Dominic Keown: “La fermesa de Pablo Hasel ens ha inspirat”

Fa uns quants dies el raper Pablo Hasel va rebre la visita a la presó de Ponent de tres acadèmics anglesos vinculats amb els estudis catalans. La delegació la va encapçalar Dominic Keown, catedràtic emèrit d’Estudis Catalans del Fitzwilliam College de la Universitat de Cambridge, i el van acompanyar Henry Ettinghausen, catedràtic emèrit d’estudis hispànics a la Universitat de Southampton, i Toni Strubell, filòleg, historiador i ex-diputat de Solidaritat per la Independència. L’acció va ser impulsada per entitats catalanòfiles com l’Anglo-Catalan Society, l’Association Française des Catalanistes i l’Associazione Italiana di Studi Catalani, amb l’objectiu de contribuir a denunciar l’empresonament del raper i la situació en què es troba. Parlem sobre aquesta visita amb Keown, que explica que el va impressionar la fermesa i la determinació de Hasel.

—Com va sorgir la idea de visitar Hasel a la presó?
—Som de l’Anglo-Catalan Society, fundada el 1954 per exiliats catalans que fugien de la dictadura i també per filòlegs britànics. Volia promoure la llengua i la cultura catalanes i protegir els exiliats. Per exemple, al Regne Unit i Irlanda van venir Carles Riba i Clementina Arderiu, Rosa Leveroni… Sempre protegíem artistes i acadèmics perseguits. Fa cinc anys teníem aquí Clara Ponsatí, i un altre cas de persecució per part de la “justícia” espanyola és el de Pablo Hasel. Fa quatre anys i mig que és a la presó i havíem de fer alguna cosa. No havíem fet res abans perquè no esperàvem que hi estiguera tant de temps.

—Per l’anomalia del cas?
—Sí, pensàvem que aviat seria alliberat. És vergonyós, és inversemblant que per injúries a la corona, que no existeixen en cap altre país civilitzat, un xic estiga a la presó. En un primer moment, Pedro Almodóvar, Javier Bardem i altres artistes van signar un manifest, però després no s’ha fet res més. Com que l’Anglo-Catalan Society tenia aquesta tradició d’ajudar i protegir, vam pensar de fer-hi alguna cosa, però ens ha costat quatre mesos de poder visitar-lo. És el primer pas d’una campanya més gran per, si no alliberar-lo, almenys millorar les seues condicions. La fermesa de Pablo ens ha inspirat.

—Com va anar?
—Dels tres membres de l’Anglo-Catalan Society que hi vam anar jo sóc el més jove, i en tinc setanta-un. Érem com tres rockers dels seixanta defensant el promotor d’una estètica del segle XXI; podríem ser els seus avis! Però tenim sintonia en la defensa de la llibertat personal i per això vam tenir bona connexió des del principi. Li vam demanar què necessitava i ens va dir que el preocupava l’erosió de les llibertats personals perquè els partits d’esquerres digueren que derogarien la llei Mordassa i no s’ha tocat. Vaig quedar al·lucinat que algú que fa quatre anys que es troba sense llibertat estiguera més preocupat per la llibertat col·lectiva que per la seua pròpia condició. Quina generositat d’esperit! Vaig insistir en la seua situació i em mirava sorprès.

—Al final què us va dir?
—Que el règim alimentari a la presó és terrible. Té la malaltia de Crohn i s’ha vist agreujada per la dieta d’allà. A més, em va dir que voldria utilitzar l’estudi d’enregistrament de la presó, però que no l’hi deixen perquè no admet cap culpa. Això són coses que podem denunciar. Amb els meus companys emprendrem una campanya dins la comunitat universitària per fer la vida difícil als polítics catalans, al conseller de Justícia. Des d’allà vam ajudar Ponsatí, vam escriure articles a la premsa estrangera, i ara els ho recordarem per demanar que prenguen consciència de la condició d’aquest xic.

—Des de fora també podria venir alguna mena de pressió?
—Quan Pedro Sánchez ve a Anglaterra li encanta parlar de la gran democràcia moderna que és Espanya. Ara ell protesta per la judicialització, però se n’acaba d’adonar? Si Sánchez volguera anar a la presó de Lleida sentiria una altra cançó… Cal assenyalar això i pressionar-los, fer-los la vida difícil i que hagen de respondre en fòrums internacionals. En un fòrum intern poden esquivar-ho, però davant del món és més difícil convèncer gent del Regne Unit, Itàlia i França. Vull aconseguir que el conseller de Justícia s’acabe preguntant com pot fer la vida més fàcil a Hasel. També vaig dir a Pablo que la comunitat universitària coneix la seua situació i la seua contribució.

—Què voleu dir?
—Els nostres estudiants coneixen la seua contribució al rap i estudien Valtònyc, Hasel i més rapers. I al·lucinen amb això de les injúries a la corona. Els comparen amb els rapers irlandesos de Kneecap, que també són víctimes de repressió. La diferència és que aquí no hi ha un sistema de justícia que tanque els cantants. A més, el cantant de Kneecap ha dit que vol declarar en irlandès i la cosa s’ha allargat fins que troben un intèrpret. Hi ha pressió del govern per començar un procés contra ells però no arriba enlloc perquè aquí la justícia defensa els drets humans i la llibertat d’expressió, igual com passa amb els manifestants pro-Palestina, que encara que els detinguen no acabarà arribant enlloc. Ho intenten, però no se’n surten, i això posa en tela de juí el que passa a Espanya.

—En general, al Regne Unit es recorda que Espanya té un raper empresonat?
—La gent no n’està assabentada i hem d’informar-ne el públic anglòfon, francès, italià… Vam tenir molta feina amb els presos polítics. Cada vegada que convidàvem algú a parlar de la situació a Espanya, com l’advocat de Ponsatí, teníem protestes de l’ambaixada espanyola, que deien que en parlàvem malament. Quin dret hi tenien? Interferien en la llibertat d’expressió de les universitats, que són autònomes. Una altra cosa que hem fet ha estat enviar un comunicat a la premsa anglòfona, i el corresponsal del Financial Times a Madrid, Barney Jopson, vol anar a entrevistar Hasel. Com que Pablo és anticapitalista pensava que diria que no. Jo tenia preparada una explicació per a convèncer-lo, però em va dir que sí de seguida. Es veu que a Berlín van entrevistar-lo amb Valtònyc per al Wall Street Journal i els van tractar molt bé…

—Què més podeu fer per denunciar la situació fora de Catalunya?
—També em va comentar que ha publicat un llibre de poesia en català i crec que podem traduir-lo. Ell em va dir que l’únic aspecte important de la seua obra era el valor col·lectiu, però en vaig discrepar perquè, com a professor de literatura, puc dir que té talent i que no ha d’amagar-ho rere una dedicació col·lectiva. A mi la seua generositat d’esperit em recorda la d’Oscar Wilde, que va ser a la presó per homosexual. No parlava de la seua situació, sinó de la dels altres presoners. El director de la presó sopava amb Wilde i ell li demanava que millorara la situació dels altres. Va lluitar per això fins i tot quan era fora. En el cas de Hasel, ell va contra el règim, està aïllat, sempre li fan la guitza i el castiguen. És un xic intel·ligent, eloqüent i generós, però no hi ha cap comunicació entre les autoritats de la presó i ell.

—Més enllà de la posició política, com el vau veure d’ànims?
—Increïblement. I això, la seua determinació inflexible, em va inspirar. Està encara més convençut i determinat que el primer dia. Li vaig dir que no sabia com ho feia perquè jo hauria dit “sóc culpable, quan em doneu el segon o tercer grau?”. I després diria que havia explicat una bola per sortir i tothom ho entendria. Vull aprofundir en això que no tinga el tercer grau perquè estic segur que hi ha pactes europeus pel tractament de presoners més importants que un reglament concret, i hem de citar-los per insistir al conseller. De moment, viuen sense la més mínima pressió… Quan Toni Strubell ha explicat que havíem fet aquesta visita molta gent ha respost: “Aquests senyors han vingut d’Anglaterra, i nosaltres què fem?” És la reacció que buscàvem, que ens despertem.