Carla Vall: “Topar amb un agressor no és mala sort, és estadística”

L’advocada penalista i criminòloga Carla Vall (Vilanova i la Geltrú, 1989) té presència mediàtica de fa anys, però per ocupar l’espai públic amb tanta seguretat ha hagut d’enfrontar-se a la síndrome de la impostora, un procés que ha fet a poc a poc. Fer-nos menudes, menystenir-nos, no és tan sols un automatisme present massa sovint en les dones. Tal com ella explica a partir de la seva experiència amb víctimes de violència masclista, és també una estratègia clau dels agressors. Aquesta és una de les moltes coses que explica al seu darrer llibre, Red flags: històries de dones que van dir prou (Columna). Hi dóna claus per a aprendre a detectar una relació tòxica, perquè la violència no comença mai amb una bufetada, sinó que és un procés gradual i sibil·lí, un anar minant la dona a poc a poc. Tracta la qüestió amb molts exemples, històries de dones conegudes i anònimes, i amb una mirada crítica i en alguns moments irònica, molt connectada amb l’actualitat.

—Per què, un llibre sobre les banderes vermelles en les relacions, conegudes popularment com a red flags?
—Vaig fer un primer llibre sobre violència de gènere d’una forma més explícita, robusta, però hi ha formes més toves prèvies a la violència, o dins la violència, més difícils d’identificar. Una de les coses que més habitualment em diuen les dones que atenc és: “No sé com he arribat fins aquí. Em pregunto com és que estàvem bé i ara em plantejo de denunciar-lo.” Cal mirar la història prèvia i el moment en què això comença a canviar, que a vegades és d’hora.

—De fet, el “com he arribat fins aquí?” sovint és una pregunta col·lectiva que la societat fa a les dones i que les culpabilitza: “Com hi ha arribat?”, “per què no el deixa?”, “com és que ha triat aquest home?”
—Això de “com és que l’ha triat?” és com un “que malament que esculls!”, i topar amb un agressor no és mala sort, és estadística. No és que les dones topem amb el mateix maltractador i no tinguem vista, sinó que hi ha un grup nombrós d’homes disposats a exercir violència quan no aconsegueixen el que volen. Hi ha moments que són més sensibles perquè passi. Per exemple, relacions que avancen molt ràpidament o que vénen de moments vulnerables: la mort d’un familiar, la pèrdua d’una feina… Situacions en què apareix del no-res un príncep al rescat. També moments en què aflora una nova identitat, com la paternitat. Moltes dones es pregunten: “Per què he escollit tan malament el pare dels meus fills?” Però elles no sabien com seria com a pare, no se’n poden culpabilitzar.

—Hi ha casos en què, a partir de la paternitat, s’accelera la violència?
—Totalment. Hi ha moltes més situacions d’estrès i passes de ser el cuidat a ser el cuidador, i això a vegades és molt mal tolerat. Són casos en què no tenen prou maduresa i generositat per a adonar-se que no són el centre, i un maltractador narcisista, per exemple, necessitarà ser-ho. No podrà tolerar que un infant necessiti més atencions…

—Repassem algunes d’aquestes banderes vermelles. Com distingim el bombardament d’amor (love bombing), és a dir, mostres exagerades d’atenció que deriven en toxicitat, de mostres d’amor normals?
—No estem contra el romanticisme, sinó contra la idea d’amor romàntic, que suposa que, després de sacrificar molt, trobaràs el veritable amor, i que és únic. Això et porta a pensar que ho has de donar tot o l’única oportunitat d’estar enamorada es perdrà. El bombardament d’amor implica que no tinguis espai per a pensar si això està bé o no, reps constantment estímuls i ets dins d’una inèrcia. Només penses què vindrà després, si tindràs més coses. Quan això para, la caiguda és enorme. Tenim aquesta idea de l’amor com una cosa que es construeix molt ràpidament: t’enamores i tens una relació. Però realment l’amor és una part petita de la relació, hi ha moltes més coses. És indispensable, però cal un amor més lent, madur, consensuat…

—Hi ha cert discurs crític amb les banderes vermelles que diu que l’amor exigeix certa pèrdua de control, que no podem anar amb les alertes activades o amb por de trobar-nos narcisistes. Què hi contestaríeu?
—És un discurs essencialista de l’amor, que diu que no el pots conèixer fins que no l’experimentes, llavors no pots saber si és bo o dolent fins que no has passat per l’experiència, sense saber què volies. Deixar-te anar a una emoció sense tenir en compte quin és el marc relacional que vols no pot ser feminista ni humanista. En totes les relacions socials establim quines coses volem. L’antropòloga mexicana Marcela Lagarde de los Ríos, a Para mis socias de la vida, parla de negociacions en l’amor.

—Negociacions…
—Quan me’l vaig llegir de molt jove, em va sorprendre adonar-me que podem negociar! No és com un riu que et porta… És molt bonic, sentir l’enamorament, però les relacions estables són relacions socials, i per tant han de ser consensuades i parlades. Pensar que en les relacions no existeix la idea del poder és naïf. En general, no pensem “a veure on em portaran, a veure cap on anirà el meu país, cap a on anirà l’economia…” Necessitem tenir certeses. Els vincles, perquè siguin segurs, han de tenir condicions: què en pots esperar, què pots oferir, què no és tolerable… Hi ha aquesta idea que l’amor o la sexualitat són coses que no pots saber fins que no t’hi enfrontes, i que tot és opac i difícil. Potser, si tot és tan difícil i opac, és insà…

—A vegades, al principi, pots passar per alt certes coses que no t’agraden perquè penses que acabaràs corregint-les, i sovint no és així.
—Sí, i suposes que l’altra persona tampoc no sap gaire on es fica, i potser sap molt bé què vol de tu, potser vol una jerarquia. I per què és superior la idea de buscar una resposta filosòfica a una resposta pragmàtica en les relacions? En un espai tan vulnerable com aquest, les dones hem patit moltíssim durant la història. Hi ha una tendència a voler-nos mostrar fortes i invulnerables, això de “puc suportar tot allò que vingui, per tant, experimento i a veure què ve, no com vosaltres, que sou més dèbils i necessiteu una idea de relacions més tancada.” Això implica una idea una mica egocèntrica.

—Una altra estratègia de què alerteu són les molles emocionals (breadcrumbing) o, en general, el reforç intermitent: ara et faig cas, ara no, després potser torno a fer-te’n…
—Són aquelles situacions en què no saps si tindràs recompensa o no, i llavors sacrifiques tant com pots per veure si n’hi ha. Hi ha cursos de lligar des de la masculinitat tòxica en què directament ensenyen tècniques de manipulació. Quan no pots comprendre coses de la relació, no pots entendre el teu malestar, t’hauries de preguntar què passa.

—Dieu que el cos no menteix mai, que cal escoltar aquests malestars.
—Si tens una reacció, fes-li cas, igual com fas cas al fred o a la calor. Que sentis malestar no implica necessàriament que tinguis raó o que allò sigui violència, però sí que vol dir que passa alguna cosa que no t’encaixa, que et fa mal, i pots saber si tens una cosa mal col·locada tu o la hi té l’altre. A vegades és, senzillament, que no encaixes amb aquella persona, i per intentar que allò funcioni, la retallada emocional i personal és enorme.

—Fer cas dels malestars és complicat, a vegades, si et manipulen. Parleu també del llum de gas, fer sentir a la dona que és boja de manera sibil·lina, que el problema el té ella.
—En el cas de Nevenka Ferndández, assetjada per l’ex-batlle de Ponferrada, hi havia això de “ets tu, que ets boja, ets una drogaddicta…” Com que et manipula, penses que el teu malestar no és legítim. Si creus que la culpable ets tu, consideres la violència un càstig, la conseqüència de ser com ets.

—Una altra bandera vermella: quan després d’un moment de crisi o conflicte, proposa de fer un pas endavant molt gran, com ara, casar-se, tenir un fill, comprar un pis…
—És una manera d’atrapar-te. Hi ha maltractadors que aturen la violència sobre les víctimes quan han parit per fer mal per mitjà dels fills, la violència vicària. Moltes vegades, quan deixen d’agredir-te és perquè t’han cosificat tant que ja no té cap valor sotmetre’t. La violència és aconseguir que l’altre se sotmeti, i es perpetra també perquè té rèdits immediats: ser cuidat, que facin coses per a tu…

—En algun moment del llibre feu servir el concepte “mindundi”. Per què?
—Hi ha mindundis que ens ho fan passar molt malament! Quan te n’allunyes, penses: “Com pot ser que un home així m’ho hagi fet passar tan malament?” Imagina com és de violent, el sistema patriarcal, perquè un mindundi pugui connectar-se a la maquinària per desplegar violència i que les dones ens hi sotmetem per tan poc… Conec un munt de donasses! Al despatx ens han vingut magistrades, fiscals, advocades, psicòlogues, mosses d’Esquadra, periodistes… Grandíssimes professionals que han estat en situacions d’aquest tipus. Dones fortíssimes, validíssimes, intel·ligentíssimes que acaben en situacions en què hi ha una espècie de doma, de voler domesticar-les.

—Intentar fer-te menuda és una altra estratègia comuna.
—Sí, per exemple, pensem en Rosalia fent-se petita cada vegada que li preguntaven per Rauw Alejandro quan estaven junts. De cop, es tornava una nena, i té una personalitat per desplegar! Sembla que no els podem fer ombra. Ens costa dir: “No, sóc així de gran, i no vull que em facin plegable!” Per a mi ha estat un procés, això… M’he hagut de menjar la impostora que duia dins i reivindicar-me. Passar de llarg quan em diuen egocèntrica o que una advocada hauria de ser més discreta. Si et fas petita en públic, et fas més petita a casa, perquè l’espai segur per a nosaltres és l’espai públic. La família ha estat, tradicionalment, l’espai on més s’ha certificat la nostra impossibilitat de fer-nos grans. I una relació t’ha de fer gran! Algú que t’admiri, se senti orgullós de tu.

—I què passa amb les situacions en què no hi ha violència però hi ha mala gestió emocional?
—Cal llegir el llibre de Mary Gabriel sobre Karl Marx, que dóna molta informació sobre els poderosos i intel·lectuals que són alhora eunucs emocionals. Si saben descriure coses complexíssimes, haurien de fer un esforç per fer créixer les seves eines emocionals. No podem situar homes adults en una posició de victimització perpètua. No fan l’esforç perquè és molt més còmode que aquesta funció la continuem fent nosaltres: recordar els aniversaris, pensar en els regals, organitzar dinars de Nadal…

—Ja s’ha assenyalat el fenomen d’una escletxa entre homes i dones quant a les relacions. A mesura que les dones tenen més clar les coses que no toleren, sembla que es relacionen menys amb homes. Què en penseu?
—Tenim la primera generació de dones que tindran feines en què cobraran més que els homes de la seva generació. La situació de dependència econòmica es pot invertir i la catàstrofe relacional pot ser important. Les exigències són legítimes. Quina és la condemna, estar soltera? No ho és! Però, com que som animals relacionals, sembla que tot condueix a una situació de cerca, i això és complicat de gestionar i fa que a vegades acceptis coses intolerables. Hi ha aquest discurs dels “homes d’alt valor”, però quan les dones no veuen un home d’alt valor, sinó un mindundi, hi ha un xoc de realitat. Es tracta que madurin i s’adaptin al que ja fan molts altres homes.

—Hi ha la frase aquella de “les dones cerquen homes que encara no existeixen i els homes cerquen dones que han deixat d’existir”. Però realment sí que existeixen, aquests homes…
—És clar! Però no en el percentatge que necessitem. És veritat, “no tots els homes”, però això de “no tots els homes”, que els ho diguin a ells, perquè vegin que hi ha uns altres referents. Quan vaig ser mare vaig pensar que el repte més important era aconseguir que el meu fill no construís la seva autoestima contra les dones. Els agressors, com que se senten inferiors i són incapaços de créixer sobre si mateixos, creixen contra elles. El meu fill ha d’entendre que no és el rei del mambo, i que si vol res ho haurà de fer des de la seducció. No sexual, sinó el fet que la gent vulgui passar temps amb tu, compartir conversa, oci… Aconseguir això és un dels reptes que tenim.