Ferran Palau: “En algun moment m’he de quedar sord, però no sé quan”

El 24 de gener, Ferran Palau (Esparreguera, Baix Llobregat, 1983) va fer quaranta-tres anys. Però, per celebrar-ho, va ser ell qui va fer un regal a tots els seus seguidors: va publicar Aniversari feliç (Hidden Track), el seu vuitè disc com a solista, dos anys després de Plora aquí. És un àlbum que es desmarca molt dels darrers, però que manté l’essència i l’atmosfera de tot allò que l’envolta.

Amb un so acústic delicat que prescindeix de la percussió i els baixos a què ens tenia acostumats, Palau aconsegueix de sotmetre’ns a una sensació de levitació, com si es tractés d’un cop de vent que ens acarona abans de desaparèixer. Potser per això ha il·lustrat l’àlbum amb la imatge d’un fantasma que recorre paisatges inhabitats, solitaris i inundats de boira.

Entrevistem el cantant i compositor per parlar del nou disc, del canvi d’etapa i de com l’otoesclerosisis que té d’ençà que té vint anys també l’obliga a fer cançons més delicades, més suaus.

—Fa poc que heu fet públic que teniu otosclerosi. Què és i com us afecta?
—És una malaltia degenerativa crònica que afecta l’aparell auditiu. És com si es comencés a calcificar, com si quedés garratibat, sense poder fer el seu moviment. Quan tenia vint anys em vaig quedar sord de l’orella esquerra. Em van fer el diagnòstic i em van dir que anés tirant amb l’orella dreta. Tota la meva carrera com a músic l’he feta només sentint-hi d’una sola orella. El 2020 vaig operar-me de l’orella esquerra perquè la dreta començava a presentar alguns símptomes. Això em provocava molts sorolls, acúfens, a vegades sentia un grill… L’operació semblava que havia anat bé, perquè vaig recuperar una mica d’audició, però, de cop, vaig començar a sentir els sons distorsionats. Qualsevol soroll ambiental que hi hagués em provocava una distorsió com ho faria un altaveu petat. Això va passar-me en un moment en què tenia molts concerts, tenia molta activitat, però em posava un tap a l’orella, i anava fent. No em cuidava.

—I llavors, què va passar?
—No feia cas de les distorsions que sentia, perquè era un moment en què gaudia molt del que feia, fins que vaig fer-me una revisió i el metge va remarcar-me com era d’important que em protegís del soroll. No puc exposar-m’hi, perquè, si no, la sordera pot anar més de pressa. En algun moment m’he de quedar sord, però no sé quan. No és una pèrdua progressiva, sinó que ve d’un dia per l’altre. Hi ha gent que té vertígens; per sort, jo no en tinc. Tinc acúfens i sento sorolls com si fos en una fàbrica, però ja m’hi he acostumat. Al principi estava desesperat, pensava que no podria viure així. Però passen els mesos i t’hi acostumes…

—I ara com esteu?
—Ara em cuido més. No m’exposo a un volum tan alt, per això he fet un disc acústic. A partir d’aquí, a veure on em porta això… Jo vull poder-me dedicar a fer discs fins que les orelles m’ho permetin.

—Com us afecta, això, a l’hora de compondre?
—M’he sentit limitat moltes vegades. Pensa que no he sentit mai un disc meu en estèreo! És com quan et tapes un ull i deixes de veure-hi tridimensional, doncs amb l’orella passa igual: no saps d’on vénen els sons, a quina distància de tu es troben… Tot això hi és, en la música: quan fas una mescla reparteixes els sons amb distància, amb profunditat… Jo, això, no ho sento, en la meva pròpia música. És frustrant, però tinc la gran sort que el meu cosí, en Jordi Matas, és el meu productor de confiança. Ell és les meves orelles i la persona que em dóna confiança en tot el que faig.

—Parlem del disc. El tituleu Aniversari feliç. Us agrada celebrar l’aniversari?
—Els aniversaris sempre m’han atabalat una mica. Suposo que de petit m’agradava que em fessin regals, però ara de gran m’agrada celebrar-ho amb la família a casa. Això que et treguin el pastís i et cantin la cançó… No, si us plau!

—I fer anys, fer-se gran?
—Com més gran em faig, més content estic de fer anys i que tot em vagi més o menys bé. Per exemple, valoro molt haver pogut dedicar-me a la música tants anys. El que m’espanta de fer-me vell no és la mort, és la decrepitud, la dependència, no poder treballar, no tenir estalvis, no tenir una pensió…

—El disc arriba en un moment d’inflexió de la vostra vida. Quin?
—Com qualsevol artista, sempre busco moments de ruptura amb mi mateix. La música i l’art vénen d’aquesta incomoditat de no estar bé en el lloc on ets i necessitar anar cap a alguna altra banda. En el cas d’aquest disc, sento una renovació quasi espiritual. Vaig estar quinze anys amb Anímic, en què vam enregistrar cinc discs molt diferents els uns dels altres; la meva carrera musical en solitari va començar el 2012 amb L’aigua del rierol, que partia de la cançó d’autor i el folk i, a partir d’aquell moment, el meu so va evolucionar a cada disc fins a arribar al pop metafísic que compartíem amb el Petit de Cal Eril. Vaig estar un temps en aquesta òrbita oberta a altres estils, com el hip-hop o el soul. Ara estic en una fase de renovació que consisteix a anar traient capes, a buscar l’essència del que faig. Vull desprendre’m de tot allò que no sigui imprescindible. Amb les cançons en tinc prou, no necessito res més per a defensar-me. Suposo que ara necessitava tornar a començar.

—Com la viviu, aquesta espiritualitat de què parleu?
—L’espiritualitat l’entenc com una connexió amb el que no entenem, amb el que no coneixem. També amb la naturalesa, que és una cosa incomprensible: com pot ser tan perfecta i caòtica alhora? L’espiritualitat, per mi, és abraçar el misteri i mirar a veure com l’explico. És la connexió amb el no saber i el no entendre, i acceptar-ho.

—Feu el contrari del que fa la majoria de gent, que és buscar respostes.
—Per mi, espiritualitat i religió són totalment contraposades. La religió és un dogma, és una doctrina, és una resposta: “Això és així i punt”, ja no cal que et preguntis res més. Jo no crec ni deixo de creure, però sí que estic obert a totes les possibilitats.

—Heu parlat de misteri, que és un concepte que trobo que us defineix molt. Tant la imatge com el so de Ferran Palau aboquen a cert misteri, i això us defineix molt més que no pas cap cançó ni lletra en concret.
—M’agrada pensar que no depenc de gran cosa per a ser reconeixible. Per exemple, quan es parlava del pop metafísic i hi havia bandes que començaven a sonar d’aquella manera, pensava que estava bé, que era bonic veure com altres bandes més joves es fixaven en com fèiem sonar les bateries, els teclats… Però, en realitat, aquests elements no els necessito ni em defineixen. Puc llançar-los i continuar essent jo mateix. Aquest àlbum parteix de la idea de poder crear tota una atmosfera, tot un misteri i tota una boira amb molt pocs elements. Vull dir, amb el violoncel de la Bruna González, les guitarres del meu cosí, el fantasma i la boira de Montserrat, ja tens un pack Ferran Palau. No necessites res més.

—De quina manera la boira i el paisatge de Montserrat influeixen en tot aquest univers de Ferran Palau a l’hora de crear cançons?
—De moltes maneres; moltes de les quals no n’acabo de ser conscient. He viscut tota la vida al costat de la muntanya. La tinc molt interioritzada, com si diàriament hi tingués un diàleg. La meva música seria molt diferent si visqués en un altre lloc. Una de les coses més increïbles de Montserrat és que, quan la veus, pots meravellar-te’n més o menys, però quan hi vius i en veus tots els colors i totes les varietats que existeixen de la muntanya… A més, l’envolten molts elements de misteri que m’encanten: des dels extraterrestres a les llegendes sobre monstres, les coves, les desaparicions, els suïcidis i els assassinats… És una muntanya poètica feta per a l’art. És impossible no impressionar-se amb Montserrat.

—El disc l’il·lustreu amb la fotografia d’un fantasma. Per què?
—La idea ens va venir espontàniament durant un passeig amb la meva parella, la Louis. És un element que ens interessa molt, però ho vam escollir de causalitat, des de l’inconscient. Quan comences a buscar-hi una explicació, t’adones que en realitat se’n poden fer moltes lectures: d’una banda, t’ho pots prendre com una manera d’abraçar el teu fantasma interior que tots duem a dins; de l’altra, com si fossin amics fantasmes…

—Hi creieu, en els fantasmes?
—Com et dic, ni hi crec ni hi deixo de creure, estic obert a les possibilitats de tota mena. M’encanten, aquests temes. No et passa, a vegades, que notes coses que no saps com explicar? També m’encanta la idea que el fantasma sigui l’essència de la persona sense les capes que l’emboliquen. Per a mi, aquest disc representa això. Si li trec la roba, la pell i els ossos, queda l’ànima del fantasma. A més, els fantasmes són una cosa molt folklòrica i universal: tothom sap què significa una persona amb un llençol. No hi ha cosa més simple i més potent.

—Trobo sorprenent que encara us interessin aquesta mena de coses, perquè sovint són qualificades de “coses de nens”. Vull dir que semblaria que, quan ens fem grans, hàgim de deixar de creure-hi…
—És que ho trobo molt interessant. Això de què s’ha de fer o deixar de fer a certa edat és un invent, com tantes altres coses. Per mi, té més a veure amb la pèrdua de la capacitat de sorprendre’ns, de ser creatius.

—Tornem a les cançons: per què volíeu despullar-les tant?
—Vinc d’una època en què he anat amb bandes i, és clar, quan vas amb bandes tan reeixides amb músics tan bons i sòlids, és com anar amb un escut. Això és increïble, però hi va haver un moment en què vaig adonar-me que una de les meves virtuts és la meva fragilitat. Quan feia concerts en acústic, sortia amb la sensació de desprotecció i vulnerabilitat, que a priori incomoda molt. Però sentir-me fràgil en un escenari també em feia sentir que la meva força és el que més m’emociona. Quan surto tot sol a l’escenari, hi surto molt nerviós i penso que no puc fer-ho perquè no m’agrada que em mirin ni ser el centre d’atenció. Però, precisament, enfrontar-me a això és el que m’excita.

—Torneu a aquest format íntim en un moment en què el públic també el demana. Venim d’una època de macroesdeveniments, i tinc la sensació que ara volem tornar a la proximitat.
—És possible, sí. Mira, la gira anterior vaig fer uns vuitanta concerts, dels quals la meitat van ser en acústic, i l’altra meitat amb banda. Tots els concerts en acústic els vaig fer en llocs preciosos, amb un públic preciós que venia i gaudia de la simplicitat. Jo, això, ho valoro moltíssim. Crec que som un país on hi ha moltíssima sensibilitat per la cançó d’autor, per saber escoltar una persona com canta.

—El canvi de musicalitat en aquest disc ha anat acompanyat d’un canvi en les lletres, en la manera d’expressar el que hi expliqueu. Què volíeu dir-nos?
—Doncs no en tinc ni idea… M’agradaria molt poder dir-te de què van les cançons, però la veritat és que vaig posant paraules sobre la taula i, a partir d’aquí, vaig construint-les. Sempre tinc la sensació de no tenir ni idea del que faig. Moltes vegades, la història no és el més important. Per a mi, sempre va primer l’atmosfera, el planeta on et porten les cançons. Les cançons han de tenir elasticitat perquè cadascú se les que pugui fer seves amb el seu context. Si no tenen aquesta elasticitat, ja no m’agraden, no em funcionen.

—Però sí que és un disc que, en certa manera, ens aboca molt al context actual de crisi climàtica, de sensació de ser prop del col·lapse…
—Sí, suposo que sí.

—Com ho viviu, això? Heu arribat a qüestionar-vos el sentit de fer música en el context actual?
—Contínuament penses quin sentit té, però la música ha de tenir sentit en qualsevol context. Més enllà de la cançó de protesta –que també té la seva funció–, escoltem música de la mateixa manera que bevem aigua i mengem. Seria molt difícil afrontar les coses que vivim sense música, sense cine, sense literatura, sense poesia, sense pintura… Ens expressem així! A Palestina, amb tot el que hi passa i on no queda ni una pedra dreta, encara hi ha gent que pinta quadres! De fet, en aquest disc no s’explica res de tot això, però les lletres conviuen molt bé en aquest context, perquè em preocupava fer una música escapista. Donar l’esquena a certes coses és una resposta política, i jo volia tenir la sensació que, quan sortís a l’escenari, les meves cançons estarien alineades amb el que passa.

—Dins aquest context, on us situeu? Sou pessimista o optimista?
—Més aviat diria que sóc optimista… Vull dir, la història de la humanitat és aquesta, no? Sóc un nen que va néixer als anys vuitanta. Aquella època semblava que hi havia una aparent tranquil·litat, però, en realitat, també hi havia moltes guerres. Som una generació que vam créixer amb una certa calma i ara sembla que tot s’hagi trencat, però només has de mirar d’on venim. Adonar-te que sempre hem tingut una capacitat destructiva sobrenatural: canviem paisatges, extingim espècies… Som així.