Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Joan Ramon Resina (Barcelona, 1956)  acaba de publicar el llibre “Catalunya amb ulls estranyats” (Comanegra), una selecció d’articles publicats a VilaWeb, amb prefaci de l’autor i pròleg de Salvador Cardús. Resina ha contestat aquesta entrevista via mail des de la Universitat d’Stanford, on és el cap del programa d’Estudis Ibèrics.

Per a què han de servir aquestes eleccions?
—S’han plantejat com un litmus test de l’independentisme. Segons la resposta de l’electorat, es legitimarà la intenció de davallar al bivac, és a dir, de revertir el procés a l’estadi autonòmic (d’això en diuen ‘desescalar’), o bé es reforçarà l’esperit del Primer d’Octubre amb voluntat de sostenir la confrontació amb l’estat.

I què creieu que passarà?
—Tot plegat podria quedar en taules. Fins i tot és probable que hi quedi, car enlloc no es veu un desenllaç d’aquesta lluita amb els papers bescanviats, on els conservadors ara són els qui fa poc amenaçaven el sistema i els trencadors els qui abans passaven per moderats. La confusió és enorme. ERC sembla ancorada en el passat. Per ells tot és Convergència, igual que per Aznar tot era ETA. Atemorits per l’estat, els convé un gos de palla i bastonegen el vell fantasma procurant de reanimar-lo per a poder-lo vèncer després de mort. L’única cosa certa en tot aquest teatre és la degradació de la política com no s’havia vist mai. Gabriel Rufián avisa que aquesta serà la campanya més bruta de la història i, venint d’ell, l’amenaça és creïble. Això situa les eleccions en un eix que no és el de confrontació contra col·laboració ni l’eix dreta-esquerra, sinó l’eix decència-indecència. Amb aquesta tàctica, ERC comet un error cabdal, perquè el català mitjà no sol premiar la grolleria. Rufián és el mascaró de proa de l’espanyolització d’ERC; és el preu que el partit més antic de Catalunya, el partit de Macià, paga per créixer al cinturó metropolità. L’estratègia és arriscada, car, per la teoria dels vasos comunicants, la infusió d’independentisme en els nuclis de l’espanyolisme implica una transfusió equivalent de lerrouxisme al partit. L’estratègia d’atreure fills i néts d’immigrants al bloc independentista és valenta, però, aplicada amb inèpcia, sols aconsegueix migpartir el bloc i enfrontar les dues meitats. En aquestes condicions la cosa més probable és que les eleccions certifiquin la paràlisi que tenalla el país i confirmin una incompatibilitat insuperable entre aspiracions i voluntat.

Se’n pot esperar res d’Espanya?
—Espanya no falla mai. Si el problema català, com ells anomenen l’existència d’un cos estrany a la seva nació, l’haguessin encarat de manera intel·ligent, avui Catalunya seria una memòria històrica i prou. Però els espanyols tenen interioritzat el conquistador i no se’n pot esperar la integració respectuosa de les diverses nacions en una arquitectura federal ni una solució salomònica amb partiment del deute i dels havers per a retrobar-se amicalment dins l’espai sense fronteres de la Unió Europea. Abans Espanya aplicarà allò de “la maté porque era mía” i se suïcidarà tot seguit en tant que democràcia.

Al llibre us centreu en el període que va des del 9 de novembre de 2014 fins a l’octubre del 2019. Com definiu aquest període? Considereu aquests cinc anys com un cicle tancat?
—Donar cohesió a una tria d’articles publicats al llarg d’anys és molt difícil. Una manera de fer-ho és posant-hi una data ab quo i una ad quem. Només cal que coincideixin amb algun esdeveniment assenyalat. És el que fan els historiadors quan perioditzen el passat. Des de sant Agustí, sabem que el temps és un fet de consciència. Quan comença el procés? Hi ha qui en situa l’origen al 2010, amb la sentència de l’estatut. Però per què no comptar des de la LOAPA o el 23-F, o recular al 1714 o fins la guerra dels Segadors, que inspira l’himne que sonà al parlament el 27 d’octubre de 2017? Una lluita d’alliberació nacional no es tanca mai si no és amb la independència o l’extinció de la nacionalitat. Entremig hi ha guerres calentes o fredes, exilis, presons, prohibicions, càstigs, i també resistència, conjures i rebel·lions, amb períodes de calma i altres en què el conflicte entra en erupció i el sistema fa crisi. Per a aquest llibre va semblar adient de posar les portes al camp en els dos referèndums amb què la població del Principat va ser cridada a les urnes i per primera vegada va poder expressar la seva voluntat democràticament en tant que subjecte polític. El 9-N, entès com a assaig general del Primer d’Octubre, obrí el període en què l’estat passà de la befa i la incredulitat a activar l’operació Catalunya. I el 27 d’octubre fou un altre punt d’inflexió que esvaí l’esperança d’un divorci pacífic i obrí l’escenari de repressió en què ens trobem immersos.

En el llibre desmunteu alguns mantres. Per exemple, quan feu aquesta afirmació: “Culpar l’independentisme del rebrot d’intolerància és desconèixer el mecanisme intern de la societat hispana.” Aquesta idea ha arrelat en alguns sectors.
—Al llibre The Ghost in the Constitution explico la persistència del franquisme al règim del 78. Hi ha un capítol en què intento d’explicar l’origen de la violència que als anys trenta pren la forma de guerra civil. La intolerància, la polarització en mentalitats esquemàtiques, l’impuls de destruir tot el que representi un obstacle, el capgirament sobtat de les emocions i l’esperit venjatiu, que Schopenhauer ja remarcava en els espanyols al segle XIX, això no ho ha generat pas l’independentisme. Però, en tant que part constitutiva de la societat hispana, l’independentisme exhibeix en alguns sectors aquesta mateixa intolerància i esquematisme mental. I això no és cap bona notícia, car la legitimitat del projecte de república rau en l’esperança d’una societat governada per raons morals superiors. La utopia és un deure.

Dieu “Ens enganyaríem si ho fiéssim tot a una ampliació numèrica”, que rematàveu amb una cita de Paine: “No és en les xifres sinó en la unitat que rau la nostra gran força.” L’ampliació numèrica no serviria?
—La dicotomia és mal plantejada. Ningú no ha dit mai que ser més no sigui desitjable, fins i tot imprescindible. Oimés si la independència s’assaja democràticament. El conflicte que parteix l’independentisme no rau en l’objectiu sinó en el mètode. És com el teixit de Penèlope. En la nit de la repressió, la por desfà la força numèrica acumulada durant el dia. De què serveix guanyar uns quants milers o desenes de milers de vots si es malmet la força troncal de l’independentisme oposant-lo amb ell mateix? També cal fer qüestió del cost del proselitisme. Si el preu és donar carta de naturalesa al castellà, renunciar a la integració cultural i sucumbir al “criollisme” hispànic, es corre el risc de cegar la font de la capacitat històrica de recuperació. El catalanisme polític sorgí del catalanisme cultural i aquest renasqué perquè el poble conservava la llengua i el castellà, malgrat decrets i prohibicions, era anecdòtic a Catalunya. Ara som en un moment que el català, malgrat l’oficialitat, és a prop d’esdevenir-hi sobrer. En un parell de generacions podria quedar arraconat a les golfes de la història. I una vegada desapareguin les generacions que han bastit el pont de la resistència cultural a l’independentisme, el país, privat d’aquesta energia espiritual, podria quedar sense combustible.

En la unitat rau la nostra gran força? Per què aquest principi tan elemental no ha arrelat?
—L’altre dia parlava en un article sobre l’estratègia de Napoleó d’atacar la coalició estrangera separadament i de com la divisió del seu exèrcit posà fi als seus somnis imperials. Els catalans no han tingut grans estadistes ni militars; desconeixen el sentit del poder i la disciplina. L’enveja, vici nacional, genera desunió. El país està trencat no sols en diferents “països” sinó en mil bocins. I com més ambició de protagonisme, menys capacitat d’acció. Us explicaré una anècdota que em donà la clau per a entendre el país. Una fundació m’havia convidat a fer una conferència i el local triat era un casino. Anant cap a l’entitat, l’organitzador es va aturar davant un mur i, mostrant-me les restes de l’anunci de la conferència, va maleir els vàndals de l’altre casino, suspectes d’haver-lo estripat. Un poble amb dos casinos rivals, com a les novel·les del segle XIX. Aquest provincianisme d’odis ancestrals, l’origen del qual ningú no recorda i cap estranger no entendria, es camufla a escala de país en una divisió ideològica no ja del segle XIX sinó del XVIII. A Catalunya, país minúscul, la divisió entre el casino de dretes i el casino d’esquerres no té valor polític real sinó valor metafísic, de predestinació gairebé calvinista. Als partidaris sembla que els hi vagi l’ànima. Les faccions es remunten als nyerros i cadells del segle XVII, la filiació dels quals, diguem-ho tot, ja oposà els catalans durant la guerra dels Segadors. Al panorama actual dels partits, en què les diferències en les qüestions socials resulten imperceptibles al costat de la qüestió nacional, les pugnes fratricides són com els putxinel·lis de bons i dolents, amb ventrilòquia i garrotades seques al dimoni mentre la canalla xiscla encantada i no pensa a fer els deures.

També heu posat el focus en la manera com s’ha apartat la identitat del centre de la reivindicació. Dieu: “Malgrat l’eufòria de la transversalitat de l’independentisme, els catalans han sofert un revés important quan han interioritzat l’atac a la identitat.” S’ha claudicat en aquest aspecte?
—Els catalans som esclaus de les paraules. Com els realistes medievals, creiem que els mots són substàncies. Creiem en la màgia del llenguatge i una superstició molt estesa fa que molta gent “sigui” d’esquerres religiosament, posant l’essència per davant de l’existència. Una altra superstició, d’efecte contrari, és la por de la identitat. La gent en fuig com d’un sortilegi. La identitat és un concepte filosòfic inseparable del concepte de diferència. L’un no existeix sense l’altre. Són, per dir-ho amb pedanteria, les dues cares d’una mateixa intuïció ontològica. Quan es reclama la independència se suposa que és en nom d’un subjecte polític; més exactament, s’entén que la reclama aquest mateix subjecte. Llavors cal preguntar qui és aquest subjecte i amb quina legitimitat la reclama. A principi de segle es va parlar molt d’identitats líquides, canviants, híbrides o compartides, identitats llevadisses i d’un sol ús. Com sempre que apareix una novetat, la liquiditat va fer forrolla al país. Però el cas és que aquestes identitats que no ho són en sentit estricte no sostenen cap subjecte polític durable i confiable. Encara que puguin ser il·lusòries, ja que canvien al llarg de la història, les identitats nacionals també canvien, però morosament i de manera generalment imperceptible. Per això han demostrat ser les més durables en l’estructuració dels estats moderns.

Per què la identitat és proscrita? A quin relat correspon?
—Un cert “universalisme” francès, que en realitat sempre ha estat jacobinisme, és a dir, un particularisme d’estat, va esverar-se amb el retorn de les singularitats després d’esfondrar-se els grans relats ideològics. A l’ètica levinasiana del reconeixement de l’alteritat alguns van respondre-hi demonitzant les identitats culturals i carregant els neulers al benemèrit Herder, en una lamentable resurrecció filosòfica de la partició europea a banda i banda del Rin. En realitat, es qüestionaven sobretot les identitats substatals, car l’estat, com és sabut, redimeix la identitat universalitzant-la. Llavors van publicar-se llibres amb títols alarmistes com Les identitats que maten que aquí van trobar el terreny adobat, car res no té més sentit per als espanyols que incriminar les identitats que hi ha en conflicte amb la seva. Alhora, però, a l’altra banda de l’Atlàntic la identitat s’imposava amb tot de grups reclamant-se d’alguna: racial, ètnica, religiosa o sexual. I això, ves per on, el progressisme local ho venerava com si fos la Moreneta. No fa gaire la senyora Colau agraïa la derrota de Trump arravatadament, com si li anés el càrrec. Però no era pas a Joe Biden que ho regraciava, sinó als col·lectius de les identitats esmentades, reduint les eleccions americanes a la mida de la seva ideologia de paper maixé.

La identitat no és autotèlica; no és causa de si mateixa. Foren altres que de petit m’informaren que jo era català, és a dir, diferent. Als Tagebücher Victor Klemperer, referint-se als nazis, s’exclama: “Ells m’han fet jueu.” Ningú no ens ha preguntat mai si volíem ser catalans. Ens hi hem trobat diferencialment, la majoria perquè davant hi tenim una identitat que ens rebutja i defineix com a inassimilables la nostra llengua, el nostre accent, determinats reflexos i formes de reaccionar als estímuls. Però aquesta pressió definitòria és mútua. L’espanyol s’espanyolitza per reacció a la catalanitat, també pren consciència d’allò que és a partir d’allò que considera aliè, d’allò que expulsa de la seva essència.

—”Catalunya és una societat diferent de l’espanyola.” Aquesta idea és a tot el llibre, però de vegades sembla que ens anem assemblant, com més va més.
—La gent s’adapta a tot, sobretot quan no té prou força per a oposar-hi. Com que la transició la vaig viure durant poc temps, cada vegada que tornava a Catalunya em sorprenia que, malgrat l’oficialitat del català, lingüísticament tot continués com a la dictadura. La dimissió lingüística en massa dóna una idea de l’abast de l’adaptació. Per primera vegada a la història, una majoria de catalans parla el castellà segons els cànons espanyols. Inidentificables per l’accent, han esborrat les senyes d’identitat més pròpies, com aquell que s’arrenca la pell a queixalades per desfer-se d’un estigma. Alguns van fins a l’extrem d’imitar la dicció madrilenya i guarnir-se amb una identitat postissa. En tenim un exemple en la presidenta del congrés.

Dieu que el llibre de Xavier Rubert de Ventós De la identitat a la independència és un punt d’inflexió. Per què?
—Malgrat que algú l’ha caracteritzat de pamflet, el llibre de Rubert de Ventós recolza en un pensament teòric complex i original. Rubert és amic de la paradoxa enjogassada, la qual cosa pot fer impressió de lleugeresa. Al seu moment el llibre fou important perquè aportava un raonament teòric que, des de l’amabilitat i sense crispació, elevava el discurs per damunt de la reivindicació i el posava en el pla de la intel·ligència. És un text que poden entendre i compartir persones d’altres cultures. Ho he comprovat sovint adoptant-lo en alguns dels meus cursos.

Malgrat que sou molt crític, dieu que va ser útil la declaració de la independència. Per què?
—N’he criticat la manera com es va fer una declaració seguida de retractació el dia 10 i una altra sense convicció el 27, amb el govern a punt d’anar-se’n per la porta del darrere. Amb el temps s’ha sabut que les estructures d’estat anunciades no s’havien preparat i, cosa més sagnant encara, que el cap dels Mossos havia ordit un pla per a detenir el govern. Una situació semblant ja havia passat el 23-F, quan començà la involució de l’estat de les autonomies. Però trenta-sis anys més tard, un govern que impulsa una declaració d’independència s’havia d’haver preparat per a controlar el territori. El fet més trist i que revela millor la penúria del moment és que els dirigents no comptaven ni tan sols amb la fidelitat de la pròpia policia. La sensació d’amateurisme és indefugible. Però en cert sentit el gest no fou del tot inútil. Va establir una fita històrica com el 1640, el 1714 i el 14 d’abril de 1931. Encara que assenyalin derrotes, les efemèrides tenen quelcom de positiu. Són moments culminants d’una història nacional que durant llargs períodes transcorre somorta. Nodreixen la imaginació popular i esdevenen referents per a tornar-ho  a intentar. El sostre històric ja no pot tornar a ser l’autonomia i això l’estat espanyol tard o d’hora ho haurà de pair.

El 2018 dèieu que l’independentisme havia de prendre consciència de la importància dels ritmes dels canvis a Europa i dels perills de l’asincronia. I acabàveu dient: “Si se sap discernir el nadir de la decadència de l’opressor, i hom es mou ràpidament en la direcció de la història, llavors s’escau el que de vegades sembla un miracle i no és sinó l’alliberament sobtat de la força retinguda durant molt temps per les estructures que s’ensorren.”
—Al seu assaig sobre la vida mental a la metròpoli, Georg Simmel observa que la vida moderna és sincrònica. Ho advertia a començament del segle XX, però amb la revolució digital això ha esdevingut molt més evident. Catalunya és una partícula del món, una cèl·lula del cos polític de la humanitat. No hi passa res que no respongui als estímuls generals, a l’acció dels altres òrgans. Aquests poden donar curs o impedir els esdeveniments segons les forces dominants a cada moment. Catalunya acostuma a anar descompassada dels grans moviments de la història. Al segle XIX combat contra Napoleó, malgrat que aquest li atorga una mena d’autonomia que Espanya trigarà més d’un segle a concedir-li. Descobreix el nacionalisme quan el país s’ha exhaurit amb les guerres carlines i de seguida es reprodueix la divisió entre nacionalistes de dreta i d’esquerra. S’immergeix en la revolució quan l’ombra del feixisme s’estén damunt Europa. Embrutant-se amb els Fets de Maig, repugna el liberalisme i el decanta a mantenir Franco durant quaranta anys. Però als anys cinquanta i seixanta, la lluita pels drets de les minories als Estats Units i la descolonització a Àsia i Àfrica obren un horitzó a les reivindicacions catalanes i aquest clima d’opinió acaba imposant-se als franquistes, que  s’avenen a restituir la Generalitat i aproven l’estatut d’autonomia. El vent de la història tornava a bufar a favor, però els catalans ni tan sols demanaren el concert econòmic, que Adolfo Suárez tenia coll avall.

No s’aprofita...
—En lloc de jugar fort, pactaren quaranta anys més d’immobilisme. La darrera dècada ha obert escletxes en el  règim del 78, que trontolla sota el pes d’una corrupció sense parió a Europa. Aquest moment de perill explica la duresa de la repressió i la reconstitució de la ultradreta com a última línia de defensa d’un règim assetjat per tota mena de crisis. Però aquesta mateixa desesperació dóna opcions a l’independentisme per a dur l’estat al caire de l’abisme i deixar-lo a mercè del seu vertigen. Estintolar-lo ara és l’error més greu que pot cometre l’independentisme. És veritat que l’única esperança del règim és una dictadura de iure o de facto i, davant aquesta amenaça, es comprèn que l’independentisme senti calfreds. Però un règim obertament feixista a Espanya sols seria viable si es consolidés l’autoritarisme emergent en altres països i Europa tornés a un escenari com el dels anys trenta. Algunes dinàmiques apunten en aquest sentit i si l’independentisme ajorna l’acció fins d’aquí a quinze o vint anys, com proposen alguns dels seus partidaris, Catalunya podria tornar a marxar amb el rellotge històric a tres quarts de quinze.

Considereu un error que s’argumenti la nació a partir de la cultura?
—En absolut. Les nacions són compòsits de matèria biològica i elements de transmissió social: normes, costums, llenguatge, mites o, modernament, història. La matèria biològica és universal, però els elements socials solen ser privatius, encara que també n’hi hagi de compartits. Per exemple, al llarg de la història europea hi ha els elements formatius comuns procedents de les cultures grecollatina i judeocristiana. Tampoc no costaria gens de trobar elements comuns a les nacions espanyola i catalana. Però fins i tot els elements que són comuns cada poble els modula a la seva manera. I després hi ha els elements privatius, d’on resulten diferències no necessàriament incompatibles, però sí distintives. Sense una cultura diferenciada i alhora compartida per tothom no es pot parlar de comunitat nacional. I així com no té gens de sentit reclamar la independència si no és mitjançant el dret d’autodeterminació, tampoc no es pot defensar l’existència de la nació si no l’avala una cultura. Això ho sabia el vell catalanisme i ho sap l’estat, que per aquesta raó nega a Catalunya fins i tot la condició de nació cultural. I per això fa segles que malda per extirpar-li la llengua i destruir la cultura que s’hi empara. La novetat és que en l’assalt a la nació hi col·labori una part de l’independentisme, creient que amb un conjur es pot fer aparèixer una entitat estatal dins el buit nacional. El problema, com deia André Gide, és que ningú no pot sortir d’un sistema sense caure instantàniament en un altre. I això tant val per a la cultura com per a la filiació nacional.

Quan expliqueu aquesta mirada amb ulls estranyats dieu que la Catalunya que era casa vostra ja no existeix. Com era i com és? Podríeu sintetitzar-ne les diferències?
—Vaig néixer el 1956 i això em situa, del punt de vista formatiu, als anys seixanta i primers setanta. He conviscut amb la canalla de la immigració. He rebut l’impacte d’aquell canvi cultural profund sense adonar-me’n. Un impacte que devia registrar el meu inconscient, perquè encara recordo l’estranyesa que em parlessin en castellà els primers dies d’anar a col·legi. Devia tenir tres anys. Però també recordo una societat menys convulsa i una Barcelona plena de tabús però menys agressiva i més respectuosa; potser també més confiada en la cultura com a model de vida. Segurament perduraven hàbits d’abans de la guerra, que s’anaven perdent. Recordo amb admiració persones d’expressió correctíssima, que no aixecaven la veu, que exposaven la raó de les coses. Gent com d’una altra època, que contrastava amb el to groller, de barriada, que anava prenent la ciutat. El català, malgrat el franquisme, era més present a les converses, gairebé general entre els veïns de l’escala. I es conservava intacte fora de la ciutat. Els estius passats en un poble del Maresme implicaven immergir-se en un medi lingüístic sense fissures, on els immigrants que començaven a arribar-hi adoptaven l’idioma i els seus fills parlaven el català exactament com els altres nens. D’ençà d’aquells anys, la situació s’ha invertit, els referents s’han desplaçat i el tracte al país s’ha tornat aspre, fins i tot hostil. A l’ambient hi ha una agressivitat sempre a punt de descarregar-se com en una tempesta elèctrica, una desconfiança que enverina les relacions i un egoisme punyent, potser perquè la gent està molt escarmentada. Però el contrast podria ser fruit d’una memòria falsa, la distorsió resultant d’haver traslladat la meva vida a un altre país amb normes de sociabilitat diferents. Potser sóc jo que ha canviat i no pas Catalunya. En tot cas, aquell nen i aquell jove que s’hi formaren una consciència i s’hi forjaren una memòria tampoc no existeixen.

No podem acabar l’entrevista sense parlar d’aquestes eleccions americanes. Com n’interpreteu el resultat?
—Hi vaig dedicar un article i no tinc gaire més a afegir-hi. Potser reaccionar a alguns comentaris de la premsa catalana. Els qui durant quatre anys han fet passar Trump pel detonant del populisme i el model de l’autoritarisme ascendent al món haurien d’anar al racó de pensar una estona. Trump no ha inventat res. Ni Putin, ni Xi-Jinping, ni Erdogan, ni Salvini, ni Orbán, ni Aznar, ni tan sols Bolsonaro. Simplement ha tingut l’habilitat de copsar un estat d’opinió i expressar-lo sense manies. Trump és el portaveu de milions de persones que el voten per raons de tota mena, com no podria ser de cap altra manera, però molts, sens dubte, perquè hi veuen algú que expressa sense ni la mínima reticència la ràbia i la indignació amb un seguit de canvis i d’inèrcies que identifiquen amb “Washington”. El món ha canviat molt en poques dècades i ha generat guanyadors i perdedors. Sobretot perdedors. I els canvis d’aquesta envergadura tard o d’hora tenen traducció política. La inseguretat de milions d’americans ha acabat projectant-se en la figura d’un president narcisista, inestable, agressiu i rancorós i, encara que no ho sembli, molt insegur i per tant autoritari. Ara mireu al vostre entorn i digueu-me si no són aquestes les qualitats que pugen arreu; si la grolleria, el desvergonyiment, l’agressivitat, la improvisació, l’autoritarisme, la irracionalitat, els incompliments i el rebuig del compromís no formen part del panorama polític. El trumpisme es pot entendre com a expressió i metàfora d’un fenomen global. Allò que no és clar és que el Partit Demòcrata sigui capaç d’analitzar la seva contribució al fenomen Trump i entengui que persistir en la guerra cultural o insistir en el factor racial com a virtut política no és el millor camí per a recuperar majories i menys encara per a recosir un país esquinçat de dalt a baix.

Voleu afegir res?
—No m’heu preguntat per què valia la pena de recollir en un llibre articles publicats abans al diari.

Teniu raó, per què ho heu fet?
—Un canvi de format com aquest no es pot donar per descomptat. Canvia les condicions de lectura. El diari, i parlo molt en general, es llegeix de pressa, amb tendència a simplificar, a passar per alt els matisos i negligir l’expressió modulada. Aquest règim de lectura genera lectors reactius més que no pas reflexius. La lectura periòdica descontextualitza i llegir sense context no és pròpiament llegir; és desxifrar, descodificar, sovint cercant la confirmació d’allò que el lector sap o creu saber, d’allò que l’aferma en un prejudici. Llegir és interpretar, ponderar, dubtar, mirar les coses a distància, considerar, paraula que etimològicament vol dir mirar les estrelles. I això el lector de diaris, i encara més el de diaris digitals, no acostuma a fer-ho. El llibre permet d’encarar-se amb el text de manera pausada, discernint-ne un fil conductor, la consistència major o menor del punt de vista, el sorgiment i l’evolució d’un relat. També permet d’acarar els textos entre ells, simultaniejant la recepció de materials de diferents dates, i comprovar l’efecte de la tria en la mirada vessada sobre la història recent; una mirada que és inseparable de la subjectivitat de l’autor, que l’examina des d’un lloc determinat i en condicions molt diferents de les del lector.

No hem parlat de literatura. Un dia tindrem temps de parlar-ne?
—N’acabem de parlar una mica en parlar de lectura, però valdria la pena de tornar-hi amb més detenció, si més no perquè deu ésser evident a tothom que molts dels meus articles s’inspiren en experiències literàries. Amb més temps, explicaré per què la literatura és una tècnica de coneixement i no un fòtil d’una època en què la gent tenia més temps per perdre.

Podeu comprar Catalunya amb ulls estranyats a la Botiga de VilaWeb

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.