Ferran Busquets: “A l’Ajuntament de Barcelona no el preocupa com està Arrels”

  • Entrevista al director de la Fundació Arrels, pionera en la lluita contra el sensellarisme, sobre la crisi econòmica de l'entitat i la resposta que ha rebut de l'administració pública

VilaWeb
Ferran Busquets, a la seu de la fundació Arrels (fotografia: Albert Salamé)
Pol Baraza Curtichs Albert Salamé (fotografies)
16.11.2022 - 21:40
Actualització: 21.11.2022 - 13:20

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ferran Busquets (Barcelona, 1974) treballa a la Fundació Arrels d’ençà de l’any 2006, i n’és el director des del 2012. Fa una setmana que han promogut una campanya per a aconseguir donacions. L’entitat passa un tràngol econòmic, fruit de la inflació i l’augment de les despeses. Vora el 70% del finançament d’Arrels és privat, i per això Busquets confia plenament en els ciutadans per capgirar la situació. “No tenim més remei”, diu. Si no millora, no podran atendre més sense-sostre, i cada dia n’hi ha més.

Busquets ens atén a la seu de la Fundació Arrels, a prop de la rambla del Raval de Barcelona. Parla sense pèls a la llengua sobre la situació de l’entitat i és molt crític amb l’administració pública. En concret, amb l’Ajuntament de Barcelona. No els ha trucat ningú d’ençà de la conferència de premsa de la setmana passada. Abans havien tingut alguna conversa, però els van dir que en parlessin amb la Generalitat. No comprèn que hi hagi poc interès, sobretot perquè els serveis socials municipals no tenen prou força per encarar aquest problema tots sols. També està molest pel conveni de l’ajuntament amb dues associacions de Madrid mitjançant el fons Next Generation. “Hauria estat un detall que haguessin tingut un petit gest cap a les entitats de Barcelona”, diu.

Aquests darrers anys heu tingut superàvit, però ara us trobeu amb un dèficit total de 757.000 que us asfixia. Això com afectarà l’atenció social?
—A curt termini, implica que no podrem créixer més, perquè la bola no es faci més grossa. Al final, hem d’estar pendents de la reacció dels socis i donants. Els subscriptors d’un diari són regulars, però nosaltres en tenim dos: els que fan aportacions cada mes i els que en fan esporàdicament. La nostra arquitectura econòmica es basa en la decisió que prenen 6.000 persones cada any, i estem a disposició del que decideixin. Això passa sempre, però enguany és la primera vegada en tota la història de l’entitat que els donatius han baixat d’una mena considerable. Ho atribuïm a dos factors. El primer és que sempre que hi ha una catàstrofe, com per exemple una guerra, baixen perquè la gent desvia l’atenció; però el que ens ha sobtat és que després d’això no hem remuntat. I el segon és la inflació, perquè tots ens en ressentim. La crisi del 2008 o la covid no ens van causar problemes. Estem prou satisfets del que hem rebut aquests dies, però cal valorar la tendència. La previsió de creixement dels darrers deu anys està aturada. Les crisis econòmiques aboquen la gent a la pobresa, i sempre hi ha més gent dormint al carrer. Estem pendents de veure com reaccionarà la gent. M’agrada dependre’n. Som una fundació privada i tenir diners dels ciutadans ens obliga a fer les coses ben fetes. Si les 6.000 persones diuen que no els agrada l’entitat, tanquem i entrem en fallida absoluta.

Vora el 70% del vostre finançament és privat. És comú aquest model en la resta d’entitats del vostre estil?
—No. La majoria és invers. Quan van tancar les obres socials de les caixes, també vam tenir crisis importants. Feien aportacions molt importants.

Confieu molt en els ciutadans.
—No tenim cap més remei. Volem que aquesta confiança sigui mútua. Hi hem confiat sempre. Som el que som gràcies a la ciutadania.

I si aquesta vegada falla?
—Vol dir que o no ho fem prou bé, o que està molt malament. Això ens passa cada any. Sempre estem a l’expectativa a partir del novembre; és quan arriben els donatius més grossos.

Estem pendents de veure com reaccionarà la gent. M’agrada dependre’n. Som una fundació privada, i tenir diners de la ciutadania ens obliga a fer les coses ben fetes

La Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona tenen coneixement d’aquesta situació delicada. Què us diuen?
—Quan vam fer la crida i es va convertir en notícia, els vam informar de què diríem a la conferència de premsa. Vam rebre dues respostes. El conseller Carles Campuzano em va trucar i em va dir que mirarien si podien fer algun conveni. I la resposta de l’ajuntament va ser que en parléssim amb la Generalitat. Vol entitats que facin allò que ells volen. Som uns proveïdors de serveis. És el nostre finançador més gran, però no el preocupa com estem. Un altre problema són els interventors, que manen més que qualsevol alt càrrec polític. Després hi ha l’administració espanyola, que és una altra qüestió. Volen que estiguem en dues comunitats autònomes alhora. Per això creiem que és més interessant la ciutadania. Els diners públics són una eina de destrucció massiva de la incidència de les entitats. La incidència, si no pica, no serveix per a res.

El conseller Campuzano us ha trucat. I l’Ajuntament?
—No. Els he enviat un WhatsApp, i m’han dit que gràcies per dir-ho.


—Ells saben que ens trobem en aquesta situació, i aquí s’ha quedat. Sempre que apareix el nom d’“Arrels” i “Ajuntament” per algun lloc, se n’assabenten.

Teniu la sensació que us deixen de banda?
—Bé, no és cap sensació. Els hem mostrat que tenim un problema econòmic i no n’hem rebut cap resposta. No hi veiem interès. Som una entitat incòmoda. Però el nostre objectiu és posar els problemes al damunt de la taula. Això em preocupa, perquè molta gent de l’administració s’ho agafa com una qüestió personal. Ens encarreguem de posar qüestions damunt de la taula i pressionar l’administració. Si no pressiones, no fan res.

Però no s’entén que no hi hagi interès.
—Incomodem. Però complir els propòsits de sensibilitzar i provocar canvis és molt difícil si no ets incòmode. Entre els que ho entenen, hi ha qui ho gestiona bé i qui no. Hem de ser incòmodes sense dir mentides. La realitat és incòmoda.

Ens encarreguem de posar qüestions damunt de la taula i pressionar l’administració. Si no pressiones, no fan res

Incomoda la fundació Arrels o Ferran Busquets?
—És una bona pregunta. Quan dic que no tothom ho gestiona bé vull dir que hem rebut missatges bastant durs. I a mi em preocupa que es personalitzi. Quan van dir-me de ser portaveu, no hi estava a favor, però el patronat em va pressionar. I quan he intentat de desfer-me d’aquest paper, veus que hi ha canvis. He rebut missatges desagradables aquests anys.

A què us referiu? D’on vénen?
—[Riu] De molts llocs, de moltes persones. Gent d’administracions, sobretot de l’ajuntament perquè som a Barcelona. Han passat diferents regidors, batlles… El que importa són els regidors encarregats. Crec que el paper del batlle és poc rellevant. Colau té tantes coses al cap… Arrels és minúscula al costat de l’ajuntament. Però la incidència, si no pica, no serveix per a res.

VilaWeb
VilaWeb
Busquets, a la seu de la Fundació Arrels (fotografia: Albert Salamé).
Busquets, a la seu de la Fundació Arrels (fotografia: Albert Salamé).

Heu dit que l’ajuntament té poc interès en el vostre cas. Però és clar que els serveis socials municipals no tenen prou força per a atendre tots els sense-sostre.
—Sens dubte. No tenen múscul, i això és una de les coses que causa irritació. L’equip de carrer de l’ajuntament fa tant com pot i treballa molt bé amb les eines que té. Ara, si l’ajuntament o la Generalitat prenen decisions que no compartim, ho diem. I això no vol dir que el funcionari de torn no faci tant com pot o més. Això hi ha gent que ho confon.

L’Ajuntament de Barcelona va signar un conveni amb dues associacions de Madrid, Hogar Sí i Provivienda, de 7,6 milions d’euros dels Next Generation per gestionar el sensellarisme a la ciutat. Això té sentit?
—Hi ha dos aspectes. Els diners vénen del Next Generation, passen per l’estat espanyol i els reparteix com vol. Entenc que l’ajuntament hagi rebut el finançament. Una altra cosa és l’ús i la lectura que se’n fa. És molt difícil d’accedir a aquesta mena de finançaments. Alguns són d’àmbit espanyol, i les associacions d’uns altres indrets [es refereix a Madrid] tenen molta més facilitat que nosaltres. No és raonable que cap de les trenta entitats de la ciutat no tingui la capacitat real d’accedir a un finançament com aquest. El problema és el concepte d’àmbit nacional espanyol. I per això cal estar a dues comunitats autònomes. A la pràctica, faran allò que fan moltes entitats com la nostra, però amb un finançament molt gran. L’ajuntament s’ha fet fotos amb una entitat de Madrid. Que cadascú opini el que vulgui, però hauria estat un detall que haguessin tingut un petit gest cap a les entitats de Barcelona.

No és raonable que cap de les trenta entitats de Barcelona no tingui la capacitat real d’accedir a un finançament com aquest

S’aprofiten bé els fons Next Generation?
—No. La pregunta crec que seria si s’aprofitaran bé. El conveni és de tres anys. Què passarà quan s’acabi? La gent que hi ha al carrer necessita atenció sempre. Molt poca pot deslliurar-se de les entitats.

Heu deixat clar que els ciutadans són importants. Què els diríeu als lectors?
—Sempre diem que canviïn la mirada sobre els sense-sostre. Que preguntin allò que vulgui. Volem ser una eina per a la ciutadania. Això vol dir atendre la gent. Veuen sense-sostres i els inquieta.

Què s’ha de fer quan es veu un sense-sostre?
—D’entrada, no s’ha de criminalitzar. Hi ha veïns que diuen als ajuntaments que els molesta, i després els fan anar a uns altres barris. És una estratègia per a tranquil·litzar-los. Podem entendre que hi hagi una persona al portal de casa teva, que et dificulti el pas i que tingui un comportament estrany, perquè viure al carrer és molt dur. Però no entenem la gent a qui la molesten pel simple fet de viure al carrer. El cas de l’agent de la Guàrdia Urbana que va disparar a un sense-sostre es va originar per la trucada d’una veïna que va dir que la molestava, que deia que hi havia un problema de salubritat. En Marjan anava sovint a prop d’una llar d’infants, i si hagués tingut indicis de perillositat, hauria creat alarma.

La jutgessa ha arxivat el cas de l’agent que li va disparar. Heu presentat un recurs contra la decisió. Com creieu que acabarà?
—És molt difícil que tingui recorregut. Els onze agents que participaven en l’operatiu confirmen les versions de la policia, malgrat que hi ha testimoni de veïns que ho desmenteixin, i dubtes bastant raonables de la situació, que és un despropòsit. S’arxivarà. Aquí hi ha un problema, que la paraula de la policia té més pes. Et mires les imatges, els testimonis… Una persona truca i arriben deu policies. S’atribueix un ganivet al Marjan. Totes les persones que dormen al carrer en tenen un. No és que sigui una arma de defensa, és un utensili de menjar, per partir les taronges o els entrepans. Mai cap veí no s’ha queixat, ni els pares de l’escola. Arriba la policia i el comencen a perseguir. Els agents tenen defenses extensives. Cal desembutxacar-se les pistoles i disparar-li? Qualsevol persona es posaria nerviosa si la perseguís la policia. Hi ha moltes coses a fer abans de disparar. La Guàrdia Urbana, aquests darrers deu anys, només ha disparat tres vegades. La gossa d’una sense-sostre, un gos i un sense-sostre. Aquí hi ha un prejudici enorme. Primer, la trucada de la senyora. I segona, si veus un sense-sostre no t’hi pots acostar més tranquil·lament? La decepció és que s’ha fet tot malament. Si tot s’ha fet tan bé i els policies tenen tanta raó, com és que després de passar això es va canviar el reglament d’ús de les armes de foc? Hi ha una allau de prejudicis.

Fa una setmana que heu engegat la campanya per aconseguir més donacions. Com va?
—La resposta és bona, però encara hi ha molt recorregut. Com ha anat finalment ho sabrem d’aquí a un parell de mesos.

Què us preocupa més ara mateix?
—La baixada de donatius i la pujada de preus. Les entitats tenim un problema important, i és que el 21% de l’IVA ens el mengem amb patates. És una despesa molt gran i no la podem compensar. Allò que mou la gent a col·laborar és el fet de creure que valdrà la pena i que els diners es gastaran bé.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Busquets, davant la seu d'Arrels (fotografia: Albert Salamé).
Busquets, davant la seu d'Arrels (fotografia: Albert Salamé).
Busquets, davant la seu d'Arrels (fotografia: Albert Salamé).
Busquets, davant la seu d'Arrels (fotografia: Albert Salamé).

A final de gener valorareu la situació i prendreu decisions incòmodes en cas que no hagi anat bé. Quines són?
—Potser haurem d’aturar projectes que volem començar, haurem d’hipotecar patrimoni… Un cas extrem seria fer una reducció ordenada de l’atenció. És a dir, si algú de la fundació se’n va, no recuperaríem el lloc de feina. Seria un cas extrem.

Enguany ja heu atès 2.169 sense-sostre, una xifra superior a la de tot l’any passat. A què es deu?
—Hi ha més gent i la situació és més complicada. Arribem a més gent i com més va més n’hi ha que es troben amb aquest problema. La situació no baixa ni es reverteix. Aquesta és una de les dificultats més importants.

Allò que mou la gent a col·laborar és el fet de creure que valdrà la pena i que els diners es gastaran bé

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes