Carlota Olcina: “La gran majoria de les coses que sé, les sé gràcies al teatre”

Carlota Olcina (Sabadell, Vallès Occidental, 1983) és una de les actrius que participa en l’adaptació d’El Mestre i Margarita que ha fet Àlex Rigola per obrir la temporada del Teatre Lliure de Barcelona. És un dels grans clàssics de la literatura soviètica. Va ser escrita a principi del segle XX per Mikhaïl Bulgàkov, però va ser censurada i no es va publicar fins els anys seixanta. Tot i ser una de les obres més representades als països ex-soviètics, a casa nostra només l’hem poguda veure un parell de vegades: el 2002, amb una adaptació de Pep Tosar al Círcol Maldà, i deu anys després al Festival Grec, amb una reinterpretació de la companyia Complicité. Ara Rigola n’ofereix una nova versió que inclou cabaret, trucs de màgia, canons de confeti i ball, entre més sorpreses.

La història explica l’arribada de Satanàs al Moscou soviètic i ateu dels anys trenta, i es combina amb dues línies narratives més: per una banda, les converses entre Jesús i Ponç Pilat a Jerusalem i, per una altra, la història d’amor entre el Mestre i Margarita.

De tot plegat en parlem amb Olcina que, vestida amb l’estètica futurista de La taronja mecànica, de Kubrick, i un somriure de Joker pintat a la cara, encarna Assasel·lo, un dels personatges més carismàtics de l’obra.

—És una certa responsabilitat obrir temporada al Lliure, i amb un clàssic com El Mestre i Margarita?
—Més que responsabilitat, il·lusió. És un regal. De responsabilitat sempre n’hi ha, però la part més gran li pertoca a Àlex Rigola. Està molt bé que s’hagi obert la temporada amb una obra com aquesta. Val molt la pena.

—Sou una companyia molt gran, de catorze actors. Malauradament, no és gaire habitual, actualment, veure obres amb un repartiment tan ampli…
—Per fer obres de teatre d’aquesta envergadura falta temps, i temps és igual a diners. Tenir tants actors treballant dalt l’escenari es tradueix en diners. Com els inverteixes i on prioritzes invertir-los? Això cal preguntar-se.

—L’altre dia parlava amb Narcís Puig, director de Temporada Alta, i justament deia que, per estalviar diners, les produccions duraven menys temps en cartellera. De quina manera afecta això la professió?
—És veritat. Fa anys, el temps d’exposició era més llarg, i penso que està molt bé perquè pots explotar molt més la creació que has fet i en la qual has esmerçat molt de temps i diners. Però això ha canviat: ara hi ha molta més oferta i la durada de les creacions és més curta. Com tot, té coses bones i dolentes. És clar, abans, com que feies més funcions, tenies un sou durant més mesos, tenies l’any cobert. Alhora, també és interessant poder fer projectes diversos, perquè així pots provar coses diverses.

—Aquesta obra, que dura gairebé tres hores i que és tan complexa, l’heu preparada en set setmanes i prou. Com us ho heu fet, tenint en compte que també ho combinàveu amb l’enregistrament de Com si fos ahir?
—Sí, ho combinava amb la televisió i amb la conciliació del meu fill i la meva família. És molt intens, molt. Sort que és poc temps! Per això abans deia que el fet que un projecte duri més o menys també pot anar bé segons les circumstàncies i situacions personals en un moment determinat. A vegades t’interessa que s’allargui, de vegades que no… En aquest cas, la preparació va ser molt intensa, amb uns assajos molt intensius, però amb molta predisposició de tot l’equip, que s’hi va abocar amb moltíssima energia. Has de tenir el focus molt ben posat: saber on has de ser, abocar-t’hi i unir forces. Per sort, el director tenia molt clar cap a quina direcció volia que anéssim i, vulguis o no, això ja és molta feina avançada.

—De fet, combinar televisió i teatre ho heu fet sempre.
—M’encanta fer totes dues coses! He tingut la sort i l’oportunitat de poder-ho fer durant tota la carrera. A vegades s’ha complicat una mica més, sobretot ara que tinc un fill i que la conciliació és difícil… En aquests moments pateixes, perquè és esgotador i has de renunciar a coses, però faig l’esforç perquè m’apassiona, em fascina la meva feina.

—Vau estar molts anys fent televisió a Madrid. La maternitat va ser un dels factors que us va fer tornar a casa, o va ser més aviat la feina que us va començar a sortir aquí?
—Vaig viure cinc anys i mig a Madrid, però hi va haver un moment que em van començar a sortir molts projectes de televisió aquí, tot i que ja havia anat tornant per fer teatre, com Dansa d’agost, per exemple. Feia molt que no sortia a la televisió a Catalunya i vaig tornar amb Nit i dia. Em va fer moltíssima il·lusió! Després ja va venir Merlí, etc. Al cap de dos o tres anys d’haver tornat vaig ser mare. Ja en tenia ganes…

—La criança us condiciona molt a l’hora de decidir a quins projectes participeu?
—Sí, és un factor a tenir molt en compte. Per mi, ara mateix, és el més important, perquè els nens ho pateixen. I mira que ho poden arribar a entendre, eh? Perquè és una feina com qualsevol altra, però té les seves coses… Això de no ser-hi a l’hora d’anar a dormir o els vespres… És dur, per a ells. Per això sempre intento recompensar-ho durant el dia [riu]. Els dies que tinc lliure intento passar la major part del temps amb la família i el fill, i també trobar espais per a cuidar-me a mi mateixa. La naturalesa em calma. Però sí, he hagut de dir que no a projectes de teatre, perquè ara mateix no puc anar-ne empalmant l’un rere l’altre…

—Això és una sort. De feina no us n’ha faltat mai!
—Vaig parar per la pandèmia i després de parir, perquè hi havia una part de mi que ho volia molt. En aquell moment podia permetre-m’ho perquè tenia l’atur i prou estalvis.

—En moments d’aquests en què feu una aturada, patiu per si no us tornen a trucar? Sembla una feina d’aquelles que no et pots permetre de no ser vist, perquè si no és fàcil que deixin de tenir-te en compte.
—Absolutament. Va haver-hi un moment que sí que vaig tenir aquest pensament, i tant! Quan vaig parir no, perquè estava tranquil·la i decidida que era el que volia fer. A més, estava ocupada en la cosa més important de la meva vida. Va ser una decisió conscient i voluntària. No en tenia cap dubte. Però per la pandèmia, que es va allargar molt, sí que va entrar la por. Penses que potser has desaparegut, que potser ja no ets ningú… Vaig sentir-ho, això, sí. Per sort, de cop i volta tornes a fer una obra i la gent ja torna a comptar amb tu.

—Com els encareu, els moments com aquests?
—Estant molt ben acompanyada de la meva gent, de la família i fent molta feina amb mi mateixa. Són molts anys, ja sé com funciona la meva feina. És una feina, però també és una filosofia de vida. Fa molts anys que visc així. He après a gestionar-ho i fins i tot a valorar les coses positives d’aquests moments.

—Teniu pensat cap pla B per si mai us quedeu sense feina d’actriu?
—No! [Riu] És que d’ençà dels catorze anys que només m’he dedicat a això. És el meu ofici, és el que he après. No sé fer res més! Bé, és mentida, no em cauen pas els anells i podria fer qualsevol cosa que em proposés, perquè confio en mi, però és que no he estudiat res més! De fet, tampoc ho he estudiat, és un ofici que he après treballant i gràcies als meus companys i directors.

—El fet de no haver-lo estudiat us ha fet sentir impostora en algun moment?
—I tant! I una inseguretat increïble amb tots els companys que venien de l’Institut del Teatre i que s’havien llegit totes les obres! Ui, he passat molta inseguretat per això! Però també hi he anat treballant. Cadascú té el seu camí.

—Fa vint-i-vuit anys que sou actriu, molts dels quals us els heu passat dalt els escenaris. Les xifres d’ocupació del teatre cada any són més bones. Ho heu notat?
—I tant que sí! I cada any augmenta. Ens vam espantar moltíssim durant la pandèmia. Molt. Va ser un daltabaix. Però de mica en mica les xifres han anat millorant, i això és molt reconfortant. Saber que la cultura té un valor i que la gent té ganes de venir és la millor cosa que ens pot passar. Em preocupa especialment que arribi als joves, perquè hi ha una edat que sempre vénen i que són un públic molt fidel, però és important educar en teatre i cultura perquè així t’assegures un bon futur cultural.

—Diríeu que es trenca el mite que els joves no van al teatre?
—A mi m’agradaria pensar que sí… No en tinc les xifres exactes, però seria la meva il·lusió. És veritat que cada vegada es fan més coses. Hi ha iniciatives com el Cultura Jove que estan molt bé, però sempre és insuficient, s’haurien de reforçar més. I, tal com comentava abans: com que cada cop hi ha més produccions, també hi ha més varietat i, per tant, pots escollir més què anar a veure.

—Una de les observacions que es fan més darrerament entre el sector de la crítica cultural és que s’adapten moltes novel·les i, en canvi, no s’aprofiten obres de teatre que ja hi ha escrites. Per què creieu que passa això?
—Sí, és veritat, però és una cosa que sempre ha passat, no? Jo crec que les grans obres de teatre no s’han deixat mai de revisar o d’adaptar. Vull dir, contínuament es revisen els mateixos clàssics! Jo les trobo molt interessants, les adaptacions de novel·les. Ara he estat fent La trena, per exemple, i fa anys vaig fer Carta a una desconeguda, que també és una novel·la meravellosa. Com a lectora, a vegades, m’és inevitable pensar com seria un llibre en teatre. Si t’agrada una novel·la i creus que és digna de ser explicada al món a través del teatre… Ostres, és superbonic, no? Poder unir aquests dos mons és fascinant.

—Això que expliqueu, que com a lectora penseu com seria una novel·la en teatre… És que algun cop heu pensat d’adaptar-ne alguna? De dirigir el vostre propi projecte?
—Dirigir crec que encara no, però sí que tinc ganes de tirar endavant un projecte meu. Penso coses, en llegeixo altres… Tirar endavant un projecte des de zero amb el meu equip em faria moltíssima il·lusió. Liderar-ho des de dins, però sense ser-ne directora, saps? Hi penso, però és difícil de fer…

—Per què? No us sentiu prou preparada per a dirigir?
—No ho sé, de moment no en tinc la necessitat. També hi ha molts actors que són escriptors, i això és una cosa que tampoc no descarto.

—El Mestre i Margarita és escrita en plena repressió estalinista i no es va publicar fins als anys seixanta. Una de les frases més colpidores ve a dir que tot poder és violència. Ho creieu?
—Sí, la frase concreta, que és una de les que m’agrada més, és: “Qualsevol poder és una forma de violència.” Ho crec, sí. Sempre que fas una obra de teatre et quedes amb alguna frase, i aquesta n’és una. És d’aquelles que queden tatuades.

—És una obra que dialoga molt amb el món actual. Què en penseu?
—És que és una obra il·limitada. És tan extensa i parla de tantes coses! És meravellosa, perquè fa valer coses com la creativitat, la inspiració, la fe, la pèrdua de la fe, el poder del relat, la veritat, què és la veritat, quin és el cost del relat, qui el modifica, què és el bé i el mal… El meu personatge forma part del seguici del diable, però justament som els qui aportem més llum, més ordre i més justícia. Vénen a rebentar-ho tot: la corrupció, l’abús de poder… És una obra exigent que, si tens curiositat, et dóna l’oportunitat d’anar a investigar i aprendre, que és bàsicament el que em passa amb la meva feina. Jo crec que la gran majoria de coses que sé les sé gràcies al teatre, gràcies a les obres que tenim l’oportunitat d’explicar i que et fan aprendre, descobrir, investigar, preguntar, dubtar… El teatre cada cop més és aquest oasi que, a més, es fa en comunitat.