Cristian H. Llorens: “Prendre la fresca és un esport i s’hauria de practicar més assíduament”

Cristian H. Llorens és un dels influenciadors més coneguts del País Valencià. Amb el seu alter ego digital, Curiosaire, divulga contingut cultural i lingüístic. Precisament, els seus vídeos a Instagram han estat l’arrel del primer llibre, Valencianitat per a curiosos, publicat per Sembra Llibres. L’editorial va veure-hi un estil amb molt de potencial i li va proposar de traslladar aquestes curiositats al format d’un llibre. I dit i fet: dotze capítols plens de personatges i històries que sorprendran, ben segur, els lectors més inquiets. És pensat per a arribar a tots els públics, amb un contingut accessible i divertit, però també combatiu. I té, al fons i a sobre de tot, la memòria. En parlem amb l’autor.

—Cada capítol parla de coses diferents que, aparentment, no tenen res a veure. Quin és el fil conductor?
—La memòria fila una miqueta tot el llibre. Hi ha capítols dedicats a la llengua, a refranys o frases fetes que es van oblidant, i també rescate personatges que haurien de ser referents de la cultura valenciana i que han estat silenciats per la gent que controla la historiografia. La memòria és allò que defineix un poble, i el propòsit d’aquest llibre és que fem memòria. No sóc una excepció en això de l’amnèsia que dic que tenim els valencians. Partisc d’eixa ràbia que em va fer descobrir coses a trenta anys, com ara Virtudes Cuevas, una suecana que té una història apassionant. Hem de fer memòria del que hem sigut i el que som, i a partir d’ací, construir el que serem.

—Al llibre, dieu que “prendre la fresca és l’arma definitiva per acabar amb l’extrema dreta i el feixisme”, també en el sentit d’acollir els nouvinguts. Us preocupen els discursos antiimmigració?
—Totalment, perquè són discursos basats en estereotips. Ací tot el món ha estat immigrant, començant per la meua família, que va treballar a França, com mig País Valencià, en la temporada de la verema. Que una persona vinga a guanyar-se la vida no és cap delicte. El que fa l’extrema dreta d’intentar clavar-los tots al mateix sac és molt perillós. Al meu carrer pràcticament tots érem família, ens coneixíem, ens respectàvem, teníem molta interacció, i a mesura que la gent gran s’ha anat morint, s’ha anat omplint de gent que ve d’altres cultures. La fresca, que abans era el que ens cosia com a carrer i com a veïnat, ja no es pren. Em sorprèn que gent molt propera a mi tinga contacte de veïna amb gent que té a dues cases, i no sap com es diuen. Ostres, aprofitem eixe mestissatge perquè eixa gent segurament acabarà fent la vida ací. Prendre la fresca és un esport i s’hauria de practicar més assíduament, ens ajudaria a desmuntar mites.

—Parleu de personatges vinculats a les nostres dites populars i refranys, però també apel·leu els lectors perquè n’investiguen més, com ara Garró. Confieu en la curiositat de la gent?
—Els capítols són molt curtets perquè desitge que el llibre et genere curiositat a tu per a investigar. Són pindoletes perquè et pique la curiositat. La meua premissa sempre era que el llibre fora accessible, com una finestra que obris a la curiositat. I dit això, t’ho diré ja a tu: jo no vaig trobar qui era Garró. A veure si ho descobreixen i m’ho diuen a mi [riu].

—Una altra curiositat que potser molta gent no sap és que, probablement, la Coca-Cola té origen valencià…
—Sí, Aielo de Malferit es comenta que va ser el bressol de la Kola-Coca, que no la Coca-Cola. Us imagineu què ens hauria passat si la Coca-Cola com a concepte fora valenciana? Estaríem enfilats en el dòlar. L’origen de la Trina també és valencià, i l’inventor va ser alcalde de València. Em va fascinar. Agustí Trigo Mezquida, es deia. Cal trencar aquest estereotip que els valencians només sabem divertir-nos. No, els valencians hem inventat coses molt boniques i molta gent no ho sap.

—També reivindiqueu l’herència dels àrabs, que ens van deixar alguns elements fonamentals de la nostra cultura, com la taronja i l’arròs. Què més ens van deixar?
—Moltíssimes coses. La cultura àrab és indissoluble de la valenciana, perquè van estar ací molts segles. La majoria dels paisatges que avui tenim són herències àrabs. Quan s’ensenya història d’Espanya al batxillerat, el segle XX i el XXI s’expliquen per damunt. La nostra història, la dels valencians, ens l’han contada a partir de la fundació, entre cometes, de Jaume I. I la història dels valencians comença molt abans. Moltes coses que avui dia associem a la valencianitat no existirien si no fora pels àrabs. Des d’elements musicals com la dolçaina i el tabalet, passant per l’arròs, la taronja, el conreu, les séquies… Ens van deixar un llegat riquíssim.

—Això és una bona arma discursiva contra l’auge del racisme…
—Eixa és la idea. He estat profe i hi ha discursos molt perillosos a les aules, com que “ens volen imposar la seua cultura”. Mira, és que la teua cultura no s’entendria sense la cultura àrab. Hem de reconèixer les arrels del que som i sense la cultura àrab ens perdríem molta part de la nostra identitat. A partir d’ací, que la gent veja que potser no ens separen tantes coses com es pensen.

—Tracteu un tema d’actualitat: la situació del camp i els nostres llauradors. Què podem fer com a consumidors?
—Ser consumidors conscients. Quan vaig a comprar una taronja, m’assegure que siga valenciana. Vaig viure a Londres una temporada i vaig anar a comprar taronja al supermercat. Va ser un xoc veure que venien de Carcaixent, el meu poble. A Carcaixent he tingut taronja de Carcaixent perquè la persona que té el camp te la porta a casa. Jo no he anat mai a un supermercat i he pogut comprar taronja de Carcaixent. Farà un mes vaig estar a Berlín i hi vaig trobar taronja de Guadassuar. Però com pot ser? Quin sentit té que, tenint una terra rica en taronja, la nostra taronja vinga de Sud-àfrica o de l’Argentina?

—…
—És trist no tan sols per la potència econòmica que la taronja ha tingut i va perdent; també és una qüestió identitària. La societat valenciana és molt complicada. Hi ha molt poques coses que ens vertebren com a poble, però m’atreviria a dir que la taronja n’és una. Hi ha molts pobles que s’hi dediquen, és un símbol de la nostra terra. Que es vagen abandonant camps, que es vaja abandonant terra… També és un drama cultural, perquè perdem un episodi magnífic de la nostra història. Ens conegueren a tot el món. No s’entén la sociologia valenciana sense els magatzems de taronja, sense el treball al camp. Si perdem això, perdem una part indissoluble del nostre poble.

—De fet, l’abandonament dels camps transforma el paisatge dels nostres pobles, i veiem com, en molts casos, naus gegants de multinacionals n’ocupen l’espai. Com ens afecta això sociològicament? Com podrem recordar d’on venim i explicar-ho als més joves?
—Cal fer molta pedagogia. Em resistisc a pensar que una gran superfície o un supermercat no pot comprar taronja valenciana. És surrealista que la taronja caiga, es podrisca a terra, i que vinga en un transatlàntic d’un altre continent. Què podem fer? Continuar parlant d’eixes històries, que la gent entenga que comprar taronja a un llaurador local és potenciar les nostres arrels.

—Expliqueu com Benidorm es va convertir en un nucli turístic. Us he de fer la pregunta: Benidorm Fest, sí o no?
—Jo sóc supereurovisiu, no puc dir que no. El Benidorm Fest és herència d’un sistema que l’alcalde franquista, Pedro Zaragoza, va idear per a portar el glamur a Benidorm. A mi m’agrada el concepte del Benidorm Fest. Òbviament, hi ha moltíssimes coses millorables, per exemple, la presència de llengües que no siguen el castellà. En quatre o cinc edicions, en aquesta mà em sobren dits per a dir les propostes en català o en gallec; en èuscar, cap. Això sí que no pot ser, ja que paguem aquest aparador musical, que ens represente. A més, no demanem una cosa per caritat, tenim una potència musical boníssima, grups superinteressants. La meitat dels músics federats a l’estat espanyol són valencians, tenim una tradició musical increïble. Aleshores, Benidorm Fest, sí, però ha d’ampliar una miqueta la perspectiva.

—Recordeu la Batalla de València i l’odi violent contra la llengua. Avui l’extrema dreta ocupa espai a les institucions amb la complicitat de la dreta, que perpetua atacs constants contra la llengua. Com hem de fer-hi front?
—Molta pedagogia, molt d’activisme i molta consciència. Molta gent no sap ni què és la Batalla de València com a concepte. Hi ha molta informació esbiaixada, te la presenten com una guerra de dos bàndols del poble, i no, no va ser això. La Batalla de València va ser una banda molt armada, també mediàticament, que atemoria els líders progressistes. Van cometre atemptats. La llibreria Fan Set [antiga Tres i Quatre] és la llibreria que més atemptats ha patit de la història d’Europa. Una llibreria! Per què? Per tindre un llibre en català a l’aparador? Era absurd. Jo no he viscut els anys intensos de la Batalla de València, però sí que he viscut les conseqüències del blaverisme actual.

—Encara hi és als carrers…
—A mi m’han escridassat pel carrer el Nou d’Octubre perquè consideraven que era un catalanista perquè duia una samarreta que deia no sé què, i m’amenaçaven davant la policia. Li vaig dir a la policia: “Sentiu què em diuen, que em volen arrancar el cap?” I la policia em deia a mi: “Però tu no provoques.” Això no ha desaparegut. Ha canviat. Ara tenen un espai polític més mobilitzat, però no hem eixit mai de la Batalla de València com a idea. En el Botànic es van fer avanços, va haver-hi més sensibilitat en alguns temes, culturalment i lingüísticament, i ells han vingut com una piconadora. Han desfet en un any tot el que s’havia fet i no han tingut cap mena de complex. Això també ens ha de fer reflexionar si mai tornen les forces progressistes –que tornaran–: hem de llevar-nos els complexos. Ja hem vist que ells van a totes. Nosaltres hem d’anar pel doble.

—Heu treballat a À Punt i també parleu al llibre de la deriva després de la cobertura de la gota freda. Com valoreu la situació actual?
—Pèssima. No hi ha cap més qualificatiu. No tenen mirament ni a dissimular. Em diuen que el nou cap d’informatius, Magraner, és una persona amb unes formes barroeres, que telefona, que assetja literalment periodistes, que els denigra, que els canvia de franja horària si no obeeixen. Vol tindre el control absolut de la informació. Jo he treballat en À Punt i no vaig rebre mai cap indicació. La redacció treballava absolutament en llibertat. Ara treballen amb por de fer i dir certes coses. Em fa una pena tremenda perquè À Punt ha d’existir. Una radiotelevisió pública potent i amb voluntat de divulgar és imprescindible per a conèixer les nostres històries. Ara mateix fan un entreteniment blanc dels anys noranta, repescant formats que ja no funcionen. Estan instal·lats en l’apatia. No tenen gens d’interès que À Punt siga una ferramenta útil per als valencians. Volen denigrar-la, perquè, si tornen a tancar-la, que no importe a ningú. No ho podem permetre.

—La memòria és l’eix del llibre. Creieu que la societat valenciana recordarà les víctimes de la gota freda i que hi haurà justícia?
—N’estic convençut. Hi ha hagut molts paral·lelismes entre l’accident del metro de València i la dana. La negació de les víctimes, intentar escampar les responsabilitats, no atendre les víctimes, humiliar-les, dir que són interessades… La història es repeteix. En una manifestació em vaig trobar Beatriz Garrote, que era la portaveu de les víctimes del metro, i li vaig dir: “Res del que passa amb la dana seria possible sense la lluita que vau fer vosaltres.” Eixa ferida de veure com havíem abandonat les víctimes del metro ens va reviscolar. Ara, amb això que passa a À Punt, a la mínima hi som. Com que fa un any de la dana i no cobriu aquesta manifestació per la tele per a posar una correguda de bous? La societat hem madurat i estic superorgullós de com hem actuat, de les manifestacions històriques que hi ha hagut. Hem aconseguit que el president dimitisca. No se n’ha anat perquè sí, ho ha aconseguit la mobilització del poble. La dana ha estat un abans i un després, i dels errors del passat hem après el que no pot tornar a passar. Vull traslladar la meua admiració a les víctimes: com s’han organitzat, com pacíficament s’han reivindicat mes a mes. I hem d’anar més enllà. Mazón no pot estar a les Corts. És una vergonya.