Judit Neddermann (Vilassar de Mar, Maresme, 1991) celebra deu anys de trajectòria amb un projecte ambiciós: revisar catorze de les seves cançons amb orquestra; concretament, amb la GIO Symphonia.

En realitat, els deu anys van ser el 2024, perquè el primer disc, Tot el que he vist, es va publicar el 2014. Però, en aquell moment, Neddermann va voler celebrar-ho de manera senzilla i austera, amb un concert al Tradicionàrius, el mateix lloc on havia fet el seu primer concert. Més tard, la GIO Symphonia va proposar-li de fer-la més grossa: fer una producció simfònica especial sota la direcció musical i amb arranjaments del músic Joan Albert Amargós, i acompanyada de vint-i-un músics i la seva banda de sempre.

Després d’un any de feina, dissabte que ve s’estrenarà l’espectacle a la sala Montsalvatge de l’Auditori de Girona. El concert també es podrà veure al Teatre Municipal el Jardí de Figueres (3 de maig), al Teatre Principal de Sabadell (29 de maig), al Palau de Pedralbes de Barcelona (20 de juliol), al Festival Portalblau de l’Escala (8 d’agost) i al F’Estiu de Calonge (14 d’agost).

—Comenceu la ronda dels deu anys, però en realitat el primer disc, Tot el que he vist, el vau publicar el 2014. Què passa amb aquests dos anys que ballen?
—És que en realitat vaig celebrar els deu anys el 16 de maig de 2024, el dia que feia exactament deu anys del meu primer concert. Aquesta va ser la meva celebració. Em trobava en un moment de satisfacció, però també de cansament. Notava el pes de la dècada. Feia molts anys que picava pedra, movent formats molt diferents, inventant-me coses noves a cada concert… Vaig acceptar que la celebració dels deu anys seria modesta, però al cap d’un temps va trucar-me la GIO Symphonia per proposar-me un projecte conjunt. Em van dir: “Ens agradaria tocar les teves cançons amb orquestra.” Em vaig emocionar. D’una banda, perquè volia dir que no sempre havia de ser jo qui accionés les coses i, d’una altra, perquè podia continuar somiant. En Joan Albert Amargós n’ha fet tots els arranjaments. És molt emocionant, veure com tothom s’ha implicat en aquesta celebració. Però sí, en realitat fa dotze anys, no deu.

—Parleu del cansament de tot aquest temps. És una professió en què sempre s’ha de batallar?
—Sempre, perquè cada època és diferent. Els primers dos anys batallava per tenir concerts; ara batallo per mantenir-los, per continuar creixent, per arribar al públic potencial al qual sé que puc arribar… Treballo perquè música i visibilitat estiguin equilibrats, però és molt complicat.

—I això que sembla que Judit Neddermann ja és una figura molt consolidada…
—Em sento molt estimada, molt respectada i molt privilegiada, perquè sé que molta gent voldria viure de les seves cançons i jo tinc la sort de poder-ho fer. N’estic molt agraïda, però és una feina constant. Treballo molt, és un ofici molt intens. Quan has de generar la teva pròpia feina, t’has d’espavilar i fer-ho amb qualitat i rigor. Si no, s’acaba. Aquesta idea de l’artista que és conegut i que ja no cal que faci res… Ni la conec, ni l’entenc.

—Vau créixer en una llar molt musical: la vostra besàvia havia estat pianista; la mare, guitarrista; el pare, músic amateur… Estàveu predestinada a fer música?
—La predestinació és difícil d’assumir. Per a mi, la música sempre ha estat un camí molt orgànic. És a dir, recordo molt bé la sensació de fer el batxillerat humanístic i pensar: “Aprèn una mica de cultura general que, quan acabis, només faràs música.” Després m’he adonat que és mentida, perquè en un projecte musical també hi ha tota una part de gestió empresarial que no t’ensenyen i que també és feina. Però bé, tenia la necessitat de dedicar la meva vida a la música perquè em fa molt feliç, em fa sentir molt connectada.

—Ara que per a aquest concert heu hagut de revisar tots els àlbums per seleccionar les cançons que fareu, heu revisat també la Judit de llavors? Què en recordeu, dels primers anys?
—Quan escolto el primer disc, el primer que penso és que sempre he tingut molt bon criteri a l’hora de triar els músics, però em costa molt escoltar-me a mi. Penso: “Quin timbre!” Però això vol dir que he millorat i que potser d’aquí a deu anys escoltaré el que faig ara i també en veuré l’evolució. Això és bonic. També m’adono que al principi era molt inconscient: volia fer un disc, i el vaig fer. Ara m’hi estic molt, per fer una cançó! M’hi obsessiono molt, perquè sempre es pot fer millor. Alhora, també penso que he millorat tant en el procés compositiu com en les lletres, perquè al principi escrivia unes coses tan poc treballades… Com pot ser que ningú no em digués res? [Riu.] Estic contenta del camí recorregut, sobretot perquè he sentit el suport des de l’inici i perquè, a poc a poc, vaig sentint aquesta consolidació de què parlàvem, però sense donar-la per fet. Sempre que he fet un disc i he volgut fer una gira, hi ha hagut portes que s’han obert, i això ho agraeixo molt. Catalunya és un lloc molt ric en l’àmbit musical. Hi ha molt bons músics. M’agradaria que se’ls donés una mica més de suport. Tenim grans festivals, que crec que és una proposta d’oci que està bé, però l’escena mitjana i petita s’hauria de poder sostenir.

—En aquests dotze anys de carrera heu aconseguit de mantenir un mateix univers. Tots els discs, encara que siguin diferents entre si, mantenen una cohesió. Això ara és difícil de trobar… Ha estat una cosa premeditada?
—Saps què passa? Que crec que hi ha molta pressa i molta obsessió per a fer que les coses triomfin i poder viure de la música. Jo també tenia molta il·lusió per viure de la música, però des que vaig començar el meu projecte fins que vaig deixar l’última classe van passar sis anys, i no va ser fins al tercer disc que vaig poder plantejar-me la possibilitat de deixar de combinar-ho amb les classes de professora. Això m’ha permès no tenir pressa perquè les coses em funcionin. És a dir, sempre he fet el que he volgut, musicalment. No he fet cap concessió i he confiat. Aquesta és la música que vull fer i el que puc oferir al món des de la meva veritat. I, això, el públic ho rep. Quan vas a un concert i la persona et dóna exactament el que et vol donar, hi ha una profunditat, una veritat que va més enllà. He confiat en el meu criteri i he estat acompanyada de músics que també han confiat molt en mi, i això m’ha permès anar tocant.

—Parlant d’acompanyament: en la vostra trajectòria hi ha dues persones imprescindibles, l’Arnau i en Pau Figueres. Qui són?
—La primera vegada que vaig veure tocar en Pau Figueres vaig al·lucinar. En el primer disc, en Pau va col·laborar en dues cançons, però, a partir del segon, ja vaig demanar-li si me’l volia produir. A partir de llavors m’ha acompanyat en tots els discs. És un músic excepcional i té un coneixement harmònic i estilístic grandiós. Cap al 2018, va irrompre l’Arnau Figueres com a bateria i, després, com a co-productor del cinquè disc. És clar, ells són germans, i els passa una cosa que a mi també em passa amb la meva germana, que és que quan creixes en una mateixa casa i escoltes la mateixa música, hi ha una connexió immediata, perquè tens aquella música al cap. Per tant, treballar amb ells és molt fàcil i molt nutritiu. S’entenen molt, tenen una mateixa manera de veure el tempo… Ara bé: també m’agradaria reivindicar els altres músics, com l’Isaac Coll, el baixista, que és l’únic que ha estat amb mi des del primer concert del 2014; l’Adri González, el pianista, que va entrar a formar part del projecte el 2016; en Darío Barroso, l’altre guitarrista… Tots han aportat moltíssim. Em sento molt ben acompanyada.

—Al principi de l’entrevista heu comentat que sempre mireu de fer coses noves a cada concert, a cada ronda… Realment us heu posat força desafiaments, com ara, fer un disc en èuscar, Asteartea. On us poseu el límit?
—No sé si n’hi ha, de límits. Això de l’èuscar va ser molt emocionant, fer aquesta gira d’ara amb l’orquestra també serà tot un repte. També tinc un projecte amb el Trio Fortuny, un trio de clàssic extraordinari amb qui fem cançons tradicionals catalanes. Sempre necessito estímuls i sentir que faig coses que em fan créixer. Per tant, no tinc límits. Em guio molt per la intuïció.

—Un dels moments clau de la vostra carrera va ser la col·laboració que vau fer amb Alejandro Sanz a “Este segundo”. A partir de llavors, vau decidir fer més música en castellà per arribar a un públic més ampli, segons que heu comentat alguna vegada. Ara que ja fa uns anys, diríeu que ha estat realment així?
—Sí, crec que el projecte s’ha expandit. A mi, el que m’inspira molt és no oblidar que el món és molt gran i que es pot anar on sigui. He tingut l’oportunitat d’anar a São Paulo, a Bogotà, a Buenos Aires, a Mèxic… En tots aquests llocs han estat primeres vegades. Això és un exercici d’humilitat, perquè són llocs on sóc absolutament emergent. Tot això m’inspira molt, i quan sóc en uns altres llocs, em neixen noves cançons. Sento melodies diferents, ritmes diferents, experiències diferents… I sí, sí que veig que hi ha molt públic de fora, sobretot ho noto a les xarxes. Gent que em diu: “Quan vindràs al Brasil?” M’agrada molt la sensació d’arribar a països llunyans, vendre-hi entrades, veure que hi ha gent cantant les meves cançons… Com puc ser a deu mil quilòmetres de casa cantant “Vinc d’un poble” i que tothom s’emocioni escoltant-la? És brutal! Ara intento trobar l’equilibri entre ser aquí i fer-hi gira –que m’agrada molt i em fa molt feliç– i que em vagin coneixent en uns altres països. A poc a poc, la vida dirà.

—Alguna volta heu dit que el pitjor de fer música és la pressió de la indústria per encaixar i la pressió de les xifres. Fins a quin punt és inevitable no fer-ne cas, d’això?
—És evident que no es pot viure d’esquena a això, és un barem com qualsevol altre, però intento viure en la mirada profunda, en el valor que tenen les coses. Per exemple, fa poc, vaig rebre un missatge d’una noia que es diu Anna Colomer que ha superat una anorèxia i va poder córrer la mitja marató. Em va dir que les cançons que li havia dedicat al Via lliure de RAC1 [Neddermann té l’espai “Cançoneddermann a la carta” al programa de Xavier Bundó] l’havien acompanyada i li havien donat molta força. Com quantifiques això? Com quantifiques que hi hagi gent que posi les teves cançons en casaments, enterraments…? És una sensació de plenitud a la qual pots accedir si valores aquestes coses. Ara, no s’ha d’oblidar que, evidentment, el mercat musical té unes exigències i, si no vens entrades, no et programaran. Vull dir, hi ha unes obligacions que són feixugues, però que com a artista has de complir.

—Per anar acabant, tornem al concert de deu anys: la selecció de les catorze cançons que tocareu, qui l’ha feta: vós, la GIO Symphonia, Joan Albert Amargós?
—Jo. Vaig tornar a escoltar tots els discs per anar seleccionant-ne les cançons que volia. Va ser un exercici molt bonic. He volgut trobar l’equilibri entre les cançons que a mi m’agraden i que em venia de gust revisitar i les que sé que agraden més al públic. Ha estat meravellós. Els músics estem com un llum, sempre tenim la sensació que podríem fer-ho millor. Per això ha estat una sort poder comptar amb en Joan per als arranjaments, perquè és un grandíssim músic i m’ha donat molta força.

—Passareu d’una ronda intimista i en acústic amb Pau Figueres a un format totalment diferent: acompanyada de moltíssims músics i amb un protagonisme quasi de diva!
—És una sort, poder tenir tots aquests registres! No m’ho prenc des de cap posició de diva, sinó de saber ocupar el lloc que et pertoca. En el meu cas, sento que la vida m’ha posat aquí d’una manera molt natural. Vull dir que no és un lloc pel qual hagi batallat molt, sinó que estava tan tranquil·la i, de cop, vam rebre la proposta. Em fa molta il·lusió que totes aquestes persones confiïn en mi, i també em fa molta il·lusió per als músics de la meva banda, que fa tants anys que m’acompanyen. Em sento molt afortunada. Hi ha moltes formes de ser a l’escenari, i tinc moltes ganes de veure com hi estic amb la GIO Symphonia, amb la banda, amb en Joan Albert…

—El color vermell serà predominant en l’escenografia i el vestuari. Per què aquest color?
—Això va ser idea d’en Josep Iglesias, l’escenògraf de la GIO. Recordo que quan vam fer la primera reunió creativa em va parlar del vermell i em vaig espantar. Vaig pensar: “Ostres, el vermell és molt potent!” És un color que l’has de sentir, saps? Jo em vesteixo de vermell en dies molt concrets emocionalment. La proposta em va impactar, però després em va ajudar a entendre què passava: és un projecte molt potent, el més gran que hauré viscut mai. El vermell és el color de la passió, de la sang, de la força… Tots els músics aniran vestits de vermell, de manera que ells mateixos seran l’escenografia. És una manera de reivindicar-los. No m’agrada la idea de cantant com a protagonista absolut i que el que hi passi darrere no sigui rellevant. Per a mi és tot al contrari.