Gonzalo Boye: “Som davant un govern espanyol col·lapsat”

Ara fa dos anys i mig, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) matava les euroordres del jutge Pablo Llarena en una sentència que immortalitzava el concepte de “grup objectivament identificable de persones” (GOIP). L’artífex de tot plegat va ser l’advocat Gonzalo Boye, que en aquesta entrevista amb VilaWeb –abans d’una xerrada a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada– es mostra convençut del valor del GOIP com una eina de defensa de l’independentisme.

Així mateix, diu que tindrà efecte en la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) sobre l’1-O, tot i que adverteix: “Encara no s’han madurat prou les múltiples possibilitats que té el concepte.” També parlem sobre l’actualitat política i judicial, és a dir, l’amnistia i el govern de Pedro Sánchez, entre més qüestions.

—Un dubte terminològic. Es va popularitzar el concepte “grup objectivament identificable”, com a GOI, però vosaltres en manteniu la versió llarga, “grup objectivament identificable de persones”.
—Crec que des del començament hi va haver una confusió perquè la sentència del TJUE sempre ha parlat de grup objectivament identificable de persones. És a dir, de col·lectius, no de persones individuals. En el cas de les euroordres, cal identificar si la persona reclamada pertany a un grup objectivament identificable de persones. Això és un canvi substancial. El TJUE diu que si una persona pertany a un GOIP, com és el cas dels exiliats catalans, llavors cal aplicar uns altres criteris, uns criteris de protecció reforçada.

—Han passat dos anys i mig d’ençà de la sentència del TJUE. A part de matar les euroordres de Pablo Llarena, quina transcendència ha tingut?
—Bàsicament, el TJUE va donar carta de naturalesa al concepte. Això va permetre dues coses. La primera, com has dit, que ja no hi ha hagut cap més euroordre de detenció europea, una EODE, contra cap polític català. Aquesta és la més òbvia. Però, a més, el tribunal va donar una eina a l’independentisme català per a defensar els seus drets. El GOIP és un concepte i una definició jurídica que es pot aplicar molt més enllà de l’àmbit del dret penal i del dret de les euroordres. És aplicable a molts més àmbits. Crec que la gent encara no ho ha assumit com el que és, una eina de defensa de l’independentisme.

—Tornarem a això, però abans vull recordar-vos que la sentència del TJUE va ser molt ben rebuda pel govern espanyol, que va dir que Puigdemont seria extradit aquell mateix 2023, i la premsa va fer tota mena de titulars triomfalistes.
—Mira. Faré servir un símil futbolístic. Un partit de futbol no el guanya qui més crida a la grada, sinó qui marca més gols al camp. Aquell dia, tots els gols els vam marcar nosaltres. El que passa és que ells tenien uns ultres molt estridents, molt sorollosos. Els ultres a les grades cridaven tota l’estona. Això va confondre molta gent. Ara, el fet real és que han passat més de dos anys i no hi ha hagut, no solament una extradició, sinó que ni tan sols un intent de reclamar el president Puigdemont. Una volta llegida la sentència van saber que la derrota havia estat brutal.

—El setembre del 2023, la fiscalia va provar de pressionar Llarena perquè tramités una euroordre contra Lluís Puig, que aleshores era l’únic exiliat a Bèlgica sense immunitat. El jutge ni ho va intentar. Creieu que l’ha digerit, aquest fracàs?
—No crec que hagi estat un fracàs del jutge Llarena, sinó un fracàs del sistema repressiu espanyol, en què els mitjans de comunicació no han estat neutrals. Si haguessin informat de manera neutral sobre el contingut de la sentència no haurien fet mai els titulars que has mencionat. És a dir, no hi va haver tal victòria, hi va haver una derrota, però no m’agrada plantejar-ho en aquests termes. El que crec que s’ha aconseguit, i és un dels grans èxits de la lluita de l’exili, és que l’independentisme català hagi estat assumit com un grup objectivament identificable de persones a qui es priva de determinats drets, entre els quals hi ha drets absolutament democràtics com el de representació política, en algunes persones el de la llibertat, però, sobretot, a tots el dret de decidir.

—Abans heu mencionat que el GOIP és una eina que l’independentisme pot fer servir en molts àmbits. Com ara quin?
—Alguns són fonamentals, com ara la defensa de la llengua, però n’hi ha molts més. Per exemple, la qüestió dels equipaments i serveis. És identificable un grup de persones a què es dóna un servei ferroviari no només deficient, sinó francament deplorable? Jo crec que sí que són un grup clarament identificable de persones establertes en un lloc geogràfic amb una llengua majoritària i amb uns problemes comuns. Això només n’és un exemple. El concepte GOIP és aplicable en tots els àmbits. El TJUE ha dit que a Espanya sí que hi ha grups objectivament identificables de persones a què pot ser que es vulnerin els drets, de manera que caldrà determinar àmbit a àmbit si els els vulneren o no.

—Això dependrà d’instàncies europees, no? Difícilment el poder judicial espanyol incorporarà de bona gana el GOIP.
—Ha de ser Europa, però no només Europa. També les instàncies internacionals. Ja hi ha un tribunal plenament reconegut en l’àmbit mundial, com és el TJUE, que ha dit que això existeix. A partir d’aquí, caldrà treballar i fer-ne ús. El TEDH, per exemple, ho tindrà en compte quan resolgui els casos dels presos, del president Torra, entre més. És evident que part del problema és que els afectats són part d’un GOIP.

—Us preocupen els darrers moviments del TEDH, que ha tombat demandes relacionades amb la carpeta catalana?
—A vegades ens oblidem d’una cosa, hi ha un diàleg fluid entre tribunals. Entre el TEDH i el TJUE, sempre ha existit un diàleg profund. Els drets es reconeixen i els conceptes s’estableixen de manera, no diria coordinada, però sí amb criteris molt comuns. El GOIP serà un tema present en les resolucions que es dictin al TEDH. Ara, confondre això amb escrits, recursos i demandes que no tenien un fonament acabat… Fins ara hem vist que el TEDH, quan les demandes són serioses, ho ha fet bé. Els procediments dels presos i del president Torra no solament han estat admesos a tràmit, sinó que han seguit el curs correctament i n’esperem les sentències.

—Considereu que s’ha infrautilitzat el GOIP, fins ara?
—Crec que més que una infrautilització, penso que encara no s’ha madurat prou les múltiples possibilitats que té el concepte i el fonament que fa servir el TJUE per establir-lo. Potser la desmobilització tampoc no ha ajudat. Dit això, el GOIP s’ha de vincular directament amb allò que és una minoria nacional. En aquest cas, atrapada dins l’estat espanyol.

—Algú pot dir que no cal fer servir el GOIP si ja existeix el concepte de minoria nacional. Són complementaris?
—Són conceptes absolutament complementaris, és a dir, existeix un grup objectivament identificable de persones a partir d’un fet que és l’existència d’una minoria nacional catalana atrapada en un estat en què no vol ser. Primer hi ha la minoria nacional catalana i, a partir d’aquí, l’actuació de l’estat que els transforma en grup objectivament identificable de persones a efecte de respectar i protegir els seus drets.

—En una entrevista a VilaWeb, després de la sentència, vau dir del GOIP: “És el primer pas per al reconeixement d’una minoria nacional, a què falta que posin el cognom, i això estic segur que ho faran a Estrasburg amb els recursos dels presos.”
—No m’he mogut d’aquí perquè crec que això és el correcte. De fet, va passar molt desapercebut com vam començar els al·legats en la vista al TJUE. Jo vaig dir específicament que venia en representació dels dirigents d’una minoria nacional catalana que era un grup objectivament identificable de persones que requerien la protecció del tribunal. I el tribunal els va donar aquesta protecció.

—Una qüestió més vinculada a l’actualitat. Què us ha semblat que el TC hagi deixat per a després de l’agost la resolució de les cautelaríssimes perquè s’aixequi l’ordre de detenció a l’estat espanyol contra Puigdemont i Comín?
—Crec que el motiu que han fet servir és que és un tema prou delicat que s’ha de resoldre al ple i, per tant, no el podia resoldre la sala de vacances.

—De tota manera, la sala de vacances ha intervingut de manera directa en molt afers relacionats amb el procés.
—Sí, sense cap mena de dubte. A nosaltres ens ha perjudicat molt en alguns casos.

—Us preocupa que les negociacions per a rellevar Conde-Pumpido afectin l’actuació del TC en relació amb l’amnistia.
—En principi, no. No em preocupa. Això de la renovació del TC serà un procés llarg i no crec que cap de les parts que ho ha de negociar tingui gaire interès a accelerar-ho.

—Ara aneu cap a Prada. Què us va semblar la intervenció de Puigdemont en què va dir que potser a la tardor passarien coses que no havien passat fins ara, i que ja havien donat prou temps?
—Crec que les manifestacions del president són clares i són rotundes. Ho ha dit en el lloc i en el moment que ha considerat oportú perquè evidentment la gent vol saber què vindrà. A vegades no es pot explicar què vindrà, però que venen coses és evident. Tant per part de l’independentisme, com per part d’Espanya mateix. Som davant un govern col·lapsat.

—Us ho demanava perquè recentment heu estat molt explícit en les crítiques al govern de Pedro Sánchez, de qui heu dit que és un “ànec coix”.
—Crec que la gent a vegades no m’escolta [riu]. Sempre he estat molt crític amb el govern de Pedro Sánchez. M’hauria agradat que Espanya tingués un govern d’esquerres, però no l’ha tingut. Quan fracassen els projectes personals, passa el que passa. Probablement, el pròxim govern espanyol serà de dreta. Això no és culpa de l’independentisme, ni tan sols mèrit de la dreta, només culpa de Pedro Sánchez i del seu govern.

—Per acabar, el 4 de setembre l’advocat general del TJUE farà públiques les conclusions sobre la retirada de la immunitat de Puigdemont, Comín i Ponsatí. Què n’espereu, d’aquest cas?
—És difícil de fer pronòstics en aquests moments, però crec que moltes vegades es perd una mica la perspectiva. És tan important aquest afer al TJUE que han retardat i paralitzat un seguit d’afers semblants que impliquen més eurodiputats. Fins que no hi hagi sentència, la resta no es mouran. Una vegada més és un cas que a través de l’exili transcendeix el tema català i es transforma en un tema europeu. Pel que jo sé, hi ha tres procediments en què s’ha suspès la presa de la decisió tot esperant aquesta sentència.

—La sentència afectarà directament el futur de Toni Comín com a eurodiputat?
—Ja ho veurem. Si ens donen la raó, el Parlament Europeu hauria de començar a plantejar-se determinades coses. Insisteixo, no només afectarà Comín, sinó més parlamentaris europeus d’uns altres països a qui han fet coses semblants.

—Em podeu donar un exemple d’aquests parlamentaris?
—Així de memòria, per exemple, l’ex-vice-presidenta Eva Kailí.