Betsy Túrnez: “Ara mateix els artistes estem acollonits”

  • Entrevista a l'actriu, que forma part del repartiment de 'Quant temps em queda?', una comèdia que convida a reflexionar sobre la mort

VilaWeb
Fotografia: Albert Salamé
Clara Ardévol Mallol
12.07.2023 - 21:40
Actualització: 13.07.2023 - 08:11

Què faries si et quedés un mes de vida? Aquest és el punt de partida de Quant temps em queda?, una de les comèdies amb més èxit de la temporada, que es pot veure al teatre Goya de Barcelona. L’obra la protagonitza Lluís Villanueva, que interpreta en Pere, que ha de deixar moltes coses lligades el seu darrer mes de vida. Completen el repartiment Marta Bayarri, Xavi Ricart i Betsy Túrnez, que dóna vida a la Maria, un personatge especialment hilarant.

Parlem amb l’actriu sobre l’obra en un moment de la seva carrera força especial, en què no tan sols li proposen papers còmics, com li havia passat en altres moments, sinó també molts de dramàtics. A l’horitzó té un bon munt de projectes pendents d’estrenar: La Mesías, El favor, Mala persona, Mano de hierro, El 47 i un Sense Ficció sobre Salvador Seguí. Més enllà de la seva carrera, parlem també d’un tema que la preocupa molt: la censura que viu el món de la cultura arran dels resultats de Vox en alguns punts del país.

Quant temps em queda? es va estrenar al Grec de l’any passat i encara és en cartell… 
—Que hàgim arribat a una tercera temporada vol dir que ha funcionat molt bé el boca-orella, sobretot. És una obra que parla de la vida i de la mort. És d’humor, però parla de temes molt profunds. Estem encantats amb l’acollida i quan fem gira també trobem els teatres plens. Ens ho passem molt bé i vivim molt cada funció, també amb el públic, que és un personatge més que interactua amb nosaltres.

Quina resposta heu rebut? 
—La gent et diu que feia temps que no reia tant i alguns també que els has fet plorar. I t’agraeixen que els convidis a reflexionar sobre si la vida que tenen és la que volen o si en canviarien alguna cosa. Si és així, què esperen? Una dona ens va explicar que no estava gaire bé amb la seva relació i arran de veure l’obra va decidir d’acabar-la, i ens ho va voler agrair.

Una de les protagonistes de l’obra és científica i ha inventat un mètode per a saber quant temps de vida li queda a una persona. Us agradaria saber-ho, us faríeu la prova?
—No, claríssimament. No tinc ganes de viure sabent quan moriré, i a més és un test que marca quant et queda de vida del punt de vista biològic, però pots tenir un accident. Seria una ximpleria viure condicionat per una data si després resulta que potser és molt abans.

El protagonista es fa el test i el resultat és que morirà al cap de cinc anys, tot i que l’obra comença quan li queda un mes de vida. En aquesta situació, què faríeu? 
—Normalment ens pregunten què faríem si ens quedés un mes de vida, i tinc clar que m’envoltaria de la gent que realment estimo, en gaudiria molt més profundament i faria una festa de celebració de la vida i de la gent que n’ha format part. Si em quedessin cinc anys potser viatjaria més i faria més coses de risc. Fa temps que em vull tirar en paracaigudes, però cada vegada em fa més por. Suposo que faria això, salt de pont o parapent, coses d’adrenalina pura.

VilaWeb
VilaWeb

Interpreteu la Maria, una dona una mica estrafolària. Com l’heu construïda? 
—Els personatges els va escriure molt bé la Marta Buchaca i només llegir el guió sabia per on anava i el joc que podia donar. Funciono d’una manera en què estic connectada permanentment al personatge, passo el dia com una esponja. Si sóc en un bar o al metro i veig algú que m’inspira, o que té alguna cosa que pot ser de la Maria, m’ho quedo. També coses que em passen pel cap a mi… Això es barreja amb el procés d’assaigs i improvisacions amb els altres actors. El personatge no el creo únicament des de mi, també des de la relació amb l’altre, l’altre també em construeix. També em va sorprendre que aquest personatge em recordava la Verònica Forqué a Kika, també maquilladora. I a les funcions tampoc no pares d’evolucionar. Això és el que et permet el teatre i no et permet el cinema o la televisió, per la repetició que implica.

La vostra vis còmica queda claríssima amb aquest personatge, com s’ha vist moltes altres vegades. Teniu certa por que se us encaselli en la comèdia? 
—No renego de la comèdia, que m’ha donat menjar durant molts anys. He tingut la sort i el privilegi que moltes vegades quan es pensa en comèdia pensen en mi, i això no ho dic jo, és una cosa que m’han dit. Continuaré fent-ne sempre perquè m’encanta, però jo no em considero actriu còmica, em considero actriu, i també he fet drama i m’encanta. Ara sí que em donen papers dramàtics, però fins fa poc només em trucaven per a fer comèdia. Em preocupava encasellar-me, però darrerament totes les feines d’audiovisual han estat de drama.

“No renego de la comèdia, que m'ha donat menjar durant molts anys”

Molts actors expliquen que hi ha cert menysteniment cap a la comèdia. Com és que continua, si tota la professió és molt conscient de com n’és, de difícil?
—Potser és per això, com que consideren que és molt difícil, si troben algú molt clar per a fer comèdia, hi recorren i potser els és més difícil pensar en aquesta persona per a una cosa dramàtica. Però no ho sé, ara em falta que comencin a pensar en mi en el camp dramàtic, però també dins el teatre.

Més d’una vegada heu parlat dels límits de l’humor i de la llibertat d’expressió. Com veieu el moment actual?
—És un moment molt delicat i perillós. Moltes vegades he dit que anys enrere hi havia molta més llibertat, fa la sensació que hem fet passos enrere amb la llibertat d’expressió, sigui pels límits de l’humor o pel que sigui. Ara mateix tenim censura. Censura una altra vegada! És de bojos, al·lucinant. Anem tan de pressa amb tot que no tenim temps d’assumir què passa. No paren de sortir titulars sobre la censura a la cultura, però tenim tanta informació que la gent se n’oblida i no li dóna la importància que té, i això és molt perillós, perquè és molt greu. Ara mateix els artistes estem acollonits, no tan sols per si podem fer un acudit o no… L’Ann Perelló ha estat censurada a Mallorca per un espectacle que parla sobre els trastorns alimentaris… Però què diuen? Gent que suprimeix la Conselleria de Medi Ambient i Igualtat a les Illes decideix sobre la cultura? Tot allò que té a veure amb la reflexió i el benestar ho censuren. On anirem a parar?

Fins ara hem tingut debats sobre la llibertat d’expressió, sobre si sectors de l’esquerra anaven massa lluny amb la correcció política… I la mateixa dreta que criticava això ha exercit censura desacomplexadament només d’arribar al poder.
—Sí, per una banda, crec que hi havia un excés de puritanisme i, per l’altra, ara amb tot això veiem por de la reflexió, del pensament. Aquesta mena de gent no vol que pensis ni que reflexionis, que sentis el poder que tens com a individu. L’art et pot fer sortir això, i ho han vist molt ràpidament.

“Ara mateix tenim censura. Censura una altra vegada! És de bojos, al·lucinant”

Fora del tema més actual de la censura de la ultradreta, quin és el vostre posicionament amb la qüestió dels límits de l’humor? 
—Vaig interpretar un paper a La gran ofensa que parlava d’això. En la primera funció estava cohibida, perquè no sabia com rebria el públic tots aquells acudits bèsties d’humor negre. Però va ser un èxit absolut i vaig pensar que estava molt bé que la gent estigués tan oberta a riure de coses que en un principi són tràgiques. Quina millor manera de transitar una tragèdia que amb l’humor? Allò va ser una lliçó, em va servir per a adonar-me que no hem d’anar amb por. Segur que algú es va ofendre, però has de defensar de què vols parlar i de quina manera. Durant el procés d’assaigs, hi havia un acudit que jo no podia tolerar, era massa. Però a poc a poc el vaig anar acceptant, fins al punt que vaig riure i em vaig adonar que el procés havia estat sanador. Al final, és simplement un acudit i ajuda a no donar-li tanta transcendència. No és riure d’allò, és poder riure amb allò.

Tot depèn també del lloc des d’on es faci?
—Sí, el context, com es faci, qui el faci… Moltes vegades l’humor, encara que sigui negre, ajuda molt a sanar una tragèdia. Per exemple, en un enterrament d’un familiar estàvem tots plorant i de cop algú va fer un acudit d’humor negre, tots vam riure i ens vam relaxar.

VilaWeb
VilaWeb

Volia demanar-vos també pel fet de fer humor essent dona, que moltes humoristes diuen que té dificultat afegida. Ha estat el vostre cas o passa més en el món de les monologuistes? 
—Jo no ho he sentit mai, però sí que passa en el cas de les monologuistes, i suposo que també hi ha hagut més desigualtats pel que fa als sous, als catxets d’homes i dones. Però també hi ha hagut un canvi, cada vegada hi ha més dones. Ja n’hi ha hagut abans que ella, però la que s’ha llançat a fer un humor molt negre essent dona ha estat la Charlie Pee. He estat en actuacions seves en què la gent no ha connectat gens, públics molt durs, i també he estat en funcions seves en què la gent es petava de riure. Ella ho ha defensat fins al final. Si s’hagués deixat portar pel que li ha passat amb algun públic, potser hauria deixat de fer el que feia, però ha defensat el seu segell fins al final i ara té molt d’èxit. Jo l’admiro molt i crec que hi ha una onada molt bona de dones monologuistes.

Una altra denúncia a la qual darrerament se sumen moltes actrius: la pressió estètica que es viu en l’ofici. 
—Crec que els passa més a les actrius que treballen, sobretot, per la seva imatge. Aquest haver d’estar sempre perfecta, guapa, amb una pell radiant… No és el meu cas, si em vénen a buscar és per una altra cosa, però tot i això, com a dona sí que sento la pressió d’haver d’estar el millor possible en la pantalla gran, perquè s’hi veu tot. Tenim aquest xip posat de “aquesta llum no m’afavoreix”, “aquest angle no m’afavoreix”. Estem contaminades contínuament per aquesta pressió, és molt bèstia, tota l’estona: publicitat, xarxes socials… Veus cinema i les dones estan estupendes! Cada vegada més es fa un cinema social, en què les dones són més reals, amb l’edat que els correspon, però encara hi ha molta pressió…

“Com a dona sí que sento la pressió d'haver d'estar el millor possible en la pantalla gran”

M’agradaria acabar demanant-vos per un dels vostres darrers treballs, que ha estat a la sèrie Cites Barcelona, de TV3 i Prime Video. Què us va semblar la polèmica pel fet que s’hagi fet en català i castellà i s’hagin doblat algunes parts, amb un resultat que no ha agradat? 
—Jo he mirat la versió original a Amazon perquè vull escoltar la persona com parla. En un doblatge no hauria de contrastar tant el tipus de doblatge amb el parlar de l’altra persona, que no és dobladora i s’ha doblat a si mateixa. Hauria de ser el mateix codi de naturalitat, perquè es veu una diferència molt gran de to, i això et treu de la història. No és que ho digui jo, l’altre dia una dobladora m’ho deia: hi ha un estil més casual i un estil més formal, i no pots barrejar-los, és com barrejar oli amb aigua.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor