25.09.2017 - 22:00
No sé si es tracta d’una simple coincidència magnificada per les meves dèries, però tinc la impressió que d’uns mesos ençà es detecta un augment en la producció de llibres que expliquen la manera com es va desenvolupar el llarg procés de resistència del catalanisme contra la dictadura del general Franco.
No és cap revifalla d’historiadors veterans, ben al contrari: són llibres escrits per gent que no va viure sota el franquisme i que, per tant, fa la seva aproximació al període des de posicions noves i amb metodologies diferents de les que fins ara havíem conegut.
Per ordre cronològic, he de començar esmentant El cavaller Floïd (Proa), la biografia del mecenes i agitador cultural Joan Baptista Cendrós escrita per Genís Sinca, que va aparèixer el gener d’enguany. Més ençà, al juliol, va veure la llum Com una pàtria (Edicions 62), la biografia de Josep Benet escrita per Jordi Amat. I ara fa uns quants dies ha aparegut Sabotatge contra Franco (Angle Editorial), un llibre de Joan Safont que porta un subtítol aclaridor: Episodis d’oposició dels que havien guanyat la guerra.
Els dos primers llibres que he esmentat mereixen una lectura en bloc perquè, tot seguint els fils biogràfics de Cendrós i de Benet, podem conèixer de molt a prop la història de l’oposició catalanista al règim i la seva evolució, amb una trajectòria unitària durant els primers vint anys i escindida en dos corrents a partir de la dècada dels seixanta.
Un assaig polèmic de Jordi Solé-Tura
En canvi, em sembla que ha passat força desapercebut un aniversari digne de remarca: el mig segle de la publicació, el juny de 1967, de l’assaig de Jordi Solé-Tura Catalanisme i revolució burgesa (Edicions 62, ‘Llibres a l’abast’). Un llibre que, amb el pretext d’analitzar l’obra d’Enric Prat de la Riba (del qual aquell 1967 es commemorava el cinquantenari de la mort), començava dient que la història del nacionalisme català és la història d’una revolució burgesa frustrada i a partir d’aquesta premissa descabdellava els seus arguments en tres centenars de pàgines de lletra atapeïda que en aquell moment varen suscitar força polèmica (dintre els límits que la situació permetia).
Una polèmica que va tenir algunes fites significatives com, per exemple, els tres articles de resposta crítica apareguts al número de gener de 1968 de Serra d’Or i signats, respectivament, per Enric Prat de la Riba i Dachs, Isidre Molas i Josep Benet; i la rèplica de Solé-Tura en el número de febrer amb un article de títol eloqüent: ‘La figura de Prat de la Riba i la pseudo-ortodòxia actual’.
Tanmateix el ressò no s’acabà aquí. Trenta anys més tard, Jordi Solé-Tura va dedicar un capítol sencer de les seves memòries –Una història optimista (Edicions 62, 1999)– a parlar del llibre i de les reaccions que va originar. I ara mateix, en la biografia de Josep Benet que ha escrit Jordi Amat, trobem una vintena de pàgines més dedicades exclusivament al tema.
Ens trobem, doncs, davant un llibre que demana una lectura actual per copsar, des de la distància de mig segle, quines conseqüències va acabar tenint i què en queda, de tot plegat. Jo, des de la meva posició de tastaolletes amateur i de persona que vaig viure aquell període més o menys de prop, penso fer properament aquesta relectura, davant de la qual no amago pas que experimento un certa morbositat.
Val a dir que desconec si ara mateix hi ha cap editor que pensi a treure la pols de Catalanisme i revolució burgesa i publicar-lo amb aportacions d’estudiosos que ens ajudin a situar el text en les seves justes dimensions. Penso que, a part de commemorar el mig segle de vida del llibre, seria una aportació interessant i instructiva al debat que vivim a casa nostra sobre d’on venim, on som i cap on ens volem encaminar.
Joan Safont i els sabotatges contra Franco
Reprenc la cronologia de llibres apareguts recentment que he interromput més amunt per dir que cal celebrar la publicació, aquest mateix mes de setembre, de Sabotatge contra Franco, l’últim –i molt recomanable– treball de Joan Safont (Mataró, 1984).
Però abans de continuar faré una altra digressió, aquesta de caire personal: aviat farà trenta anys que em dedico a parlar de llibres en tribunes públiques i una de les coses que he après –i que he procurat seguir– és que a l’hora de jutjar un llibre em cal abstreure’m de l’estat d’ànim que pugui tenir en el moment que el llegeixo per no contaminar el comentari.
Dit això, he de confessar que m’ha estat molt difícil de separar el que Joan Safont explica en el llibre dels records personals que em desvetlla i, sobretot, de la situació de tensió amb les forces policíaques i judicials que vivim precisament aquests dies al país.
Ho dic perquè Sabotatge contra Franco aplega una quinzena d’episodis de revolta contra la dictadura franquista protagonitzada per la gent, diguem-ne, d’ordre i de diners que en teoria havien guanyat la guerra civil però que, tot i això, en un moment determinat varen entendre que l’única sortida digna que els quedava era plantar cara. Episodis de clandestinitat –quinze en total–, dels quals amb els anys hem tingut algun coneixement de manera esparsa o poc sistemàtica i que ara Safont aplega en un sol volum que els presenta de manera cronològica, els amplia i descriu les relacions entre uns i altres.
Sabotatge contra Franco comença el mateix 1939, ‘Año de la Victoria’, amb les primeres i tímides reaccions de l’oposició dispersa en l’exili, i acaba el 1975 amb el cicle de conferències ‘Les terceres vies a Europa’ que es va fer pocs mesos abans de la mort del dictador. Entremig veiem la creació, aviat farà setanta-cinc anys, de la Benèfica Minerva, les festes d’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat, l’evolució de la revista Destino, amb Nèstor Luján, les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde, la irrupció de la Nova Cançó i el triomf del ‘Se’n va anar’, amb Salomé i Raimon, el cas Galinsoga i els Fets del Palau, l’impacte del ‘més que un club’. O la reivindicació d’un munt de persones que es varen arriscar, entre les quals destacaré, només a tall de mostra, Jaume Vicens Vives, Maurici Serrahima i Josep Maria Vilaseca i Marcet.
Ho torno a dir: Sabotatge contra Franco és un llibre que cal llegir per adonar-nos de com varen transcórrer els quasi quaranta anys del règim corrupte i anorreador del dictador i de com, des de dintre, la gent que en teoria li podia ser més afí s’hi va revoltar. El text de Joan Safont té, a parer meu, una doble utilitat: servir, als més veterans, de recordatori d’unes pàgines viscudes i recordades amb tristor, i donar als més joves una idea ben documentada de com un règim basat en l’eliminació de tota veu discrepant va ser capaç de revoltar en unes quantes ocasions unes capes socials que a priori podrien considerar-se més properes que no pas allunyades de tot allò.
Un llibre que parla de fets heroics –efectivament, ho varen ser–, però durs, molt durs de viure. Tant, que mai –MAI– no s’haurien de repetir.