Isona Passola

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Visitem Isona Passola a la seu de la seva productora, Massa d’or. La notem nerviosa, i així es desprèn en algunes respostes. Normal, d’ací a poques hores es fa la gala dels premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català, i ella n’és la presidenta. Volem saber com Isona Passola, impulsora dels grans èxits del cinema dels darrers anys, com Incerta glòria i Pa negre, palpa l’estat de salut del cinema català. És molt crítica perquè TV3 no actua com a motor audiovisual i la Generalitat no aporta prou diners. ‘Presidència i Economia han de tenir clar que, si no hi ha audiovisual, aquest país és incomplet’, alerta. Però no tot és negatiu, valora molt positivament la consolidació dels premis Gaudí, que no tan sols han unificat la professió, sinó que ‘han consolidat la marca del cinema català com un cinema important’.

El balanç del 2017 va ser dolent per al cinema català, amb només quaranta-nou produccions fetes a Catalunya, setze menys que el 2016. Per què aquest retrocés?
—No s’ha de pensar mai en la quantitat de pel·lícules, perquè potser en produïm més no que ens pertoquen pel nombre d’habitants i per la dimensió del país. Si ens comparem amb Dinamarca, que és un lloc on la cinematografia funciona, que va fantàstic i que té una llengua que encara parla menys gent que nosaltres, fan menys pel·lícules que nosaltres. Passa que nosaltres, amb el finançament precari que tenim, en fem moltes de petites. I aquesta és una de les característiques del cinema català que hem de canviar. És a dir, va molt bé que la gent jove comenci amb pel·lícules petites, però no que persones molt bregades facin pel·lícules que no arribin al mig milió d’euros.

Què entenem per films petits? Els que no arriben a les sales d’exhibició?
—Sí, pressupostos que no tenen estàndards europeus i que molts arriben d’una manera precària a les sales, o no hi arriben. Per això no és tan important calcular el nombre de pel·lícules com el nivell que tenen i la projecció que poden tenir.

Al final, el problema sempre són els diners.
—El problema del cinema és el finançament. Tu escrius una novel·la a l’ordinador, però finançar una pel·lícula és molt car. Ara bé, al mercat hi ha diners per a fer-ho. El problema és que has de partir del teu país una mica reforçat per anar a fora a buscar-los. I sobretot, si vols que et respectin la idiosincràsia dels teus projectes. És a dir, la idea d’Europa és que les cultures siguin molt autèntiques, per petites que siguin. Anem cap a la diversitat. La nostra llengua és la traducció i la nostra cultura és la diversitat. Cal contribuir a aquesta diversitat amb uns estàndards europeus. I si pot ser, en català, perquè nosaltres filmem en català, en castellà, en francès i en anglès, però si pot ser, en català.

TV3 té el mandat parlamentari de ser el motor audiovisual, però l’anterior director, Jaume Peral, reconeixia que ara mateix no ho era pas. Hi esteu d’acord, suposo.
—Ho ha deixat de ser de forma absoluta. Però tenen dos mandats que no compleixen. Un és ser el motor de l’audiovisual, com ho havia estat temps enrere, sobretot en el documentari, i arribant a fer pel·lícules d’una certa qualitat d’acord amb l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC). Però aquesta locomotora és en via morta. L’estructura de TV3 s’ha de modificar, perquè és antiga, molt feixuga i no respon a la televisió de futur, transmèdia, de multipantalla. Té una estructura molt forta de personal que s’ha de resoldre d’una vegada. Amb l’excusa que s’ha de resoldre això, han deixat de posar diners en la ficció i en el documentari. Presidència i la Conselleria d’Economia han de tenir clar que, si no hi ha audiovisual, aquest país és incomplet.

Isona Passola

És una carta de presentació brutal, certament.
—A més, si vas a Canes amb una bona pel·lícula o fas una bona sèrie i la vens a les plataformes, el país agafa una altra dimensió. Passes a existir. Un país sense audiovisual no és un país. I avui dia, no és un país. Vivim una paradoxa terrible. És com si llegíssim la Rodoreda i el Monzó en castellà. Tot allò que veiem i que ens concerneix per temàtiques, ho veiem en castellà o en anglès. I els joves: penseu que un 71% dels nostres joves entre 12 i 17 anys veuen material audiovisual cada dia. Si no tens un material audiovisual propi, del teu país, vas perdent el tren de la teva cultura i també de la teva joventut.

Però aquests darrers anys TV3 ha produït sèries que han tingut molt ressò.
—No, últimament, no. Merlí, el 2013. Si no hi ha diners, com voleu que es produeixin sèries?

D’acord, però TV3 no canviarà d’avui per demà. Ni a curt termini, sembla. Què reclameu al govern, doncs?
—TV3 ha de canviar el model, però mentre no el canvien perquè té una estructura molt inflada, amb milers de persones, el govern ha de continuar donant unes partides perquè no caigui ni la ficció, ni l’animació, ni el documentari. Tenim un 0,7% del pressupost dedicat a la cultura, i no em faran creure que si prioritzéssim i entenguéssim la importància que té la cultura, no podrien arribar al 2%. I el 2% seria una cosa correcta, perquè hi ha altres països que hi dediquen molt més.

I quin mandat més té, TV3?
—Ha de normalitzar lingüísticament. Ha de produir ficció i documentaris, perquè quan la gent rep diners de TV3, es filma en català. Però amb l’excusa que TV3 està envellida, ni és el motor audiovisual ni impulsa la normalització. Quan TV3 ha caigut, els productors catalans han anat a Antena 3 i Telecinco.

Isona Passola

Per això les produccions catalanes més importants són en castellà.
—Sí. De manera que ens hem trobat en el punt més baix de la nostra història audiovisual de producció normalitzada en català. I tot això, en un moment que es consumeix més audiovisual que mai, i per més llocs que mai. Per això, Economia ha de donar unes partides per a continuar garantint un audiovisual propi, perquè si no, perdem els joves i la llengua pel camí. El govern no s’ha pres seriosament la normalització. S’ha fet la immersió lingüística i després s’ha deixat la gent en pilotes. No s’ha donat accés a la cultura diversa, i tu pots anar al teatre en català, llegir en català, pots escoltar música en català. Però vas al cinema i no veus el català enlloc. Al terreny per on més gent accedeix a la cultura, la normalització no hi ha entrat.

És un mite fals que a una producció en castellà se li obriran més portes i tindrà més ressò?
—Això no m’ho digueu, a mi, perquè amb les meves produccions he arribat llunyíssim.

Jo només demano si és un mite fals.
—Amb Pa negre vam vendre més DVD que Harry Potter! Us el desmunto amb l’experiència personal. I una cosa que la gent oblida molt sovint és que tenim un mercat més ampli que Catalunya. Al País Valencià, amb Pa negre, vam recaptar com bojos. I a les Illes també. L’àrea cultural catalana va respondre massivament a una pel·lícula que parlava de coses que els concernien i en la llengua que els concernia. I quan vaig vendre Incerta glòria no em van preguntar mai la llengua amb què l’havíem filmada. I la vaig vendre molt bé, eh? Només van veure tres minuts i van dir ‘meva’. Si la pel·lícula que fas és bona, va a tot al món, i si és una sèrie, encara més. Els qui diuen això és que no ho han provat. Al revés, totes les cultures tenen un públic de proximitat i es fan seva la pel·lícula, de manera que si filmes en català i és una bona pel·lícula, funciona com una bomba de rellotgeria. A França, hi ha un 45% de gent que va a veure cinema francès. A Dinamarca, no us ho explico.

És un complex molt català.
—Sí, un complex ridícul. Mireu Borgen. Una producció danesa, en danès, de política danesa, sobre les relacions entre els mitjans de comunicació danesos i els polítics danesos. I és una de les sèries més vistes de la història. A algú li va molestar que estigués en danès? A algú li va molestar que tractés sobre la política danesa? No. Era bona i prou.

Què fem amb les sales d’exhibició? La llei del cinema aprovada el 2010 diu que el 50% de les còpies que s’exhibeixen han de ser doblades al català, tret dels films europeus i espanyols. Es compleix? A mi no m’ho sembla.
—No s’ha complert mai, home.

I no es preveien sancions?
—És un tema molt complicat. Primer: les sales han canviat. Hi ha molta gent que va al cinema, però hi ha menys pel·lícules. Per tant, més concentració. Així i tot, si es volen doblar el 50% de les pel·lícules al català, calen molts diners. Si és que s’han de gastar en doblatge. Perquè jo entenc que es doblin les pel·lícules infantils, però que hàgim de doblar el 50% de les pel·lícules que es fan en castellà? Perdoneu, poseu diners per a filmar en català. Aquesta llei era pensada per a unes perspectives econòmiques del moment. S’ha d’adaptar. A més, a Barcelona hi ha un 50% de sales que fan cinema en versió original. Quan es va fer aquesta llei, només hi havia els Verdi i els Renoir, si és que hi eren.

I els cinemes Texas, de Ventura Pons.
—Sí, és una experiència molt interessant. Preus molt reduïts i ofereix pel·lícules recents en català. Arrasa. Aquest model d’en Ventura Pons hauria de ser una xarxa per tot Catalunya.

Tornant als diners breument. A banda de la manca de finançament de Cultura i TV3, el Tribunal Constitucional va tombar la taxa audiovisual a les operadores d’internet, que permetia de recaptar molts milions. Es calculava que dos de cada tres euros invertits en producció audiovisual catalana venien d’aquest taxa. S’ha ‘posat les piles’, la consellera Laura Borràs, com li vau demanar?
—Sobre aquesta taxa, l’estat espanyol –que li ha anat molt bé per al seu cinema– en lloc de copiar-la, la va tombar. Si s’aprovessin els pressupostos catalans, tenim garantida una partida per a continuar garantint el flux que generava aquesta taxa. Però necessitem que s’aprovin els pressupostos, perquè si no, entre la televisió i sense aquests diners, perdem l’onada de la modernitat.

Això vol dir que s’han posat les piles?
—Se les han posades. Però, si el pressupost no s’aprova, no se les hauran posades, perquè ens quedarem sense taxa i sense televisió. A més, el ministeri tenia una cosa que es deia el fondillo, que era per a donar suport a les llengües de l’estat que no eren l’espanyola. Aquest fondillo, previst per llei des del 2012, no es paga. És a dir, que una altra entrada de l’ICEC que era molt important per a la normalització lingüística i que s’havia batallat molt, no ens arriba.

Isona Passola

Per què creieu que el polític retalla en cultura abans que en cap altre àmbit?
—El polític ignorant i que vol fomentar la ignorància retalla en cultura. La gran retallada en cultura ha vingut amb els governs més retrògrads de l’estat espanyol. A Catalunya, on no hem tingut tants retrògrads, però déu n’hi do, hi ha hagut pa a l’ull amb la cultura. Amb la tradició cultural que teníem, amb aquesta societat civil que ha mantingut la cultura al marge, de cop, hem perdut el carro. I ens hem oblidat d’una cosa importantíssima, que és que la cultura és una eina de cohesió social impressionant, com la llengua. I ens hem oblidat d’una altra cosa importantíssima, que la cultura és un motor d’ascensor social enorme.

En la igualtat d’oportunitats que dieu, també s’ha de dir que no hi ha la mateixa oferta cultural a Barcelona que a Manresa.
—Sí, tenim molt malament el territori, s’ha abandonat. S’ha fet una política de centralisme barceloní. Si vols cultura, has d’anar a l’Eixample. I una cosa que em sembla més greu, la desatenció del cinturó, l’àrea metropolitana, a la qual s’ha desposseït de cultura i s’hi ha invertit poc. Només se n’han preocupat els ajuntaments, però no la Generalitat. Els ajuntaments han suplert la Generalitat, però això no és suficient.

Se n’ha sentit a parlar molt poc: quines referències teniu del ministre de Cultura espanyol, José Guirao?
—Sembla que és una persona dialogant. Vindrà a la gala dels premis Gaudí.

Ah, sí?
—Sí. Als Gaudí vol venir tothom, tu. Avui em deien que a la gent li agrada venir perquè és un bon espectacle. És veritat que són unes gales molt agraïdes. Recordo que un any em van trucar i em van dir: ‘Bé, hem tingut una reunió del govern i tothom volia venir. Hem obligat gent a renunciar.’ No volen venir només perquè hi ha càmeres, també perquè l’audiovisual es considera que és un puntal d’un estat que funciona. I la gala és la màxima expressió. Hi volen ser, això sí, però després no actuen en conseqüència.

Isona Passola

Els Gaudí ja han superat la dècada. Demà se’n fa l’onzena gala. Si fem balanç, per a què han servit?
—La gent que hi entén ens diu que hem consolidat la marca del cinema català, que estava molt deteriorada i que s’associava a pel·lícules molt petites, molt difícils. Tenir una acadèmia pròpia i fer uns premis anuals ha consolidat la marca i l’ha associada al prestigi. Per això insistim tant que les gales han de ser potents i boniques. La marca del cinema català l’hem consolidada com un cinema important. Després, hem passat a formar part de l’Acadèmia de Cinema Europeu. Som l’única acadèmia sense estat que hi és. Entre més coses, perquè tenim llengua pròpia. I per tant, participem d’aquesta dinàmica d’esperonament de la diversitat europea filmant en totes les llengües, per petites que siguin, i que ens marca en Wim Wenders, el president de l’acadèmia. ‘Traduïu, traduïu, però no renuncieu a les llengües’, ens diu. I també ha servit per a fer xarxa entre els professionals. Va ser una gran idea d’en Joel Joan, jo sempre li ho reconeixeré.

Us queda corda com a presidenta? O crema molt?
—És molt dur, ho reconec. És el setè any, i encara me’n queda un. Portar el timó és molt dur. El verb fer, que m’encanta, comporta que rebis crítiques. També he de dir que rebo molts elogis i em sento amb un suport enorme de la professió. Però bé, dónes la cara tota l’estona pel mateix. I ser als mitjans, demostrar que existim i reivindicar allò que ens cal per a ser una cinematografia normal, és una batalla duríssima. Ara, també hem aconseguit èxits, com consolidar la marca, arribar a cinc-cents membres de l’acadèmia, fer cinema pel territori, fem cursos de reciclatge… No som una acadèmia normal, que només fa una gala a l’any, és clar. Tenim tantes necessitats que les hem d’anar cobrint. Sí, cansa, però com que hi ha resultats, compensa.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.