Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Les energies renovables es troben en plena expansió. De moment aquest èxit s’ha centrat en la solar fotovoltaica i l’eòlica a terra ferma, perquè actualment són la forma més barata de generar electricitat si hem de construir una central de bell nou. Fins no fa gaire, l’eòlica marina es descartava, més enllà de plantes pilot, pel seu elevat cost. Tanmateix, l’experiència acumulada i l’evolució tecnològica han assolit una maduració que fa que el cost se situï ja entre els més barats del mercat fins a superar l’energia nuclear. Això provoca que països, com els del nord d’Europa, hagin establert objectius ambiciosos per a aprofitar aquest important recurs i augmentar la seva independència energètica mentre disminueixen les emissions que causen el canvi climàtic i la contaminació. Als Països Catalans, ara per ara, no hi ha cap projecte d’aquesta naturalesa, tot i que en el passat s’hi van plantejar iniciatives que haguessin estat pioneres. Tot seguit, us expliquem els detalls d’aquesta tecnologia, com avança a diversos països i què podem fer al nostre país.

Els avantatges de l’eòlica marina

Actualment l’impuls de les energies renovables l’encapçala la solar fotovoltaica –sigui residencial o en grans instal·lacions– i els molins de vent a terra ferma. L’eòlica marina, és a dir, els molins situats mar endins, s’ha limitat fins no fa gaire a projectes pilot per a obtenir experiència i provar noves tecnologies. La raó principal és que instal·lar molins a la mar és més complex i costós –fins a tres vegades més– que fer-ho a terra ferma. Tanmateix, els avantatges d’instal·lar els molins de vent al mar són diversos. Allà, el vent és més costant i amb menys turbulències, de manera que treballen molt millor. També permet de col·locar-ne d’una mida més gran i en quantitats més grans, perquè la mar és molt més extensa i planera. Té molt menys impacte visual –un dels principals arguments dels opositors als molins de vent–, perquè es poden situar lluny de la costa fins a desaparèixer pràcticament del camp visual. Tot plegat fa que l’eòlica marina tingui la capacitat de generar electricitat durant més hores al llarg de l’any que no pas els molins situats a terra ferma, cosa que compensa el cost inicial. Tècnicament es diu que tenen un ‘factor de capacitat’ superior, perquè el mateix molí situat a la mar produeix més electricitat que si fos a terra ferma.

A més, les millores tècniques, amb molins més grans i més eficients, fan augmentar aquest factor de capacitat. El 2019 es va instal·lar el doble de capacitat d’eòlica marina que el 2010, però només ha requerit un 18% més d’inversió econòmica, gràcies a aquestes millores producte de l’experiència acumulada. Tanmateix, tot i la tendència a la baixa en el cost, l’eòlica marina continua essent més cara que la resta de renovables: l’Agència Internacional d’Energies Renovables (IRENA) calcula que el cost mitjà a escala global per kWh produït és de 6,8 cèntims de dòlar per la solar fotovoltaica a grans plantes, 5,3 cèntims per l’eòlica terra endins i 11,5 per l’eòlica marina. Les raons d’aquest sobrepreu de l’eòlica marina cal cercar-les a la infraestructura que cal construir i utilitzar durant el seu desplegament –fonaments, flotadors, vaixells, plataformes marines…–, la infraestructura de connexió elèctrica submarina –com més lluny de la costa, més cara– i el seu manteniment posterior, perquè la mar és un ambient força hostil i a més cal arribar-hi amb vaixells.

Tanmateix, si comparem el preu de l’eòlica marina amb les fonts energètiques tradicionals, entendrem per què se n’està accelerant l’impuls. El cost del kWh nuclear se situa entre 11,8 i 19,2 cèntims, el del carbó entre 3,3 i 15,2, el del gas a centrals de cicle combinat entre 4,4 i 6,8, i a centrals de gas que només s’engeguen als moments de màxima demanda –centrals de pic– entre 15 i 19,9 cèntims. L’eòlica marina, amb un cost d’11,5 cèntims, és dins un rang de preus prou competitiu amb la resta de fonts per a ser afegida al combinat energètic de manera massiva. A més, s’espera que continuï disminuint-ne el preu durant els anys vinents, enfront d’unes fonts convencionals –fòssils i nuclears– que el mantindran o l’encariran. En qualsevol cas, l’eòlica marina és una opció complementària a combinar amb la resta de fonts renovables pels seus avantatges, no pas cridada a substituir, ara per ara, l’eòlica a terra ferma ni la fotovoltaica.

Els molins marins també ajuden a protegir el medi amb la instal·lació d’esculls artificials o l’explotació sostenible dels recursos pesquers.

Un altre aspecte a considerar és que els camps eòlics marins també ajuden a protegir el medi. Més enllà de proporcionar electricitat sense emissions, actuen com a reserves marines. Dins els camps eòlics no es pot pescar, de manera que els peixos troben un refugi on poder reproduir-se. En un context on l’exhauriment de les pesqueries és comú arreu del món, això pot beneficiar els pescadors, que podrien pescar els excedents d’aquestes àrees sense destruir-les. Un altre avantatge és que a la instal·lació dels molins sovint s’aprofiten els vaixells i els trajectes durant la construcció o el seu manteniment per a instal·lar també esculls artificials. A més de protegir els molins, proporcionen un medi que pot ser colonitzat per fauna –les estructures dels molins incorporen mesures per a evitar-ho, perquè els malmeten. Cal considerar que hi ha animals i plantes que no poden viure en un fons marí tou –sorra o fang–, sinó que necessiten un substrat dur. És per això que tradicionalment a molts llocs s’han enfonsat vaixells o estructures de formigó per augmentar la biodiversitat local, destruïda per la sobrepesca o el turisme. Això provoca problemes afegits –també al turisme– com ara la proliferació de meduses o un creixement desmesurat d’algues a les platges, perquè no tenen predadors. Un segon aspecte positiu dels molins marins és que ajuden a disminuir l’energia dels episodis de tempesta, de manera que atenuen els seus efectes sobre la costa –inundacions per la pujada local del nivell de la mar per acumulació d’onades, o l’erosió costanera.

L’opció del nord d’Europa

En aquest context, l’àrea on més s’impulsa avui dia l’eòlica marina –amb permís dels EUA i la Xina– són els països al voltant de la mar del Nord: Escòcia, Anglaterra, Dinamarca, Holanda, Noruega i Alemanya. Com és que a aquesta mar s’hi està desenvolupant i a unes altres zones no? Hi conflueixen diversos factors. Primer, perquè hi fa molt de vent, tot i que a la majoria de mars en fa. Un segon aspecte més rellevant és que és una mar somera, amb fondàries al voltant dels quaranta metres, un aspecte que com veurem tot seguit és cabdal tècnicament. Però segurament l’aspecte clau és que la mar del Nord és una àrea àmpliament explorada per la indústria petroliera, que hi ha instal·lat plataformes d’extracció de petroli, amb països com ara Escòcia i Noruega que en treuen un gran profit econòmic. Això és important perquè la tecnologia i la infraestructura necessàries per a instal·lar plataformes petrolieres –personal tècnic, drassanes, vaixells especialitzats i materials prou resistents– es pot aplicar gairebé directament a la instal·lació de molins marins. Només l’han de reconvertir passant-ne l’aplicació dels combustibles fòssils a la indústria renovable. La qual cosa, ironies a banda, permet d’incorporar a la revolució energètica renovable grans empreses que si no s’hi haurien oposat per simple supervivència. Ara tenen una via de reconversió industrial i no hauran de desaparèixer. Això fa que, unit a la complexitat tècnica i la gran inversió econòmica necessàries en la construcció de camps eòlics marins, siguin les grans multinacionals energètiques tradicionals les que dominin aquest sector ara per ara.

Tipus de molins marins segons el sistema d’ancoratge al fons. Font: Wikipedia.

L’eòlica marina fins ara ha fet servir molins ancorats directament al fons marí (vegeu-ne la imatge). És per això que la fondària és un dels factors decisius, perquè no es poden fer pilones molt llargues i resistents –a banda que resultarien molt cares. Amb aquest tipus d’ancoratges, els molins se situen a fondàries màximes de seixanta metres, típicament a quaranta o menys –justament la fondària de la mar del Nord. Àrees marines que reuneixin aquestes condicions són molt limitades, perquè els oceans tenen fondàries típiques al voltant dels 5.000 metres. Ara bé, els continents estan envoltats d’àrees planeres amb profunditats màximes al voltant de dos-cents metres, anomenades plataformes continentals. És per això que es desenvolupen molins flotants que puguin instal·lar-se a aquestes àrees. S’espera que al futur, fins i tot, puguin operar a fondàries superiors, però el límit en aquest cas és que, tot i ser flotants, els molins han d’anar ancorats al fons mitjançant cables en tensió agafats a estructures pesants recolzades sobre el fons marí.

Les àrees de plataforma continental –més clares– dins la mar balear són propícies per a instal·lar-hi molins de vent. Font: Google Maps i elaboració pròpia.

Països Catalans, d’innovadors a no tenir cap projecte, tot i tenir potencial

Hem vist els condicionants a l’hora d’instal·lar els molins de vent a la mar. La mar balear (imatge) no és una gran plataforma continental com la mar del Nord. Tanmateix, sí que té plataformes continentals que poden arribar als 50-70 km d’ample. Zones com ara el golf de Lleó, la costa de l’Alguer, al voltant de Mallorca –especialment a la zona amb Menorca, o dins la mar catalana, la plataforma que s’estén des del delta de l’Ebre fins a la ciutat de València. També el golf de Roses, les zones de Palamós, Alacant i Benidorm, entre d’altres. ‘Ara mateix no hi ha cap projecte d’eòlica marina al país, a excepció d’una iniciativa francesa a la Catalunya Nord’, declara a VilaWeb Jaume Morron, gerent de l’associació EolicCat, que aplega les indústries del sector eòlic a Catalunya. Ens aclareix, a més, que s’optarà directament pels molins flotants, que és cap on evoluciona tota la tecnologia. ‘Malauradament no disposem d’empreses pròpies que puguin fer aquest tipus d’instal·lacions. A més, fa una dècada vam deixar perdre una oportunitat d’or’.

Jaume Morron es refereix al projecte Zèfir, que hauria estat pioner si s’hagués tirat endavant. L’objectiu era crear un centre de referència internacional d’eòlica marina en un moment on pràcticament no n’hi havia enlloc del món, tot esdevenint un pol d’R+D per a la indústria i el sector universitari. Dividit en dues fases, la primera plantejava d’implantar quatre aerogeneradors de 200 metres d’alçada i 20 MW de potència, ancorats al fons marí a 3,5 km de la costa a l’Ametlla de Mar (Baix Ebre). Aquesta primera fase tenia com a objectiu fer de laboratori per a provar tecnologies i guanyar experiència. Una segona fase posterior volia instal·lar vuit aerogeneradors, de 50 MW de potència, a 30 quilòmetres de la costa. Tanmateix, l’oposició local lligada a interessos turístics i de pesca, i la manca de voluntat política, van fer que finalment no es fes realitat. Una dècada després, països com ara Escòcia, que van fer propostes similars, es troben avui entre els líders en aquest sector. ‘L’eòlica marina segurament s’acabarà implantant al nostre país, però amb un retard de dues dècades i sempre que hi hagi voluntat política’, conclou el gerent d’EolicCat.

Dinamarca planeja la construcció de diversos parcs eòlics marins a les seves costes.

Mentrestant, els Països Baixos tenen planejat construir el parc eòlic marí més gran del món de cara al 2023, amb cent quaranta molins amb una capacitat d’1,5 GW. El 2030 preveuen tenir instal·lada una potència d’11,5 GW, i produir 49 TWh d’electricitat anualment. Com a referència, Catalunya produeix 45 TWh, comptant totes les fonts –nuclear, hidràulica, gas, renovables. Dinamarca planeja diversos parcs marins, tant a la mar del Nord com a la Bàltica, amb una capacitat combinada de 18 GW. Alemanya, per la seva banda, ha aprovat fa poc objectius més agosarats: 20 GW de cara al 2030 i 20 GW addicionals abans del 2040. Suècia també n’ha vist el potencial i instal·larà 500 MW a la mar Bàltica, a 8 quilòmetres de la seva costa sud. Preveuen generar 2 TWh d’electricitat anualment, suficients per a 250.000 llars. El Regne Unit, mentrestant, és el país europeu amb els objectius més ambiciosos. Actualment té 10 GW d’eòlica marina en operació davant les costes angleses, gal·leses i escoceses. El govern britànic vol arribar a 40 GW instal·lats el 2030 i la indústria podria fins i tot apujar aquesta xifra a 50 GW. França tampoc no es vol quedar enrere i vol esdevenir el quart productor europeu, tot superant els 12 GW el 2030. Se centrarà a la mar Cèltica, situada enfront de la Bretanya, i també al golf de Lleó.

Com veiem, els països més desenvolupats europeus han començat a decidir-se fortament per l’eòlica marina, un sector que és també cabdal industrialment i per la seva economia. Encara que sigui amb retard, podrem sumar-nos també a aquesta revolució?

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.