Antonio Baños, a Barcelona (Foto: Albert Salamé)

Antonio Baños (1967) és periodista de carrera, però porta la política a les venes. Ha estat diputat al parlament per la CUP, membre del secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana i ha fet campanya pel Front Republicà a les darreres eleccions espanyoles. En aquesta entrevista, Baños ens parla del delicat moment polític actual: de la investidura de Pedro Sánchez a l’ANC, passant per la sentència.

Investiríeu Pedro Sánchez?
—No, mai. Pedro Sánchez no forma part dels adversaris, sinó dels enemics del projecte republicà català.

PP, Ciutadans i Vox encara són pitjors.
—És veritat. Els uns són ultradreta i els altres són socialdemòcrates. Però això és com ho veuen els espanyols. Perquè per a algú que vulgui marxar del Regne d’Espanya, la seva praxi és indistingible. Sánchez ho ha dit unes quantes vegades: el PSOE és un partit d’estat. Són un partit que conforma l’arquitectura de l’estat espanyol. Si el teu projecte polític és sortir d’aquest estat, el tens com a enemic. El PSOE és immensament gran, implicat amb poders de l’estat i un dels fundadors del règim. Sí que és veritat que podem dir que les polítiques de Sánchez són lleument més progressistes. Com aquella bonica llei del lloguer en què no posen topall al preu. O les boniques vendes d’armes a tiranies. O no revertir la reforma laboral. Moltes coses on es veu el límit de l’esquerra. Progressistes, fins a un límit. Però des del punt de vits republicà o independentista, no. A més, una de les forces que tenim és blocar a Madrid. No fer-ho és no anotar-se un punt.

Què hi guanyes, blocant?
—Doncs ensenyar que hi ha un problema català, i que ves per on, aquest problema pot impedir el funcionament normal de l’estat espanyol. I ho dic amb tot el dolor del món: hi ha un problema català, i no hi ha un problema 15-M. I m’agradaria, però Podem ha acceptat tot allò que li ofereixen. Si l’independentisme fa igual… Hem de blocar el govern perquè Espanya no funcioni normalment fins que no s’assegui a negociar. En la línia de la carta del president Torra. Si no s’asseuen a parlar, pressió.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Model Diada. Voleu samarretes i Diada festiva, o tallar fronteres?
—He llegit l’article de Xavier Diez, sí. I em consta que ha estat valorat a l’ANC. Hi ha una sèrie de llocs recurrents de l’independentisme: tallar la frontera, el port, l’aeroport. I s’han mirat i provat, però com en qualsevol lluita, cal una direcció. I si la direcció no existeix, o està trencada, o no té clara l’acció… Això és com les campanyes militars: ha de tenir diners, rereguarda, advocats, per tenir una maquinària de resposta preparada per quan arribi la repressió. No sé si pot tenir èxit demanar accions molt compromeses si no hi ha unanimitat. Certa unanimitat. Diada festiva? Espero que no ho sigui. L’ANC també té aquest model, que és molt poderós, però que també encotilla. Si l’abandones, potser deixes de tenir molta gent, i si el mantens, la gent se’n pot cansar. Però no crec que l’Onze de Setembre sigui la qüestió important. A mi em preocupa la unitat estratègica i certa visió política dels ritmes.

Què caldria, ara mateix?
—Bona fe. Això cal. Bona fe entre els interlocutors independentistes. Si s’asseuen a parlar, que sigui amb un esperit de lleialtat. I crec que en falta. I ja ho entenc: fa deu anys que les inèrcies partidistes emmetzinen, els presos pesen molt, hi ha gent cremada que se n’ha anat, etc. Hi ha molts motius. Però demanaria una taula d’unitat estratègica presidida per la bona fe. Perquè tots volen exactament el mateix.

Quina hauria de ser la reacció a la sentència?
—Per mi, hauria d’haver-hi desobediència en un grau màxim. Màxim vol dir acordat entre la gent, les institucions i els partits. Cal desobediència civil, això es diu molt, però també institucional, que això no es diu tant. Si la gent desobeeix i les institucions acaten, es posa la gent en un problema. Si només surt la gent, a Espanya li fa poca cosa. Ja hi compten, amb protestes per la sentència. Una altra cosa és que una institució desobeeixi una sentència judicial. Això m’agradaria a mi. I entenc que a hores d’ara és wishful thinking.

Avançament electoral de les catalanes. En sou partidari?
—Si és per a tenir un govern com el d’ara, no cal. Tenim un govern d’independentistes i, com a mínim, no el tenen els altres. Molt bé. Si és per a tenir una altra cosa, pensem-hi. Per a tenir el mateix… Si el moviment fos fort, hi hauria algú amb un calendari a la mà, mirant a Madrid i mirant aquí, a veure quan seria convenient de fer l’avançament. I això no passa.

Diputació de Barcelona, és un cas greu?
—El trobo tremendament lleig. I els grecs deien que la cosa lletja és dolenta. No sé què ha passat, i us diria que ni m’interessa. Hi perden tots, tret del PSC. És el que deia de la bona fe. Si s’haguessin assegut i pactat on obrien la porta a uns altres pactes i on no, doncs cap problema. Podrien haver-hi acords raríssims i tothom els hauria entès.

Preocupa més la poca forma de lANC i Òmnium que no la dels partits?
—Hi ha una cosa molt bona: els partits encara se senten pressionats per la gent. A uns altres llocs això no passa. ‘Amb Rivera, no!’ Aquí encara noten l’alè al clatell de la gent. I crec que és la cosa més sana en democràcia: que el votant et posi límits. Sobre Òmnium, no us ho sabria dir. Baixa forma de l’ANC? Penseu que són entitats voluntàries, i la gent té expectatives que es frustren, es compleixen, es renoven. L’ANC es va fundar el 2012. Té set anys. L’ANC s’ha de renovar i agafar xapa i pintura nova. S’ha de fer una reflexió sobre aquella ANC que va néixer per defensar una idea, perquè ara ha de defensar una idea i unes persones. No solament una idea. Tot allò que abans era pedagogia ara és una altra lluita. S’ha de redissenyar l’eina, sí. L’ANC s’ha de repensar, sí. I redimensionar. Tots els membres ho saben, i hi treballen.

 

 

El Front Republicà es presentaria a les espanyoles?
—Opinió personal: a mi el Front Republicà em va agradar molt. Molt. 113.008 vots, una campanya que va costar només 30.000 euros, amb tots els actes desbordats i amb gent que no venia a votar-nos, sinó a escoltar-nos. Hi havia la idea viva d’escoltar i ja veurem. Hi havia aquella màgia. I amb tres coses: Primer d’Octubre, desobediència com a mètode i unitat com a objectiu per a aconseguir la República. M’agradaria que aquesta idea, es digui Front Republicà o com es digui, es mantingués viva. I jo sóc partidari que es mantingui viva. En forma de partit, de moviment o el que sigui. Es va descobrir un pou de significat i reflexió. I no sóc militant de res, que quedi clar. Però sí, em va agradar molt.

A l’exili o a la presó, hi heu anat?
—A l’exili, no. A la presó, sí. Vaig veure’ls tots. Turull, Junqueras, Romeva, i després durant el judici. I allà em va caure el cor a terra, en veure l’estat físic a què estan sotmesos. Era horrorós. Castigar-los, això fan. Dins la causa general, l’estat espanyol vol fer escarment. A Waterloo vull anar-hi quan tingui temps … I més calés.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb