Els ultres s’amaguen i fan suspendre el judici

  • Breu crònica d'un judici suspès: els vint-i-vuit ultres espanyolistes acusats de les agressions contra la manifestació del Nou d'Octubre de 2017 tornaran a la banqueta... el 4 de març de 2024

VilaWeb
Núria Cadenes
25.09.2023 - 19:06
Actualització: 26.09.2023 - 08:46

Ho diu el titular i ho avancem d’entrada: el judici contra vint-i-vuit ultres espanyolistes per les agressions contra la manifestació del Nou d’Octubre de 2017 s’ha suspès. Fins al març. El jutge, amb aparent irritació pel comportament de les defenses, ha decidit d’acabar la vista tot just encetada i establir nova data. Noves dates: del 4 al 8 de març de 2024.

Que el començament de la tardor arribi amb una temperatura tan agradable no és notícia a València; sí que ho és, però, això que ha passat aquest 25 de setembre a l’edifici de la Ciutat de la Justícia: que hi hagin estat cridats vint-i-vuit individus acusats d’assaltar la tradicional manifestació del Nou d’Octubre ja és, d’entrada, una novetat. Perquè aquesta vegada, el tan tristament habitual embolica’t amb la bandera espanyola, alça el braç i brama i assalta i insulta i colpeja que després no et passarà res ha tingut una variant transcendental: la identificació de vint-i-vuit dels ultres, les denúncies, l’estructuració de les acusacions, l’arribada a judici. Sis anys després, val a dir, amb aquest afegit de patiment i d’indefensió per a les víctimes que és cadascun dels anys passats, però a judici. Amb peticions de penes prou dures per part de la fiscalia i de les diverses acusacions (de les persones agredides i de la Comissió Nou d’Octubre, que és la plataforma d’entitats, partits i sindicats que convoca la tradicional manifestació a la ciutat de València): penes entre cinc anys i onze de presó per un ventall de delictes que abasten des de desordres públics fins a integració en grup criminal, bo i passant pel delicte d’amenaces, el de danys, de coaccions, de lesions, el de vulneració del dret de manifestació i el delicte d’odi. Amb agreujants: abús de superioritat, discriminació ideològica o reincidència.

La sessió d’aquest 25 de setembre era assenyalada tan sols per a l’establiment formal d’una possible conformitat entre les parts. Perquè feia mesos que els advocats de les acusacions i els de les defenses treballaven en aquest sentit: acceptar la condemna (que hi hagués, per tant, condemna, però que no els comportés entrada a presó), juntament amb una pena d’allunyament de les víctimes (persones i organitzacions), reconèixer els fets i, alhora, el delicte de vulneració del dret fonamental de manifestació, pagament de multes i indemnitzacions a les víctimes i assumpció dels costs del judici. La fiscalia s’hi avenia. Pràcticament tots els acusats, també. Calia formalitzar-ho al jutjat. I aquesta és la (breu) crònica del que ha succeït.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Fotografia: Prats i Camps.
Fotografia: Prats i Camps
Fotografia: Prats i Camps.

Temps d’espera
Encara no són les 9 i 10 que ja es desplega la pancarta. La signa Acció Cultural del País Valencià (ACPV): “País Valencià antifeixista”. La convocatòria de la concentració era a les 9.30, però feia feta no té destorb. Durant el matí, a més a més, acudiran a la pancarta representants de partits polítics, sindicats i entitats, per donar suport a la concentració (Papi Robles, Ferran Puchades o Giuseppe Grezzi, del grup municipal de Compromís a l’Ajuntament de València; Maria Pérez, secretària general d’ERPV; Beatriu Cardona, portaveu d’Intersindical Valenciana; Anna Oliver, presidenta d’ACPV…).

La premsa també fa estona que ha arribat. N’hi ha molta. Qui es coneix, qui se saluda, els micros, les càmeres, els adhesius fosforescents que fan d’acreditació. Per a aquest judici, l’Audiència Provincial ha reservat la sala Tirant I, que així s’anomena. La de les ocasions, diguem-ne. A les deu ja s’ha d’haver constituït el tribunal, i faran “un mut”, el moment perquè fotògrafs i càmeres prenguin imatges durant una estona, breus minuts, just abans de començar.

Aquesta és la previsió.

Però no. Tot s’allarga. Que si falta un acusat, que si no sé què: fins a quarts de dotze, res de res, diuen. A fora, paciència. Converses d’amics o de circumstàncies, saber quins bars fan els entrepans més bons, els més ràpids, qüestions pràctiques. Els minuts són lents. Ja no hi ha aquella cosa d’abans, l’estrany joc de deduir si l’anabolitzat que ara entra i que camina de puntetes com per aparentar ser més alt és un dels encausats o si ha vingut per algun altre tema qualsevol. Entra clarament a les travesses el personatge amb la barba estranya, ulleres de sol i pantalonets curts que s’encara als periodistes i els crida que cerquin una feina de veritat: hi ha opinions de tota mena i al final resulta que sí, que seurà dins la Tirant I, a la banda dels acusats. Quan aquell altre, el que duu tot el cos tatuat amb símbols i expressions nazis, prova d’entrar per una porta i resulta que no tocava i ha de tornar a sortir i aconseguir finalment endinsar-se a l’ampli vestíbul de l’edifici judicial per la portella correcta, no hi ha travesses: Vicente Javier Estruch Cortés, àlies Alfarrassí, és un ultra conegut que ja acumula antecedents penals per agressions i tràfic de drogues i que s’adreça de lluny a la gent de la concentració. Vol ser provocador. Fa un gest amb les mans. Diu que “se la passeu plorant”, però se li trenca la veu. Els nervis. Ha de trobar la porta d’entrada. Tot alhora no pot ser.

La premsa necessita imatges, comentaris, que passin coses que es puguin explicar. De mica en mica en va tenint. Allò de l’Alfarrassí, un advocat de les defenses dels ultres i que es presta a fer declaracions. De seguida és àvidament encerclat de micròfons. Diu “esperem que hi haja una conformitat” i recorda que, de fet, els acusats ja han pagat els imports de la responsabilitat civil i els costos del judici.

Enrenou de togues negres
Quan la premsa entra a la sala, ja hi ha tothom a lloc: advocats de les acusacions i la fiscal Susana Gisbert, els jutges al centre i, a la dreta, quatre fileres llargues de cadires amb els advocats de la defenses, tots amb togues negres. Al fons, apilonats, els vint-i-vuit acusats. Quan detecten les càmeres, es tomben pràcticament tots de cara a la paret, es tapen com poden, la samarreta, una mà, el mòbil. L’exposició, a la majoria, no els fa cap gràcia.

I d’entrada, un cop els fotògrafs ja s’han retirat, sembla que la cosa tindrà el tedi de les repeticions: vint-i-sis acusats dels vint-i-vuit acorden la conformitat, i tan sols hauran d’anar ratificant-ho un per un. Tots, llevat de Francisco Moreno i de José Antonio Garcia Herrero (un ultra agitador de les xarxes socials), que tenen peticions de penes més baixes. Però hi ha un rumor, una agitació de togues al sector de les defenses. Què passa? Que diuen que no s’han llegit l’acord. No pot ser. Això diuen. I que els tres-cents metres, no; els tres-cents metres, no. Una exclamació dramàtica: “Signifiquen el desterrament de la ciutat de València!” El jutge pregunta. La fiscal aclareix que aquesta qüestió, l’allunyament a tres-cents metres de les víctimes, ja era inclosa a l’escrit originari, que ara tan sols s’hi han fet minses modificacions formals que “no signifiquen cap canvi essencial en cap de les condicions”. Deu minuts de recés per a aclarir-se. I sap greu no poder enregistrar les imatges, perquè plàsticament tindria el seu què, el rebombori de togues que es forma a la sala durant aquests deu minuts. Sembla que els advocats de la defensa vulguin forçar la situació in extremis. Reduir els metres. El que sigui. Proven de regatejar. Allà mateix. Els advocats de l’acusació els diuen que allò no és cap subhasta.

Continuarà
A les 12.45 tornen els jutges. Quan li diuen que encara hi ha advocats que afirmen que no s’han llegit l’acord, el president del tribunal deixa anar, en castellà, que agrairia a les defenses “una mica de serietat”: “Sembla una broma que a hores d’ara no sàpiguen si hi ha conformitat o no.” I suspèn el judici. Durant el recés ja deu haver mirat el calendari, perquè de seguida diu que serà els dies 4, 5, 6, 7 i 8 de març de 2024.

I tothom fora.

Els acusats surten com han entrat, els uns dissimulant, els altres llançant insults. La fiscal, Susanna Gisbert, explica això que s’ha vist, que algunes de les defenses ara no han volgut l’allunyament de tres-cents metres, per bé que des del principi constava a l’acord de conformitat. Ha parlat de la “falta de professionalitat” que ha fet enfadar el president de la sala i ha aclarit que, com que no han acceptat l’acord, la fiscalia manté les peticions inicials: “No les de l’escrit que havíem pactat.” Possibilitats de refer-lo? “Sempre n’hi ha, però com més naus cremes, més difícil et serà.”

Maria Josep Martínez, una de les advocades de les acusacions particulars, ha ironitzat sobre la grotesca actuació de les defenses: “No ho devien d’haver llegit bé, perquè els termes hi eren des del minut zero.” Si han volgut tibar la corda per esgratinyar alguna rebaixa, l’han trencada i han caigut de cul. Tal com declarava Anna Oliver, presidenta d’ACPV: “Ara valorarem si eixa oferta d’acord es manté… o no.”

De fet, en un comunicat emès tan bon punt s’ha sabut la suspensió del judici, ACPV remarcava els objectius que mantenien, amb el conjunt de la Comissió 9 d’Octubre: la condemna clara dels agressors; fixar, per als culpables de violència feixista, una pena d’allunyament de les víctimes;  i  aconseguir que, “amb el reconeixement del delicte de vulneració del dret fonamental de manifestació”, “per primera vegada es reconega el caràcter polític de la violència antivalenciana”.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any