Ens tornarem a trobar al març (sense la CUP)

Vicent Partal
Vicent Partal
04.01.2016 - 06:45
Actualització: 04.01.2016 - 07:45
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

El 5 de novembre ja vaig explicar que els partidaris de la independència no teníem aquella majoria al parlament que les urnes ens havien fet pensar que teníem. Aquell article va desfermar algunes reaccions irades, però la realitat ha acabat imposant-se: la CUP només s’afegirà a la independència si es compleixen les condicions que ells creuen necessàries, però si no, no ho farà. D’independentistes utilitaris, condicionals, n’hi ha hagut i n’hi ha a tots els processos del món i al nostre país ja n’hi havia abans –si més no– dins ICV i Unió. Ara la CUP s’afegeix com a organització a aquesta categoria, per bé que resta clarament dividida en dues meitats (i, d’ara endavant, les relacions entre aquestes dues meitats no seran gens fàcils).

Siga com siga, la principal conseqüència de tot plegat és que tornem a aquella autonomia que havíem deixat enrere el 27-S. La declaració parlamentària del 26 d’octubre es reservarà als llibres d’història com un dia molt bonic i prou. El pla de xoc s’aturarà —incomprensiblement. I el full de ruta cap a l’estat propi restarà pendent d’una sola possibilitat: que els partidaris de la república de tots guanyen les eleccions del març amb rotunditat. I això vol dir que Junts pel Sí, o CDC i ERC o el que acabe presentant-se haurà de guanyar sense comptar ni tan sols amb els possibles vots de la CUP —que si després s’hi afegeixen seran benvinguts però que d’entrada ja no es poden comptar incondicionalment com a independentistes. Ignore què pensen fer les cúpules de CDC i ERC sobre la coalició. De fet, em consta que no n’han parlat encara. Però, siga quina siga l’opció que proposen a partir de demà, l’aposta aquesta vegada haurà de ser molt alta.

Quan un país protagonitza una epopeia històrica no tot són flors, violes i romaní. Per a guanyar cal saber aguantar en els moments difícils. Els processos revolucionaris s’enforteixen amb la resistència i es tornen imparables quan el cos central del país pren decisions que no tenen marxa enrere. De manera que ara cal reaccionar amb més força que mai i deixar-se de laments i especulacions sobre què ha passat i sobre com ha passat. Sobre qui ha tingut la culpa i qui no. Sobre com han anat els enganys i les traïcions. El 27-S vam guanyar una hipotètica majoria parlamentària que no ha servit de res. Punt. Al març caldrà repetir-la, però aquesta vegada ha de servir.

I aquesta nova majoria és factible, que ningú no s’enganye ni es deixe atordir per les intenses campanyes d’intoxicació. Calen, una altra vota, seixanta-vuit diputats.

Amb una participació absolutament rècord, que no es repetirà al març, i amb una pressió dels poders de l’estat com no s’havia vist mai, Junts pel Sí en va aconseguir 62, però se li escaparen dos diputats per molt pocs vots. A Girona 4.487 vots li haurien donat el diputat 63, que ho hauria canviat tot. I a Barcelona 15.757 vots més haurien sumat el diputat 64. Així i tot, amb 64 diputats encara no s’arribaria tampoc a la majoria necessària. Però és ací on intervé el fenomen CUP. La CUP va passar de tres diputats a deu i tot sembla indicar que una part d’aquests vots van ser vots prestats de gent que podia haver votat Junts pel Sí, però que va pensar que era millor votar la CUP per a pressionar Junts pel Sí. Curiosa paradoxa, vist el resultat final.

Cal tenir en compte en aquest sentit una dada, que és la més important de totes: des del 1984 fins al 2015, al Parlament de Catalunya sempre hi ha hagut majoria nacionalista. I aquesta és una indicació molt sòlida que no podem menystenir. El 1984 aquesta majoria va arribar al màxim, amb 86 escons. I el 1999 és l’única ocasió en què la majoria va ser justa: 68 escons. A partir d’aleshores, i sobretot arran de la sentència del Constitucional l’any 2000, aquesta majoria ha tornat a créixer, però ara repartida entre tres grups, en comptes de dos (CiU, ERC i Solidaritat o la CUP). El 2012 CiU, ERC i CUP va obtenir 74 diputats. Que són aquests mateixos 74 diputats que s’haurien pogut repetir amb facilitat el 2015 si no haguessen ballat a última hora els dos diputats de Junts pel Sí de què parlava adés. Amb això vull dir que les coses es mouen, però no tant com sembla.

Aquesta enorme i sorprenent estabilitat del vot nacionalista des dels anys vuitanta és finalment la clau de tot, també pensant en les eleccions del març. El nacionalisme mai, en més de tres dècades, no ha perdut la majoria absoluta del Parlament de Catalunya, però el repartiment intern d’aquest vot ha determinat canvis clars de majoria parlamentària –com ha tornat a passar ara. La gestió política d’aquesta majoria ha estat diversa, segons com es repartien els vots els diversos partits –CiU amb PSC o PP, ERC amb PSC i ICV, CiU amb ERC… I és d’ací d’on partim amb vista al març. Podem pensar que hi ha la possibilitat que per primera vegada en trenta anys el nacionalisme siga minoritari, però també podem recordar que mai no ho ha estat i que res no indica que el país siga avui menys nacionalista que mai. Així que és raonable de pensar que la gran qüestió serà el repartiment intern dels vots i concretament si Junts pel Sí serà capaç de recuperar vot de la CUP, i potser també d’Unió. Fins al punt d’arribar tota sola als seixanta-vuit escons i no haver de dependre de ningú a l’hora d’aplicar el full de ruta i el pla de xoc.

I això com es fa? Durant els dies vinents, és evident que aquesta serà la gran discussió. Però a parer meu hi ha unes condicions molt clares sobre la taula. CDC i ERC han d’avenir-se, imprescindiblement, amb la fórmula per a concórrer a les eleccions del març. Personalment, crec que seria bo de repetir Junts pel Sí i fins i tot de repetir les mateixes llistes del 27 de setembre, per remarcar el caràcter de segona tanda de la nova convocatòria. Però també és cert que, en una capa de la nostra societat, l’odi a Mas és una eina forta i efectiva i, per tant, caldrà pensar bé com es desactiva o se supera amb més èxit que no s’ha fet fins ara. Això obre la porta a possibilitats diferents que aquesta vegada crec que caldria estudiar amb molta calma i generositat. Si CDC i ERC arriben a la conclusió que és millor presentar-se separades, si ho fan d’acord no hi veig tampoc cap gran inconvenient.

Ara, tots hem de ser conscients que hi ha una altra peça clau en tot això, que és l’Assemblea Nacional Catalana. Perquè la seua capacitat de mobilització es manté intacta en l’àmbit local i perquè és la que pot estirar més bé el conjunt de la societat. Però perquè això passe cal activar-la ràpidament i amb la màxima potència també a l’àmbit nacional, on ha quedat pràcticament esborrada i desdibuixada aquests darrers mesos. Al març no pot tornar a passar com a les eleccions espanyoles, en què l’ANC no va existir. Quant a la neutralitat respecte als partits, simplement crec que la decisió de la CUP deixa finalment les mans lliures a l’ANC per a abocar-se a donar suport a Junts pel Sí.

Però per sobre de tot la campanya ha de ser bona. Encara més bona. Extraordinària. I això no serà gens senzill quan fa tres mesos que vam fer allò que havia de ser el vot de la nostra vida. La mediocritat de les campanyes d’ERC i, sobretot, de Democràcia i Llibertat a les passades espanyoles espanta i posa en alerta. El contrast amb la brillantíssima campanya de Junts pel Sí fou evident.

Cal moure’s de pressa, doncs, i fer-ho més bé que mai. Demà mateix caldrà foragitar el desencís i fer colps d’efecte que revifen l’ànim del votant independentista. Això és possible perquè la decepció és circumstancial i perquè la gran base de vots que va portar Junts pel Sí a la victòria no ha desaparegut, ni de bon tros. Sobre això, tenim tan sols dues dades, però són dues dades molt importants que cal repetir a tort i dret. A les espanyoles, malgrat que tot es féu tan malament, va haver-hi 1.164.790 votants d’ERC i CDC. I això és una base de pedra picada, inamovible, que tota sola supera ja d’entrada, fins i tot en el pitjor moment, el que serà el gran contrincant electoral del març: En Comú Podem, que va obtenir 925.274 vots. I la segona dada és que en l’única enquesta fiable feta aquests mesos, la del CEO, enmig d’aquesta patètica negociació en què Junts pel Sí ha estat repetidament humiliada per la CUP, resulta que només hauria perdut tres diputats, i hauria baixat a 59. Partir d’una base com aquesta és simplement un privilegi.

Per això, i sobre aquestes xifres, a mi no em sembla que construir una proposta guanyadora al març siga una tasca impossible, en absolut, oimés tenint en compte què passa a Madrid. Però, alerta: la condició és que no pot haver-hi ni un sol error més. I el primer i més important seria que tots nosaltres, els votants independentistes, ens deixàssem endur per la decepció i ens quedàssem a casa llepant-nos les ferides. De manera que la primera feina torna a ser, com tantes vegades, a les nostres mans: no deixeu que us roben l’alegria pel que ja hem aconseguit ni deixeu que, al març, us roben la victòria.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Oriol
Oriol
03.01.2016  ·  16:40

Ara mateix és innegable que una bona part de l’alegria sí que ens l’han robat (però tornarà). Però el que no ens han robat (almenys a mi) és la il·lusió i la determinació.
I una darrera cosa, no menys important, és que potser per fi deixem enrere la ingenuïtat. I, encara que avui costi, no caurem en la rancúnia (que seria una doble victòria per als unionistes).

Això que volem fer és molt gros, i per tant, molt difícil, i s’ha de voler per sobre i per davant de tot, altrament, no ens en sortirem, com acabem de veure.

Però ens en sortirem.

Enric
Enric
03.01.2016  ·  17:07

Moltes gràcies Vicenç!
Encara que no de totes, jo ja portava dies mig desconnectat d’aquesta tensió mediàtica amb la decisió de la CUP. Realment no bo que gent així prengui tant de protagonisme. Tot i que no els havia votat, pensava que potenciarien noves idees i formes democràtiques. Quedo molt decebut d’ells.
Ens queda, doncs continuar i perseverar per desbrossar el camí cap a la llibertat. Si el camí no el fem de manera democràtica i transversal no assolirem l’objectiu.

Ara “Podemos”, qualsevol que sigui el nom que agafin, no podrà jugar la carta de relativitzar la promesa del referèndum, amb la qual cosa a Espanya no n’hi haurà govern d’esquerres.
Hem de continuar aclarint com volem que sigui el país independent i hem de sumar més i més gent. La independència també ens donarà la millor relació amb la resta de pobles, en especial, d’Espanya i França.

No cal defallir, sinó continuar perfilant millor les nostres propostes i la nostra estratègia.

Lluís Antoni
Lluís Antoni
03.01.2016  ·  17:10

I si demà Junts Pel Sí, prenent Espriu com a referència, presenta un altre candidat que possibilite l’acord, no caldrà fer eleccions a març. O és que el 27S enganyaren la gent dient-los que eren eleccions plebiscitàries i realment eren presidencials? Els qui han donat ales a CSQP són els qui han vinculat a mort Mas i independència, com si ambdues coses foren impossibles de separar. No sé si caldrà sospitar que Convergència sense Mas de candidat a president es retiraria del procés independentista. És així? Perquè si és així qui realment resultaria ser un frau al procés seria Convergència. És una simple especulació. O potser toca raó. No ho sé. En qualsevol cas crec que carregar les culpes a la CUP és fer-la servir de boc expiatori d’un procés que s’ha gestionat mal a partir del moment en què Junts pel Sí no va obtenir la majoria necessària per a fer Mas president. I posa en evidència el paper subaltern que se li ha donat a la CUP en el procés. Que jugaven de “bulto” i només se’ls havia de tenir en compte si seguien el dictat del Junts pel Sí. Sembla ser que els 10 diputats de la CUP no formaven part del full de ruta traçat. Bé, doncs, llavors caldria haver actuat amb un altre full de ruta en el que Mas ja no tinguera el paper ben bé messiànic que se li ha atorgat. La posició contrària a Mas per part de la CUP servia més per a eixamplat l’espectre de diputats a favor de la independència si es deixava a CSQP defensant un referèndum impossible quan tenia l’oportunitat de donar suport a un canvi social important a Catalunya, i Espanya que prenguera exemple. En comptes d’això els han donat una alegria i oxigen. Ara ja no són els qui proposen un referèndum ridícul i impossible, perquè ara ja no tenen l’espasa de Damocles i ja no hauran de triar entre l’Espanya Impossible o la Catalunya Possible. I si hi ha eleccions març i Junts Pel Sí, o els dos partits per separat, no arriben a la majoria necessària i la CUP resisteix la sotragada? No tornaran a estar en el mateix atzucac? És ara que cal resoldre el problema. I el problema és diu Mas. Ho ha sigut des del primer moment. Mas com una única possibilitat i el xantatge permanent a la CUP ha estat un suïcidi col·lectiu. Cal refer ponts ara mateix. Pensar que març solucionarà el problema perquè es bandejarà la CUP com a part del projecte independència és un error descomunal. Més val un entic (ara) que dos te’n donaré (a març). Ara hi ha 72 diputats favorables a la independència sense Mas. Aquesta és la victòria. Si voleu podeu continuar a posar la independència entre Mas i la paret. Serà una victòria malbaratada , i potser irrepetible,.

Jordi
Jordi
03.01.2016  ·  17:14

Estic sentint en directe la roda de premsa de la CUP i la meva decepció i indignació és monumental. Encara van dient que ara esperen que l’altra part mogui fitxa. Però que es pensen aquesta gent? Encara van demanant que Junts pel Sí presentin un altre candidat i que el pressing CUP ara és a Junts pel Sí. Una vergonya, el fet que començar la desconnexió i per tant el procés d’independència no hagi passat per davant de l’eix dreta esquerra o per la figura d’una sola persona. Per jo el procés és mort i em dol que en aquests moments el PSOE (PSC inclós) i el PP estiguin celebrant la desunió entre les forces independentistes. La història un cop més es repeteix.

salvador
salvador
03.01.2016  ·  17:40

De veritat creus en una reedició de Junts x Si? Això és més inverosímil que la CUP hagués dit que Si a l’investidura de Mas

Salvador Rofes

Salvador
Salvador
03.01.2016  ·  17:59

És com el joc de “la oca”, hem caigut en un pou però el joc no s’ha acabat. Haurem d’esperar per sortir-ne i continuar remuntant les caselles. Son les 17.50 del dia 03/01/2016 i la majoria de catalans estem tristos, desanimats … com hem pogut caure en aquest cup?, veien la roda de premsa veia els meus fills al cau!.
Ara cal un cop d’efecte, integrador, imbatible, guanyador. És l’ANC qui s’ha de presentar al març amb els mateixos, exactament els mateixos candidats que varen formar Junts pel Sí.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU
03.01.2016  ·  18:02

No és eixe l’editorial de la tempesta, sinó aquest de dies abans:
http://www.vilaweb.cat/noticies/ho-farem-2/

“HO FAREM”, i vaig desar-t’hi una resposta sense oracle a l’Oracle.
I m’hi vas “birlar” el brindis manllevat i estrafet del Joan Brossa, en morir el darrer dictador espanyol, tot creient que treient ferro roent calmaries les aigües: ” Alce la meua CUP i brinde per les seues excremències”. Com has vist no hi tornat a desar cap més comentari fins a hui.

“Entre todos la mataron y ella sola se murió”. Tothom som responsables del fet i cadascun passe a arreplegar la part d’excrescència que l’hi pertoque. Sols cal revisar què han fet els prohoms de l’estat espanyol i què han fet els d’ací durant els darrers 14 mesos. Ah el nostre Poble!….que aguantarà l’impossible….”Poble” divina paraula i diví “comodí” entre trilers. Sense ànim de “bufa” (vanaglòria pèr als no-valencians) us aconselle rellegir totes les aportacions que hi he desat caure en obrir-se la portella dels editorials.
I una aportació més: tot allò que fem que no siga menar pel camí d’España sols repercutirà contra la gent d’aquesta població. L’hem fotuda francament bé !…i ara comença el ball de bastons.

Salvador
Salvador
03.01.2016  ·  18:14

És com el joc de la oca, hem caigut en un pou però el joc no s’ha acabat. Haurem d’esperar per sortir-ne i continuar remuntant les caselles. Son les 17.50 del dia 03/01/2016 i la majoria de catalans estem tristos, desanimats … com hem pogut caure en aquest cup?, veien la roda de premsa veia els meus fills al cau!.
Ara cal un cop d’efecte, integrador, imbatible, guanyador. És l’ANC qui s’ha de presentar al març amb els mateixos, exactament els mateixos candidats que varen formar Junts pel Sí.

Carles
Carles
03.01.2016  ·  18:25

Excel·lent anàlisi.
No passa res; és millor preparar bé les eleccions pel març abans que quedar en mans d’una colla de nyèbits amb menys sentit d’estat que una ameba.
Ningú va dir que seria fàcil, però, la veritat, pocs ens pensàvem que el tema petés per on ha petat. Encara que poc després del 27S ja es va intuir per on anaven els trets.

Maria Encarnació
Maria Encarnació
03.01.2016  ·  18:40

Suposo que depèn de la posició personal de cadascú va repartint “culpes” i dient que l’altre podia haver fet més.
En tot cas ploro per l’oportunitat perduda de demostrar que la independència de Catalunya estava per sobre de qualsevol ideologia.
I són llàgrimes molt amargues.
Maria Benítez

PERE
PERE
03.01.2016  ·  18:47

Que voleu que us digui, en Vincenç és un bon analista de les situacions, i com sempre espero que tingui raó pero per la meua part diré que encara que estic molt i molt emprenyat, ja m’ho esperava perque encara que haguéssin dit que sí, hauria estat una legislatura dificil amb aquests pocavergoneyes començant per la Gabriel amb aquest somriure fastigós. Ja fa dies que preferia noves eleccions. Anem-hi doncs amb tota la força de que siguem capaços els qui abans que res volem la independencia i despres ja deixarem que els anti-tot hi diguin la seua i si no guanyem, serà perque no ens ho mereixem.

I ara a treballar com hem fet durant aquests anys els de la sectorial de Jubilats de l’ANC

Pere

Lluís
Lluís
03.01.2016  ·  19:00

A la tardor del 1994, després d’haver-se cremat el país de punta a punta, els 70 escons de CiU van convertir una reprovació de l’oposició en una felicitació al conseller de torn per la seva gestió; sense ni una mica d’autocrítica. Després d’aquell dia em vaig dir a mi mateix que mai votaria a aquesta gent. No us diré si vaig trencar la meva promesa i vaig votar JxS o si vaig pensar que la CUP seria la garantia si als altres els flaquejaven les forces. És irrellevant, en qualsevol cas estic molt decebut, els 72 diputats electes no heu estat a l’alçada de les circumstàncies. I vull que ho sapigueu, per això ho escric aquí, on potser alguns ho llegireu.
La sensació, ara mateix, és que hem perdut el tren; i que espero que el els meus fills ho sàpiguen fer millor que nosaltres.

Lluís Pujol, des de Badalona

Pep
Pep
03.01.2016  ·  19:07

Encertat article. Espero que a més de ser una visió positiva i un munt de desitjos – que comparteixo- avanci que faran Convergència, ERC i l’ANC. Ara sí, és clar s’ha de fer campanya a favor de les opcions de proclamació de la república Catalana de tots. Abandonem els sectarismes i les il·lusòries promeses de referèndums que mai arribaran. La nostra esquerra independentista és ERC i la nostra dreta independentista és Convergència, tot el demés és l’esquerra espanyola que fa segles enganya als catalans donant més valor a la seva ideologia que al país i ens ofereix paternalistes i il·lusòries ombres xinesques de l’autodeterminació.
L’autodeterminació és votar per una opció que garanteixi la proclamació de la república de tots, que sigui majoria, i que ho faci, tant si eren i tornaran a ser de dretes, o si son d’esquerres.

Lluís Antoni
Lluís Antoni
03.01.2016  ·  19:45

Doncs jo crec que cal considerar unes eleccions al març com una victòria llençada al fem i una derrota anunciada. És ara quan hi ha 72 diputats a favor de la independència. Que no és el mateix que 72 diputats que volen fer president Artur Mas. Aquesta és l’equivocació fonamental i profunda que pot llençar-ho tot en orris i no la negativa de la CUP a investir Mas. Més i tot diria que tota aquest carnaval en què s’ha convertit el 27S posa en evidència un profund menyspreu pel paper que ha de jugar la CUP en el procés independentista. Fa l’efecte que només és bona i se li lloa la participació si se suma a la decisió de JuntsPel Sí, que només s’ha comptat amb la CUP com a figurant i no com a agent participant en el procés independentista. La disjuntiva o Mas o res es pot interpretar com una estratègia no sols humiliant, sobretot barroera i suïcida.
Per què s’imposa Mas com a única i tancada possibilitat? Potser perquè sense Mas al capdavant del procés l’antiga Convergència l’abandonaria? Si no és així ho sembla. Perquè no s’entén tanta fidelitat entorn de Mas, tot i més quan això ha conduït el procés a l’actual precipici. O siga, que per retenir Convergència s’ha de posar la CUP contra les cordes, humiliar-la, insultar-la i ara dir que se’n vagen a cagar, que són els grans traïdors a la causa? Fa l’efecte que hagen posat més interès a descarrirlar-los del procés que no a facilitar-ne l’acord. Què haguera passat si per aplanar el camí de la CUP JuntsPelSí haguera proposat un altre candidat de més consens? Que Convergència haguera abandonat? Però es pot tensar la CUP fins trencar-la, oi, i no tenir remordiments de consciència? Però diuen que qui no té convicció independentista és la CUP. Val, ja han triat l’ase del colps o el boc expiatori d’un procés que si fracassa és per la manera com l’han gestionat alguns dels agents principals. No és decent assenyalar la CUP perquè SCC i la tota la rècua espanyolera riguen a la gana aquest desbaratat final de capítol. Que cadascú faça, si n’és capaç, l’autocrítica que li pertoque.
Em dol de manera particular la rialla de CSQP, perquè si s’hagueren fet bé les coses, si s’haguera proposat un altre candidat, i amb el pla de xoc social, CSQP s’haguera quedat entre Espanya i la paret. Hauria hagut de triar entre l’Espanya antisocial i corrupta, impossible de canviar, i amb la seua proposta d’un referèndum sense suports a Espanya, per tant ridícul i impossible, i la possibilitat de sumar-se a una Catalunya independent avantguarda del canvi social. No riurien tan a gust llavors. Jo crec que en aqueixa circumstància, si s’haguera donat, serien ells qui tindrien un problema i no la CUP. Tota aquesta estratègia de Mas President “por la gracia de Dios” ha posat la CUP sota les peüngles de CSQP o Podem.Cat. Però potser, sospite, que han preferit aquest final que l’altre final de l’antiga Convergència fugint del procés perquè no l’han deixada capitanejar-lo.
I què passarà si es bandeja la CUP del procés independentista i al març, tot i i un nou front unitari sobiranista torna a repetir-se l’aritmètica? Jo crec que al març només hi ha incertesa. Avui, tot just encetat gener, encara hi ha una aritmètica guanyadora: 72 diputats per a declarar la independència. Per a investir Mas només en són 62, entesos? Cal comptar, doncs, amb la CUP ara. Prou d’humiliacions, prou de jugar a amos i criats, a protagonistes principals i actor secundaris. Són 72 protagonistes. Cal refer ponts i unificar estratègies. Cal fer, per part de tothom, acte de contrició i propòsit d’esmena. Cal fer-ho tot entre tots, si és que tothom vol la independència de debò i no jugar als escacs sobre un tauler espanyol. Estratègies que sumen al voltant d’un objectiu comú: la independència de Catalunya i un nou estat social. La victòria és ara. Són 72 diputats ara (i qui sap si podrien ser-ne més). I al març igual plou que neva que fa ras.

Josep
Josep
03.01.2016  ·  19:58

Finalment sabem on som. Durant massa temps hem viscut en un món irreal. S’ha de dir clar: la CUP, com a grup, no és independentista i els incauts que s’ho van creure -començant per la direcció de l’ANC- han fet un mal irreparable al procés.
Els anticapitalistes -poc coneguts del gran públic abans d’entrar al Parlament- durant la passada legislatura van caure simpàtics i molta gent el 27-S es va deixar ensarronar sense llegir el seu programa que és ben explícit. Per això l’espectacular pujada de diputats d’aquesta organització en les passades eleccions catalanes.
En tot aquest malaurat episodi de la nostra història hem vist polítics molt ingenus que van abandonar la iniciativa de les negociacions, i la van donar a un grup minoritari que tenia uns objectius ben definits, encara que mai obertament expressats: el boicot del full de ruta que ens havia de portar a la independència. Per què? Ens preguntem. La resposta, segons alguns independentistes, perquè tot el procés és un producte de la societat capitalista i està dirigit per Mas, un burgès rei de les retallades.
Aquests darrers mesos he arribat a la conclusió que el 27-S es van produir dues eleccions paral·leles. 1.620.973 ciutadans van votar per la independència de Catalunya. La resta, dins del camp sobiranista, es van oblidar de la sobirania nacional i van votar especialment contra Artur Mas.
Des del principi del procés hem vist partits que han desaparegut i altres han perdut la força que tenien. Tots han expressat obertament el seu rebuig a la independència de Catalunya. La CUP ha actuat de forma diferent: amb la tècnica de l’engany ha anat destruint la feina dels darrers anys de centenars de milers de persones deixant el moviment que ens ha de portar a l’estat propi cansat i desil·lusionat.
S’haurà de fer canvis i potser hi haurà dimissions perquè s’han fet errors monumentals. Tanmateix, el procés continua. La CUP pot seguir el seu camí. Segur que molts innocents l’hauran conegut. D’ara endavant hem de vigilar amb qui ens posem al llit.

Josep
Josep
03.01.2016  ·  20:22

Ja se que em direu que soc ingenu i que peco d’optimista, però jo encara crec possible que en Mas faci un pas al costat i passi a la història com el gran estadista que es va sacrificar pel seu país i va fer possible la independència.

Pas al costat no vol dir que se’n vagi cap a casa. Un procés d’independència no es fa amb un sol líder i ell el pot continuar liderant des de molts llocs.

Però si no assolim la independència “perquè la gent està cansada” com llegeixo i escolto massa sovint voldrà dir que no ens la mereixem. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

ANTONI
ANTONI
03.01.2016  ·  21:13

Em sembla molt bé la proposta de presentar la mateixa llista a les eleccions del mes de març, però amb el president Mas al davant i el cap ben alt, però si es pensa que millor que no vagi de cap de llista, pel motiu que sigui, millor proposem ara un nou candidat i aprofitem el 72 escons que (sembla) que tenim.
De totes maneres, yo crec, que el president Mas, s’ha guanyat el dret a portar aquest país cap a l’independencia, i després plegar.

Joan
Joan
03.01.2016  ·  21:40

Trobo curiós que no consideris la possibilitat de que el president Mas cumpleixi alló que vadir de “que si era el problema es faria a un costat.”
També trobo a faltar que no demanis a “Junts pel si” sentit d’estat per trobar un candidat de consens.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb els diari nou que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €