Els tresors de saviesa que ja no podrem llegir ni llegar

  • Els catalans –molts– feren un gran esforç de continuïtat, recuperant la llengua, restaurant els llocs, reprenent la saviesa dels llibres oblidats. Avui, però, puja una generació que no vol ajupir-se mentalment a retrobar la senda dels avantpassats

Joan Ramon Resina
07.04.2024 - 21:40
Actualització: 07.04.2024 - 21:45
VilaWeb

Hegel encunyà el concepte de treball de la negació per a designar un dels moments de la dialèctica de la història. D’acord amb aquesta idea, la negació és necessària al progrés. Adaptat a la psicologia, el treball de la negació implica la repressió dels instints i la sublimació de la força instintiva en cultura. Com més cultes, doncs, més insatisfets. Més recentment, el psicoanalista francès André Green ha considerat el treball de la negació com una part essencial de la formació del subjecte sobre un rerefons de pèrdues i absències. Fer-se adult vol dir interioritzar el buit insuperable entre desig i satisfacció, ideal i realitat.

Els catalans fa segles que ploren la desaparició de la Corona d’Aragó, un dels molts reialmes que un dia foren potents i un altre dia esdevingueren inviables. D’aquestes entitats submergides per la història n’hi ha una munió, i algunes foren estudiades per l’historiador britànic Norman Davies a Vanished Kingdoms. Com deixa entreveure el subtítol –The Rise and Fall of States and Nations– el llibre tracta de l’ascens i la davallada dels estats i les nacions. Els qui afirmen que Catalunya mai no fou un estat farien bé de llegir el capítol sobre el Regne d’Aragó, propiciat i dinamitzat per catalans (comprenent en aquesta denominació valencians i mallorquins). Però també hi trobaran les raons del fracàs d’aquell compendi de regnes per a esdevenir una nació en el moment en què es formaven les nacions modernes. En cert sentit, el catalanisme, de la Renaixença al pujolisme, fou la recerca de la nació malaguanyada, mentre que l’independentisme és la recerca de l’estat perdut.

Entre els estudiosos de les nacions hi ha diversitat d’opinions sobre si fou primer l’ou o la gallina. Alguns creuen possible fundar un estat postnacional damunt el buit d’identitat. Però la història va plena de reflexions amargues sobre la decadència cultural a causa de la ruptura amb el passat de la nació. Al segle IX, quan Catalunya començava a existir amb la fundació de la dinastia comtal de Barcelona, Alfred el Gran, rei dels anglosaxons, es planyia de la decadència d’Anglaterra en una carta avantposada a la traducció a l’anglès antic de la Cura Pastoral del papa Gregori I. Val la pena de citar-ne tot un paràgraf:

“Llavors, en recordar tot això, també vaig recordar haver vist, abans no fos tot cremat i devastat, que per tot Anglaterra les esglésies eren plenes de tresors i de llibres, i també de molts servidors de Déu. I aquests treien molt poc profit d’aquells llibres, car no hi podien entendre res, pel fet de no ser escrits en el seu idioma. És talment com si haguessin dit: ‘Els nostres ancians, que antigament curaven aquests llocs, estimaven la saviesa, i gràcies a això aconseguiren riqueses i ens les varen llegar a nosaltres. Encara podem veure’n les passes, però ja no els podem seguir.’ I per tant ara les hem perdut totes dues, riquesa i saviesa, per no voler ajupir-nos a les seves passes amb les nostres ments.”

De mitjan segle XIX als anys setanta del segle passat, els catalans –molts– feren un gran esforç de continuïtat, recuperant la llengua, restaurant els llocs, reprenent la saviesa dels llibres oblidats. Avui, però, puja una generació que no vol ajupir-se mentalment a retrobar la senda dels avantpassats. I per raó d’aquesta deixadesa les institucions són devastades i els servidors no treuen profit dels llibres que s’hi conserven. Parlo, és clar, de la universitat en general, però en particular de la de Girona, perquè aquest emblema de la ciutat que se sol considerar un baluard de la llengua ara tolera, i tolerant-la fa seva, la disculpa abjecta d’una professora titular, ostensiblement en nom propi, però involucrant la institució, per la “falta d’ètica universitària” de l’ex-consellera Gemma Geis en haver insistit a examinar-se en català per a una plaça de professora agregada. En comptes de defensar la sobirania universitària i la racionalitat convivencial prioritzant la llengua de comunicació interior de la institució, que també és llengua oficial del país, la professora Maria Mercè Darnaculleta s’ajupí no pas per seguir la petja dels avantpassats, sinó per fer-se agradosa a l’examinador forà que considerava el català indigne de la categoria universitària.

En una universitat mereixedora d’aquest nom, els bons oficis d’aquesta professora en bé de l’eminència forana haurien rebut una resposta fulminant. En podria citar força exemples, però n’hi ha prou de recordar les dimissions recents de les rectores de Harvard i de la Universitat de Pensilvània arran d’unes declaracions desafortunades al Congrés dels Estats Units. El context i els motius són molt diferents, és clar, però denoten una gran diferència en la responsabilitat exigida als representants institucionals davant els atacs a la seguretat emocional de les persones. En l’afer de la Universitat de Girona, l’atac a la professora Geis no fou sols personal, amb la intenció d’humiliar-la, sinó col·lectiu, un assalt a la dignitat i benestar de tots els catalans dins i fora de la institució. I encara fou una escomesa contra la institució, ho reconegui o no l’autoritat acadèmica, quan l’incivil catedràtic de la Complutense li negà la categoria d’universitat en la mesura en què faci ús de la llengua pròpia.

Fins ara el rectorat no ha adoptat cap resolució de suport a la professora Geis ni cap sanció a la ingerència pretesament normativa de la professora Darnaculleta, representant de la universitat al tribunal. Tampoc el Departament de Recerca i Universitats no ha obert cap investigació sobre l’afer. Incapaç d’enfrontar-se amb els problemes expeditivament, el president Aragonès opta per la fugida endavant, interposant un dic administratiu entre el fangar i la incumbència. Així anuncia l’ampliació de la burocràcia amb una flamant conselleria de la llengua catalana, si és reelegit el 12 de maig. I amb aquest gest deriva el català, que hauria de ser el mitjà de comunicació institucional per defecte i l’atmosfera espiritual que englobi tota acció de govern, a un departament especialitzat, on quedaria reclòs com l’atenció ciutadana o els afers sectorials de caràcter singular, privatiu i problemàtic.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any