Els testimonis de l’atac israelià a Rafah expliquen les escenes horribles que hi van viure

The Washington Post · Miriam Berger, Hajar Harb

Jerusalem. L’atac aeri mortal d’Israel a un campament de tendes a Rafah diumenge a la nit ha desfermat una condemna internacional generalitzada, i encara ha fet que l’atenció se centrés més en l’ofensiva d’Israel contra Hamàs al sud i la situació desesperada dels civils de Gaza.

Testimonis dels fets descriuen escenes horribles diumenge a la nit, quan els incendis arrasaven el campament improvisat del barri de Tal al-Sultan i van matar no pas menys de quaranta-cinc palestins, segons el Ministeri de Salut de Gaza. Els pares cremaven vius a les tendes mentre els nens demanaven ajut a crits. Els metges expliquen la dificultat de tractar ferides de metralla tan extenses amb uns recursos mèdics tan migrats.

En un discurs al parlament, ahir el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, qualificà l’atac a Rafah de “accident tràgic”.  Però la realitat és que s’hi van viure les escenes més esgarrifoses de la guerra.

Mohàmmad Al-Haila, de trenta-cinc anys, va anar a comprar mercaderies a un venedor local quan va veure una gran resplendor seguida d’explosions successives. Llavors va distingir les flames. “Vaig sentir com si el meu cos es congelés de por,” explica Haila, desplaçat del centre de Gaza, al Washington Post per telèfon.

De seguida va córrer a cercar els seus familiars i “només vaig veure flames alçant-se, cossos carbonitzats, gent corrent pertot arreu, i crits de socors cada vegada més forts”, diu. “Érem impotents per a salvar-los.”

Haila ha perdut set familiars en aquest atac. El més gran tenia setanta anys. Quatre eren nens.

“No vam ser capaços d’identificar-los fins aquest matí, perquè els cossos eren carbonitzats,” explica. “Les cares són desfigurades i n’han desaparegut completament les faccions.”

Ahmed al-Rahl, de trenta anys, encara sent els crits. Ell i la seva família es preparaven per anar a dormir quan van sentir grans explosions, explica Rahl, també desplaçat del nord de la franja. La seva tenda va tremolar i la confusió es va apoderar del campament.

“Ningú no sabia què fer,” explica. “Els nens que hi havia, amb les seves famílies, en aquelles tendes es precipitaven cap a nosaltres, demanant-nos que salvéssim els seus pares, que es cremaven.”

Rahl va agafar un extintor. Però “no sabia què fer per ajudar la gent mentre es cremava”, explica. Al voltant hi tenia “cossos desmembrats, cossos carbonitzats, nens sense cap, cossos com si s’haguessin fos”, conta.

No hi havia aigua per a extingir el foc, que consumia ràpidament les precàries tendes de roba i plàstic. I els bidons de gas utilitzats per cuinar explotaven, cosa que encara augmentava el caos.

“Vaig veure amb els meus ulls algú que es cremava i em demanava ajuda i jo no li vaig poder salvar la vida,” diu.

Mohàmmad Abu Shahma, de quaranta-cinc anys, de seguida va córrer a comprovar com estaven els seus familiars quan es va adonar que el foc s’estenia. La tenda del seu germà era a uns 400 metres de l’àrea més castigada per l’atac israelià.

Hi va trobar morts el seu germà, pare de deu fills, i la seva neboda de tres anys, que portava per nom Palestina. Hi havia sang pertot arreu, explica Shahma. La metralla havia colpejat el seu germà al pit i al coll; la nena havia rebut impactes al cap. Una altra filla, Jana, de nou anys, estava ferida.

Cap a les deu del vespre, els morts i els ferits van començar a arribar a les poques clíniques de campanya de la zona.

Vint-i-vuit persones ja eren mortes quan van arribar a un centre temporal d’emergència gestionat per Metges Sense Fronteres, a menys de dos quilòmetres del lloc de l’atac, segons que explica Samuel Johann, coordinador d’emergències de l’organització a Gaza. S’hi van tractar cent vuitanta pacients més amb cremades greus, ferides de metralla, parts del cos desaparegudes i més ferides traumàtiques, explica.

Més a l’oest, en una clínica gestionada per International Medical Corps, el cirurgià plàstic Ahmed al-Mokhallalati explica que els membres de les famílies cercaven desesperadament els seus éssers estimats.

Una nena petita, diu, demanava a tothom que passava si havien vist els seus pares. Mokhallalati li va haver de dir que eren morts.

Moltes persones hi van arribar amb ferides horribles i requerien amputacions, explica el cirurgià. Va ser una nit esgotadora, on ell i els seus col·legues van fer no pas menys de 12 cirurgies que van durar hores. De fet, es van quedar sense guants mèdics, bates i subministraments bàsics per a tractar ferides obertes.

Els pacients que necessitaven més atenció tenien pocs llocs on anar, diu. Els dos hospitals principals de Rafah han estat evacuats. L’hospital més petit, conegut com el de Kuwait, va tancar dilluns després de ser repetidament atacat. Una de les poques opcions que restaven era l’Hospital dels Màrtirs d’Al-Aqsa, però això volia dir fer un trajecte dur cap al centre de Gaza.

Mokhallalati explica que va operar una nena de sis anys amb ferides de metralla profundes que s’estenien de la cuixa fins a l’abdomen. Morí ahir al matí.

Aquest campament improvisat a Tal al-Sultan és fora de la zona d’evacuació designada per Israel a Rafah, i els residents no havien pas rebut l’ordre d’anar-se’n, abans dels atacs.

És a la vora –però no hi és inclosa– d’una àrea de zones humanitàries indicada en un mapa proporcionat per l’IDF, l’exèrcit d’Israel.

Els habitants de Gaza, però, amb poca cobertura i escassa bateria de telèfon mòbil, sovint es basen en informacions de boca-orella i fullets en àrab llançats per l’IDF. Els residents es queixen que les ordres d’evacuació i els mapes acompanyants són redactats de manera confusa i difícil de seguir. Molts es pensen que són en un lloc segur i no hi són.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb