La darrera novel·la de Carlota Gurt, Els erms, es publica avui. Ha estat guardonada amb l’onzè premi Anagrama de novel·la.

Ens situa al parador de Sau un 24 de desembre, dia en què la Ramona i en Faust, protagonistes de la novel·la, tenen una trobada fortuïta plena de boira i amb la sequera de fons. Ella hi ha arribat per passar-hi dues nits sola. Ell hi celebra un dinar amb els companys de feina.

Qui porta de veritat la vida que li agradaria? Com ens podem escapar de la inèrcia en la nostra relació amb la feina, la parella, l’entorn, la família i nosaltres mateixos? Com s’inventen les il·lusions, quan ja no ens queda imaginació?

Parlem de tot això amb l’autora aprofitant una de les setmanes que és a Barcelona. Ens explica que va ser arran d’una visita al pantà, en plena sequera, que va pensar d’escriure una novel·la sobre totes les sequeres que ens afecten. “La idea d’Els erms em va venir un dia que vam passar pel pantà de Sau quan era al 10% de capacitat. El paisatge em va semblar tan bèstia, tan desolador… Era un mirall de com em sentia en aquell moment. I vaig decidir d’escriure sobre això”, confessa.

Amb els embassaments plens i després d’haver travessat el seu propi desert, Gurt s’esplaia en les respostes. És generosa i sincera. És el primer dia que parla del llibre i que fa sol.

—Hem acabat fent l’entrevista en aquest hotel, però normalment sempre ens obriu la porta del pis que teniu a Barcelona. No us fa gens de pudor?
—No! És que per a mi és molt més pràctic…

—Viviu una setmana a Barcelona i una a la Pera. No us esgota, mentalment, canviar tant de casa?
—És esquizofrènic, perquè és com tenir dues vides. D’una banda, tinc una vida amb tres fills en una casa immensa al mig del bosc i, d’una altra, tinc un xicot i visc en un pis raquític al mig de la ciutat. Això està molt bé, però has de bascular… El dia que arribes a un dels llocs és com: “Entesos, ara qui sóc?” Sóc la mateixa persona, però sóc una altra persona, també.

—És com si hi hagués dues Carlota Gurt?
—Bé, en realitat n’hi ha moltes, no? Però, sobretot, hi ha la pública i la privada.

—Creativament, aquesta mena de doble vida és una dificultat?
—Sí, és una mica desestabilitzador. No m’ajuda especialment, però com que tampoc no tinc temps d’escriure, no acaba essent un gran problema.

—No escriviu?
—Mai.

—Mai?
—No, no escric mai. Sóc l’escriptora que no escriu. Els erms la vaig començar a escriure els caps de setmana. En vaig escriure cinquanta o setanta pàgines i vaig parar. Vaig estar molts mesos sense escriure, perquè no me’n veia capaç. Fins que al final em vaig alliberar un mes i mig de feina, que és una cosa que no havia fet mai, per poder escriure cada dia.

—Això d’haver pogut escriure seguidament durant un mes i mig es nota, en la forma del llibre, respecte dels anteriors?
—Sí, perquè tot hi és més compacte. És clar, com que ho escrius d’una tirada, tot ho tens més fresc. Alhora, és més fàcil que es creïn espontàniament estructures fractals. Crec que sí, que és diferent.

—No us deu costar gaire entrar a la ficció de la història fictícia que creeu i sortir-ne.
—Depèn del dia. A vegades m’agafen atacs d’incapacitat i no em sento capaç de res, ni d’escriure.

—I això que ja heu publicat força i sou prou reconeguda!
—Sí, però és una incapacitat general. Em sento una mala amiga, una mala parella, una mala filla, una mala escriptora… És una cosa general. I quant a això de ser reconeguda, la gent potser té la sensació que tinc més èxit del que realment tinc, perquè encara necessito moltes feines. Empobreix molt, estar divorciada. He de dir que sí a tot i, per tant, sóc a tot arreu. La gent em veu i pensa que tinc molt d’èxit, però en realitat no és tant…

—Creieu que va sorprendre que guanyéssiu el premi Anagrama? Tinc la sensació que darrerament s’havia imposat molt la idea que l’havien de guanyar autors joves o novells…
—Anagrama fa una bona feina. A més, com que volia canviar d’editorial, vaig rumiar unes quantes possibilitats. Vaig pensar que Anagrama era una bona opció i vaig decidir de provar d’anar a premi a veure què passava. I mira!

—Per què volíeu canviar d’editorial?
—No és res personal: amb el meu antic editor, en Lluc, m’hi porto molt bé. Però, no ho sé… Proa és dins el grup Planeta i això em causa algunes contradiccions. El tipus de premis que tenen… També crec que allò que faig encaixa més amb Anagrama. El meu públic natural, si és que tinc un públic natural, és més aviat a Anagrama que no pas a Proa. Per tant, em llegirà en un lloc més propici a allò que escric. Bé, potser m’equivoco, eh?

—Amb la pluja d’aquest darrer any, qualsevol diria que Els erms és ambientat en la realitat de fa poc!
—La idea d’Els erms em va venir un dia que vam passar pel pantà de Sau quan era al 10% de capacitat. El paisatge em va semblar tan bèstia, tan desolador… Era un mirall de com em sentia en aquell moment. I vaig decidir d’escriure sobre això. La sequera tornarà d’aquí a quatre dies, eh? Ja sabem que és cíclica i que cada vegada serà pitjor… Em fa molta gràcia perquè cada vegada que faig alguna cosa del llibre en passa alguna amb la pluja. Avui deu ser el primer dia de sol! Però mira, quan es va presentar el premi, va sonar l’alarma per alerta de pluja. L’altre dia, quan vaig anar a veure com l’imprimien, plovia a bots i barrals… Ahir, el senyor que surt a la foto de la coberta em va enviar una foto del pantà: no es veu ni el campanar!

—Qui és, aquest home?
—Vaig trobar aquesta foto en un llibre sobre la història de la construcció del pantà de Sau i em va agradar molt. Vaig pensar que m’agradaria per a la coberta, perquè hi aporta un contrapunt: els erms són una cosa molt trista i, en canvi, la foto és ben alegre. Una mica com la novel·la. La qüestió és que vaig cercar la fotografia, vaig parlar amb qui havia fet el llibre i vam arribar a Jaume Palau, un senyor de Vic. La foto com a tal no l’hem acabada de trobar. Hem hagut de treballar a partir de la foto del llibre.

—De quin any és?
—Dels setanta, em sembla.

—Per a poder escriure Els erms, vau anar a passar un Nadal al parador de Sau, dia en què es coneixen la Ramona i en Faust, protagonistes del llibre. Com va anar, l’experiència?
—La cosa és que quan vam anar al pantà aquell dia que t’he comentat, em va venir una tristor bestial. Vam decidir de quedar-nos a dormir en algun lloc a prop i vam acabar dormint al parador. No és que m’agradin especialment, els paradors, però bé… Quedar-m’hi a dormir, en aquell paisatge, em va fer decidir d’escriure la novel·la. Com que tinc la mania d’escriure coses que siguin com més realistes millor, més endavant hi vaig tornar per a passar una nit de Nadal i veure quina mena de gent hi anava. Era pleníssim! Estrangers, famílies… Era molt estrany. Qui va allà a passar les festes de Nadal?

—Els erms parteix d’un espai físic molt concret –el pantà de Sau en plena sequera i després el desert dels Monegres–, però ràpidament esdevé un espai simbòlic. Fins a quin punt el paisatge determina la novel·la?
—És una novel·la sobre els deserts que habiten les nostres vides. Deserts de tota mena. Quan ets al mig del desert, trobar aigua és molt difícil. La idea era parlar d’això: de deserts existencials, professionals, sexuals, nacionals, lingüístics, climàtics… I, a partir d’aquí, intentar de trobar alguna resposta per a poder sortir-ne i sobreviure. Tota la novel·la és bastant fosca, però al final hi ha molta llum. Cosa nova en mi!

—Ja l’heu travessat, el desert?
—No gaire, depèn del dia. Saps què passa? Per a mi, escriure és una manera de convèncer-me de les coses. Quan escrius una cosa és com quan la verbalitzes. Si penses “em divorciaré”, en el moment en què ho dius a algú es fa més veritat. Escriure, per a mi, és fer que les coses siguin realitat.

—La sequera nacional potser és la que queda menys explícita. Per què? Creieu que com a nació vivim una sequera?
—Estem una mica desorientats, una mica fotuts. Hi ha una mena de fugida cap endavant. Anem fent, però no acabo de veure cap idea de país. Cada vegada tot està més radicalitzat en un extrem o un altre; mai pots acabar dient res perquè qualsevol tuit, article o entrevista s’interpreta malament, tothom busca una mena de matís que no hi és… Tot està molt embrutat. A més, amb la gran decepció del procés hem quedat decapitats. Falta un lideratge que il·lusioni. Com a país, no tenim il·lusió, perquè s’hi van cagar a sobre. D’on la traiem, aquesta il·lusió? Veig tothom molt cansat i els líders no sembla que facin gran cosa.

—En els personatges, hi ha una sensació persistent d’insatisfacció vital. Diríeu que la novel·la és, en el fons, una exploració de la inèrcia existencial, de la rutina de la quotidianitat?
—Els personatges tenen una manca d’il·lusió, però tampoc no els va malament. Fa molts anys que la vida moderna s’estructura en la repetició: cada dia és una repetició de l’anterior. Hi ha gent que és feliç, amb la repetició. No és dolenta. Però aquest món no ens deixa gaire espai per a esbrinar qui volem ser. Volia parlar d’això: de com els personatges s’imaginen. La idea de fons de la imaginació és que les il·lusions, ens les hem de crear nosaltres, són ficcions que podem elaborar sobre la nostra pròpia vida. Per tant, vigila amb el relat que t’inventis de tu mateix…

—La relació entre la Ramona i en Faust defuig els codis convencionals, sobretot els romàntics. Per què?
—És una cosa que vaig voler desactivar d’entrada. Quan llegim, estem acostumats a anar-nos creant hipòtesis constantment sobre què passarà. No volia tenir el lector pensant que s’embolicarien, perquè és un llibre que no va d’això. Per això, a la primera pàgina ho vaig voler desactivar, tot i que no sé si ho he aconseguit. No va de sexe, no va d’amor, va d’una altra cosa.

—El misteri i la curiositat per a conèixer una altra persona, sense que hi hagi atracció sexual pel mig, també poden ser molt addictius i magnètics.
—Les persones ens podem interessar per moltes coses. D’alguna manera, podríem dir que en Faust és una ficció de la Ramona, i la Ramona una ficció d’en Faust. Les persones no deixen de ser ficcions d’allò que ens inventem. En veiem una part i, a partir d’això, ens inventem tot allò que hi ha al darrere. Aquesta fascinació per l’altre m’interessa.

—En Faust sovint pensa en la idea de morir-se.
—Això també em passa a mi! En aquest llibre tothom tindrà la mania de considerar que sóc la Ramona, però en realitat tinc coses de tots dos. En Faust té fantasies de mort i la Ramona, de destrucció. Jo les tinc totes. Hi ha moments en què estic molt estressada, molt angoixada i que, quan vaig pel carrer, em vénen imatges al cap. Veus un autobús i penses: “Txaf!” Saps? És una cosa que m’alleuja molt. No és que et vulguis morir, però és aquesta sensació de poder-te morir només una estoneta…

—I les fantasies de destrucció?
—Això té a veure amb el fet que sóc una persona molt furiosa. Quan m’enfado, tinc molta fúria. Podria ser violenta. Si fos un home i no m’haguessin ensenyat a reprimir-la, segurament seria un paio violent.

—I què feu, per alliberar-la?
—Ploro. Ploro per moltes coses, jo. Puc plorar de tristesa, d’angoixa, de fúria… Quan estic molt contenta també ploro. Qualsevol excés m’ha de sortir pels ulls.

—Comentàveu aquesta idea de morir-vos un moment. És que creieu que a vegades és massa feixuc, tot plegat?
—Hi ha moments en què s’ha d’empènyer molt perquè la vida continuï rodolant. I hi ha moments que cansa. Hi ha gent que és genuïnament feliç, i ho admiro i ho envejo molt. Tinc dues amigues que són molt felices i penso: “Ostres, com es fa això? Ensenya-m’ho!”

—Què us posa de bon humor?
—M’agrada molt estar amb persones que estimo i parlar-hi. Menjar també em fa molt feliç. També m’agrada molt parlar amb els fills. Llegir, escriure, viatjar… Tot i que, això de viatjar, et fa tenir aquesta contradicció, no?

—La Ramona, sociòloga i autora de pòdcasts, s’ha de preparar una conferència sobre la Barcelona del 2050. Com us la imagineu?
—Molt malament. Me la imagino molt turística, molt neta, amb molts llocs per a fer el brunch i molt venuda. Els habitants naturals de la ciutat en són expulsats. Jo puc viure-hi perquè la meva mare hi té un pis. Si no, no podria pagar-m’ho. Qui pot pagar, ara mateix, per viure a Barcelona? El lloc on visc és una illa de cases i cada vegada que se’n va algú hi arriben expats. Tot molt maco, tot molt net… Ara, ni una paraula de català. És una ciutat venuda a l’aparença. És molt trist.

—Us esteu traduint el llibre al castellà. Com és, aquest exercici lingüístic i de reescriptura?
—Tot just he començat aquesta setmana. D’obres meves, ja havia traduït Una aniquilació fallida i Biografia del foc, però sempre hi ha aquesta sensació que el castellà no és la teva llengua. Em costa sobretot el llenguatge quotidià, perquè l’estàndard tots el coneixem, l’hem estudiat, però com es diuen les coses d’estar per casa? Com es diu, per exemple, quan fas el llit i enganxes els llençols? Enganchar las sábanas? No ho crec… Que el to sigui natural és la part que em costa més. També em marco coses que em semblen catalanades, especialment els pronoms de datiu, que en català m’agraden molt, però no sempre es poden traslladar al castellà. Després hi ha coses que adapto. Per exemple, en un moment parlo del parador de Cardona i fan la broma de dir: “Tu sí que ets una cardona.” És clar, això en castellà no funciona, per això he decidit de posar-hi el parador de Lleó. Hi ha coses que, com a autor, et pots permetre de canviar. En canvi, com a traductor no.

—És per això que preferiu de traduir-vos?
—Sí, perquè pots alterar-hi coses. Per exemple, el verb regalimar és bonic, en català. Però en castellà què dius? Chorrear? La sonoritat no té res a veure! Com a traductor no et pots arriscar a canviar-hi res, però com a autor sí. Si hi ha una paraula que no t’agrada, la canvies i ja està. A la traducció que vaig fer de Biografia del foc hi ha un conte que acaba diferent en castellà que en català, perquè no em decidia!

—Per anar acabant: com encareu aquest Sant Jordi?
—A mi no m’agrada gens, Sant Jordi. Els escriptors no ho podem dir, perquè hem de dir que és el millor dia de l’any, però a mi no m’agrada. Acabo molt trista, molt.

—Per què?
—Per moltes coses. Primer, perquè sents que ets una mena de decorat, tret que siguis un d’aquells que firmes molts llibres. Ets allà per a omplir. Quants llibres signes? Quaranta, com a molt? Si t’estàs allà vuit hores anant a vuit llibreries, vol dir que signes cinc llibres per llibreria. Signes cinc minuts i els cinquanta-cinc que queden t’estàs allà amb aquella sensació de ser engabiat. Tinc la sensació de zoo, perquè passa la gent i et mira. Els diria: “Tira’m un cacauet!” És com un decorat… I, després, que veus el tipus de literatura que es ven i penses: “Què diantre escric? Quin sentit té?” Acabes el dia esgotat, havent signat quaranta llibres i amb la sensació que la literatura és morta.

—Ho creieu de debò, que la literatura és morta?
—Ara no em posis aquest titular, eh? [Riu] No, a veure, és cert que hi ha pèrdua d’estatus, de qualitat dels lectors… Perquè els lectors cada vegada llegeixen menys, necessiten texts més senzills, etc. Mira, l’altre dia llegia un article de The Economist que deia que les frases dels llibres populars s’han escurçat d’un 30% d’ençà de Dickens! En un altre article, vaig llegir que els alumnes no entenien res i que els estudiants de literatura anglesa començaven a tenir problemes per a entendre Dickens. En general, hi ha la sensació que la literatura s’ha simplificat, perquè ja no som capaços de retenir res, de tenir atenció… Tot ha de ser fàcil i breu. Tens la sensació d’absurditat i de publicar per a quatre gats. Cada vegada la gent llegeix menys: els adults llegeixen menys, els nens llegeixen menys i els adolescents llegeixen dramàticament menys. Llegim menys i, les coses que llegim, són més simples. No és que la literatura sigui morta, és que es transforma en una altra cosa. I, com que sóc del segle passat, no m’acaba de convèncer…

—Els autors sou responsables de no caure-hi, en aquesta literatura simple?
—Això és com els polítics: tenim els polítics que votem i tenim la literatura que comprem. Per tant, la responsabilitat sempre és de la societat, no de l’autor. És de qui tria què.

—Per a vós, per què és important escriure?
—Escriure m’aporta ordre. No em produeix felicitat, però m’endreça les idees, les emocions… Em dóna una mena de sentit. El problema és que, de tota la vida d’un llibre, escriure’l n’és una part molt petita. Primer penses, després escrius i finalment revises, revises, revises… I després la promoció! Escriure és tan petit! Alhora, publicar em fa sentir molt vulnerable, perquè tens molta exposició pública. Me’n protegeixo. Penso: “Bé, a part escriure sé fer més coses.” Hi ha una mena de mecanisme de supervivència que m’obliga a no creure gaire en l’escriptura per no passar-ho malament.

—Llegiu què es va publicant a casa nostra?
—Sí, ho intento. És que m’agrada. No tot, però per exemple Toni Sala m’agrada molt. Hauria de llegir més, però no tinc temps, perquè em passo el dia treballant. Treballo molt, molt. És una cosa espantosa. Però sí, quan trobes llibres d’aquí que t’agraden és bonic, aporta una mica d’esperança

—En general, creieu en els premis?
—En quin sentit?

—Normalment, els premis eren garantia d’una certa qualitat literària. Creieu que ara també?
—Ara alguns agafen una deriva una mica inquietant. Hi ha premis que semblen de confiança, uns altres que són comercials… N’hi ha alguns que sí que tenen prestigi. A mi, l’Anagrama en general m’agrada. Potser no m’han agradat totes les novel·les que l’han guanyat, però trobo que tenen la virtut de no tenir por. I arriscar-se és una cosa que els costa, als editors. Tenen por. I, és clar, els premis donen visibilitat i diners.

—Què fareu amb els 12.000 euros del premi?
—En realitat són 8.000 una vegada en restes l’IRPF i tota la pesca. Són 8.000 pels dos llibres: català i castellà. Algú va dir que havia fet això per guanyar-hi diners, que m’havia venut. No tenen ni puta idea de com funciona aquest sistema. Amb 8.000 euros puc pagar el lloguer, el pàrquing, la gasolina… No faré res, perquè no hi arribo. Pensa que cada mes haig de recórrer als estalvis. Cada mes.