Brigitta Lamoure: “Sóc molt de dretes, però quan parlo sóc ‘kale borroka'”

  • Entrevista a la transformista, presentadora i activista, que estrena l'espectacle 'Una cita amb la Brigitta'

VilaWeb
Clara Ardévol Mallol
13.09.2023 - 21:40

Brigitta Lamoure es defineix com a transformista, no pas com a drag queen, i explica que va néixer a la Bretanya francesa fa 117 anys. La ironia, la picardia i la improvisació són els seus dons, però també és coneguda per un activisme social compromès que ha fet del seu personatge un dels més estimats pels barcelonins, després de vuit anys a BTV. Ara, que s’ha fet empresària, estrena l’espectacle Una cita amb la Brigitta, que es representarà avui a les 20.00 al Casino l’Aliança del Poblenou. De moment té una única funció, però és possible que faci una ronda pels Països Catalans. Parlem amb ella sobre l’obra, sobre com veu el transformisme català i també sobre el seu acomiadament de BTV, que defineix com a traumàtic.

Què trobarà el públic a Una cita amb la Brigitta?
—Primer, cal que vinguin amb ganes de passar-s’ho bé. Són dues hores damunt l’escenari jo soleta i un dels principals eixos és l’amor. Vull portar amor a tot arreu de parla catalana. Aquesta és la base, i hi ha moltes formes d’estimar. Molta gent pensa que parlo d’una cita sexual, però no cal que ho sigui. És una cita que tindrem amb una persona que ningú no sap, ni jo mateixa! Hi haurà sorpreses, màgia, moments musicals, reflexions i molta improvisació i interacció amb el públic, que és el meu do. Amb un somriure i amb humor tot entra millor, així que visca l’amor!

Dieu que us heu fet empresària.
—Sí! Tothom em felicita i em diu que sóc molt atrevida. No es pot viure d’esperar ajuts i subvencions, hem de crear, i jo sóc artista i no puc estar-me a casa. Però el món del teatre està fatal. Faig una única funció perquè pago jo el teatre aquell dia i després aniré a vendre l’espectacle a ajuntaments, la intenció és poder-lo vendre per tot arreu de parla catalana. Hi ha obres de teatre grans que punxen! En cultura anem per darrere d’Europa, no ens creiem la cultura, de la mateixa manera que no ens creiem la llengua, la sanitat ni l’educació. I servidora volia estrenar a El Molino, però no surten els comptes, perquè només té noranta localitats. Es van pagar set milions de diners públics i ara és tancat, esperen a licitar-lo, a veure si alguna empresa se’l vol quedar…

Expliqueu que portareu l’espectacle allà on es parli català. De fet, un problema generalitzat en els espectacles de drag o transformisme és que hi ha poc contingut en català.
—Jo sóc transformista. El terme drag l’han agafat dels anglesos, i a banda que a servidora els anglicismes no li agraden, drag fa més referència a l’espectacle, a la imatge i el vestuari. En canvi, en el transformisme tenim, sobretot, discurs. Els demano a les noves generacions que tinguin discurs. No hem d’oblidar que, gràcies a les que van venir abans que nosaltres, podem ser en un escenari i ser lliures.

Creieu que manca més discurs polític? 
—Totalment, i de reivindicació, perquè hem d’aprofitar que tenim aquesta sort de ser en un aparador. Els polítics estan al nostre servei, no a la inversa. No és normal que hi hagi gent que faci carrera política, encara que ho donem per fet. La política ha de ser un servei a la comunitat i una cosa temporal.

A l’espectacle parleu de les grans dones del Paral·lel dels anys vint. Han estat oblidades?
—Sóc contemporània de totes elles perquè tinc 117 anys, però malauradament m’he quedat tota sola. Reivindico les qui eren a la marquesina, però també hi havia les coristes, les ballarines, les dones que cosien darrere, les maquilladores… No tenien nom, però totes són molt importants. Igual que, perquè jo quedi mona davant la càmera, darrere hi ha molta feina: tècnics, il·luminadors, electricistes… En el cas de les dones d’aquella època encara cal dir-ho més, perquè fins fa no gaire les dones del món artístic les tractaven de puuuces, com deia la Núria Feliu.

També teniu referents més recents, com Feliu mateix o Guillermina Motta. Referents catalans que en aquests espectacles a vegades s’obliden.
—Ho he fet de manera natural, se’m fa estrany que em tinguin d’abanderada del català, si és la meva llengua, no ho entenc d’una altra manera. Moltes transformistes dels setanta o vuitanta ho eren per una qüestió d’identitat de gènere, aprofitaven el fet de transformar-se perquè elles eren dones, i se sentien dones, no per la part artística, sinó per poder ser lliures. Amb l’excusa de l’espectacle, es dedicaven a transformar-se. Els referents de l’època eren molt del folklore andalús: Lola Flores, Concha Piquer, Rocío Jurado…

“Se'm fa estrany que em tinguin d'abanderada del català, si és la meva llengua”

No va ser el vostre cas.
—A mi em va caure a les mans el disc Remena, nena, de la Guillermina Motta, i quan vaig sentir “La fornera de la ronda”, un cuplet amb aquell doble sentit de dir sense dir… Vaig adonar-me que allò era casa meva i el que volia fer. Sembla que sigui una cosa estranya, “com és que ho fas en català?”. És al revés, com és que no ho fan en català? Aquella cosa de “així arribes a més llocs”. No, has d’arribar on vulguis arribar. Ai, m’he posat molt seriosa, nena! Però és que m’enfada…

A vegades es lliga el cabaret o els cuplets a una cosa frívola. Què en penseu? Es pot fer de manera feminista?
—És clar, i ve de lluny! Ara hi ha coses que no tolerem, com el senyor de la Real Federació Espanyola de Futbol i la camarilla que l’aplaudia. En aquella època, ensenyar pit i cuixa era un alliberament, i les que tenien el valor de fer-ho damunt un escenari eren titllades de puces. S’havien de reivindicar, perquè he conegut moltes que es dedicaven a això i després els senyors que anaven a veure-les s’hi enamoraven i les apartaven. Tu no t’has enamorat d’ella perquè és artista? No has anat tu a veure un espectacle així? Després les arruïnaven, les apagaven, les anul·laven… És la doble moral.

Però sempre dieu que la Brigitta és una senyora de dretes.
—Sí, molt de dretes, perquè li agraden les coses ben dretes! La ironia, nena, la picardia… Però quan parlo sóc kale borroka. Agrado molt a les senyores de dretes perquè vaig molt arreglada i conjuntada, però el meu discurs és molt activista, nena, agrado als dos extrems. Aprofito aquesta estètica per ser una transformista de dia que dóna veu al qui no en té.

De fet, això és el que vau fer a BTV durant vuit anys.
—Vaig donar veu sense guió a tots els barris de Barcelona. I n’estic molt orgullosa. Va ser una plataforma preciosa, amb una visibilitat molt gran. Ho trobo molt a faltar.

Com va ser l’acomiadament de BTV?
—Va ser un comiat molt traumàtic. No hi ha dret que ens tractessin com a xifres. No sé quins interessos hi havia darrere, però es van carregar els tres programes referents de cultura. Un dia jo estava maquillada i preparada per gravar i ho vam saber, ho van tallar en sec…

“El comiat de BTV va ser molt traumàtic. No hi ha dret que ens tractessin com a xifres”

Amb quin moment us quedeu?
—He estat als setanta-tres barris, he recorregut tres vegades Barcelona. Hi va haver un punt d’inflexió quan vaig anar al Carmel. Els faltaven uns pipicans o una àrea d’esbarjo per a animals i es van quedar sorpresos que una senyora de dretes, un dimecres al matí, anés a reivindicar allò, i arran d’això vaig tenir més popularitat. La gent feia cua per explicar-me els seus problemes! I un altre tema que em va tocar molt el cor va ser a Ciutat Meridiana, una dona que havia passat tres desnonaments. També vaig ser en un barri –no en diré el nom– que és el supermercat de la droga. No on es consumeix, el supermercat. Era un punt molt calent i en aquell carrer en concret no hi va poder arribar ni el taxi, però em van tractar amb molt de respecte. I he estat a Wad-Ras i a Brians 2 amb els presos, que també m’han tractat molt bé.

Com veieu ara la ciutat?
—És un motor que va sol, tot i que cada polític tingui una inèrcia. L’hem de fer entre tots, sense delegar. Quan els veïns em deien “això està molt brut”, sempre els demanava si era perquè no netejaven o perquè la gent ho embrutava. Aquí hauríem de reflexionar. Vaig entrar just quan Ada Colau feia una setmana que era alcaldessa i una senyora a Trinitat Vella em va dir “l’Ada Colau no neteja”. Al carrer de Robadors, quatre cops que passen a netejar, quatre cops que s’embruta, tot i que els contenidors de brossa, a Barcelona, en general són a la vora. Per tant, també hi ha una qüestió d’incivisme.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any