dos dies! Em defineixo com a comunicador. L’espai, el lloc i l’audiència, per a mi, són el menys important. No ho he viscut com un retorn. El més important en un programa com Truca quan arribis és fer que tot l’equip visqui una bona experiència.

Heu notat que, en moments en què sortíeu a programes de televisió, també teníeu més popularitat?
—És que ara això ha canviat totalment: pots penjar un vídeo a les xarxes socials i que el vegin més de tres milions de persones. I, això, també ho notes quan surts al carrer, perquè la gent et reconeix. Abans, si sorties a la tele, sí que eres famós automàticament. Però ara també hi ha les xarxes socials. Hi ha la pregunta de: “Ja no fas res, oi?”. És clar que faig coses! Per això sempre reivindico que la gent, quan ja no té l’oportunitat a la televisió, té tot el dret de dedicar-se a una altra cosa i sentir-se igual de realitzat. Sembla que si no fas allò per què la gent t’ha conegut, la teva vida sigui una merda. Sembla que vinguin a recordar-t’ho. “Ai, quina pena”, “ostres, quina ràbia, no?”. Doncs no: la meva vida ha agafat un altre destí i estic la mar de content.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Us molesta que encara us relacionin com “el noi d’Art Attack“?
—No. No hi tinc cap problema. La gent que renuncia a les coses que ha fet als seus inicis és que potser no estava al 100% convençuda del que feia. Puc entendre-ho, i ho respecto. Vaig ser jo mateix a Art Attack i sóc jo mateix actualment. Per a mi és un reconeixement i un premi, que em diguin això, perquè és molt difícil que un programa de televisió transcendeixi d’aquesta manera i arribi a tantes generacions. La gent em recorda amb estima i cada dia rebo missatges: “Que sàpigues que la meva infantesa vas ser tu”; o: “He acabat estudiant disseny gràfic per tu”. Això no té preu. Quan em veig a Art Attack, em fa molta gràcia.

Tornar a fer un programa de treballs manuals com TikTak Factory us ha remogut coses d’aquella època d’Art Attack?
—No, perquè a mi m’agrada molt fer treballs manuals i en faig sovint. Si tinc temps i tinc idees, m’agrada fer-ho, gravar-ho i penjar-ho a les meves xarxes socials. Amb TikTak Factory em va agradar veure que hi havia noves generacions d’artistes que els agradava tot això dels treballs manuals. Ara que són en una era tan digital…

Els treballs manuals han quedat oblidades amb l’auge dels mòbils, les noves tecnologies, continguts digitals?
—No, perquè les noves tecnologies sempre poden sumar si els donem un bon ús. Empatitzo molt amb els meus nebots, per exemple. Ells miren el mòbil, però jo a la seva edat mirava la televisió de la cuina de casa. Però, és clar, no podia estar-me catorze hores mirant la televisió! Surt, juga, llegeix, fes alguna cosa… doncs ara igual: no pots passar hores mirant el mòbil. És una pantalla i prou. Per tant, els dos mons conviuen: mira els dissenyadors que poden treballar amb aquestes tablets fantàstiques! Tot suma. Ara, la cola blanca no la pots tirar sobre la tablet, l’has de fer servir tu mateix.

De fet, a Truca quan arribis, un dels problemes amb què es troben els participants és que han de viure aquesta aventura sense mòbil. Com va anar?
—El primer dia no s’ho creien, després ja van veure que era una realitat. Al final del programa ens ho van agrair. A més, a Atacama tampoc és que hi hagi gaire vida social. San Pedro de Atacama són dos carrers. Vull dir que no és que et poguessis distreure visitant la ciutat, saps? Però això ho va fer especial. Sí que és veritat que gravaven contingut per al programa amb els mòbils del programa. Potser això els va treure una mica el neguit… Jo també ho havia de fer, de gravar! [Riu]. Cada dia havia de gravar un resum del que havia passat. No sabia què dir! Estic convençut que els altres ho feien a la primera, perquè són uns comunicadors genials…

Sobre la diferència d’edat: amb dinou anys presentàveu un programa per a infants. Ara, amb 47, per a joves. Quina és la clau per a connectar amb una audiència que són de generacions diferents de la vostra?
—Jo diria que la clau és parlar amb ells amb respecte i sense tractar-los amb condescendència. Sempre he tractat el públic infantil com a persones normals i corrents. Mai dient-los “hola, com va, com estem?” [fa veu infantilitzada]. No, els parlava normal. I als joves no pots parlar-los des de l’autoritat. Empatitzo molt amb ells. La gent que desmereix els joves o les lluites que tenen i comencen a dir coses com ara “no saps de què parles”, “perds el temps”, “ui, això jo ja ho he viscut”… Mira: deixa de viure en els teus temps i pensa que ara la joventut són ells. Els qui necessiten el suport són ells. Els qui necessiten que entenguis el món on viuen són ells. Tu, això, ja ho has viscut. Ara deixa’ls-hi el seu espai.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any