L'antropòleg David Graeber, en una imatge d'arxiu (Foto: Youtube)

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Aquesta setmana una llàgrima m’ha rodolat galta avall en llegir la mort de David Graeber, a Venècia,  mort anunciada per la seva esposa Nika Dubrovsky a Twitter, i que tres dies després encara té una autòpsia que s’ha de fer pública.

La mort de Graeber (1961-2020) és una mort plorada pels milers de lectors dels seus meravellosos llibres, que despullen una de les grans mentides d’Occident (la de l’origen dels diners) i ajuden a entendre les dinàmiques absurdes del capitalisme i la seva burocràcia; plorat per milers d’activistes, que han cridat un eslògan que ell va ajudar a fer popular (Graeber és un dels inventors del conegut Som el 99%); i plorat també per milers de persones que vam tenir la immensa sort de conèixer-lo, ni que fos, com és el cas, en un sol, meravellós i inoblidable dia del 2012 al bar Dante del West Village, Nova York, on l’antropòleg anarquista em va rebre amb milers de llibres dins el seu disc dur i em va descol·locar amb una frase en català (“setze jutges mengen fetge d’un penjat”), que el seu pare, obrer del metall, brigadista internacional, havia après a Barcelona durant la guerra dels Tres Anys, en què havia lluitat al costat dels seus estimats anarquistes.

Graeber és, per molts, l’home que ha estat capaç de canviar la manera com entenem els diners i com s’originen. La pregunta sobre com s’inventa el diner, i per què, s’havia respost durant segles amb el mite forjat per Adam Smith, pare fundador de l’economia; un mite que encara avui molta gent fa circular: els diners s’inventen per superar l’intercanvi. Abans les societats funcionaven amb l’intercanvi (“et canvio un arc per deu fletxes”, “et canvio la barca pel carro”), però era tan poc pràctic anar tot el dia amb objectes amunt i avall que la raó va imposar els diners en efectiu. El mite de Smith va durar gairebé tres-cents anys, fins que no fou enterrat per Graeber amb la seva obra cabdal, The Debt, the first 5.000 years, un llibre per a emmarcar (en què esmenta el diplomàtic Mitchell-Innes com a gran precursor de la descoberta de l’engany).

El mite de les societats basades en l’intercanvi s’ha ensenyat a escoles i universitats durant generacions i encara el portem a dins. Per això recordo la impressió que em va fer, el 2012, veure que la Viquipèdia, el Financial Times i professors universitaris compraven la teoria de l’origen dels diners de Graeber i canviaven l’entrada, l’explicació, i el mitjó es girava. Queia el mite i ja s’acceptava que abans dels diners funcionàvem amb el deute, res d’intercanvi, fenomen marginal. De primer s’inventa el deute. I després, les monedes. I no al revés. Així, a l’antiga Mesopotàmia, si ‘compràvem’ una aixada, la quedàvem a deure. Una casa, també. Ningú no circulava amb diners en metàl·lic. S’apuntaven els deutes. I ja t’ho pagaré. Això sí, un cop l’any, pagàvem els deutes, i ho fèiem amb el que teníem: si érem pagesos, pagàvem l’aixada amb cereals collits, si érem fusters, amb fusta. Tot es podia fer servir de moneda. No anàvem carregats d’objectes. No fèiem intercanvis. El que fèiem era agafar deutes, que s’apuntaven i que un cop l’any es tornaven.

Els diners en efectiu per què s’inventen? S’inventen per pagar els soldats que van a la guerra, que volen cobrar immediatament. Res de ja t’ho pagaré. I menys encara pagar amb la collita de cereals. Calen monedes. Els diners no són l’invent d’un cap botiguer, que vol superar l’intercanvi, sinó d’un cap guerrer, que té la necessitat de pagar, inventar i imposar monedes, que el soldat havia de poder fer servir als països que ocupava. No és un pas racional endavant. És un salt mortal endavant.

Veure els diners com un invent de guerrers, no pas de botiguers. Això també és David Graeber.

Graeber explica que la humanitat ha viscut cicles de deute i cicles de diners en efectiu durant milers d’anys. Alternant-se ara l’un, ara l’altre. Actualment, per exemple, sembla que tornem a la desaparició del diners en efectiu, i de mica en mica tot ho paguem amb targetes de crèdit i de dèbit. Apuntem deutes tot el dia, com els mesopotàmics. Els romans, en canvi, i tot el segle XX, van viure èpoques de diners en efectiu.

Presenciar en directe com la teoria d’aquest professor jueu, fill de brigadista, antisionista, dirigent de l’Occupy Wall Street, grandíssim admirador del poble kurd, exiliat a la London School of Economics  després de no ser retingut com a professor a Yale, imposava el seu punt de vista a la Viquipèdia, al Financial TimesWall Street Journal, The New York Times, damunt la centenària teoria sobre l’origen dels diners d’Adam Smith, em va fer una impressió molt fonda, i la sèrie els Fills del capitalisme, que vaig escriure els anys que vaig estar a Nova York, té en Graeber una gran font d’inspiració, i trobar-me’l al West Village, un dels meus grans dies. El ploro, doncs, vestit dels records d’un dia a la seva ciutat natal.

La seva crítica del comunisme (buscant complicitats) i la descarnada i lúcida crítica del capitalisme (perfilant un rei que va nu) es troba en una obra que no he llegit tota, i que inclou Fragment of an Anarchist AnthropolgyThe Democracy Project: A History, a Crisis, a MovementThe Utopia of Rules: On Technology, Stupidity, and the Secret Joys of Bureaucracy, i que té un llibre pòstum que ja tinc pendent de llegir: Uprisings: An Illustrated Guide to Popular Rebellion. Segur que molts lectors han entrat a Graeber a través de The Bullshit Jobs (Feines de Merda, traduït al català ), un altre dels seus èxits de venda, gràcies a la seva brillant explicació de les moltes feines absurdes que el capitalisme procura, feines que no tenen gens de sentit ni en si, ni per al planeta, però que la burocràcia capitalista manté, tot i que els treballadors mateixos saben que són totalment prescindibles i sense sentit, mentre que feines essencials, com les d’infermeria, són menysvalorades, explicació que la covid-19 abona més que mai. El joc de miralls entre les burocràcies del capitalisme i el comunisme (proveu de desfer-vos d’un contracte de companyia de mòbil i viureu la burocràcia com si fóssiu a l’URSS dels 70) l’ha portat fins a la seva vida privada, casat com era amb una dona filla del sistema comunista de l’URSS, ell que era un fill del capitalisme dels EUA.

Avui som molts que ens trobem en deute amb David Graeber, un del cervells més lúcids, autor d’una prosa de les més brillants i elegants que hagi llegit mai.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.