18.09.2020 - 21:50
La pèrdua de l’olfacte és el símptoma neurològic més habitual de la covid-19 i afecta més de la meitat dels contagiats, tal com passa amb la pèrdua del gust. És també un dels primers a manifestar-se, i diversos estudis assenyalen que els pacients en qui la malaltia s’expressa per primera vegada per la capacitat olfactiva solen tenir més bon pronòstic.
Però, sovint, l’alta de la malaltia arriba abans que no pas la recuperació d’aquesta capacitat. Un 20% dels pacients recupera l’olfacte al cap d’una setmana; un 33%, al cap d’entre una i dues setmanes, i un altre 20% ho assoleix passades entre dues i quatre setmanes. A més, la recuperació no és sempre immediatament completa, sinó que en molts pacients va progressant parcialment, ara unes olors, ara unes altres. Us expliquem com continuar tractant la pèrdua d’olfacte després d’haver passat la covid-19.
Per què la covid-19 ens fa perdre l’olfacte?
La covid-19 pot infectar les cèl·lules glials, que són cèl·lules de suport per a les neurones sensorials a la cavitat nasal, i això té un impacte directe en el sentit de l’olfacte. Així ho recull una investigació de la Universitat de Harvard publicada a Science Advances: les neurones no són directament infectades perquè no tenen la proteïna del receptor ACE2, que el virus fa servir per entrar al nostre organisme. La rellevància d’aquesta troballa radica en el fet que, si la pèrdua d’olfacte no és una qüestió neuronal, significa que és provisional.
Els quatre tipus de pèrdua d’olfacte
La pandèmia de la covid-19 és, segurament, el primer moment en què es parla tan sovint de pèrdua de l’olfacte, però normalment ja afecta molta gent. Per bé que els virus en són un dels principals factors, n’hi ha moltes altres causes, com ara, els constipats o les grips, els cops al cap, malalties i afectacions com la rinosinusitis, algunes al·lèrgies i medicaments, entre les més freqüents.
La pèrdua de la capacitat olfactiva es coneix clínicament com a anòsmia, que consisteix en la impossibilitat de percebre cap olor, però n’hi ha gradacions i condicions. La fase prèvia a l’anòsmia, menys greu, és la hipòsmia, que té lloc quan podem percebre només algunes olors. I també hi ha la paròsmia, que les fa rebre distorsionades. Totes tres s’han detectat en persones contagiades de covid-19.
Què podem fer si perdem el sentit de l’olfacte?
Els metges recomanen que, quan un pacient amb covid-19 ha perdut la capacitat olfactiva durant la infecció, s’esperi fins que hagi rebut l’alta de la malaltia. El doctor Isam Alobid de l’Hospital Clínic, que és expert en la qüestió, explica en un informe en un bloc de l’hospital que, si l’anòsmia es manté fins i tot llavors, el primer pas és anar al metge perquè faci una olfactometria, que graduarà el nivell de pèrdua de la capacitat. El metge establirà en cada cas directrius per a fer els entrenaments.
Consultar un metge sempre ha de ser el primer pas, però n’hi pot haver altres de complementaris. En aquest sentit, és interessant la iniciativa SoSP (el Projecte Sentit de l’Olfacte), una eina per a metges i pacients amb anòsmia (per covid-19 o per altres motius), que comparteixen experiències pròpies per a ajudar els qui travessen aquesta afectació. Tot plegat forma part d’AbScent, una plataforma formada per científics i metges d’hospitals anglesos, nord-americans, suecs i alemanys que recopila informació, consells, guies i recerques de tota mena sobre la qüestió.
Quins exercicis ajuden a recuperar l’olfacte?
Fa tan sols una dècada que s’han regularitzat els entrenaments per a recuperar l’olfacte com una estratègia adequada. Va ser Thomas Hummel, un expert del Centre d’Olfacte i Gust de la Universitat de Dresden, a Alemanya, que el 2009 va publicar un estudi demostrant-ne l’efectivitat. En aquell estudi, un grup de pacients es va sotmetre durant dotze setmanes als exercicis. Dos cops al dia se’ls exposava a quatre olors molt intenses: de rosa, d’eucaliptus, de llimona i de clavells d’espècies.
Els resultats mostraven, d’una banda, una clara millora de la capacitat olfactiva dels pacients en comparació amb el moment de començar els exercicis, i, d’una altra, que els qui no s’hi havien sotmès continuaven patint el mateix deteriorament. ‘Aquests resultats indiquen que l’exposició estructurada i de curta durada a determinades olors pot augmentar la sensibilitat olfactiva’, explicava Hummel. A grans trets, l’estratègia consisteix, per tant, a inhalar olors, com a mínim dues vegades el dia durant tres mesos, més o menys, en inhalacions d’uns vint segons.
Són, doncs, exercicis relativament senzills que es fan en molts hospitals d’arreu del món. La combinació d’olors de Hummel va funcionar, però l’experiència als centres sanitaris prova que n’hi ha d’altres que també poden oferir els mateixos resultats si són potents. També es poden fer servir fruites, flors, menta, espígol, farigola, romaní i altres espècies d’olor intensa, preferiblement en la seva versió en oli, segons que recomanava la doctora Patricia Portillo Mazal en un reportatge de la BBC.
El doctor Alobid explica que ‘el funcionament es basa en la capacitat cerebral per a identificar les olors, emmagatzemar-les i recordar-les, relacionant-les amb la vista i l’oïda‘. ‘Per exemple, un perfumista, un enòleg o un tastador de cervesa tenen una capacitat per a reconèixer i recordar olors molt superior a la mitjana de la població. Això és així, sobretot, perquè tenen l’olfacte molt entrenat. El principi és el mateix.’
Altres consells dels metges experts són que les olors es puguin associar fàcilment a imatges conegudes pel nostre cap i, en aquest sentit, dedicar-hi una concentració molt elevada als exercicis per a vincular netament els objectes que desprenen l’olor amb els records que et suggereixen. És a dir: tot provant d’ensumar una rosa, l’exercici serà més eficient si el pacient s’esforça a pensar tot allò que li passa pel cap relacionat amb les roses.