12.01.2024 - 21:40
Anna Freixas (Barcelona, 1946) és una de les pioneres de la gerontologia feminista al país i fa molts anys que estudia la vellesa del punt de vista de les dones. Ser vell no és el mateix que ser vella, diu, perquè encara pesa la idea que el valor de les dones és únicament reproductiu, i, per tant, a partir de la menopausa resten en un segon pla. Però no tot són ombres en aquesta etapa, que diu que és caracteritzada per una energia especial en el cas de les dones. A Jo, vella (Ara Llibres), la psicòloga i escriptora hi reflexiona i dóna apunts de supervivència per a una generació de dones que estrena llibertats i que té la possibilitat de viure aquesta etapa d’una altra manera, amb la llibertat, la justícia i la dignitat com a principis fonamentals. Parlem amb ella sobre aquest canvi de paradigma, sobre el qual diu que també cal que hi creguin els més joves.
—Per què cal reivindicar la paraula vella?
—No és lògic que estigui estigmatitzada, només indica una posició en el cicle vital, com adolescent. Vol dir que ets més a prop de la mort que si ets jove, en teoria, però no és una cosa dolenta ni que s’hagi d’amagar. No t’has mort i has tingut la sort de viure, no té gens de sentit dir que és una desgràcia. La societat patriarcal ha intentat que, a partir de la menopausa, les dones desapareguin, com si ells no envellissin… El llibre vol resignificar la paraula o més aviat retornar-ne el significat.
—Abordeu la intersecció entre dona i vellesa, que requereix una anàlisi diferent que en el cas dels homes.
—Ells també tenen l’andropausa, però no passa res. Elles són desvaloritzades a partir de la menopausa perquè els atorguen un valor únicament reproductiu. Però si vivim cent anys, com podem dir que la meitat d’aquests anys, la que no som fèrtils, no val res, quan som en el millor moment? A cinquanta ets en una etapa de maduresa, coneixement, experiència i saviesa, però hi ha uns interessos comercials i socials darrere l’estigmatització de les dones a partir de la menopausa. Una part de la indústria mèdica, farmacèutica i estètica s’ha adonat que no totes les dones voldran tenir fills, però totes tindran la menopausa. Desanimades i deprimides, són un coixí de negoci bestial.
—Us referiu a productes com ara la Viagra femenina i les cremes antiedat?
—Sí, i tota la medicalització dels processos naturals. Per què la menarquia no és medicalitzada i la menopausa sí? Perquè és un negoci enorme. Les nenes de tretze anys no tenen diners, però les dones de cinquanta, sí. És un procés ben estudiat de desanimar les dones una per una.
—Al llibre citeu estudis que diuen que les dones són més felices a vuitanta que a divuit.
—La corba de la felicitat puja. A la infància se suposa que estàs bé, la corba baixa als temps difícils de l’edat adulta i va pujant a mesura que et fas gran, tot i que no és blanc o negre. Si tens salut, la menopausa és una etapa de molta energia. Fins a la menopausa hi ha molts casos de regles que fan mal, de dones que tenen la ferritina per terra… En canvi, Margaret Mead parlava de l’energia brillant de les dones postmenopàusiques. Però també són importants els diners, les dones pobres tenen més malalties. També hi ha situacions complicades a trenta o a quaranta. Quantes relacions de parella no són una font de malestar? La gent que diu que durant la vellesa tot és dolent pensa que mentrestant tot ha estat bo, i no és cert. Aquesta etapa pot ser complicada, però envellir no és emmalaltir, és fer anys.
—Malgrat aquesta energia que comenteu, fa la sensació que tenen més por d’envellir les dones que els homes, si més no per algunes qüestions, com ara la imatge.
—És la idea aquesta d’abans que havies de trobar un bon partit, i per això havies de tenir un cos que lluís, però ara realment no és important, les noies saben que els bons partits no existeixen i es guanyen la vida elles mateixes. Per què les dones es tenyeixen? Perquè els homes volen la il·lusió d’anar de bracet de la joventut, però tenyir-se les canes és una esclavitud i una ruïna. Sabem que les dones som les pobres de la humanitat, però a sobre hem de gastar en coses que ens arruïnen i no ens fan felices, perquè no estem mai prou primes o maques.
—Denuncieu el paternalisme amb què es tracta la gent gran. Quins exemples en posaríeu?
—És una mena de desinterès paternalista, no els interessa la gent gran. Per exemple, molts metges i metgesses no creuen en l’autoconeixement de les persones grans. A vegades es refereixen a tu com a àvia, quan potser no ho ets, i després els expliques què et passa i no els interessa. Tens aquesta dificultat? Doncs ansiolític, hormones… Això passa generalment amb les dones, sobretot a partir dels quaranta, és la mirada erràtica de la classe mèdica. Miren a través teu, però no t’escolten. Llavors fan servir fórmules amables que amaguen aquest desinterès, embolicades amb un llaç rosa. A vegades arribarien a detectar que aquella dona viu una situació de violència, hi ha moltes situacions de salut que hi tenen a veure, però cal escoltar i creure la persona. O unes altres coses: a cap edat no et pregunten sobre sexualitat, i els vells se suposa que no en tenim.
—Encara és una qüestió tabú, sembla que el sexe en aquesta etapa no existeixi.
—I no solament no s’acaba, sinó que comença la part bona. No corres risc de quedar-te embarassada, per exemple. Però no interessa perquè encara hi ha la consideració que només tenim valor reproductiu. I tot depèn del desig. Si tens cinquanta-set anys i t’agrada algú segurament lubriques, i a més hi ha productes que ho afavoreixen, això no és el més important. El que passa és que hi ha tota una sexualitat molt avorrida, un programa que ja et saps… Però tens molta més llibertat. En el cas de les dones, s’ha estudiat que el més important per la seva sexualitat al llarg de la vida és la qualitat de les relacions: com em tracta, em mira, em toca…
—Heu parlat dels metges, però els fills sovint també són paternalistes?
—Ho anomeno amor merenga. En el fons intenten que no els molestis: “Com vols fer una excursió al Pirineu si et pots trencar els malucs?” Potser quan ell era un nen també es va trencar alguna cosa i el vas cuidar… Per què la llibertat que hem donat als fills no ens la tornen? I hi ha un paternalisme amable i un de ferotge, el de: “Ja no pots viure aquí sola, et porto a una residència, et venc el pis…” Ara mateix és força difícil ser una vella lliure perquè aquesta mena d’amor dels fills limita molt: amb la manera de vestir, les relacions, els diners… Depèn del cas, però en general caldria que fessin una reflexió, igual que nosaltres vam fer una reflexió per donar-los una llibertat que els nostres pares no ens van donar. Ara resulta que els fills es converteixen en els censors de la llibertat de les mares i els pares.
—També denuncieu que s’abusa de les àvies perquè tinguin cura dels néts.
—És un tema molt conflictiu i ens fa endarrerir una generació. Quan l’àvia cuida les criatures, s’impedeix que aquesta generació faci el que hauria de fer: negociar amb la parella i amb l’empresa.
—És a dir: és un pegat que evita que es reparteixin més bé les feines dins la parella i que els treballadors demandin més mesures de conciliació?
—Exacte. I impedeix que aquestes àvies siguin persones autònomes que decideixen què volen. La relació àvia-criatura és interessant, però una cosa és recollir la criatura els dimecres i dur-la a berenar i a classe de piano, que això pot ser llibertat, i una altra llevar-te cada dia per portar els nens a l’escola, recollir-los, fer-los el dinar… Això és una esclavitud, i una vella esclava no té vida pròpia, es continua reproduint el model que les dones serveixen per a la cura i la reproducció.
—És possible que moltes dones diguin que aquesta segona opció també la trien lliurement.
—Sí, majoritàriament. La majoria de les esclaves són autoesclaves. I aquí estaria bé que els fills diguessin: “Mare, tu els pots veure quan vulguis, pots venir cada dia, però no és una obligació.” Perquè si és una obligació, cal pagar-la. Oi que a una persona externa l’hi pagaries? Per què si és l’àvia ha de ser de franc, si és una feina continuada i amb horaris? Aquesta feina val uns diners i si no ho fes la teva mare et sortiria car. Per què no pots fer una negociació amb ella que li permeti de viure una mica més bé, tenir uns diners per a ella? Fa un temps la premsa italiana es va fer ressò del cas d’una dona que volia que la seva filla li pagués per cuidar dels néts, no entenien com tenia aquesta gosadia…
—Tot es justifica amb l’excusa de l’amor?
—L’amor ho paga, i aquest és un emboirament mental que tenim totes. Moltes dones diuen: “A mi no m’importa, no em costa gens.” I aquest és el gran drama de l’amor.
—Segurament molta gent us contestaria que, sense recórrer a les àvies, no podrien compaginar feina i criança, ni permetre-s’ho econòmicament.
—Sí, no és un blanc o negre, però hi ha formes de compensació. Tal com és basat ara mateix, que és que l’amor implica un treball gratuït, aquest “t’estimo tant que ho faig tot jo” és un problema. I és un amor que reben els homes i no reben les dones.
—Critiqueu que, malgrat ser tan productives i necessàries, les velles es considerin un llast.
—Sí, i aquesta idea que les persones grans o les mestresses de casa són població no activa. Quan parlo de resignificar la paraula vella també parlo de la necessitat d’oferir a la societat la realitat d’una vellesa interessant i diversa, que algunes dones es vesteixin d’una manera i unes altres d’una altra, que s’entengui que les noves generacions de vells som interessants… Hi havia una escriptora que deia que la part dolenta de ser gran és tenir temps, però no tenir món. Si no tens món, si no tens tema, si no t’interessen les coses, estàs perduda. La curiositat és la clau per a no envellir. Hi ha persones de vint anys que són velles perquè no tenen cap interès…
—Sou molt crítica també amb les residències. Quins canvis socials caldria fer?
—No en sóc especialista, però crec que són un lloc on no es respecta la llibertat. Et diuen que hi viuràs com a casa, però de cap manera… La majoria comparteixen habitació amb una persona que no coneixen. Ja no ets una persona que tocaves el piano i eres professora, ets la senyora de l’habitació 13, passes a ser un número. Malgrat que ara hi ha un moviment molt important que es diu Atenció Centrada en la Persona, en la mesura que les residències siguin un negoci privat i, sobretot, multinacional, estem perduts. Al final es tracta de coses com estalviar-se un iogurt…
—A poc a poc sorgeixen alternatives: models més comunitaris i autogestionats, edificis amb espais compartits… Pot ser una bona opció en el futur?
—Amb més recursos econòmics es poden proposar unes altres coses. A Europa hi ha empresaris que són més llestos i que si vuit amigues els diuen “volem un lloc on viure” fan l’edifici adaptat a les seves necessitats. Això és un sistema fantàstic que a Alemanya o Holanda funciona. En comptes del model de residència habitual, es podrien fer més coses. Però una residència de set-cents usuaris com pot funcionar?
