Guillem Fuster (Sabadell, 1980) és el portaveu de Poble Lliure i membre del govern del Consell per la República. L’acte de Perpinyà, la concreció de la confrontació amb l’estat espanyol que promou la institució de l’exili, el rumb de la CUP i les relacions amb la seva organització són les principals qüestions de què tractem en aquesta entrevista. Fuster, que és directe i no té por de pronunciar-se en els afers més espinosos, desgrana la feina que creu que s’ha de fer al carrer, a les institucions autonòmiques i al Consell, en coordinació amb un govern de la Generalitat independentista que inclogui la CUP. I demana que dins la formació s’obri el debat de si s’ha d’entrar en un futur govern amb JxCat i ERC.

Com s’ha de donar contingut al preparem-nos’ del president Carles Puigdemont a Perpinyà?
—El gran repte del Consell per la República és la concreció del ‘preparem-nos’. Crec que la gent ha entrat en una etapa positiva, després de l’aprenentatge de l’octubre del 2017, de no creure-s’ho tot de manera acrítica. Ara, de manera crítica i constructiva es demana de participar en les decisions que es prenguin en el nou embat amb l’estat i concreció. El ‘preparem-nos’ és definir què vol dir la confrontació amb l’estat espanyol, quins elements de confrontació s’han de crear, què vol dir que ens preparem per a la batalla final tot i saber que no és immediata i que n’hi ha per a estona… Ara ja no és una qüestió de fulls de ruta, sinó d’estratègies compartides. Sobretot, hem de parlar de quines estructures i quines eines creem per tal que la confrontació es pugui fer de manera durable en el temps i que facin que la negociació política amb l’estat espanyol tingui uns paràmetres molt diferents dels que té ara. La xarxa interior dels consells locals és molt important, hi ha representada tota la pluralitat del moviment, i el Consell ha de ser l’òrgan de coordinació i direcció estratègica. La gent ha de poder confiar-hi, som el govern a l’exili i no som la direcció de cap espai polític que utilitzarà cap d’aquestes eines en pro de la reformulació del seu espai polític.

Què us va semblar el discurs de la consellera Clara Ponsatí?
—Va expressar un sentiment ampli en l’independentisme popular, que no pot haver-hi cap mena de negociació política sense confrontació. No es pot no reconèixer el que van fer els joves a Urquinaona. Hi ha hagut moltes cares diferents en el mapa de la confrontació, i la Clara va resumir aquella mítica frase de Pedrolo: ‘Als oprimits no se’ls pot demanar paciència.’ Ho compartim en bona part. No pots arribar a una taula de negociació sense que el govern espanyol es vegi obligat a cedir en res.

Hi ha qui diu que, per una banda, Ponsatí té aquest discurs, però comparteix espai amb JxCat. Buch i els Mossos van reprimir els joves d’Urquinaona.
—Ells i les seves contradiccions. Se’ls ho hauria de preguntar. La Clara ha compartit espai circumstancialment amb JxCat, no es pot no reconèixer-li que és una de les persones que té més clar el lliurepensament. És JxCat qui ha de clarificar les seves contradiccions. Ha de sortir del foc d’encenalls del simbolisme i la retòrica i donar resposta a les contradiccions que tenen les seves pròpies conselleries. El Departament d’Interior és lamentable i patètic. L’altre dia, les imatges dels Mossos al desnonament del bloc Llavors eren iguals que les de la policia espanyola l’1-O. També en altres conselleries, com la de Cultura, hi ha hagut inacció i un paper galdós de la consellera parlant francès en un acte a Perpinyà.

Al Consell per la República li ha costat molt arrencar.
—Moltíssim. Hem passat per un moment de dol i xoc emocional aquests últims dos anys i calia ressituar-se. També ha costat passar la pantalla de dir que és l’organisme estratègic i representatiu de les principals forces polítiques del republicanisme, però que si no hi són totes representades o no se’l senten igual, això no ha d’impedir que el Consell es desplegui. El Consell ha de demostrar, com va fer a Perpinyà i ha fet amb els consells locals, que és una eina útil en la nova etapa de confrontació. Ara engega perquè la gent comença a percebre que hi ha alguna cosa més, més enllà del simbolisme de l’exili.

Hi ha hagut un intent de marginació del Consell per la República, o de reduir-lo a un sol espai de l’independentisme? ERC n’ha estat molt renuent, i la CUP ni tan sols s’hi ha implicat.
—Cal recordar a tothom que el Consell és un acord de govern entre JxCat i ERC. Es va fer la reflexió que l’octubre del 2017 s’havia demostrat que una institució autonòmica sota la legislació de l’estat no estava preparada per a la confrontació amb l’estat. S’han de crear noves eines, i això és el Consell per la República, que s’havia de coordinar amb el govern de la Generalitat. Des del minut u hi ha qui ha volgut que el Consell es convertís en un simbolisme de l’exili. L’1-O vam començar un procés d’autodeterminació que no hem acabat. És el minut zero de la confrontació. Hi ha hagut un intent de marginació, però hi ha molta gent implicada de tots els sectors de l’independentisme que ho han fet expressament perquè el Consell no servís com a element de direcció unitària. Però a poc a poc es demostra que això cau pel seu propi pes.

La confrontació pot ser una via paral·lela a la taula de negociació entre els governs? Dóna més força a la delegació catalana?
—La primera reflexió que cal fer és què entenem com a confrontació democràtica amb l’estat espanyol. Hem de partir de la base que ha de representar i ha de voler dir un element que li generi un desgast a l’estat i que es vegi obligat a negociar en diferents paràmetres una sortida política al conflicte. Cal fer-se la pregunta inversa. Per què arribem a una taula de diàleg sense abans haver arribat a un acord en el conjunt de l’independentisme sobre què volem negociar i quines condicions posem a l’estat espanyol? No trec legitimitat a la taula, parlar amb l’enemic és obligatori en qualsevol procés de resolució dels conflictes. Ara bé, a canvi d’una investidura i de res més ens asseiem a una taula de diàleg? Hi ha qui critica aquesta investidura i la taula, però després vol ser-hi? Hem de veure aquest numeret? No hem debatut quins elements de negociació hem de portar a la taula amb l’estat ni si ara era oportú o no.

La xarxa de control del territori la faran els consells locals?
—Hi ha dues línies. La confrontació democràtica amb l’estat no és contradictòria amb qualsevol altra estratègia, com eixamplar la base. No havíem estat mai tants, però tampoc havíem estat amb tanta predisposició per a ser més. Sí que demano que es concreti això d’eixamplar la base. Al nostre entendre, vol dir gestionar les institucions públiques i fer polítiques en què el conjunt de la societat vegi que es cobreixen les seves necessitats, i que el projecte polític ho fa.

Ho ha fet, això, el govern de la Generalitat, aquests últims dos anys?
—No, no ho ha fet. No s’han fet polítiques públiques agosarades. S’ha de poder dir i s’ha de poder criticar, encara que sigui un govern independentista. Què s’ha fet en matèria cultural? Què s’ha fet pels autònoms? S’han solucionat els problemes que té l’ensenyament? Crec que no. Per tant, tenim un problema. La construcció republicana ha de defugir el simbolisme i fer polítiques públiques que facin que siguem més forts.

Tornem al control del territori i els consells locals.
—Els consells locals han de crear aquesta xarxa. Hi ha comarques que tenen una hegemonia aclaparadora on només caldria abaixar la bandera espanyola i indicar a la Guàrdia Civil per on sortir cap a la carretera. En algunes altres hi ha una majoria social més dèbil. Allà on l’independentisme és hegemònic és més fàcil el control efectiu del territori, bé amb l’administració més propera, bé amb un seguit d’estructures que comencin a treballar de seguida. En alguns altres llocs és més complicat, i potser val més parlar-hi del debat constituent i que la gent vegi que les polítiques públiques que proposen tinguin resultats. També pot haver-hi paràmetres de control efectiu del territori amb mesures tan simples com la desconnexió econòmica gradual de l’estat, o constituir zones alliberades del feixisme, el racisme i la xenofòbia i de qualsevol mena d’agressió masclista. Els consells locals han de saber adaptar-se en cada moment per a dur-ho a terme, d’una manera pública però també discreta i semiclandestina. Si volem passar de la revolució dels somriures a la dels clavells, s’han de crear aquestes estructures. Només poden ser paral·leles i pròpies, de caràcter popular i democràtic.

Un dels punts en què insisteix ERC és a eixamplar la base, sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona.
—Sí, és clar. S’ha de fer de manera clara. Jo sóc de Sabadell i treballo a Barcelona. Però només hi ha gent treballadora i de classes populars a l’àrea metropolitana? La majoria del teixit productiu és a les comarques, i desgraciadament l’àrea metropolitana absorbeix tan sols un seguit de sectors terciaris i de serveis, la majoria precaritzats. El concepte del treballador és molt més ampli. El treballador parla català a Berga, Olot i Lleida, perquè allà també hi ha indústria, i a l’àrea metropolitana. I castellà, amazic i les tres-centes llengües amb què convivim. El ‘som un sol poble’ és el conjunt, no solament a l’àrea metropolitana. La base l’has d’eixamplar al conjunt del territori. S’ha de fer amb polítiques públiques i sense renunciar a eines de cohesió social, com la llengua. És indignant i perillosíssim la manera com es posa en dubte el català. A més, que jo sàpiga Tarragona també té una àrea metropolitana. I València. I Palma. I Perpinyà. Per tant, cal créixer a tot arreu, però no provoquem una exclusió per comarques. Aquesta dicotomia és mentida. S’ha d’eixamplar i incidir a Cornellà igual que a Perpinyà.

Quin paper ha de tenir-hi, la CUP, en aquest procés?
—La CUP ha de fer de manera urgent una profunda reflexió política i estratègica per determinar quina ha de ser la seva futura aposta guanyadora. No tan sols en el cicle electoral vinent, sinó també al carrer i en la creació d’aquestes estructures de confrontació. Això la CUP tota sola, com és concebuda ara mateix, no ho pot fer. La CUP s’ha d’obrir a sectors de la població de caràcter rupturista que se sentin identificats en un projecte ampli d’unitat popular. Des de gent progressista i diversa, socialdemòcrata d’esquerres, fins a gent que beu de la radicalitat d’esquerres i que s’ha acostat a la independència nacional a partir del Primer d’Octubre. La CUP ha de poder ser aquesta casa comuna, un nou espai polític que presenti una alternativa. La principal contradicció que sempre ha tingut un militant d’esquerres és voler governar, prendre el poder. La CUP vol fer-ho o no? Creiem que és obligat de fer-ho.

La CUP ha d’entrar al pròxim govern de la Generalitat?
—La CUP ha de voler sempre, com a organització d’esquerres, governar. Sempre. Els que ens considerem d’esquerres i venim d’una tradició marxista sempre hem de voler governar. No per al repartiment de carteres, sinó per a incidir en la transformació social. Si no, què hem fet en l’àmbit municipal en molts ajuntaments i consells comarcals? S’ha d’estudiar, a més, amb quins mínims i quins màxims vol governar, i amb quin programa. Hem de ser capaços de fer-ho i jugar en aquesta primera divisió. Si no, sempre ens arraconaran al córner. O, pitjor encara, ens faran ser aquella mena d’ultres expulsats del camp que són en un bar mirant el partit amb una cervesa a la mà dient als jugadors què han de fer. La CUP n’ha de sortir immediatament, d’aquí. I d’una altra banda, no podem ser estigmatitzats sempre, dient-nos que no volem participar en les negociacions i el diàleg. La CUP no ho ha dit mai, això, ha deixat clar quins han de ser els paràmetres de la negociació política. Recordo la diputada Vehí dient que en els paràmetres actuals la CUP no hi està d’acord, però que cal intentar-ho. Ho compartim. Hem de ser valents a l’hora d’agafar tot un seguit de responsabilitats.

Si no hi ha un canvi de rumb en aquest sentit, Poble Lliure es proposa de deixar de donar suport a la CUP a les eleccions vinents?
—No ho tenim damunt la taula. Ara és molt més important insistir i instar la CUP a proposar aquests debats. De moment, no hi són. I de moment no podem prendre cap decisió sobre què farem. Però cal tenir en compte que la CUP, com les altres organitzacions polítiques i Poble Lliure, són eines. Aquestes eines han de ser útils al conjunt de la població. Si deixen de ser-ho, o reflexionem i canviem o anem cap a una cosa nova.

Que Poble Lliure es desmarqués de la CUP el 28-A i contribuís a la candidatura Front Republicà va suscitar molta tensió?
—Segur. Quan prens una decisió amb la qual els òrgans de direcció no estan d’acord es crea tensió.

Va haver-hi un perill de ruptura?
—No, hi vam treballar de tal manera que no hi fos. Volíem fer dues reflexions molt clares. La primera, que la CUP ha de jugar en tots els espais electorals i polítics. I la segona, que Poble Lliure com a organització té algunes propostes polítiques diferents de la CUP. Si la CUP o altres agents de l’esquerra independentista no volen ser en espais que nosaltres considerem necessaris, nosaltres hi serem. Això vam fer el 28-A, ho hem fet amb el Consell i ho vam fer amb l’ANC al principi.

Va haver-hi debat intern sobre si s’havia d’assistir a Perpinyà o no?
—La CUP no va obrir un debat seriós sobre si calia ser a Perpinyà o no. Va ser una errada grossa. Al final, la qüestió és que, tant si és el Consell com si són unes altres eines, som del parer que per a criticar-ho cal ser-hi. Un cop hi ets, treballes, veus les contradiccions i les línies vermelles, pots apartar-te’n i criticar-ho. Al final, les eines són eines. El Consell ho és, com ho és la CUP i les altres organitzacions.

A l’acte van tenir-hi veu els presos polítics i els exiliats. També els CDR i Valtònyc. Us va saber greu que Anna Gabriel no hi participés?
—Em va saber greu. No li retrauré i li ho respectaré, que quedi clar. Però em va saber greu que manqués una veu de la repressió. Una veu que és molt especial, que representa un determinat espai polític. Alhora, és una veu que havia de complementar les altres veus.

De què han de servir les eleccions vinents?
—Han de servir per a mantenir i ampliar l’independentisme, el famós 50%. Però també per a continuar vertebrant les majories independentistes. I cal gestionar aquesta majoria. Se sortirà del simbolisme i la retòrica? En sortirà un govern en què cada conseller anirà per on voldrà, segons el seu color polític, sense coordinació? D’això han de servir les eleccions, i tots els agents de l’independentisme hi han d’anar amb aquesta voluntat ferma. Durant el cicle electoral tothom s’apunyalarà, però no han de servir perquè la gent tingui por i dubtes sobre si a la Generalitat tornarà a haver-hi governs com el que hi ha a la Diputació de Barcelona o governs que va haver-hi anteriorment amb els socialistes. I no podem perdre sempre el temps i l’esme esperant la posició dels comuns en l’àmbit nacional.

Tot plegat s’ha de dirigir a un nou referèndum d’autodeterminació?
—Crec que no necessàriament. Depèn fins on arribem amb la confrontació amb l’estat espanyol. Què hauria passat si el 3 d’octubre s’hagués allargat una setmana? Què hauria passat si la reacció postsentència d’Urquinaona, les Marxes per la Llibertat, les detencions… s’hagués allargat en el temps? A escala internacional, érem un punt vermell de conflicte. Potser s’hauria pogut reclamar a l’estat espanyol que negociés una solució?

La desmobilització la va originar el govern?
—Crec que sí. Es va desmobilitzar perquè el govern i els Mossos van participar en la repressió de les mobilitzacions postsentència. El govern i algunes forces polítiques ens van voler fer creure que era molt més greu cremar un contenidor que mantenir una persona a la presó. És un dels actes més cruels i vergonyosos que ha viscut el nostre país. Són fets incomparables. I, alhora, a la gent tampoc no li pots demanar paciència. A la generació de joves que van sortir al carrer, que tenien al cap la repressió de l’1-O i posterior, l’equipares a una mena de monstre violent i pseudo-terrorista? Això és no voler entendre les diverses expressions que tot conflicte polític té en les fases diverses. És evident que la solució òptima és un referèndum acordat. L’1-O és l’inici del nostre procés d’autodeterminació i no hi podem renunciar. Si no es va acabar, és per la reacció de l’estat espanyol. Volem que l’estat reconegui que l’1-O és l’inici del procés, hi ha d’haver un reconeixement explícit. Si no, costarà molt de dir a la gent que torni al carrer. Cal decidir, si més no, uns determinats objectius i tornar al carrer i jugar-nos la pell com ens la vam jugar. No tan sols a Urquinaona, sinó també a l’aeroport, a la Jonquera i on sigui. Hi ha centenars de persones que reben citacions de la Guàrdia Civil i no donem una resposta a l’altura del patiment de la gent. Aquest és el principal problema que tenim.

La societat està preparada per a aguantar més d’una setmana mobilitzada al carrer i la probable violència de l’estat?
—La pugna amb l’estat no és tan sols sortir al carrer com hem fet, sinó que la gent es demani fins on està disposada a arribar. Els sacrificis que va comentar en Toni Comín. Algú pot dir que el màxim que pot fer és donar-se de baixa de totes les empreses de l’Íbex 35, ella i el seu entorn. Doncs fem-ho, és un desgast que provoques a l’estat, per petit que sigui. Algú pot decidir de participar en el seu consell local per tal de treballar l’hegemonia al territori. I algú altre pot estar disposat a sortir al carrer tants dies com calgui. Però aquesta pregunta a la gent no es pot fer si no tenim una proposta política que respongui a això, que sàpiga adaptar-se a la realitat social del nostre país i que no exclogui cap mena d’estratègia de l’independentisme.

L’independentisme va topar amb la paret després de l’1-O. No es va sostenir el torcebraç.
—Vam topar amb la paret o no teníem l’escala per a superar-la. La qüestió és construir-la. La institucionalitat republicana i les majories independentistes que gestionin les administracions autonòmiques s’han de coordinar, construir i tenir clar fins a quins límits poden arribar. Hem de fer l’escala entre tots. No podem començar a construir l’escala i que algú la trenqui, caiguis i t’hagis de tornar a aixecar. Fins que aquests elements no els tinguem clars, aquesta escala no la podem començar a construir. Ara, també crec que la gent ha desconnectat molt de certs debats i l’escala ja es va tornant a construir. L’única cosa que volem és que no sigui una escaleta, si no que es connecti amb unes altres per a fer-ne una de gran i poder saltar la paret. Hem de tenir molt clar que no podem menystenir la força de la nostra gent. Ara no es tracta d’esperar una consigna de palau des de la plaça de Sant Jaume, sinó de dir a palau des de la plaça quin és el camí que s’ha d’emprendre.

Aquesta setmana s’ha fet públic que la CUP va expulsar el que era batlle d’Argentona, Eudald Calvo, a final de l’any passat, per un cas d’agressions masclistes. Però Poble Lliure no va expulsar-lo fins el mateix dia que es va fer públic. La CUP no va informar Poble Lliure de l’expulsió de Calvo com a militant?
—Sí. Hi ha hagut un problema de comunicació. Però no ha estat solament de la CUP, sinó que hi ha hagut diversos elements. Tampoc ell no va informar dels procediments que se seguien. Nosaltres vam prendre la decisió perquè era urgent i s’havia d’acomplir. I fem autocrítica, no vam fer-ho quan tocava perquè no en teníem tota la informació. Per molt que ell hagi assumit els fets, creiem que no n’hi ha prou. Són prou greus i el conjunt del país, no únicament l’esquerra independentista, té un problema molt greu amb aquesta situació. S’ha de posar sobre la taula si els protocols [ací el de la CUP] que s’han fet servir fins ara són els òptims, els oportuns i els que realment s’han d’aplicar per resoldre aquesta xacra que vivim. A partir d’aquí, sóc el màxim defensor de la decisió que va prendre la CUP i de la que ha pres Poble Lliure. S’ha d’avançar i no se n’ha de deixar passar ni una.

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb