‘Si em pregunten per què escric en català, se m’acuden tres raons: primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i, tercer, escric en català perquè em dóna la gana.’
Montserrat Roig

Hi ha una cantarella que no remet que diu que amb el castellà arribes a molta més gent: és qüestió d’estadística, oi? Molts més parlants, molt més mercat. I és per això que cada dia ens trobem amb anomenats influenciadors que, tot i ser catalanoparlants, pengen vídeos i publicacions en castellà perquè el català, el deuen voler parlar a la intimitat i prou. Tot plegat no ve sinó d’un prejudici lingüístic. El qual, en realitat, no té res d’estrany: s’explica perfectament per la història (la persecució lingüística, les prohibicions en nom de la llei i de la unidad, l’ostracisme, els càstigs, l’assenyalament…) i per una circumstància, que és la bilingüització, el fet de tenir una llengua minoritària convivint amb una llengua majoritària. I per això tothom sap que si vas per la vida en castellà no tindràs cap problema, perquè t’entendran sempre i ningú t’increparà, ni et detindrà aleatòriament, ni et pegarà, ni et vulnerarà cap dret (bé, ja hi has renunciat tot sol, als teus drets, és clar, ha estat fàcil).

Sí, tot això ve a tomb perquè un youtuber mallorquí d’un èxit espatarrant, en Miquel Montoro, ha passat a fer els vídeos en castellà. Havia escrit ‘ha decidit de passar-se…’, però ho he esborrat, perquè no sé fins a quin punt ha estat una decisió seva i prou, atesos els interessos que deu haver-hi al seu voltant. I menys, una decisió lliure, sentint-li explicar que tantíssima gent li havia ‘demanat’ que canviés al castellà. Però ah, es veu que els qui el linxen són els qui ara li retreuen aquest canvi (que parli com vulgui, els diuen, llibertat!, els criden), no pas els qui l’havien estat increpant tot aquest temps perquè canviés de llengua (parla en castellà!, li deien abans de cridar llibertat, llibertat!). És força difícil de creure que en Miquel Montoro hauria tingut aquest èxit si hagués fet els vídeos des d’un primer moment en castellà. D’una banda, perquè ja es veu que no li és gens natural expressar-s’hi (en els darrers vídeos, si li passa una cosa tan normal en qualsevol llengua com és que li surti de dir coses en català, corre a demanar disculpes, ‘perdón, perdón, perdón’, quin greu); i d’una altra, perquè, lluny de la cantarella fal·laç, entrar en un mercat tan i tan ampli i atapeït com el castellanoparlant fa que sigui molt més difícil destacar-hi. Una de les claus de l’èxit d’en Miquel Montoro era la llengua. Més encara, la seva manera d’expressar-se, tan genuïna i pròpia. Tot això ara se’n va en orris i com a comunitat catalanoparlant hem de lamentar-ho. Perquè és una pèrdua, una pèrdua valuosa atès com n’anem, de mancats, de youtubers i instagramers en la nostra llengua.

Però, com que ‘plor i laments de què serveixen, gent que lluiti és el que cal’, ja ho deia el poeta, podem deixar un moment de mirar el dit que assenyala la lluna.

Demanar perdó per parlar la teva llengua. Renunciar-hi. Donar per fet que en la llengua majoritària, dominant, la no marcada, les coses t’aniran més bé: tindràs més èxit, i seguidors, i se’t rifaran a mig món, i guanyaràs morterades de diners. Malgrat que hagis renunciat a la teva llengua, que no és sinó renunciar a la teva cultura, renunciar a qui ets. Conseqüències de la subordinació lingüística.

La majoria de nosaltres hem rebut en algun moment o altre aquell ‘háblame en castellano’, fos de manera més imperativa o més tramposament educada, és igual. I és per això que molts catalanoparlants són els primers a cedir, no pateixis, parlem en castellà, si a mi no em costa gens, i fins i tot cedeixen quan no hi ha cap problema de comprensió, però va, parlem en castellà que així ens entenem tots. Vet aquí una llengua subordinada que se les heu amb l’imperialisme lingüístic espanyol. Això ve de molt enrere.

Poema de Joan Brossa per a la campanya de la Plataforma per la Llengua de 1997 (fundació Joan Brossa).

Per a servidora, és ben clar que sense unes institucions pròpies que protegeixin la llengua anirem a contracorrent, però també és cert que ara mateix la independència per si sola no garanteix la pervivència del català. A més, mentre no hi avancem tampoc no podem quedar-nos de braços plegats. La independència és imprescindible, però no suficient. Perquè l’altra pota imprescindible, imprescindible de debò, som cadascun de nosaltres i què fem en el nostre dia a dia.

Per això, una vegada plorada la pèrdua d’en Montoro (que no tinc clar que sigui irreversible), potser és bo dirigir la mirada cap a totes aquelles iniciatives i plataformes que naveguen pel riu de la normalització de la llengua en les aigües digitals. I fer-les valdre i donar-los suport. (Per això, un brindis pel canal Malaia que acaba de néixer.) Tots els qui obren comptes i mantenen canals i hi fan servir la llengua pròpia de manera desacomplexada i lliure de prejudicis, tot demostrant que el català és tan vàlid com qualsevol altra llengua per a tots els aspectes de la vida.

Que passen els anys i encara ‘volem viure plenament en català’. Tan simple i tan clar i tan difícil. Però ja és hora que ens traguem de sobre i d’una vegada tantes manies i tant d’autoodi.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.