El visitant que accedeix per primera volta a l’espectacular Museu de la Bretanya a Rennes pot quedar sorprès pel fet que en una de les primeres vitrines no hi ha pas cap quadre, ni cap escultura ni cap record prehistòric qualsevol. Hi ha un disc. Hi ha l’objecte. Concretament, hi ha la versió LP d’Un dewezh barzh gêr, una autèntica joia musical, obra d’Alan Stivell. La presència destacada del disc en el museu és el reconeixement explícit del paper fonamental que aquest artista ha tingut en la reconstrucció nacional del seu país.

Stivell, després de cinc dècades trepitjant els escenaris d’arreu del món, és avui un dels grans herois de la música folc i un mite també per gent interessada en la música new age i techno, perquè ell no ha renunciat mai a experimentar amb els gèneres musicals. Recreador de l’arpa celta, Stivell ha treballat intensament des de la Bretanya amb músics escocesos, gal·lesos, irlandesos i gallecs a la descoberta d’una identitat comuna confinada a l’extrem d’Europa. Un extrem geogràfic, però, que ell transforma del tot quan diu que la Bretanya és el centre del món conegut… i del desconegut. Stivell ha passat aquest cap d’any a Barcelona convidat pel músic gallec Carlos Núñez a participar en un concert al Palau de la Música.

Al vostre nou disc heu cantat per primera vegada en català.
—Sempre he mostrat la meua solidaritat amb les altres minories, però en aquest cas em sembla que també volia indicar que estic al cas de l’actualitat.

És important això que passa a Catalunya per als bretons?
—I tant! Les coses que passen a Catalunya i les que passen a Còrsega i a Escòcia. Tot això ens importa molt.

Us imaginàveu haver de parlar de presos polítics i exiliats el 2018?
—És molt impactant que hi haja presos polítics, fa molt fràgil la Unió Europea. L’existència dels presos polítics representa el suïcidi de la idea d’Europa. Per exemple: com pot exigir res a Turquia, la Unió Europea, en aquestes condicions?

Què penseu que significa avui el procés d’independència català per al conjunt dels europeus?
—A la Bretanya, Yann Fouéré ha parlat de l’Europa de les cent banderes, i aquesta és una aspiració compartida. Europa ha de permetre als seus pobles de viure en llibertat. I en aquest sentit, les coses que passen ací anticipen què pot passar en altres indrets d’Europa.

Però no és pas el millor moment d’Europa…
—Certament. Fins i tot, fa passos enrere. És el cas del Brexit, que els bretons vivim com la negació del dret al reagrupament familiar.

Com?
—Ens separa dels nostres germans escocesos, gal·lesos… Fins ara, la Unió Europea ens havia permès de reunir allò que Londres i París havien volgut separar.

Considereu que ser bretó és una barreja d’identitats.
—Ho és. Jo tinc ciutadania francesa, però culturalment sóc celta i el meu espai és compartit amb els escocesos, els irlandesos i els gallecs. Hi ha una identitat ciutadana, però al seu costat hi ha una identitat cultural, nacional. El meu passaport diu que sóc francès, però si em pregunteu què sóc, jo sóc un celta.

I què és, doncs, ser bretó?
—Som nacions a cavall de les fronteres. Els bretons i els celtes som occidentals, som el final de l’occident geogràfic, però també som orientals, perquè fa més temps que hi som. Som una minoria, però al mateix temps som els darrers gals. Nosaltres ja érem ací abans de l’arribada de Roma. La nostra existència ha de ser considerada un tresor cultural. Passa que fem nosa perquè França s’ha construït sobre la negació del passat pre-romà. I en aquest sentit, no aconseguim d’encaixar mai.

Precisament, la música ha revitalitzat la vostra existència, i en això heu tingut un paper determinant.
—Sempre he volgut investigar. En el món celta, hi ha molta gent que toca meravellosament bé músiques populars perquè han estat transmeses en família. L’avi la tocava i ara la toca el nét. Això és fantàstic, però a vegades no és suficient per a interpretar el que som. Per això, he volgut gratar en la nostra música, la de tots els països celtes, per entendre millor què som i què podem ser. He investigat i he anat més enllà de la tradició, he estudiat molt a la recerca de l’originalitat.

Hi ha hagut una certa moda celta…
—Que a vegades no hi ha ajudat! Alguns romàntics han desenvolupat un concepte molt acientífic del món celta, neodrudista, gairebé ridícul.

La llengua, l’ús del bretó, quin paper hi ?
—És molt important, és clar. La meua llengua materna és el francès, però vaig aprendre bretó, era imprescindible si volia fer això que faig.

De fet, durant dècades, el vostre èxit ha dignificat la llengua bretona.
—Recorde molt el meu primer concert a l’Olympia de París, el 1972. En aquella època, els bretons érem considerats uns pagesots, gent poc interessant. I de sobte, al temple de la música moderna, hi ha un paio cantant en bretó i barrejant el folc celta amb el rock. Va ser un gran impacte, també per a la llengua. Una vegada, vaig fer un concert en directe per a una gran ràdio francesa i l’emissió la van seguir set milions de persones. Segurament, no hi havia hagut mai tanta gent que sentís com sonava la llengua bretona.

La llengua marca l’univers?
—Cada llengua és un univers. Per exemple, en bretó, França és Bro-C’hall, però aquesta paraula fa referència de manera explícita a la França que no inclou la Bretanya i, de fet, etimològicament vol dir ‘la terra dels estrangers’. Per tant, no es pot fer servir per parlar de la França que inclou els bretons, perquè no podem ser estrangers de nosaltres mateixos. Per això s’han inventat Bro-Frañs. En canvi, en francès o en espanyol no hi ha cap paraula per a definir la nació dels francesos francesos o dels espanyols espanyols. A la península Ibèrica, per exemple, com es diu l’Espanya dels espanyols, allà on no hi ha catalans o bascs o gallecs? Quin nom diferenciat tenen? Cap. Això crea un univers, una manera d’entendre el món. Ells només s’entenen incloent-nos a nosaltres. Aquestes coses marquen, per descomptat!

Fa cinquanta anys que feu música, però també sou un militant polític i cultural. Com ho compatibilitzeu?
—Jo sóc militant, però la música ha de ser bona. La meua intenció política i cultural és evident, però si la música no és interessant, aleshores la intenció val poc. En això, vosaltres teniu exemples magnífics. Lluís Llach és un gran militant, però artísticament és això que els francesos diuen un top.

—El nou disc, Human-Kelt, és una mena de resum de la vostra carrera musical. Revisiteu cançons històriques.
—He tingut molt de temps per a fer aquest disc, a l’estudi. L’he pogut treballar molt, i això ha estat un gran plaer per mi.

—Com és possible que encara trobeu maneres de fer una versió nova del ‘Tri Martolod’?
—El públic ha plebiscitat aquesta cançó! ‘Tri Martolod’ és una peça basada en la tradició però que ha esdevingut una mena d’himne. En aquest disc, he volgut comprimir-ne el temps. La cante de fa tants anys, que vaig pensar que podria fer una versió de les versions. A la peça, hi ha arranjaments molt diferents: folc, electro-rock, bagad… Fins i tot, hi ha la meua veu dels anys setanta per allà darrere, trossets de l’enregistrament original. És com si hagués aconseguit d’anul·lar el temps fent un viatge musical per la meua vida! M’agrada pensar que és com un dels viatges que fan els mariners bretons i que m’acompanyen tots els músics que l’han feta seua tantes i tantes vegades.

—Què sentiu quan fenòmens de la música actual, com Nolwenn Leroy, tornen a cantar ‘Tri Martolod’ davant grans audiències?
—És com tornar-li el sentit original. Com va passar als anys setanta, ara hi ha gent que quan la sent s’interessa per les paraules, descobreix el bretó i ho fa amb un sentit molt positiu, atractiu. Això és fantàstic.

—Tornant a la política: la lluita per la reunificació de la Bretanya, contra la divisió imposada pel govern francès, pot ser un detonant per a la causa bretona?
—Aquesta lluita va generant una certa presa de consciència. Ens volien esborrar del tot i convertir-nos en ‘el gran oest’, com en deien. Al final, el nom de Bretanya s’ha mantingut, però la regió ha perdut una de les nostres províncies històriques i això ha despertat moltes consciències.

—Per primera volta es considera de fer un referèndum de reunificació.
—La gent ha de tenir la veu. El problema és que els polítics bretons acaben depenent dels partits de París.

Però, vist en la perspectiva dels vostres cinquanta anys de feina, la realitat bretona ha canviat molt.
—Això és veritat. Quan nosaltres vàrem començar, els bretons tenien un clar complex d’inferioritat. I ara ja no hi és; fins i tot, hi ha un cert xovinisme bretó…

—Xovinisme, què voleu dir?
—Que hi ha molts bretons que han passat del complex d’inferioritat a pensar que vivim en el millor país del món, que mengem més bé que ningú, que tenim els millors paisatges, la música més bona… Però molta d’aquesta gent encara desconeix què som en realitat. No són capaços de dir ni un nom dels reis bretons, per exemple. No es veuen com una nacionalitat o com una minoria nacional, sinó com aquesta cosa de la ‘regió de forta personalitat’…

Això un concepte?
—Bé, hi ha gent que contraposa ‘regions de forta personalitat’, com ara la Bretanya i Còrsega, amb ‘regions de feble personalitat’ com la Xampanya o la Borgonya. És un sentiment, però sense fons.

—Però de tota manera això no anul·la la feina feta durant tants anys.
—No, és clar que no. Se n’ha fet molta, de feina. Molta.

—Una darrera cosa. Heu vingut a Barcelona per participar en el concert de Carlos Núñez al Palau de la Música com a convidat especial. Però quan tindrem la sort de veure un concert sencer d’Alan Stivell?
—Ah! No ho sé. Per a mi és una petita frustració. Deu fer deu anys que vaig tocar-hi per darrera vegada. M’agradaria molt tornar-hi.

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb