Però encara hi ha catalans?

La “nova catalanitat” que promouen els partits no sols bloca el camí cap a la independència, sinó que impedeix de preservar un bé més essencial

Joan Ramon Resina
04.09.2022 - 21:40
Actualització: 05.09.2022 - 10:22
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

D’ençà del 1714 Catalunya és un país ocupat. O del 1707, si s’accepta la denominació Catalunya gran, arraconada pel concepte de Països Catalans que s’empescà Joan Fuster per a contrarestar la disgregació espiritual d’uns territoris que un dia foren efectivament catalans. Qui trobi forassenyat parlar d’ocupació és perquè pren l’èxit de l’assimilació com a referent d’una història fixada per sempre. I sí, és un fet que Catalunya ha estat assimilada en gran mesura. Ho ha estat sobretot la Catalunya gran, hipèrbole d’una realitat sociocultural afeblida i avui políticament inexistent. Tanmateix l’assimilació no és pas homogènia. És més aparent en algunes parts dels “països” que, a desgrat d’un rebuig sovint violent, alguns insisteixen a dir-ne “catalans”. El rebuig no és sols una seqüela de la conquesta repetida d’aquestes terres, sinó el símptoma d’una descomposició que ve de més lluny. Car la catalanitat no és tan solament una ferida al cos de la nació espanyola; és també el “mal” que afligeix el poble que, segons que diuen, s’estén de Salses a Guardamar. Poble tanmateix difícil de reconciliar amb ell mateix, car en ultrapassant l’Ebre prefereix identificar-se amb els topònims, acariciant rancis orgulls, nodrint velles rancúnies i disputant-se per anacròniques preeminències de quan les ciutats eren regnes i les nacions confraries universitàries, com les theme houses que en mantenen el record als campus contemporanis.

Fuster s’encarava amb una nació disgregada. Conscient que la casa no es podia començar per la teulada, maldà per posar-ne els fonaments amb els únics materials que tenia a l’abast, encaixant-los com podia, talment un bricoleur de la nacionalitat i no pas un arquitecte de l’estat com Richelieu, Felip V o Bismarck. El bricolatge és el mètode dels afeccionats, dels qui intenten afaiçonar la nació sense disposar de les eines del poder. També fou bricoleur Prat de la Riba, amb efectes més sòlids que no pas Fuster. N’hi ha prou de parar esment en el fet que la nacionalitat, que Prat emprà com a sinònim de nació sense estat, fou consagrada en la constitució del 78, després d’haver estat perseguida durant bona part del segle XX. Al concepte de nacionalitat es vinculà explícitament la recuperació del règim autonòmic al text constitucional, tanmateix desvirtuat per l’ambigüitat d’unes “nacionalidades y regiones” no identificades. Però no hi ha cap dubte que l’arquitectura de l’estat de les autonomies fou conseqüència del bricolatge pratià.

El bricolatge serveix per a encarar feines menudes com ara adobar mobles i porcellanes esquerdades, muntar petites estructures i organitzar l’espai domèstic, però no serveix per a edificar estats de nova planta. A diferència de l’enginyeria política, capaç d’aixecar estructures centenàries, la feina del bricoleur ha de renovar-se contínuament per mantenir els resultats aconseguits. Amb el temps fins i tot el fet diferencial, pedra de toc de la nacionalitat segons Prat, ha perdut relleu i s’ha tornat indefinit. Catalans, valencians i mallorquins són cada vegada més indiscernibles dels “altres catalans”, eufemisme amb què Paco Candel designà els espanyols traslladats a terres catalanes els anys seixanta del segle passat. Candel estava convençut que aquella gent es trobava en un estadi d’integració assegurada. El temps li ha donat la raó sols parcialment, perquè si bé molts immigrants d’aquelles fornades assumiren el deure de l’immigrant i transitaren decididament cap a la catalanitat, alguns altres colonitzaren els indrets on s’establiren, desvirtuant-ne el caràcter fins a fer-lo estrany als autòctons. És d’ençà de la publicació del seu llibre que s’imposà la frivolitat de qualificar de català qualsevol que posi els peus al país, independentment del temps de residència i del grau d’integració. Els anys vuitanta Candel reblà l’error desplegant el concepte d’uns “nous altres catalans”. Molt influent en la mentalitat d’un país sense eines eficients d’integració i acostumat a jugar a la defensiva, Candel deixà una herència ideològica ara com ara inatacable, que impedeix de concretar l’ideal fusterià d’un sol poble amb un mínim de gruix empíric.

La manipulació de l’alteritat per tots els partits de l’arc parlamentari català ha acabat reduint a l’absurd la idea de nacionalitat. L’alteritat idealitzada ha fet miques no ja la possibilitat de construir la nació, sinó fins i tot d’articular la idea de Països Catalans amb cap eficàcia. Idea sense parió en els estats confederals que inspiraven Valentí Almirall i els republicans del segle XIX, o en els clústers de tipus regional com els països escandinaus o els bàltics. Ni tan sols té cap correlació amb les antigues associacions de ciutats com la Lliga Hanseàtica. Fuster això no ho podia reconèixer sense malmetre la intenció confessada de revertir el decandiment i projectar un futur de cooperació política i convergència cultural entre les terres que un dia compartiren la llengua àulica i popular. Malauradament, el fet diferencial dels països catalans respecte dels països federats o altrament associats és representar al segle XXI les ruïnes d’un estat que s’estancà en la fase formativa i declinà quan arreu d’Europa les monarquies combatien la disgregació feudal i es preparaven per a fundar les nacions modernes. D’ençà del Renaixement que Catalunya, o els Països Catalans, si insistiu en la denominació de compromís, fa la viu-viu, sobrevivint en tant que raresa política, com poden ser-ho Andorra o Liechtenstein, però amb el malefici de pertànyer a un estat que, com Déu, escanya però no ofega mai del tot, perquè necessita catalans, valencians i mallorquins treballant per a les glòries barroques de la cort espanyola.

D’aquesta supervivència als llimbs de l’Europa contemporània, algunes persones en diuen un miracle. I ho és, si es compara l’aquí caic allà m’aixeco català amb la desaparició d’uns altres pobles absorbits pels estats nacionals. D’aquesta “mala salut de ferro” se’n pot fer una lectura eufòrica i derivar-ne la certesa d’infinits retorns. Per als optimistes sempre serà bona la dita de Francesc Pujols que “el pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”. La frase fa patxoca, però esdevé absurda quan hom pregunta si aquest pensament de caràcter nacional no pressuposa un subjecte col·lectiu, és a dir una comunitat lingüística i social. Perquè el pensament no és pas cap entitat autosuficient. Ben entesa, la frase resulta d’un candor commovedor, car no expressa res més que l’esperança que Catalunya disposi d’un futur més folgat que els dos estats que actualment se la reparteixen. L’afirmació, doncs, té la mateixa profunditat fiduciària que aquella altra de Verdaguer sobre el monument de Déu: “La tempesta, el torb, l’odi i la guerra al Canigó no el tiraran a terra.” Rousseau, per contra, ja havia advertit a l’Émile que allò que ha fet l’home, l’home ho pot destruir.

De la supervivència en condicions molt inclements també se’n pot fer una lectura més serena –que alguns titllaran de catastrofista– tot recordant que la salvació passada no és cap garantia d’indemnitat en el futur i que qualsevol enjudiciament històric s’ha de sotmetre a la prova de l’evidència. Dit d’una altra manera: el desig és un factor en història, però no és l’únic factor de la història. La resistència passiva, que permeté als catalans de transitar les dècades més tètriques del franquisme tot davallant al fons del somni, que deia Espriu, i esperant amb fe i paciència un alçament de llum a la tenebra, fou eficaç el 1965, quan Espriu publicà el poema. A la primera meitat dels anys seixanta la majoria de la població encara era culturalment catalana i això permetia de defugir la realitat imposada refugiant-se en el somni d’una Catalunya que tornaria a sortir a la llum del dia.

Però avui, amb cada vegada menys joves llavis desclosos per a parlar la llengua del somni, és temerari de lliurar-se a la passivitat creient poder perviure en estat de latència. Convertida en una erma designació administrativa, la catalanitat ja no reuneix gaires fidels en el temple de l’esperit. Al contrari, els dispersa, exposant-los a incitacions irreconciliables que amaguen un malaltís impuls d’autodestrucció. Entesa en aquests termes tan esquemàtics com buits de sentit, la “nova catalanitat” que promouen els partits no sols bloca el camí cap a la independència, sinó que impedeix de preservar un bé més essencial, que Prat i fins i tot Espriu encara podien creure assegurat. Aquest bé era la convicció d’una catalanitat infrangible, això és, d’una continuïtat històrica projectada cap al futur, una voluntat d’ésser que s’havia de preservar com el foc que durant segles mai no s’apagava a les llars, a fi que els descendents hi trobessin escalf.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes