Enric Casasses: “És fals que Salvat-Papasseit al costat de Riba i de Foix sigui poca cosa”

Aquestes darreres setmanes, el poeta Enric Casasses ha publicat un nou llibre de poemes, A la raó, i ha signat el pròleg de la Poesia completa de Joan Salvat-Papasseit, ara que s’escau el centenari de la seva mort i la celebració de l’Any Salvat-Papasseit. A l’entrevista parlem d’aquestes dues novetats.

Quant a la figura de Salvat-Papasseit, Casasses hi aporta una mirada pròpia, i en defensa i n’accentua aspectes, com ara la seva qualitat com a poeta, el vincle amb Joan Maragall, un avantguardisme propi i europeu de primer ordre, el seu encant personal i la mirada reiterada cap al futur, sense agror pel passat…

També parlem d’aquest llibre misteriós que és A la raó, que conté uns poemes que es van anar coent entre el 2009 i el 2011 i que fan llum ara. Poemes que ens porten a parlar del canvi climàtic, de la poesia fonètica i d’alguna peça que conté bona part de la poesia catalana de tots els temps.

Enric Casasses ha portat una fotocòpia d’un cartell en blanc i negre, estil fanzín, del 1986, que anuncia un recital de poesia a la presó de dones. El va compondre ell mateix i hi va fer servir la capçalera d’Un Enemic del Poble, la revista que editava Salvat-Papasseit a començament del segle XX, i el poema “Columna vertebral: sageta de foc”. Hi van participar: Meritxell Sales, Eulàlia Framis, Jesús Lizano, David Castillo, Joan Vinuesa, Jaume Sisterna, Jordi Pope i Àngel Carmona. Casasses n’explica la història:

“Quan escrivia el pròleg de la Poesia completa de Papasseit no hi vaig pensar, en aquell cartell. Després, sí. Era el 1986, quan no ens coneixia ningú. Vam anar a la Model, i no per cap institució, sinó per un lladre que coneixia en Pope i pel mestre d’escola de la Model. El mestre va dir al director: ‘Faré una cosa de poesia’. El director va pensar: ‘Això de la poesia és innocu’, i vam entrar-hi la colla d’arreplegats i vam fer el recital. Vam entrar-hi des de baix, diguem. Les institucions ni ho sabien. Però, un cop fet el recital a la Model, la presó de joves i la de dones van dir que allà també ho havíem de fer, perquè no hi hagués greuges comparatius. Llavors jo vaig fer un cartell a partir del poema visual de Papasseit de la revista Un Enemic del Poble, amb coses afegides dels altres, per al recital a la presó de dones.”

—És una prova que Salvat-Papasseit era referent de la vostra generació.
—De la nostra i de l’altra.

—Voleu dir que no ha deixat de ser-ho? Durant la presentació de l’Any Papasseit es va explicar que era el poeta més musicat.
—Segurament. I l’altre és l’Estellés. A València guanya l’Estellés i aquí en Papasseit. Són els dos poetes més populars.

—D’on us ve la influència de Papasseit? De la parla popular, de l’avantguarda, de l’atreviment sense petulància, de la radicalitat ideològica…?
—L’avantguarda és un valor afegit, però el que és important és l’escriptura tradicional. “El poema de Nadal”, “Tot l’enyor de demà”, “Res no és mesquí”… Tots aquests poemes s’han fet tan populars com les obres de Maragall o de Verdaguer en el seu moment. Han arribat a tothom. A tothom a qui li pot arribar la poesia, si vols. No hi ha cap poema de Vinyoli o de Carles Riba que hagi entrat d’aquesta manera, fins a aquesta fondària. Malgrat tot, hi ha alguns crítics torracollons, per dir-ho així, que diuen que al costat de Riba, Foix, etc., Papasseit queda pàl·lid i poca cosa. Ja ho deia en Ferreter, també. I és fals. El fet que sigui directe i que arribi no vol dir que el vers sigui barat. En Papasseit no és dolent, al revés, és d’una perfecció formal total.

—I quina és la clau perquè uns versos es facin populars, que siguin en boca i en memòria de tothom, encara que no se sàpiga qui els ha escrits?
—Alguns de Maragall i uns altres de Verdaguer, com “L’emigrant”, toquen la fibra i, a més, són fets d’una manera que s’aguanten. Perquè hi ha coses que toquen la fibra un dia i l’endemà s’obliden. Que també té el seu valor, potser, tenir èxit un dia. Passa amb moltes cançons. Però tenir èxit un dia i l’endemà i l’altre, i els avis i els néts i que continuï… Això ha passat amb en Papasseit completament. Jo ho dic al pròleg i ja s’havia dit, que hi ha una línia directa de Maragall a Papasseit, que Papasseit seria realment el continuador de Maragall, encara que formalment sembla que sigui tan diferent i tingui tota la part avantguardista.

—Tot i que dieu que ja s’havia dit, aquest vincle directe amb Maragall és una de les aportacions o accents que poseu al pròleg de la Poesia completa.
—Hi ha un punt en les proses de Papasseit, als Mots propis em penso que és, on diu (és la idea) que ja està tot dit, sí, però no està escoltat, s’hi ha d’insistir. I hi ha una mica això en el pròleg, a part d’alguna cosa nova que hi he posat.

—Quina?
—Detallets de coses que no s’havien entès, de paraules que Papasseit fa servir, com la “nitra”. Els traductors castellans, italians, etc. es pensen que és alguna cosa relativa al salnitre. En canvi, la nitra és una bombeta. Només cal buscar a Google i apareix una marca de bombetes d’aquella època, de la casa AEG, empresa alemanya potent. Hi ha uns anuncis d’art déco superbonics d’aquesta marca i a Espanya hi havia aquesta bombeta nitra. Apareix al poema “Quin desvetllar-me” del llibre La rosa als llavis.

—Quines altres aportacions diríeu que fa el vostre pròleg sobre Salvat-Papasseit?
—Ell ja ho diu en el “Primer manifest futurista català contra els poetes en minúscula”: com a poeta en majúscula només reconeix Maragall, d’anterior a ell. Diu que és un poeta amb totes les de la llei. De versificadors, n’hi ha molts, però… I què més? També hi ha la cosa que Papasseit és ell mateix, no és un servidor de Marinetti ni d’Apollinaire, és un inventor al nivell d’aquests o més. I ara en Llavina escriu que Papasseit empal·lideix al costat de Foix, de Riba, de Màrius Torres… I també ho deia en Ferrater, que Papasseit és petit, quasi no es veu. Deuen ser d’aquells que es pensen que T. S. Eliot és millor que Bob Dylan. A mi T. S. Eliot no em diu res. Però sembla que la terra aquella descampada sigui una meravella de la poesia actual i jo encara espero que algú em digui de què parla aquell poema.

—Dieu al pròleg: “L’avantguarda, a Catalunya, és àmplia i seriosa (a la seva manera) i tan avançada com qualsevol avantguarda europea, si no més.”
—Perquè això que a Catalunya no hi ha avantguarda és un altre tòpic d’aquests, que és absurd. Coi, si l’avantguarda a Catalunya comença amb Gaudí! O sigui, qui primer fa art abstracte és Gaudí. Què vols dir que anem a remolc? En el pròleg, hi ha una pàgina que va directament a aquest tema: quan la revista francesa 391 de Picabia es publica aquí, perquè allà hi havia la guerra del 1914-18, l’any 1917, la secció de notícies culturals de París comença: “Només es parla de Barcelona.”

—Hi ha una relació curiosa entre Eugeni d’Ors i Salvat-Papasseit, oi? Eugeni d’Ors l’ajuda a trobar feina.
—Eugeni d’Ors i tots els altres instal·lats en l’alta cultura i en els negocis culturals, tots ajuden Papasseit. És una cosa molt curiosa, perquè Papasseit era un pobre proletari que no havia anat a escola. I, en canvi, l’ajuden els uns i els altres i li acaben trobant una feina que no és gaire física, que és de llibreter. I li paguen els viatges als sanatoris també. O sigui, tota la burgesia, per dir-ho així, l’ajuda. Això també ho comparo amb en Maragall: en Maragall era un senyor que vivia de renda, era de l’alta burgesia i era amic de tothom, fins a l’últim anarco. I Papasseit, anarquista independentista, era amic de tothom també. És un cas d’un encant personal que supera la diferència de classe.

—L’últim llibre de Papasseit, que surt quan ell ja és mort, porta per títol Óssa menor. Fi dels poemes d’avantguarda. Aquesta fi creieu que fa referència a la seva mort o a la fi d’una etapa?
—No ho sé, ni en queden manuscrits ni res. Però el que expliquen és que quan ell va morir tenia el llibre acabat i fet sota el coixí. Jo sospito que el llibre Fi dels poemes d’avantguarda és tot d’ell, el títol i tot. L’única cosa que hi van tocar potser una mica és l’ordre dels poemes. Papasseit no vol acceptar que es vagi morint, però ho sap. Però queda bé, és l’últim llibre, Fi dels poemes d’avantguarda. Si tots els seus poemes són d’avantguarda, qualsevol poeta bo és d’avantguarda. Si no, de què? Si és bo és d’avantguarda. Punt.

—I la resta són poetes en minúscula. És vigent el manifest futurista de Papasseit?
—Aquest manifest és perfectament vigent. A l’edició de la poesia completa de Lo Diable Gros la sobrecoberta es desplega i és el manifest futurista. Molt guapo ha quedat. La diferència principal d’aquest manifest, potser, en relació amb els altres manifestos d’aquell temps, el Manifest Groc, el del Marinetti i altres, és que Papasseit no necessita liquidar el que és anterior. Mira endavant i prou. No ataca la Bernat Metge ni l’Acadèmia ni Maragall ni Verdaguer. Ell defensa el que vindrà. I les dues vegades que fa servir la paraula “enyorar” és l’enyor de demà. Sempre mira cap a demà. Destruir l’Acadèmia, que deia Marinetti, destruir el museu, no li interessa. Li interessa construir el futur.

—En Papasseit no hi ha agror i potser això és part d’aquest encant que tenia.
—Gens. Això també ho dic al pròleg: de revolucionaris amargats n’hi ha molts. Aquest no.

—El fet que ja hi hagués un pròleg escrit per Joan Fuster sobre la poesia de Salvat-Papasseit (que es recupera a l’edició de la Poesia Completa editada per Lo Diable Gros i Godall Edicions) us va condicionar?
—No. Més ben dit, jo vaig començar a treballar sense mirar-me’l. L’havia llegit quan tenia divuit anys o vint, però em feia mandra. Ara, després, un cop estava ja ben ficat en Papasseit, me’l vaig tornar a llegir i em va ajudar en certes coses. Coses que jo pensava, veia que sí, que no estava sol i que Fuster també ho deia i m’anava bé.

—Entrem en el llibre que heu publicat fa un parell de mesos, A la raó. En sabem poc, té un aire misteriós. L’editorial només diu que és un llibre de poemes fins ara inèdit, guardat uns quants anys al calaix. Que només l’havíeu divulgat, en part, als recitals. El llibre té dues parts. La primera, “A la raó”, comprèn 48 poemes acompanyats d’unes quantes notes de l’autor. La segona, “A taula”, són 18 poemes, majoritàriament en prosa.
—Tot el conjunt és d’abans del Nus la flor (Edicions Poncianes), del 2007-2009. El vaig deixar perquè tenia dubtes. I també perquè estava tan ficat amb El nus la flor, m’hi vaig posar tant de ple, escrivint-lo i vivint-lo, amb tota la força i amb tanta alegria, que els versos d’A la raó quedaren en segon pla. Era tanta la plenitud i felicitat que em donava El nus la flor i després es va publicar i l’èxit que va tenir i va durar… Per això, fins que no vaig deixar enrere El nus la flor no vaig poder tornar a mirar-me A la raó.

—Però com es va conformar aquest llibre?
—De fet, era tres vegades més gruixut. Vaig començar a eliminar-ne poemes fins que va quedar així. Alguns poemes els deia en recitals. Tenia una edició feta a casa amb la impressora, amb grapes, per anar tirant. I al final, quan l’editorial em va demanar: “Tens alguna cosa?”, vaig pensar: “Va, traiem aquest.” Però tenia dubtes. Sempre dubto.

—De fet, sobta una mica perquè totes dues parts són força diferents. Són de la mateixa època?
—Sí, de la mateixa època. Jo anava escrivint i, no sé per què, anava posant les coses en dues carpetes diferents. Les dues carpetes anaven de costat tota l’estona. I, al final, ha quedat el llibre amb dues parts. Com si unes coses fossin més directes i unes altres més de lluny.

—En l’última part, la majoria de poemes són arran de mar. Són de paisatge marí, mariner, salabrós, de costa.
—Potser sí que és això, la cosa geogràfica, la que els explica. Perquè és l’Escala i també Mallorca, que hi apareixen. En aquesta època havia anat molt a Mallorca.

—I la primera part són poemes més lligats a l’erotisme i a l’amor. Però també són poemes molt exteriors en general. I després hi ha diverses referències a la terra. Hi ha el poema “Terra”, on apareix el tema de l’aigua. Ressona molt aquest. Segurament no vau escriure’l en clau de canvi climàtic, però ja hi ha una preocupació per la manera com tractem el planeta: “Quan tornarà l’hora / que els rius baixin plens / i que la més fèrtil / sigui la dels horts?”
—No, perdona, la clau del canvi climàtic està en la meva obra des del primer dia, des dels anys vuitanta. I està en l’obra d’en Brossa i de l’altre i de l’altre. El canvi climàtic fa molta estona que els poetes el veuen. Ja hi és en coses de la primera època de Dylan, en coses de l’Estellés… Quants textos hi ha dels anys seixanta que diuen que ja no fa aquell fred. La preocupació ja feia estona que hi era, la preocupació, a mi em ve heretada. Els meus pares ja em deien que havia canviat el tipus de fred. “Ja no fa aquell fred”, això ho deia tothom. Ja no tenim penellons. S’han acabat. El canvi climàtic no ha començat ara. Fa un segle o més que dura. I no són els artistes que ho veuen. Ho veu la gent i els artistes ho diuen. Els artistes diuen el que la gent veu. No s’inventen res. Naturalment. En canvi, hi ha una altra idea que ja no sé si és tan vàlida amb el mainstream aquest.

—Quina idea?
—Que és que pots parlar del que vulguis menys de la fi del món. No parlis de la fi del món, no té cap ni peus. És com parlar de la meva mort i no m’he mort.

—No s’ha de ser catastrofista?
—Tot s’acaba? No, no tot s’acaba. A part, potser ens acabarem nosaltres, però la vida no. La vida canviarà de tema, canviarà de subjecte.

—Per tant, aquest poema “Terra”…?
—Era una resposta a Blanca Llum Vidal. La idea del poema és que a Catalunya la terra més fèrtil de totes és el delta del Llobregat, o sigui, on hi ha la Zona Franca i l’aeroport. Aneu a parir!

—Un altre poema destacat, “Les complicacions humanes”.
—Aquest l’he dit molt. Dintre la tragèdia es manté la vida i l’humor i tot. És real, aquest poema. És veritat. Va passar. A vegades ho dic en els recitals: aquest poema és basat en un fet real, com les pel·lícules!

—Això lliga amb el poema “La paraula aquesta de la fantasia”, també molt bonic. A les notes del final de la primera part dieu: “La fantasia és el fons de l’ésser, centre del món i alè del viure, com diu na Lessia Ukrainka.”
—Aquest també el tenim recitat mil vegades. Sí, aquest va sortir bastant directe. Després vaig descobrir aquests versos d’aquesta autora, que és la Víctor Català d’Ucraïna, i els vaig posar de cita.

—Tinc una paraula marcada en aquest poema: ‘escallimpada’.
—Aquí en diuen d’esquitllentes. A Mallorca en diuen de rampellada. Sí, en cada lloc es diu d’una manera. Aquesta és la manera empordanesa.

—I hi ha molta lluna, també, en els poemes de A la raó.
—Ah, això és la cosa típica dels poetes, el tòpic.

—Sou llunàtic?
—Som llunàtics. Un dels primers llibres meus, que era La cosa aquella, potser era la lluna, la cosa aquella. Potser. A la portada interior que vaig fer a l’edició de Druida, hi ha dibuixada la carta del tarot de la lluna. I en el lloc on hi hauria la lluna, hi ha la cosa aquella. En fer el dibuix de la portada vaig fer això. Però en escriure el poema, que és abans, no n’estic segur si és l’amor o el follar. Perquè després, en rellegir Solitud, vaig veure que diu “la cosa aquella” en cursiva dintre el text.

—On?
—És quan la Mila està per la muntanya amb el pastor i pensa: “Si en aquell moment el pastor m’hagués saltat al damunt i m’hagués forçat a la cosa aquella –en cursiva–, li hauria deixat fer…” I suposo que ve d’aquí.

—Hi ha el poema titulat “A la poesia”.
—Aquest també és important. I ja ho diu a dalt: “Amb la Blanca Llum”. A la poesia amb la Blanca Llum. És dedicat a ella. I fet amb ella.

—El vau fer a quatre mans?
—No, a partir d’una conversa, em va sortir el poema. Hi havia una part de la idea que venia d’ella.

—Era l’època que estàveu junts.
—Sí, en part, però no a tots els poemes. Aquests poemes agafen uns quants anys. Per exemple, a “Les complicacions humanes”, que parlàvem abans, no és ella.

—En aquest llibre es té molt present l’expressió “fonètica”, la parla popular escrita tal com sona. Això, ho fèieu ja al principi o és una cosa que heu anat incorporant amb el temps?
—El temps ha fet que m’hi atrevís més, però sempre ho he tingut. I estic molt en contra de la ideologia que defensa que el llenguatge és masclista. Per mi, el llenguatge és creació de les dones.

—Parleu de la duplicació?
—La duplicació de “tots i totes” és una bestiesa. El llenguatge no és masclista, el que és masclista és la societat i la gent.

—I això que heu dit que el llenguatge és creació de les dones?
—És llengua materna. Les dones ensenyen a parlar als nens. Actualment, des que existeix la premsa diària, el poder influeix sobre el llenguatge, però abans no havia passat mai. El llenguatge sortia de baix i el poder era l’1% de la societat i no tenia cap força, ni tan sols l’Església. El llenguatge és catòlic? No. La influència de l’església és passada pels filtres de la gent. Si esternudes i dius Jesús o dius “me cago en Déu” o “alabat sia Déu” o “si Déu vol”… és a aquest nivell. Però no cal no creure en Déu per dir això. Ni tan sols l’Església, que era present a tots els pobles, ha aconseguit fer entrar la culpa i el remordiment en el llenguatge corrent. El que hi ha entrat són expressions d’aquestes. Als països nòrdics hi ha més marca de l’Església, però aquí no.

—Als països nòrdics el llenguatge és més masclista?
—Els nòrdics, amb el puritanisme, són més masclistes que nosaltres en aquest sentit. A França, Anglaterra, Alemanya, Suècia… no hi ha tombes de dones i han d’adoptar el nom del marit. Això és bestial. En anglès, “frase” es diu “sentència”. Ja et marquen. El puritanisme per a mi és la idea que qualsevol cosa que doni plaer és sospitosa. I a partir d’aquí muntem-ho tot.

—És curiós que sigui el moviment feminista i molts moviments d’esquerres que promoguin el trinxament de la llengua.
—Ja veurem com acabarà això. Crec que la suposada esquerra moderna està molt menjada pel puritanisme nòrdic.

Acabem l’entrevista parlant d’un poema enginyós i ple d’enigmes, perquè conté un joc de versos de poesia que remet a més d’una vintena de referents de la poesia universal i és dedicat a Blanca Llum Vidal. Conté Vinyoli, Llull, uns poemes andalusins, el cant de Ripoll, sant Joan de la Creu, Maragall, Guillem de Berguedà, Poe, M. A. Salvà, el Rector de Vallfogona, Francesc Pujols, Baudelaire, Espriu, Pau Riba, Maragall, Tzara, Max Jacob, el Llibre del Tao… i acaba amb la Blanca Llum.