Una vegada Goethe va dir: ‘De la mateixa manera que l’aigua desplaçada per un vaixell reflueix tot seguit darrere seu, l’error que les ments eminents aparten per obrir-se camí torna prest a tancar-se darrere d’elles.’ Aquesta observació no val sols per a les ments genials i les veritats científiques o filosòfiques a les quals obren pas; també val per a les veritats històriques a les quals s’arriba col·lectivament. Catalunya, nació fallida en més d’un sentit, va assolir un moment de genialitat el 2017. L’assolí per necessitat i gairebé sense adonar-se’n, que és la manera genuïna del geni. Vull dir que hi arribà al dictat de la seva naturalesa i d’acord amb la seva inclinació més íntima. Si això no pressuposa una identitat, almenys sí que suposa un caràcter i el caràcter és el destí.

Allò que va commoure el món, i va fer que per primera vegada molts aprenguessin a situar Catalunya en un mapa, no fou tant l’intent d’independitzar-se d’Espanya com la manera de fer-ho. Una manera original i doncs interessant, pacífica i per tant atractiva, enginyosa i en conseqüència superior a la força bruta de l’estat. Com un vaixell desplaçant l’aigua en passar, l’independentisme remogué les aparences i mostrà al món el vertader rostre d’un estat pretesament democràtic. Però en justa correspondència l’estat, amb el 155, desvelà la misèria de l’autonomisme.

Passat el moviment, l’aigua inunda el deixant. A la llegenda hebrea, les ones de la mar Roja sepulten els perseguidors. És una bella història compensatòria d’una emancipació farcida de perills. Ara, considerat a càmera lenta, ço és, prolongat en el temps, bé es podria dir que el reflux del Primer d’Octubre comença a sepultar els qui sortiren a l’encalç dels qui volien marxar democràticament.

Tanmateix, la veritat radiant d’aquells mesos l’han perduda de vista molts ‘processistes’ que avui prediquen ‘l’error’ d’enfrontar-se al faraó amb la butlleta a la mà per dir-li: ‘Deixa marxar el meu poble’. La història es repeteix analògicament. Al moment d’anar-se’n a l’exili, Carles Cardó digué que el catalanisme havia estat una equivocació. Avui antics processistes blasmen el referèndum i fins i tot la voluntat d’independència com un error. Per recolzar aquesta tesi en alguna aparença empírica, ressusciten Cambó com l’oracle del moment polític actual. Aquell Cambó que, enforquillat en el dilema entre ser Bolívar a Catalunya o Bismarck a Espanya, no va poder ser ni l’una cosa ni l’altra. Blasmat per traïdor a Catalunya i denunciat amb la corresponent dosi de racisme –antisemita a l’època– a Espanya, Cambó es decantà sempre pel poder, es digués Alfonso XIII o Francisco Franco. Sens dubte que amb les millors intencions i que ho justificà, fins i tot a ell mateix, per pragmatisme. Però el balanç personal de finançar l’exèrcit de Franco fou l’exili definitiu i el balanç nacional fou el cop de gràcia al catalanisme. El país no se n’ha tornat a aixecar mai més.

El Cambó més preuat pels conservadors i fins els reaccionaris –Aznar va reivindicar-lo en la comèdia del Majestic, quan parlava català en la intimitat– és l’autor de Per la concòrdia, llibre publicat a les acaballes d’una dictadura, la de Primo de Rivera, que encara permetia de creure que tot acabaria en taules. Ni Catalunya tenia prou força per a independitzar-se ni Espanya per a assimilar-la. El 1929, tres anys després dels fets de Prats de Molló, tot apuntava a una entesa bilateral com a única sortida possible a la crisi territorial. Ara, per Cambó la concòrdia volia dir quelcom més que la conllevancia d’Ortega y Gasset, màxima cota de la tolerància castellana de l’època. Deu anys més tard, és dubtós que Cambó hagués defensat la mateixa conclusió, quan amb la seva ajuda a la causa franquista la balança ja s’havia decantat cap a l’assimilació inexorable i no hi havia res a concordar. En tot cas, entre els prohoms de la Lliga n’hi hagué que, en vista de la dictadura dels fets, van abjurar el seu catalanisme. Un exemple: Ferran Valls i Taberner.

Avui assistim a una reacció similar dins l’independentisme. En certa manera és normal. Un canvi històric tan profund com la revolució catalana del 2017 no desclou totes les conseqüències de manera instantània. Hi ha una diferència perceptiva substancial entre els visionaris que van impulsar-la molt abans que esdevingués un gran moviment cívic i els epígons que l’adoptaren quan l’embat semblava imparable i la inèrcia de la massa els hi portava. Al principi, els independentistes provisionals contribuïren al moviment amb la pròpia inèrcia, però el seu pes mort ha esdevingut un llast des que aparegueren els obstacles i ara senten poderosament l’atracció de la pròpia gravetat.

La certesa del parany de l’autonomisme, a què alguns ja havien arribat a partir de l’experiència i a la llum de la història, no pot assumir-la tot d’una un sector important de la població. No tothom té la mateixa capacitat d’anàlisi ni la perspectiva per a extreure les conseqüències d’allò que passa davant els seus ulls. A tot arreu la prevalença de la homeòstasi entela la comprensió de la novetat i a Catalunya, com a qualsevol país subjecte, l’immobilisme té a favor patrons de conducta arrelats en la por i la desconfiança en la pròpia força. És així fins i tot després de combatre les mentides i sofismes de rivals que no han dubtat a malmetre el dret per a imposar el seu dogma. En conseqüència, encara s’ha d’obrir pas entre la majoria de la gent l’evidència que és impossible la concòrdia entre objectius inconciliables i que res no és tan nefast per a encarar amb lucidesa allò que s’ha esdevingut com consolar-se amb ideologies que embullen amb falses esperances d’entesa mentre fan marrada de retorn a l’estat.

Pels qui comprenen quin serà el cost de la resignació, és preferible de peregrinar en el desert amb la veritat resplendent del Primer d’Octubre preservada dins l’arca que no pas tornar a les olles buides de la submissió. De l’intent de conciliar aquella veritat amb el vell error d’implicar-se en la governació de l’estat sols se’n poden esperar confusió i recaigudes en la superstició de l’autonomisme. Servar la veritat del Primer d’Octubre implica viure en conflicte. D’antuvi amb l’estat, que sols pot subsistir en l’obscurantisme. Ho veiem aquests dies en el rebuig dels partits a investigar la monarquia, el terrorisme del PSOE o els vincles del CNI amb el cervell dels atemptats de la Rambla. Però també dintre de l’independentisme, entre aquells que respecten no tant el principi de realitat, que és mudable, com el principi de veracitat, que és permanent, i aquells altres que encara no han après de l’exemple de Cambó que no es pot ser alhora unificador a Espanya i alliberador a Catalunya.

Així com la veritat mai no triomfa d’un sol esclat i li cal conquerir les consciències de mica en mica, expulsant-ne l’error abans de poder entrar-hi, l’evidència d’allò que implica el projecte nacional espanyol trigarà a imposar-se en aquells qui encara creuen en el miratge d’una democràcia espanyola regenerada. Tenen raó els qui preveuen que la república es farà esperar; no en tenen, però, quan en dedueixen que mentre no arribi cal restaurar l’autonomia i bastir ponts amb l’estat. El sentit de l’espera únicament pot ésser la conquesta de les consciències, i això sols succeirà fent-los arribar la veritat per tots els mitjans possibles. La veritat entesa no sols com a informació sinó sobretot actualitzada en fets. I cal fer-la arribar de manera entenedora, sense camàndules que desvirtuïn l’objectiu i propiciïn recaigudes en l’error. El migdia no arriba mai de cop i volta, ni el sol s’enfila al solstici en un dia. Totes les grans transformacions arriben gradualment, però la gradualitat mai no pot invertir la direcció sense avortar el moviment. I això precisament hi ha en joc ara en la lluita per decantar la balança en l’equilibri precari entre un Primer d’Octubre i un 155 allargats en el temps.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.