Elèctrica Dharma: “Vam passar d’omplir pavellons a Madrid a veure com ens cridaven ‘polacos'”

Entrevista a Lluís i Joan Fortuny, components de la Companyia Elèctrica Dharma, guardonada amb la Creu de Sant Jordi · Parlem de la trajectòria de la banda, que celebra els cinquanta anys

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Pocs grups aguanten cinquanta anys sobre els escenaris, però la Companyia Elèctrica Dharma ho ha aconseguit i continua en plena forma, sense intenció de retirar-se. Són lluny els jocs de nens amb què van començar a experimentar amb la música i les comunes hippies que van veure’ls néixer, però la filosofia continua essent la mateixa: importància del col·lectiu, compromís polític i social i passió pel rock i la cultura popular. Parlem amb dos dels cinc germans Fortuny que han arribat a formar part de la banda, en Joan i en Lluís. Repassem la trajectòria del grup ara que celebra el mig segle de vida i ara que acaba de ser reconegut amb la Creu de Sant Jordi.

Us acaben d’atorgar la Creu de Sant Jordi i a més prepareu la celebració dels cinquanta anys de la Dharma. Com ho viviu? 
—Joan Fortuny [J. F.]: És un reconeixement que ha vingut als cinquanta anys del grup. Hauria pogut venir abans o hauria pogut no venir mai! [riu]. Ens fa il·lusió dedicar-la a l’Esteve i en Josep, germans, amics i fundadors del grup, que ja no hi són. I també al públic.

El 22 d’abril de 2023 fareu un concert al Palau Sant Jordi per a celebrar els cinquanta anys. Què se’n pot avançar? 
—Lluís Fortuny [Ll. F.]: Ja vam fer un Sant Jordi pels vint anys, el 94. Intentarem no repetir-lo, però que tingui la mateixa sensació de festa. Hi haurà molts convidats, gent que ens ha acompanyat personalment i musicalment. I serà un concert amb la cultura popular que la Dharma sempre ha portat a sobre. La nostra sempre ha estat una música de carrer, de correfocs i capgrossos. Intentarem que sigui un collage del que ha estat la Dharma, un grup eclèctic que ha fet rock, world music, cobla…

Com va començar tot? 
—J. F.: En Josep, l’Esteve i jo érem tres germans que jugàvem al pati a simular un grup estil Beatles, tocant amb unes olles i fent el micròfon amb un tub. La música ens agradava molt, i de manera espontània vam acabar formant un grup de veritat.

Alguna influència familiar, quant a la música?
—J. F.: La nostra mare era cantant de coral i ens cantava sempre, igual que l’àvia i les tietes. Sense adornar-nos-en, va arribar el primer concert a la Font d’en Fargues, a Horta, el 20 de febrer de 1972. Abans ja havíem fet coses amb altres noms, però aquell va ser el primer com a Dharma.

—Ll. F.: Abans els grups de barri es formaven tocant a casals, matinals a parroquials… Fins que ens vam fer un nom.

D’on ve el nom de Dharma? 
—J. F.: Abans que el grup vam fer la comuna. Primer era una comuna rural a Horta, després una al camp, a Girona, i la tercera amb els Comediants, a Canet. En aquesta primera comuna llegíem molt Els pirats del Dharma, de Jack KerouacI ve d’aquí, ho va proposar en Josep.

—Ll. F.: Dharma també en el sentit hindú de trobar el teu camí, el camí de la veritat. A la manera de pensar d’aquella època hippy, li anava molt bé aquest nom.

Com us van influir el moviment hippy i l’experiència a les comunes? 
—J. F.: Continuem pensant com abans. Tot allò que formava part d’aquella filosofia ho continuem reivindicant perquè encara no s’ha aconseguit. El hippisme era pacifisme, feminisme, ecologisme… Coses d’actualitat. Volíem canviar el món, però és molt difícil i més aviat el món et canvia a tu… Però la lluita continua.

—Ll. F.: I com a grup sempre hem tingut aquesta filosofia de la comuna, hem defugit els líders. Tots en formem part i som imprescindibles, o no. Ja no vivim en comuna, però ha quedat aquesta sensació de grup.

“Com a grup sempre hem tingut aquesta filosofia de la comuna, hem defugit els líders”

Què hi vau aprendre?
—J. F.: Llavors la roba era de tothom… Si tu et volies posar una camisa, potser algú s’havia llevat abans i se l’havia posada. Ensenya a compartir i que el teu ego no s’embali.

—Ll. F.: I a saber viure amb pocs recursos. No creure’t una estrella del rock, sobretot si l’èxit t’agafa tan jove. I més en aquella època amb les drogues, en què amics s’anaven quedant pel camí. Has d’intentar tenir el cap ben posat.

—J. F.: Sí, a més nosaltres vam tenir èxit molt ràpidament. Vam fer un primer disc, Diumenge, i encara no havíem gravat L’Oucomballa que ja teníem èxit arreu d’Espanya.

Amb aquest segon disc us consolideu. Quina va ser la clau perquè la combinació de música tradicional i rock funcionés?
—J. F.: Barrejar la música de la nostra infantesa –cobla, bandes de carrer que tocaven a les escales de l’església, música popular…– amb les influències dels Rolling, els Beatles, el jazz…

—Ll. F.: La mare i els seus nou germans cantaven a l’Orfeó de Sants, i a més cada trobada familiar era una festa, cantàvem sardanes i cançons populars durant hores. Quan vam començar, amb Franco encara viu, tot eren danzas y folklores amb poca gràcia, i lligar rock amb cançó popular va funcionar.

Quins moments positius teniu gravats a la memòria? 
—J. F.: Molts. El primer Canet Rock del 75, el Palau de la Música amb la Cobla Mediterrània, el Pavelló del Reial Madrid el 77 –amb 5.000 persones dins i 2.000 fora–, el Rock in Rio, els vint anys al Palau Sant Jordi…

—Ll. F.: Els Palau de la Música sempre són molt especials. I el Rock in Rio, en què vam tocar al costat de Sting, Oasis, Guns N’ Roses… I també les dues rondes pels Estats Units. Però a vegades potser gaudeixes més tocant a qualsevol poble de Catalunya…

Alguna anècdota?
—Ll. F.: Una vegada teníem una actuació a Reus i el dia abans ens van demanar d’anar a tocar a Tolosa de Llenguadoc. No teníem pas temps i vam dir “Si ens poseu una avioneta hi anem.” I ens la van posar! Dues… Però feia mal temps i va ser l’hecatombe. El conductor em deia que li busqués el mapa de la guantera, se li espatllaven les coses, no li anava el radar, només vèiem llamps…

—J. F.: Es movia tant que anaves picant amb el cap al sostre… Pensàvem que ens hi quedàvem! [riu].

—Ll. F.: I una vegada en Joan va fer un bot a l’escenari i va desaparèixer. Va fer un forat i se’n va anar a sota! I en una plaça de toros en què no es veia res també va caure i es va trencar una costella. L’Esteve també va caure…

Suposo que els pitjors moments han estat les morts de l’Esteve i en Josep, els vostres germans i cofundadors de la Dharma. Com es va sobreposar el grup?
—J. F.: Quan l’Esteve va morir, el 86, vam parar. Només vam tenir forces per a fer-li un homenatge al Palau de la Música, amb cançons seves. Però mantenir la Dharma viva és el millor homenatge que els podem fer, és mantenir el seu llegat. Les dues vegades hem volgut parar i ens ha costat molt arrencar de nou, però ho hem fet.

—Ll. F.: L’Esteve era qui feia les millors cançons i en Josep era el poeta. Eren els qui tenien més capacitats, però no es creien més líders. Això ha fet que el grup continuï, l’esperit de grup. Però em fa molta ràbia que l’Esteve no hagi pogut continuar component. Crec que hauria estat un dels compositors més extraordinaris del país perquè a trenta-tres anys feia coses increïbles. I en Josep, amb el que ha passat aquests darrers deu anys de procés, hauria fet unes cròniques poètiques impressionants. Quan van morir vam perdre un germà, un amic i un soci de feina.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Heu parlat de la qüestió nacional, que per a vosaltres com a grup és molt important. També comentàveu que vau omplir el pavelló del Reial Madrid el 77. Però és cert que a partir dels vuitanta vau començar a ser més refusats a Madrid? 
—J. F.: Triana, andalusos, i Dharma, catalans, érem dels que teníem més èxit a tot Espanya. A Madrid no hi havia gaires grups rellevants, potser Burning. Això era el 75, encara no s’havien organitzat els partits ni havien col·locat les autonomies perquè res no es descontrolés. Aquest compàs d’espera de dos o tres anys va ser molt bo, una època molt creativa a Catalunya. Però després el fet de sortir a un escenari i cantar en català, per a alguna gent, grups reduïts, era com una provocació. Sorties a l’escenari a les festes de Sant Isidre, cantaves en català, et tiraven sorra i et deien polaco. I dos o tres anys enrere havíem omplert el pavelló del Reial Madrid i fèiem rondes…

—Ll. F.: Començava la Movida Madrileña i no podien suportar que el centre de la cultura fos Sevilla i Barcelona. La moda era el Rock con Raíces. Venia Miguel Ríos al camerino i et deia “És que a Madrid no tenim arrels” i es vestia de tuno a veure si així en treia! Però crec que hi va haver un encarrilament polític i cultural. El 75 nosaltres no érem independentistes, érem hippies de pau i amor, sense fronteres. Pensàvem que quan Franco morís Espanya es convertiria en un país plurinacional, que el català, el castellà, el gallec i el basc s’agermanarien. De sobte, t’adones que es canvia Franco pel puny i la rosa, però que el català i les cultures perifèriques els continuen important un rave. Això cala en el públic i passes d’omplir pavellons a Madrid a veure com et criden “polaco”. La primera vegada que ens ho van dir, el 81, no sabíem ni què volia dir. Però ja hi havia mitjans que encarrilaven certes coses. A El País sempre deien: “Fan arengues, busquen la provocació, el seu públic no sap ballar” Tots els crítics deien el mateix.

“Sorties a l'escenari a les festes de Sant Isidre, cantaves en català i et tiraven sorra”

Parleu d’un encarrilament polític.
—J. F.: La Movida ja existia, però hi va haver interès perquè pugés. Tierno Galván, l’alcalde de Madrid, va fer molt bona feina perquè un nucli de gent surés a tot Espanya. Que pugés la Movida, i Dharma i Triana se’n tornessin a la seva terra… Sobretot era important que un grup català i un grup andalús no fossin els referents d’Espanya.

—Ll. F.: A TVE feien programes de música i l’Àngel Casas hi convidava catalans, andalusos… Quan va començar la Movida, aquests programes van desaparèixer i van aparèixer els que portaven només Loquillo, Alaska… Vam desaparèixer perquè ens van fer el buit.

—J. F.: I entre els joves d’aquí la Movida va arrelar. No hi tenim res en contra, però la qüestió política era ensorrar-ne uns perquè en pugessin uns altres. I com que no ens volien a Espanya, ens vam intentar guanyar la vida a l’estranger.

Sou independentistes des de llavors? 
—Ll. F.: Va ser un procés. També va néixer un públic independentista. El disc amb la Cobla Mediterrània era del 81 i ja venia un públic conscienciat culturalment i diferent del del Canet Rock, no hippy. Vam fer el Palau, Catalluna

—J. F.: També era un públic més participatiu. Quan fèiem Zeleste o Canet la gent no hi participava amb consignes, però a partir de cert moment hi va haver una connexió. Amb nosaltres, el públic va trobar la manera de reivindicar la identitat d’un poble. El 86 vam fer una cançó en què dèiem independència. Quan prens partit, saps que rebràs. Quan vam publicar No volem ser la Cadena SER es pensava que dèiem que no volíem SER. Tampoc no hi donem tanta importància, a una cadena! [riu]. Si tens aquest altaveu has de dir el que penses.

Sempre ho heu tingut clar?
—J. F.: Sempre hem pensat que ens hem de comprometre. No és allò de “Sóc músic i no opino.” No, sóc músic i opino.
—Ll. F.: I abans d’arribar als temes de país ja teníem La Mediterrània se’ns mor i parlàvem de conflictes més universals. En el moment que tens cap i penses, opines.

“Amb nosaltres, el públic va trobar la manera de reivindicar la identitat d'un poble”

De fet, La presó del rei de França ha sonat sempre pertot arreu, però també ha tingut certa dimensió política i ha sonat molt en manifestacions independentistes.
—J. F.: Ja va sola i també s’ha agafat per al Camp Nou i altres coses. No sabem per què ha enganxat tant.

—Ll. F.: Tant de bo ho sabéssim, perquè en faríem més… Veure una marxa de milers de persones entrant per la Meridiana amb aquesta música impressiona, també que la toquin Búhos, Obrint pas… O ficar-te dins un correfoc i que vagin tocant les cançons sense que ningú sàpiga que són teves. També “Inana”, “Correfoc”…

No us n’heu afartat, de la cançó, o que sempre us hi lliguin? 
—J. F.: A vegades molesta, perquè no som un grup d’una cançó i ja està, en tenim tres-centes. Però la cançó no ens cansa, és molt maco que hagi deixat de ser teva, que sigui del poble, i que hi hagi gent que no sàpiga que és de Dharma. Forma part de la cultura popular.

De qui va ser la idea? 
—J. F.: Va ser en Josep que va dir de fer-la rockera.

—Ll. F.: I després entre tots ho vam fer. Per qualsevol detall ximple una cançó pot tenir èxit o no. “Inana” al principi la tocàvem amb la guitarra. La vam assajar dies i dies i no en trèiem l’entrellat. Al final l’Esteve va deixar la guitarra, la va tocar amb flabiol i la vam fer tribal.

“No som un grup d'una cançó i ja està”

Acabem amb el present. Esteu centrats en el concert, però també componeu alguna cosa? 
—Ll. F.: Estem centrats en el concert, en temes logístics, en el llibre i el documental sobre els cinquanta anys… Però musicalment volem que el Sant Jordi sigui únic. Tocarem els clàssics, però hi haurà col·laboracions amb gent i adaptacions noves que no es tornaran a sentir.

—J. F.: Amb tot tenim una feinada, però sabem que si no ho fem d’aquí a un temps ens en penedirem…

—Ll. F.: I tampoc no sabem si podrem celebrar-ho més tard, perquè ja tenim una edat…

—J. F.: Des de la mort d’en Josep no planifiquem gaire a llarg termini, no sabem què farem d’aquí a dos anys. Amb en Josep teníem plans i es van estroncar. Ara vivim al dia.

VilaWeb
VilaWeb

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes