Ernesto Collado: “Els estats d’ànim es reflecteixen en l’olor corporal”

El 2015, l’actor Ernesto Collado va perdre totalment el sentit de l’olfacte. Durant més de dos anys, va tenir una mena d’anòsmia anomenada fantòsmia que és, bàsicament, una al·lucinació olfactiva. El neuròleg va explicar-li que no era que ell sentís una olor estranya, sinó que era el seu cervell que creava aquella olor desagradable. Percebia una olor que no existia en realitat, en lloc de percebre l’olor real de les coses. En conseqüència, també va perdre el gust pel menjar, pel vi, pels paisatges…

“Vaig deixar de sentir l’olor dels meus fills, de la meva dona i de les persones que m’eren estimades. La vida sempre feia la mateixa olor”, narra Collado en un passatge d’Ensumar, el llibre que publica amb Cossetània en què explica tota aquesta experiència i com va aconseguir de recuperar el sentit olfactiu. Després d’una aventura llarga, que va requerir molta voluntat i constància, Collado no tan sols va recuperar l’olfacte sinó que va decidir de deixar la professió d’actor per convertir-se en perfumista i productor d’olis essencials amb el projecte Bravanariz, un ofici que coneix de prop perquè el seu avi va ser un químic perfumista important.

Parlem amb ell sobre tot el coneixement d’aquest sentit que ha adquirit amb l’ofici de perfumista i amb l’exhaustiva investigació que ha fet durant el seu procés de recuperació.

—Si aquesta entrevista la féssim presencialment, ens donaríem la mà i, tot seguit, vós us ensumaríeu la vostra. Per què?
—Sí. Té a veure amb una arrel molt personal que era l’obsessió del meu pare per donar la mà. Aquest gest, totalment banalitzat, ens dóna una informació molt valuosa de l’altra persona. És un intercanvi químic fantàstic! Després de les encaixades de mans, m’ensumo discretament la mà per tenir informació. Puc saber si la persona ha estat cuinant, si s’ha posat crema hidratant i quina, si ha tocat diners… Les mans constantment toquen coses i agafen les olors de tots els objectes. És un portal per a imaginar i fer de Sherlock Holmes.

—Els humans hem deixat d’ensumar-nos?
—Absolutament! Què és el primer que fan els gossos i qualsevol altre animal quan es veuen? Ensumar-se! Ens dóna informació sobre com està la persona, què ha menjat, si es troba bé o malament, si està relaxada o si té por… Ens parla de cultura, de tradicions. És una eina de coneixement insuperable perquè pots arribar ben bé al moll de l’os.

—Parlem de la vostra experiència personal quan vau perdre l’olfacte. Què va passar? Va ser d’un dia per l’altre?
—No, va començar amb petites crisis que podien durar entre una hora i tres i en les quals jo sentia una olor molt difícil de descriure, però sempre desagradable. La fantòsmia, amb moltes excepcions, solen ser al·lucinacions olfactives no massa agradables. De fet, normalment deriva d’una cosa que es diu cacòsmia, que ja et pots imaginar el què és: sentir literalment olor de merda tot el dia. Doncs bé, primer va començar amb petites crisis fins que va arribar un moment que ho sentia tot el dia.

—Què us passava, exactament?
—El meu cervell va decidir que l’olor que m’arribava mitjançant els meus receptors olfactius quedava bloquejada i era ell que se n’inventava una. Normalment, això no és una malaltia sinó el símptoma d’una malaltia o d’un traumatisme cranial molt fort. Pot indicar, per exemple, el principi d’Alzheimer o Parkinson, un tumor cerebral… No era el meu cas. De fet, jo encara no sé per què em va passar. Potser per por no he volgut saber-ho. Però bé, es van descartar totes aquestes grans malalties.

—És una malaltia que no es cura, però que heu pogut corregir. Com ho heu fet?
—El meu cervell ha generat un altre camí per poder olorar, i amb això vaig poder recuperar l’olfacte. Vaig aprendre’n des de zero. Va ser un procés molt interessant. Quan estic molt cansat és probable que tingui una crisi de fantòsmia, perquè el meu cervell necessita descansar i desconnecta aquesta alternativa que m’he generat per tornar a sentir olors.

—Ara sou perfumista!
—Vaig acabar fent perfums perquè la indústria ha decidit que jo fes perfums. La meva idea era encapsular olors de la natura que m’ajudessin a reconnectar amb el nostre entorn, amb nosaltres.

—Heu titulat el llibre Ensumar i no pas Olorar. Per què? Quina diferència hi ha?
—Olorar és passiu, ho fem tota l’estona. Inhalem entre vint-i-tres vegades i vint-i-sis mil el dia! Per tant, olorem constantment, però ho fem inconscientment. En canvi, ensumar demana consciència, apropament. Ensumar és una acció i ens connecta amb l’animal, per això la meva recomanació no és olorar, sinó ensumar: atrevir-nos a travessar aquesta frontera social que tenim l’espècie humana de voler amagar les nostres pròpies olors. Les olors diuen coses, i nosaltres som l’única espècie que no tan sols ens avergonyim de les nostres olors sinó que tampoc ensumem els altres. He titulat Ensumar perquè és una proposta per a enriquir la nostra percepció del món, viure amb més plenitud i matisos.

—De fet, convideu, sobretot, a reconnectar-nos amb la natura mitjançant l’olfacte.
—Sí, perquè l’olfacte ha estat sempre menyspreat, també en la història del pensament i de la ciència. Científicament, hi ha molt d’abandonament del sentit de l’olfacte. En l’àmbit filosòfic, per exemple, Kant deia que el sentit de l’olfacte era totalment inútil i un rastre molest del nostre passat animal. És clar, és el sentit que ens recorda constantment què som i que fins fa no gaire ens ensumàvem els culs! De fet, la història de la humanitat es podria explicar com un intent constant fallit de separar-nos de la natura; d’oblidar el fet que som animals.

—Per què ho fem, això?
—Perquè saber-se natura, animal, vol dir que som finits i fràgils, i que formem part d’un gran sistema. Que no tan sols hi som nosaltres ni som els més importants.

—Les bones olors i les males olors no existeixen?
—Les males olors i les bones olors són qüestions totalment culturals. Hi ha molts exemples de cultures en què l’olor de la femta de vaca és atractiva, o en què la de suor és eròtica. El que sí que és veritat és que a la natura hi ha certes olors que ens alerten i ens comuniquen coses: si estem en perill, si un producte és verinós o nociu, etc. Per tant, sí que hi ha olors que més que dolentes són útils, perquè ens ajuden a sobreviure. Les males olors, per què no volem sentir-les? Perquè tenim un problema de no acceptació al qual, a més, s’hi afegeixen valoracions socials de classe. Però, en realitat, el sentit de l’olfacte ens ajuda a reflexionar des d’un lloc pràctic, des d’un lloc sensorial i no pas intel·lectual. Pensar a través del cos pot tenir un efecte molt més transformador, perquè si només ens quedem amb les idees…

—L’olfacte es pot entrenar i perfeccionar? Com podem fer-ho?
—I tant! Doncs d’una manera molt senzilla: quan ens aixequem al matí podem ensumar els llençols, el cafè, la nostra orina… A vegades sembla que tingui una fixació amb l’orina i la femta, però és que són substàncies que el nostre cos expulsa i que ens parlen del que passa a dins. Podríem començar per aquesta exploració personal interna, però també per l’olor de l’esmorzar, per exemple.

—Si practiquem, tots podem arribar a tenir un bon olfacte, doncs?
—És veritat que hi ha nassos que tenen una superfície més gran, nassos amb més o menys sensibilitat, gent que químicament està més preparada per a rebre més matisos… Però l’instrument és el mateix per a tots. El que marca la diferència és la pràctica. Ara, per a practicar primer has de tenir curiositat. Si tens curiositat, no pararàs! Podries proposar-te d’ensumar una cosa nova cada dia, per exemple. I llavors, el més important és no quedar-se només amb l’olor sinó també intentar de descriure-la, que és el que ens ajudarà a retenir-la. No hem d’oblidar que tots els nostres sentits els gestiona el cervell. No és en el nas, on olorem, és al cap. En el cas de l’olfacte, a més, està relacionat amb el sistema límbic, el que gestiona les emocions. Per tant, té el poder de construir records amb una càrrega emotiva que no té cap altre sentit.

—Es parla molt de com les olors ens connectem amb les emocions, però molt poc del fet que les emocions també fan olor. Podríeu explicar-ho, això?
—Bé, no és que cada emoció tingui una olor, però sí que és veritat que l’absència o l’excés de certes substàncies que segrega el nostre cos –com ara l’adrenalina i la serotonina– fan olor. Per exemple, la por és un estat d’estrès, és una manera que té el nostre cos per a preparar-nos per a una reacció immediata. Ens manté en tensió i en uns nivells adrenalítics totals, i això es reflecteix en la nostra olor corporal. Els estats d’ànim es reflecteixen en l’olor corporal. I, de fet, això és el que busquem en els altres. Jo, per exemple, no entenc que als clubs nocturns la gent carregada de cocaïna se sedueixi tant. Ho trobo la cosa menys atractiva del món, fa molta pudor!

—De què?
—Totes les drogues, en general, generen serotonina, que és l’hormona de la felicitat. S’absorbeixen pel cos per generar aquesta sensació, però hi ha una part química que el nostre cos expulsa i que té una olor forta. A mi, per exemple, em fa pensar en els productes que s’utilitzaven quan era petit per netejar plata i coure. Com una cosa molt metàl·lica.

—Per què les aixelles són la part del cos que fan més pudor?
—Això és per les glàndules apocrines, que generen unes substàncies –que són greixos– que li donen aquesta olor particular a la suor de les aixelles. Però compte! Perquè el que realment produeix aquesta olor és l’activitat bacteriana. Els bacteris s’alimenten d’aquests minerals i d’aquests greixos. El procés digestiu d’aquests bacteris és el que genera aquesta olor que per a nosaltres és repulsiva, però que podria ser enormement atractiva. Això ho sabem bé, els perfumistes: la frontera entre el que és repulsiu i el que és atractiu és molt i molt fina.

—De fet, l’olor també és determinant a l’hora d’emparellar-nos, oi?
—Sí, especialment per a les dones, perquè hi ha una qüestió de supervivència que té a veure amb la reproducció. Cadascú de nosaltres té una olor única, és un segell totalment exclusiu de cada persona. Quan les dones volen fecundar-se, busquen una olor el més diferent possible de la seva, perquè d’aquesta manera el nadó estarà equipat amb una farmaciola molt més àmplia –el sistema immunitari– i amb més possibilitats de sobreviure i d’afrontar una varietat més grans de malalties. Aquesta, entre més, és una de les raons per les quals normalment no ens sentim sexualment atrets pel nostre pare, pels nostres germans o pels nostres cosins.

—Com a perfumista, què en penseu de l’ús de desodorants i perfums?
—Doncs que ens fa més cíborgs. Són un instrument que ens allunya de la nostra condició animal. Ara bé, en moltes situacions són molt útils. Vull dir, jo em poso desodorant, és com una norma social que hem establert i que utilitzem per socialitzar. Cal tenir en compte, però, que molts d’aquests productes sintètics –sobretot els de qualitat baixa– són molt nocius, perquè ens els posem en una zona molt sensible.

—Jo sóc anòsmica de naixement. Moltes coses del llibre les he enteses, i moltes altres no podia ni imaginar-me-les!
—Ostres! I com ho vius, tu?

—Per una banda, no hi penso, que les coses fan olor, perquè mai no n’he sentit cap, però, per una altra, sóc molt maniàtica amb la meva olor corporal, perquè mai no sé si faig pudor o no.
—I gastronòmicament, com ho fas?

—El gust el tinc. No sé si potser menys desenvolupat que vosaltres, però en tinc. Però sí que és veritat que sóc incapaç de distingir espècies: la cúrcuma, el clau, la canyella, el curri… No les identifico.
—I no t’ho has fet mirar mai?

—No…
—Crec que ho hauries de fer, perquè pel que m’expliques és possible que els teus receptors, que es diuen oronasals –és el que sentim a través del nas–, són els que no funcionen, però els retronasals –que són els de la cavitat de la boca–, sí. Si gaudeixes del menjar i el distingeixes, potser tens un grau d’anòsmia només del nas, saps? Jo tindria curiositat per a mirar-ho, perquè podràs saber si pots millorar-ho o no.

—Hauré de demanar hora al neuròleg, doncs!