Quan Neil Armstrong va posar el primer peu d’un ésser humà a la Lluna, avui fa cinquanta anys, es va crear una onada que en certa manera avui encara dura. Perquè fou un pas important, d’un punt de vista científic, però sobretot fou un fenomen social, i va generar una capacitat de fascinació i d’anhel de coneixement que ha perdurat. Així ho veu l’astrofísic Ignasi Ribas, director de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya, un dels més prestigiosos de tot món en la cerca i l’estudi d’exoplanetes habitables. En aquesta entrevista parlem de la manera com ha evolucionat l’exploració espacial i de quins són els horitzons que la humanitat té davant per a saber més del cosmos i que hauria de ser capaç de perseguir ‘si no es vol trair’.

Per què va ser tan important d’arribar a la Lluna?
—Va ser una fita social per al món occidental. Científicament va ser tan important? No tant. Allò que vam aprendre de la Lluna és molt important, i les dades i les roques que en van portar també. I sobretot pels EUA va ser un motiu d’orgull nacional, d’assolir un objectiu molt difícil. Però per la humanitat també va tenir un valor molt gran, perquè tots ens podem projectar en aquell astronauta que va posar-hi el peu, per la fascinació, l’impacte, l’interès. I en aquest sentit fou una gran fita.

La motivació fou política.
—Geostratègica. I val a dir que per això la NASA va gaudir d’un gran impuls, d’un enorme pressupost que no ha tornat a tenir mai més. Amb relació al dels Estats Units, el pressupost de la NASA era d’un 4,5%, deu vegades més gran que no ara. Va permetre d’aconseguir un prestigi del qual ha viscut. I la ciència també n’ha viscut.

L’última missió tripulada a la Lluna fou el 1972. Per què no s’hi ha tornat?
—La Lluna l’han trepitjada dotze persones, que tenien una missió específica que era d’instal·lar equipament a la superfície i avui encara fem servir uns retroreflectors que, de la Terra, permeten d’enviar-hi un làser per a poder fer mesures molt precises. També hi van instal·lar instruments de telecomunicacions i en van recollir mostres. 380 quilos de pedres lunars. Això ja ho tenim. Què més s’hi pot fer? La cartografia es fa amb sondes robòtiques. Enviar-hi un ésser humà és molt costós, i més encara per a la seguretat. És molt més barat d’explorar la Lluna amb robots. Ja es va perdre l’interès d’anar-hi.

I ara té interès tornar-hi?
—Té interès per al pròxim pas, que és intentar instal·lar-hi una base permanent, i com a pas previ per a anar a Mart. Hi ha unes quantes iniciatives. Ara la situació és diferent dels anys seixanta. Hi ha l’Estació Espacial Internacional, on molts dels estats del món s’han ajuntat, i la situació geostratègica ha canviat completament. Ara el pressupost de la NASA és molt menor i apareixen la Xina, l’Índia, i el Japó. Els xinesos poden tenir interès a posar un astronauta a la Lluna, i és una cosa que pot passar.

Per què pot interessar a la Xina?
—Per prestigi nacional. I perquè la Xina s’ha anat imposant desafiaments difícils, com ara les naus Chang’e, que aterren a la cara oculta de la Lluna, cosa que no havia aconseguit mai ningú. Pot ser que s’imposin de dur astronautes a la Lluna a fer-hi de pressa una base habitada i fer després el salt a Mart. I ara mateix la potència econòmica que tenen no és comparable amb la de cap altre estat, i per ells pot ser un objectiu geostratègic important. La Xina és més opaca sobre els seus plans que no els EUA, però sí que han dit que volen posar un astronauta a la Lluna.

Quin propòsit tindria instal·lar una base permanent a la Lluna?
—La Lluna, per a fer astronomia, és un lloc interessant. No té atmosfera, té una cara oculta que no és tapada per la nostra Terra i on pots posar una antena lliure de l’emissió de soroll que genera la Terra; la seva nit dura catorze dies, és a dir, que tens uns períodes de foscor molt llargs… Però també pot ser un pas intermedi per a fer un pas més endavant. I quin és el pas final? Evidentment, podem pensar que el viatge interestel·lar, que ara per ara és inconcebible. Però, si més no, podem fer viatges interns en el nostre sistema solar, i el pròxim pas ha de ser Mart, que és perfectament a l’abast, no pas demà o demà-passat, però sí d’ací a unes quantes dècades si hi ha prou recursos.

A part dels diners, quines són les limitacions per a fer ara un viatge tripulat a Mart?
—Es podria fer força aviat, però depèn dels riscs que es vulguin assumir i de quantes garanties hi hagi que els astronautes tornin sans i estalvis a casa. Aquesta és la part que limita. Si ara una agència s’ho proposa, estic segur que en pocs anys són capaços de fer una nau que vagi a Mart i en torni. Però quina taxa d’èxit tindrà? Un 1%, un 1 per mil, un 50%? Què estem disposats a assumir? Amb la NASA hem vist que cada accident mortal ha significat un endarreriment brutal. La NASA és molt conservadora a l’hora de posar en perill la vida dels astronautes.

Qui penseu que assumirà més risc?
—És possible que la Xina, si desenvolupa tecnologia per a posar astronautes a la Lluna, no trigui gaire a fer el pas de dur-ne a Mart. El viatge és més llarg i amb més risc, però tecnològicament no hi ha cap diferència crucial. Ara, viure a la superfície de Mart, fer-hi una base, ja és tota una altra cosa. En som molt lluny.

Fa cinquanta anys s’assumia molt més risc?
—És cert que aquells astronautes estaven disposats a perdre la vida, i que la NASA estava disposada a tenir baixes. Avui és molt diferent. El públic és molt més crític i, si passés res, de seguida es qüestionaria tot: quin sentit té que la gent hi perdi la vida, quin sentit té invertir-hi tants diners.

L’opinió pública també sembla més crítica sobre el sentit d’invertir tants diners en l’exploració espacial.
—Els qui hi treballem ens trobem constantment amb la necessitat de justificar-nos, quan en alguns altres àmbits s’inverteixen molts més diners. N’hi ha un munt d’exemples. El pressupost anual de la Lliga espanyola de futbol és de 3.000 milions d’euros o 4.000, que és molt més que la inversió d’Espanya en l’espai, que no arriba a cent milions d’euros. El pressupost d’uns Jocs Olímpics són uns 15.000 milions d’euros, i el pressupost sencer de l’Agència Espacial Europea és d’uns mil milions d’euros anuals, aportats per quinze estats diferents. Que la humanitat decideixi que destina un petit percentatge dels diners en la investigació espacial, a anar fent petits passos, és necessari. Si no, ens trairíem. Tanta pobresa que hi ha a la Terra i mirem allà dalt, diuen. Ho hem de poder fer tot.

Per què dieu que seria trair-nos?
—Perquè som curiosos, i la curiositat ens ha portat on som. I podem discutir si aquí on som és millor o pitjor, si som més feliços o menys, però no podem discutir que hi ha hagut un progrés, que ha estat social, tecnològic i científic. I al llarg de la història de la humanitat el progrés científic ha portat un progrés tecnològic, que ha arrossegat un progrés social. I tot això és causat per una qualitat inherent a l’ésser humà que és cercar respostes a preguntes que ens fem, sobre coses que aparentment no tenen una utilitat pràctica. Quina utilitat pràctica té explorar l’espai? Sí, poden dir que ha permès de desenvolupar internet o uns teixits determinats o que a la cuina fem servir estris que són heretats de la cursa espacial… Sí, és cert, però jo em rebel·lo que aquesta en sigui la motivació.

Per què?
—Sí que és cert que és així, i que està bé que hi hagi aquesta transferència instrumental. Però la motivació és donar resposta a les nostres preguntes, satisfer la nostra curiositat, i en aquest camí passaran tot de coses, com ara les millores tecnològiques, socials, etc. És molt més profund. Em molesta que se simplifiqui, que es digui que només paguen la pena les coses que tenen una utilitat pràctica. No ha de ser aquest l’únic objectiu, jo tinc ganes de saber coses. Qüestionem la música, qüestionem el cinema? De la ciència, hi ha una part que és aplicada i una altra que no té per què ser-ho. L’espai, en part, és això. Anar allà fora, explorar, portar astronautes més enllà, és donar resposta a aquestes preguntes.

Les prioritats en la investigació espacial no les marca la rendibilitat econòmica?
—No necessàriament. Hi ha una part que és l’ús de l’espai, i una altra que és l’espai com a subjecte d’estudi. I en aquest cas l’ús pràctic és irrellevant, i hem aconseguit que els estats ho financin sense demanar-ne un retorn concret. Una altra cosa és fer servir l’espai com a plataforma, i aquí hi ha un camp per a córrer molt gran, que comença pel telèfon que fas servir ara mateix.

Pel telèfon?
—Sí, ara mateix el mòbil rep dades d’un satèl·lit que li diu on és, i d’aquí a un quant temps, a més, tindràs la internet de les coses, que permetrà que amb el telèfon puguis saber si la rentadora ja ha acabat la bugada, o voldràs parlar amb el teu col·lega que és a l’altra punta del món i la teva conversa serà encriptada gràcies a un satèl·lit, o quan beguis un vi d’una gran qualitat et dirà que s’ha fet amb agricultura de precisió gràcies a una teledetecció feta a l’espai i haver pogut regar la vinya en el moment que convenia i amb la quantitat d’aigua precisa. És la utilitat industrial de l’espai, i això ja va sol. La part que s’ha de cuidar és la que ens porta a l’espai com a subjecte d’estudi.

Vós us heu especialitzat a detectar exoplanetes. Com va la cerca?
—El meu objectiu a llarg termini és ser capaç de trobar un planeta habitat, i saber que és habitat. No per persones o éssers complexos, sinó que tingui una biosfera. Per això calen molts passos. Primer has de cercar planetes pròxims que puguis caracteritzar, com ara el de l’estrella de Barnard, el de l’estrella de Teagarden que hem trobat ara, o Pròxima b… Així anem fent un cens de què tenim a prop, i ho anirem fent en missions en el futur.

Quants exoplanetes candidats a tenir vida hi ha?
—Dels 4.000 exoplanetes que coneixem ara com ara, n’hi ha dinou que comptem que són potencialment habitables. Vol dir que són planetes rocosos dins la zona habitable respecte de la seva estrella, és a dir, que podrien tenir la temperatura correcta. El graó següent és trobar planetes habitables, o sigui, que tenen aigua líquida, i ara no tenim ni idea de quants d’aquests en tenen. I després hi ha el graó dels planetes habitats. Ara som en els 19 potencialment habitables, i d’aquests n’hi ha cinc que els hem trobat científics catalans: Pròxima b, Teagarden B i C, GJ 667 Cc, i el de l’estrella de Barnard.

Quant temps trigareu a veure si algun és habitable?
—Si hi ha un planeta molt pròxim, de cinc o deu anys llum, que tingui un trànsit, seria factible de determinar-ho amb telescopis. Si no existeix això, haurem d’esperar a una generació següent d’instruments que ens hauran de permetre de captar imatges directes, és a dir, de separar la llum de l’estrella del planeta i veure què hi ha a l’atmosfera.

Costa d’assimilar en el món de la immediatesa que aquestes respostes puguin trigar tants i tants anys.
—No és que les coses avancin lentament, sinó que els humans estem centrats en períodes de temps molt curts, i qualsevol cosa que depassi uns certs períodes de temps deixa de ser interessant. Del punt de vista d’un ésser humà pot no tenir gaire sentit, però del punt de vista de la humanitat pot tenir tot el sentit. Un ésser humà dura vuitanta anys. I la humanitat? Un milió, cent, cinc, mil anys? Que jo ara enviï un missatge a Teagarden B i al cap de vint-i-cinc anys m’arribi la resposta, quina gràcia té? A escala de la humanitat en pot tenir. I en aquestes cerques s’ha de fer l’esforç de canviar de xip. La comunicació interestel·lar no es produirà mai d’individu a individu, sinó de la humanitat a una altra civilització. No hi haurà una conversa sincronitzada. Tu diràs ‘hola’ i al cap de cinquanta anys et respondran ‘com va’. I al cap de deu generacions potser hi haurà una comunicació activa. Deu generacions no és res en l’escala de temps de l’univers.

Veieu plausible de tenir la resposta a la pregunta de si hi ha vida en algun altre lloc en un espai curt de temps?
—Sí.

En poques dècades?
—Sí. Intento ser cautelós perquè amb un mínim de desenvolupament tecnològic podem aplicar aquestes tècniques que ens calen. I aleshores haurem de ser capaços de donar una resposta de sí o no. Això ja es veurà. Però en una escala de temps a mitjà termini serà posar a test aquesta hipòtesi: a tots els llocs on hi ha unes condicions mínimes perquè la vida hi aparegui, la vida efectivament hi apareix. Aquestes són les respostes que podrem començar a donar d’aquí a vint o trenta anys.

I una altra cosa és la vida intel·ligent.
—Sí, i com hi podem entrar en contacte. Escoltar i comunicar-s’hi activament ja no té a veure amb aquests passos petits, sinó que es tracta de veure si trobem senyals d’alguna cosa que clarament no sigui natural. Fins ara no n’hem tingut cap resultat.

Dins el nostre sistema solar és possible de trobar-hi vida?
—És molt difícil. Hi ha les llunes gelades de Júpiter i de Saturn, com Encèlad, Ganimedes… Potser hi ha vida sota la superfície. Però crec que d’aquí a vint anys serà més fàcil de trobar vida en exoplanetes que no pas en una lluna com Europa, perquè implicaria d’enviar-hi una missió i fer un forat en el glaç de trenta quilòmetres de fondària i mirar què hi ha sota.

I a Mart?
—Hi ha missions previstes que miraran la superfície de Mart i el subsol, mirant si hi ha restes de vida fòssil, molècules orgàniques fossilitzades i no oxidades.

Per veure si a Mart hi va haver vida en el passat?
—Sí. Per ajudar a respondre la pregunta de si sorgeix la vida en tots els llocs on hi ha o hi ha hagut les condicions adequades, i tenim molts indicis que a Mart les hi va haver fa 3.800 milions d’anys. Ara estaria bé de saber-ho, i tindríem l’estatística de dos: la Terra i Mart. Si en el cas de Mart és que sí que n’hi va haver, de vida, Déu n’hi do: dos de dos.

Imaginem que a Pròxima b, a quatre anys llum, hi ha gent com nosaltres observant una estrella que és el nostre Sol. Què detectarien?
—Amb la nostra tecnologia no detectarien cap planeta en zona habitable, i tanmateix nosaltres som aquí. Veurien Júpiter, i tindrien clar que no és en la zona habitable, i res més. Només una mica de senyal de Saturn.

Malgrat la limitació tecnològica que tenim, ja parlem de dinou planetes candidats.
—Sí, perquè hem fet una mica de trampa, i hem anat a observar estrelles molt fredes, on els planetes són molt més pròxims i més grans en relació a la seva estrella. Pròxima i Teagarden són deu vegades més petites que el Sol, i això fa que el senyal s’amplifiqui deu vegades. Per tant, podem mirar planetes petits habitables.

M’imagino tot allò que hi ha darrere allò que no podem observar…
—A partir de la missió Kepler, que va estar en funcionament fins al 2018, s’ha fet una estimació estatística de quants planetes hi pot haver en zona habitable a la nostra galàxia. I surt que entre un 15% i un 50% de les estrelles de la galàxia tenen planetes com el nostre en zona habitable. La galàxia té uns 200.000 milions d’estrelles. Entre 20.000 milions i 100.000 milions d’estrelles tenen planetes com el nostre. Això només a la nostra galàxia. És infestat de planetes i de veïns. Molt serà que en un altre no hi hagi vida. Però… i si la probabilitat és d’una entre un trilió? Doncs estarem sols com un musssol.

L’Apollo 11 va ajudar a alimentar la il·lusió de voler saber-ne més de tot això.
—Sí, va ampliar horitzons perquè es va prestigiar l’exploració espacial. Fou una onada que ens ha acompanyat fins ara, però aquell nivell de suport social no l’ha tornat a tenir.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb