La tragèdia del Balandrau és un sotrac profund en la memòria de l’excursionisme català. Un torb extrem es va emportar la vida de nou persones que havien sortit a gaudir de la muntanya a les acaballes de l’any 2000. Ara, un quart de segle després, arriba al cinema Balandrau, vent salvatge.

Es tracta d’un film ambiciós que retrata, sobretot, el periple funest d’Oriol i Elena Fernández, Josep Artigas, Josep Maria Vilà i Mònica Gudayol: un grup d’amics a qui el torb va engabiar al torrent de Fontlletera, entre neu, glaç i allaus. Només va sobreviure Vilà, que és interpretat per Álvaro Cervantes (Barcelona, 1989).

—Sou nascut al cor de Barcelona, al barri del Raval. Quina relació teniu amb la muntanya?
—No hi tinc un vincle gaire fort, amb la muntanya. Vull dir que no hi vaig gaire, però cada vegada m’agrada més. Noto que em fa sentir bé. Però no sóc un excursionista, no ho he estat mai.

—El bomber que us va ajudar a recrear les escenes d’esquí de muntanya ha dit que éreu un dels actors amb més nocions.
—D’esquiar, en sabia. En vaig aprendre de petit, però hi he anat molt poques vegades. Ara, és una d’aquestes coses que no s’obliden, com anar amb bicicleta. Abans del film, potser feia deu anys que no em posava uns esquís. Per sort, vam tenir uns quants dies de preparació per a aprendre una mica la tècnica de l’esquí de muntanya, que no la controlava. Vaig poder gaudir-ne i retrobar-me amb la neu i la muntanya.

—El film es va enregistrar en unes quantes localitzacions, com ara Vallter, Port Ainé i Boí i Taüll. En alguns moments vau tenir problemes de neu?
—Vam rodar en exteriors algunes coses i, després, bona part de la reproducció del torb es va fer en un plató. Realment, vam tenir molt bon temps. Vam poder gaudir dels dies de rodatge, tot i que, evidentment, és un desafiament extra el fet de la mobilitat de l’equip, les condicions de seguretat… Va ser un rodatge agradable. Feia sol i no vam passar fred. Curiosament, va ser més difícil rodar el torb en un plató.

—Vau rodar al Balandrau?
—No vam rodar al Balandrau.

—Al film surten imatges aèries del cim i del torrent de Fontlletera. Us hi heu acostat en algun moment?
—No, no.

—A 42 segons ja vau interpretar una persona real, Manel Estiarte. És una figura pública i, més enllà de tractar-hi directament, hi ha tota mena de material sobre ell que es pot consultar. En el cas d’en Josep Maria només es pot accedir a la seva història amb el testimoni directe. Abans del rodatge hi vau tenir una conversa. Com us poseu a la seva pell?
—Realment, preguntant-li moltes coses. Per saber qui era ell, com era abans dels fets. Per poder imaginar-me aquesta personalitat i caràcter i, després, també per poder fer un recorregut per tot allò que van significar emocionalment i físicament les coses que va haver de viure. Es va obrir molt amb mi i va ser molt generós. Li vaig fer moltes preguntes.

—M’imagino que les preguntes d’un actor són molt diferents de les d’un periodista.
—Li vaig fer les que completaven allò que hi havia escrit al guió, les que necessitava per a encarnar realment el personatge. Necessitava també situar-me en l’espai, aquestes van ser molt importants, per a poder visualitzar el recorregut que van fer, com el van fer… I també preguntes sobre la relació i els vincles amb el grup d’amics i amb la parella, la Mònica.

—Ara fa dies que amb en Josep Maria compartiu, braç a braç, espai en la promoció. No sé si heu enfortit el vincle. Què us transmet?
—Em transmet una calma i una fortalesa molt grans. Em va passar ja la primera vegada que vaig sentir el seu testimoni al documentari Balandrau, infern glaçat. Em va impactar no sols què va viure, sinó també la fortalesa mental. Aquesta fortalesa mental per a mi era el gran desafiament com a actor. Plasmar-la a la pantalla, traduir-la en imatges, és molt difícil. Aquest agafar-se a la vida i l’instint de supervivència.

—El personatge és una dualitat: en Josep Maria previ a la tragèdia, aparellat, amb el casament a l’horitzó i un futur al davant, i després un home que desconnecta d’ell mateix –en paraules seves– per intentar de sobreviure a la tragèdia. Com ho afronteu?
—Aquesta dualitat era al guió. Al final, són les situacions que amb molt poc metratge han de situar el personatge, el caràcter i la relació. Crec, personalment, que són molt ben recollides al guió. Després cal trobar tot aquest arc de la supervivència.

—En aquesta supervivència hi ha un punt clau que és l’agonia, la degradació progressiva, quan en Josep Maria queda atrapat dos dies en un gorg glaçat al torrent de Fontlletera. Són unes escenes molt estàtiques, de plans molt pròxims. Aconseguiu de trobar l’equilibri esquivant tant l’avorriment de l’espectador com la pornografia del dolor.
—Hi interpreto allò que em va explicar en Josep Maria, les sensacions que em va transmetre. En aquella conversa em va cedir els seus records, em va fer una transferència de la seva memòria. I, a partir d’allà, va ser imaginar-m’ho: posar-me a la seva pell i encarnar-lo.

—I finalment arriba el rescat. L’escena la vau enregistrar quatre vegades. Com va ser?
—Tinc un record previ d’una certa por abans del primer rescat. Durant el procés d’assaig, el director, Fernando Trullols, em va proposar la idea de fer-ho sense doble. Els bombers hi estaven molt implicats i em van assegurar que era hipersegur. Aleshores, sabent que són imatges que en Fernando valorava molt, que es volien retratar com cal, em vaig animar a fer el rescat sense doble. Però em feia una certa impressió.

—Com va ser el tracte amb els bombers?
—Vaig parlar amb ells i em van explicar pas a pas en què consistia el rescat. La primera vegada era sol al torrent, amb el salt d’aigua glaçat, esperant l’helicòpter. Van ser moments molt potents i impactants. I llavors va baixar el bomber… Rodàvem un film, però ell era allà fent la seva feina. Vaig sentir la tensió i, evidentment, la seva seguretat i determinació. Era una gran responsabilitat també per als bombers.

—I què fèieu?
—Jo havia de ser dins el personatge. Molt dèbil. No podia maniobrar i m’havia de deixar fer completament. Va ser una experiència de confiança cega en el bomber que em va posar l’arnès i em van estirar cap amunt. Vam fer tres extraccions amb la càmera al casc del bomber, però la quarta era un pla general. Aleshores, sí que em vaig atrevir a mirar cap avall. Vam recórrer totes les muntanyes i va ser un regal. Una dosi molt forta de vida i bellesa.

—Un dels productors, Guille Cascante, diu que el rodatge del torb al plató va ser “infernal”. Com vau viure l’experiència?
—L’experiència personal al plató va ser molt dura. Hi havia unes turbines gegants que feien aixecar la neu artificial, que era cel·lulosa, a més de fum i sabó. A dins de la recreació, no hi sents i no t’hi veus, pràcticament. Està molt ben reproduït, el torb, però realment és molt angoixant. Tot aquest material t’entra als ulls, te l’empasses… Són moltes hores, molts dies, una setmana pràcticament, i realment va ser molt difícil. Tots els actors vam acabar exhausts. També l’equip, tot i que anaven protegits: al capdavall, no eren dins d’aquest torb fictici. Vam tenir moments crítics.

—Com ara?
—La cel·lulosa als ulls, per exemple. Entre presa i presa ens l’havíem de treure amb un escovilló. Tot el material t’entrava als ulls, te l’empassaves, vam patir. Sé que queda a anys llum del torb real, evidentment, però sí que com a actors ens va ajudar a posar-nos en situació.

—És la pitjor situació que heu passat com a actor?
—Sí. No vaig passar gens de fred. Era tot en un plató. En unes altres produccions he passat molt de fred, fins i tot al llindar de la hipotèrmia, però crec que la repetició constant d’aquest grup de seqüències del torb, amb tot aquest material tan molest, és probablement la cosa més dura que he passat mai.