Albert Royo (Barcelona, 1977) feia més de tres anys que no concedia entrevistes. És el temps que fa que és perseguit judicialment per la seva feina al capdavant del Diplocat. Fa tres primaveres que el van encausar per la via penal a l’infaust jutjat número 13 pels preparatius del referèndum. Per la mateixa raó, li van obrir una causa al Tribunal de Comptes espanyol, juntament amb molts més ex-alts càrrecs. Els van imposar una fiança milionària, els van embargar els comptes, fins que la Caixa de Solidaritat va poder posar-hi els diners. Ara acaba de saber que el Tribunal de Comptes li exigeix una altra fiança, de quatre milions i mig, per la feina que va fer d’explicar al món què passava a Catalunya. I li han obert una nova causa penal pel mateix motiu. Persecució per terra, mar i aire, i acarnissament. Amb el PSOE a la Moncloa, gràcies als partits catalans. Albert Royo ha dit prou, i ha decidit de parlar.

Ens trobem a la terrassa d’un bar al centre de Barcelona. El veiem amb força per a defensar-se, però també es nota que la persecució que ja fa tant de temps que dura li passa factura. Sembla cansat. En el record, un Albert Royo sempre somrient; avui, davant nostre, un Albert Royo amb la mirada preocupada, i que li fuig a l’horitzó.

Per què heu decidit de parlar ara, després de tant de temps?
—Fins ara no havia parlat per deixar que fossin els que són al capdavant qui donessin la cara, qui expliquessin, qui ens representessin a tots plegats. Però ara, quan veus el punt on ha arribat això, aquesta persecució individualitzada, surt d’una manera natural, amb un piulet que vaig fer la nit que vaig rebre aquestes dues notícies: que em podien arribar a reclamar quatre milions i mig d’euros i que m’obrien una nova via penal. A veure si això serveix d’alguna manera per a posar un rostre a això que passa i que afecta molta gent.

Com encaixeu aquest cop?
—Acabes tenint la pell més gruixuda quan veus aquesta persecució des del 2017, i et vas preparant, però fins que no ho vius no te’n fas la idea. M’ha sorprès el volum de les xifres que té entre mans el Tribunal de Comptes, i la necessitat que té l’estat espanyol de castigar de manera exemplar tothom que té relació amb el procés. Potser esperava innocentment l’any 2018 que amb el temps això es refredaria, i no ha passat pas. No s’aturen. Volen imposar càstigs exemplars perquè a ningú no li passi pel cap mai més de tornar a fer res de semblant.

Ja us van fer pagar molts diners per l’acusació que teniu pel Primer d’Octubre.
—Sí, i hem pagat la fiança dues vegades pels mateixos conceptes. Al jutjat penal i al Tribunal de Comptes. Al jutjat número 13, sis milions d’euros, i al Tribunal de Comptes, quatre milions cent mil euros. Li vam dir al Tribunal de Comptes que aquests conceptes ja s’havien pagat, però van dir que no, que era un cas diferent, que era una responsabilitat comptable i que s’havia de tornar a liquidar.

Us persegueixen pels mateixos fets en dos llocs alhora?
—Això és una gran anomalia i ho hem denunciat a l’ONU, perquè és una doble penalització pels mateixos conceptes que no respecta els drets bàsics.

Per pagar aquelles fiances vau poder fer ús de la Caixa de Solidaritat.
—Sí, però primer vam ser embargats. La xifra era impossible de cobrir i ens van embargar els comptes. La Caixa de Solidaritat es va activar i gràcies a la gent que hi va participar en qüestió de dos mesos o tres vam aconseguir els diners que ens reclamaven i vam aixecar l’embargament dels comptes.

Què implica que us embarguin el compte?
—Te’l buiden. En aquest cas ens el van buidar del tot, no ens van deixar res, ni per a viure.

Us el van deixar a zero?
—Sí. I això també és il·legal. Hi han de deixar alguna cosa per a sobreviure. Buiden els comptes, i en cas que no es pugui satisfer aquesta quantitat t’acaben embargant els béns.

Van arribar fins a aquest punt?
—En el nostre cas, com que la Caixa de Solidaritat va poder recollir aquests diners d’una manera força ràpida, no van arribar fins a aquest extrem. Però hi vam ser molt a prop. És el mateix risc que hi ha ara.

Quin termini teniu ara per a pagar aquesta nova fiança milionària?
—Això va força de pressa. Una vegada ens comuniquin la liquidació, que ho faran formalment el 29 de juny vinent, tindrem unes poques setmanes per a fer-ho. I si no pots afrontar-ho, comencen els embargaments.

Com es pot afrontar una liquidació de quatre milions i mig d’euros?
—És impossible.

La fiança de l’altra causa del Tribunal de Comptes van ser més de quatre milions, i al jutjat número 13, sis milions, solidaris entre tots els encausats. I ara?
—Jo sé la part del Diplocat, els quatre milions i mig, però la xifra total serà més alta perquè encara s’ha de comunicar la part que pot afectar la conselleria, les delegacions a l’estranger, els viatges del president, i més coses. Hi ha molta més gent amenaçada. El pagament de la fiança és solidari, on no arriba un, hi arriba un altre. Però quan ja hi hagi una sentència, cadascú haurà de pagar la part que li imposin.

Necessitareu una altra vegada el suport de la Caixa de Solidaritat.
—Exactament.

La Caixa de Solidaritat ja ha pagat molts milions en fiances.
—Ara la Caixa de Solidaritat és buida, o gairebé, després d’haver afrontat fiances i multes per valor de més de tretze milions. Per tant, caldrà una nova crida a la ciutadania i tornar-la a activar.

Però sembla impossible que la Caixa de Solidaritat pugui encarar unes fiances com les que vindran.
—Sí. Poden ser molts milions.

I si no s’hi arriba, què?
—Vius embargat. Malvius. Si tens una nòmina, se la queden, si ets autònom, no pots facturar, tens els béns embargats i en darrera instància surten a subhasta.

Com es pot viure així?
—És molt complicat. Tens la sensació del doble càstig, per la via comptable volen enfonsar les famílies i per la via penal et volen empresonar. La presó és una amenaça que afronta molta gent. La repressió amb risc de presó no s’ha acabat pas amb els dirigents jutjats i condemnats pel Tribunal Suprem espanyol.

Davant tot això que heu passat, heu trobat a faltar suport?
—Hem trobat un gran suport per part de la ciutadania. I un exemple n’és la Caixa de Solidaritat. En l’àmbit institucional el suport ha estat molt més tènue, suposo que els condiciona la repressió. Quant als partits, hi ha hagut suport i ha anat augmentant, però els malentesos entre ells i el fet que els dirigents siguin a l’exili o a la presó, de vegades han impedit que hi hagués un suport més robust.

Això us hauria ajudat.
—Sí, perquè és molta més gent la que viu aquestes situacions més complicades que no la que apareix als mitjans de comunicació. Parlo de persones que han tingut responsabilitat pública, però també de ciutadans implicats en manifestacions que afronten també processos penals. Hauríem de ser capaços de tenir una resposta de país per donar suport a tota aquesta gent.

Quan vau veure que començava la persecució?
—Els mesos posteriors a l’aplicació del 155 tot un seguit de persones vam viure una situació de “terror blanc”. És el concepte que em ve al cap. Hi havia detencions, escorcolls de la Guàrdia Civil, escorcolls arreu. La Guàrdia Civil va entrar al Diplocat, es va endur piles de documentació i va interrogar tot el personal. No sabies on anirien a parar, obrien investigacions policíaques, la Generalitat era intervinguda, el govern espanyol la controlava, s’emportaven documentació comptable, i és aleshores quan es va començar a construir aquest cas al Tribunal de Comptes. Van empresonar els dirigents polítics i socials, la presidenta del parlament… Era un moment de molta tensió, i em van arribar missatges que deien que no parlés amb els meus antics companys del Diplocat.

Qui us els va enviar?
—Me’ls va fer arribar el Ministeri d’Afers Estrangers espanyol.

Directament?
—No, mitjançant algú: “Vés amb compte, que et vigilem. Sabem que parles amb gent a l’exterior, has de deixar de fer-ho.”

Quan va passar això?
—Després de l’aplicació del 155, entre el novembre del 2017 i la meva imputació formal, el maig del 2018. Els primers tres mesos o cinc… Jo no visc a Barcelona i no hi baixava per por de ser perseguit i vigilat. Aquells mesos –suposo que algun dia això ho explicarà algú–, des de poc abans del referèndum fins després de l’aplicació del 155, el CNI campava pertot arreu. Aquesta sensació de persecució i de vigilància la sofríem molts, i pot aconseguir que deixis la política. En el meu cas reconec que ha estat així. Aconsegueix la desmobilització. Van ser uns mesos de molta tensió. Després, la recuperació de les institucions ens va donar una certa tranquil·litat.

Amb la fi del 155?
—Sí. Hi va haver un cert alleugeriment. Esperàvem que el PSOE, que va comptar amb el suport de les forces catalanes, fes una política més intel·ligent, més empàtica. I després m’ha decebut força, en aquest sentit. Però aquells primers mesos van ser molt durs per a molta gent. El 155 de vegades sembla un passatge en què la Generalitat va ser governada des de Madrid i poca cosa més. Però no, van passar moltes coses. La Generalitat posterior al 155 no té res a veure amb la d’abans. La gent treballa amb por. Ens censurem, i això ha de tenir una influència molt gran sobre els polítics i sobre els treballadors públics.

Amb el Diplocat això va ser especialment dur.
—El Tribunal de Comptes hi va entrar molt a fons. Més enllà de la ràtzia de la Guàrdia Civil, el Tribunal de Comptes va fer venir algú a asseure’s al costat de la responsable de comptabilitat del Diplocat a mirar partida per partida. Es van endur tota la comptabilitat, tota la documentació relacionada amb acció exterior, no tan sols de Diplocat sinó també de moltes més unitats. I durant tres anys se l’han mirada del dret i del revés per veure què hi podien construir. Això té un preu en la governança i en la gestió pública avui dia. La Generalitat és hipercontrolada i fins i tot censurada.

Per autocensura?
—Moltes vegades per autocensura. Però des de Madrid se’ls miren amb lupa.

Continua essent així?
—Sí.

Si fan un pas en fals, actuen?
—Qualsevol cosa que soni al procés és sospitosa.

El Diplocat era un objectiu prioritari del govern espanyol. Vau imaginar mai que arribarien tan lluny?
—A partir de la intervenció del 20 de setembre, sí. Malgrat que ens vam fer un tip d’explicar que nosaltres no fèiem diplomàcia formal, sinó diplomàcia pública, i que la pot fer qualsevol. Jo esperava una resposta de nivell per part de l’estat espanyol, que fessin una política de diplomàcia pública molt més ambiciosa. I no la van fer. En tenien prou controlant els mecanismes tradicionals de la diplomàcia, i mai no els va interessar la diplomàcia pública, mai no es van adreçar als mitjans de comunicació, als prescriptors internacionals. En canvi, van tenir una resposta brutal: us tanquem, tothom al carrer i prohibit fer servir el concepte de diplomàcia pública. Això em va sorprendre.

Un tancament il·legal.
—Sí, van tancar el Diplocat de manera brutal i ho van fer sense consultar els membres d’aquest consorci, on no tan sols hi ha la Generalitat, sinó trenta-vuit entitats més, públiques i privades. No ho podien fer. No van respectar la legislació sobre consorcis.

No tenien ni idea de què era el Diplocat.
—A Madrid ho confonien tot. No sé si era desconeixement o sabien perfectament què feien. Però va ser el setembre del 2017 que van descobrir que existíem, d’alguna manera. Aquelles declaracions de Girauta al congrés espanyol potser van ajudar a posar més el punt de mira sobre nosaltres. Però la gran projecció en negatiu a escala internacional de la marca Espanya va ser la repressió del Primer d’Octubre, i això no té res a veure amb el Diplocat.

Què els molestava, de vosaltres?
—No els molestava que féssim campanya per la independència, perquè no la vam fer, sinó que expliquéssim què passava aquí. I quan ho feies, qui més qui menys t’entenia i empatitzava amb la posició catalana. I aleshores, l’ambaixador espanyol de torn es veia obligat a entrar al debat polític, cosa que aquí el govern espanyol no feia mai, es tancava en banda dient que era il·legal, i punt. En canvi, a l’exterior es veien forçats a entrar al debat. Davant un auditori amb gent que sap què és una democràcia de qualitat, respostes com ara “és il·legal i s’ha acabat” no funcionen. Els molestava que els deixéssim en evidència. I això que passa avui n’és la vendetta: ens fan pagar cara la internacionalització del cas català.

Serà possible de tornar a fer una diplomàcia pública com la que fèieu?
—Avui tothom està molt condicionat per aquesta persecució de la dissidència. I això passa dins el govern i les institucions del país. Es veu de manera evident amb els pronunciaments públics dels màxims dirigents i en la gestió del dia a dia. La gent se sent amenaçada. Es podrà tornar a fer? No ho sé. Aquí hi ha un conflicte polític que no s’ha resolt, i fins que no es resolgui és complicat.

Com veieu la incapacitat dels partits d’entendre’s per trobar una sortida?
—Ho veig amb tristesa i desconcert. Em sap molt de greu. Voldríem que valguessin la pena totes les coses que s’han fet aquests anys, les que han fet els ciutadans i tothom que ha estat implicat en aquest moviment. És un desengany, i costa d’entendre com som incapaços de tenir una resposta de país amb això que passa, amb la repressió, davant l’atac als drets nacionals i la injustícia social a causa de la pandèmia. Em fa por que això no ens porti a desmobilitzar del tot la ciutadania. Tenim el 52% assolit, i hi ha un capital polític en perill. Espero que en siguin conscients els principals actors polítics.

Mentre suporteu aquesta repressió continuada, com veieu la insistència en el diàleg amb el govern espanyol?
—La meva posició sempre ha estat d’intentar el diàleg. Però necessitem un pla B. M’agradaria veure un acord tant per a una cosa com per a l’altra: per a la proposta de diàleg i per al pla B en cas que aquest diàleg no funcioni i que la repressió continuï. Perquè si qui tenim davant no vol dialogar, haurem de reaccionar d’alguna manera.

Dèieu que ara fa tres anys vau tenir una mica d’esperança…
—Però no ha canviat res. És veritat que les formes no són les mateixes, però la repressió ha continuat, s’ha ampliat i s’ha aprofundit. El nombre de represaliats no ha deixat de créixer. S’ha de forçar el govern espanyol a negociar.

Com es fa?
—Una de les maneres més eficaces, no l’única, és internacionalitzar el cas català, continuar explicant a l’exterior que aquí es vol establir una negociació i que ells es tanquen en banda. Ara com ara, a Brussel·les hi ha un corrent, entre les persones que treballen a les institucions, que empatitza amb la part catalana, perquè s’han adonat que Espanya té una actitud de venjança. Això s’ha d’aprofitar, hem de continuar explicant-nos. Potser aconseguirem indirectament de forçar les institucions espanyoles o, com a mínim, algun partit espanyol, a seure a parlar.

Aquest corrent favorable té prou pes a Brussel·les?
—És difícil de dir, però és una novetat. La posició catalana va desaparèixer de l’àmbit internacional amb l’aplicació del 155. El govern espanyol va optar per defensar la seva posició fent servir mecanismes de hard power, com ara comprar el suport dels països bàltics ajudant-los amb tropes i enviant-hi tancs. Ho va reconèixer Margallo. La posició catalana va desaparèixer, i si s’ha recuperat una mica aquesta visibilitat ha estat gràcies a la feina de denúncia que s’ha fet per part d’entitats com ara Òmnium Cultural i l’ANC, per part dels presos i sobretot d’aquells qui tenen més llibertat per a fer-ho, els exiliats.

Cuixart a la portada del New York Times.
—Això hauria de fer reflexionar el govern espanyol, i que els socis comunitaris, encara que sigui de manera discreta i a porta tancada, com sempre, diguessin al senyor Sánchez que faci el favor de solucionar-ho. Dins la UE no es poden tolerar casos de persecució política i empresonament de la dissidència política. I això és una novetat. És una carta que hem de jugar i hem de pensar com forçar-los a seure. La carta de la internacionalització s’hauria de jugar més.

Es va sobrevalorar el 2017 el paper que podia tenir la comunitat internacional?
—Diria que algú potser va vendre que hi havia uns quants països disposats a reconèixer una Catalunya independent l’endemà de la declaració d’independència. I això mai no va ser així. Sí que hi havia, i es palpava, una preocupació per com l’estat espanyol gestionava la crisi. Ens constava que hi havia cancelleries i presidències d’estats europeus que feien arribar missatges a Madrid dient que no callarien pas si hi tornava a haver un Primer d’Octubre. Estaven disposats a alçar la veu.

I ara com s’hauria de fer?
—Ara ens hem de presentar com això que som, una minoria nacional. Perquè aleshores a l’exterior t’entenen. Mai no podrem ser majoritaris a l’estat espanyol, perquè no podrem canviar la constitució ni tenir un govern a la Moncloa que ens pugui representar directament. Des dels anys vuitanta fins a començament dels 2000, a Catalunya hi va haver uns missatges que venien a dir que no érem un estat, però gairebé. Però no. Això és una comunitat autònoma i som una minoria nacional; tenim una manera de ser pactista i constructiva i volem arribar a acords. Però hem d’explicar clarament que som una minoria, que tenim uns drets bàsics que no són respectats. La legislació internacional parla de minories nacionals, i és on ens hem de situar.

Què en vau aprendre, d’aquella experiència, personalment?
—El meu aprenentatge, com a persona que no ha viscut directament el franquisme, ha estat descobrir aquesta Espanya que és incapaç de tolerar la dissidència, incapaç de gestionar un conflicte territorial intern com el de Catalunya o el del País Basc, que reprimeix aquells qui no pensen com ella, al·lèrgica a la diversitat, amb un complex d’inferioritat que la porta a repetir a l’exterior que això és una democràcia, però que no és consistent amb els fets. L’estat espanyol no havia evolucionat tant com m’esperava, com t’explicaven a la facultat de ciències polítiques o com sovint es repetia des de l’estranger. Estava convençut que a Espanya es podria parlar de tot en la mesura que no hi hagués violència. I veure que no, ha estat una de les coses més colpidores. Espanya encara té uns fantasmes que no sap com gestionar.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.