‘La tertúlia proscrita’

Els raonaments d’Aragonès, Junqueras i Rufián que condemnen els acords de la taula de diàleg

  • L'única cosa que queda clara del pacte és que el govern català, o com a mínim ERC, accepta que qualsevol pas endavant requereix reformar la constitució espanyola

Vicent Partal
27.07.2022 - 21:40
Actualització: 28.07.2022 - 13:30
VilaWeb

La reunió de la taula de diàleg ahir a Madrid va ser un despropòsit monumental. Tant, que només cal recórrer a l’hemeroteca per fer-ne el contrast.

En primer lloc, sobta molt que la taula de diàleg la dediquen ara a parlar de la llengua catalana. Ni que siga per la incoherència que denota. El 16 de febrer d’enguany, en ocasió d’una reunió de la comissió bilateral Generalitat-estat, el president Aragonès va advertir Pedro Sánchez: “En cap cas la comissió bilateral no pot substituir la taula de diàleg, que és l’única on abordarem la resolució del conflicte polític entre Catalunya i l’estat.” Separa, per tant, quines coses van a una banda, les administratives, i quines a l’altra, l’amnistia i l’autodeterminació, segons que ha repetit ell mateix una vegada i una altra. Dit això, l’acord assolit en aquest terreny és tan poca cosa que es basa a donar suport a la llei sobre l’ensenyament que el PSC ja havia votat favorablement al parlament i a demanar un “ús del català”, que no queda clar en què consistirà, tant al senat espanyol com al Parlament Europeu.

Sobre aquest darrer acord, em limitaré a copiar un text d’Oriol Junqueras publicat el març del 2010 al diari la República. Diu Junqueras: “El govern de Zapatero ja ens té acostumats a fer promeses que després no compleix. Un exemple més va ser la promesa d’ampliar els àmbits en què el català es podia utilitzar a la UE. Així, el govern espanyol va signar el 2005 acords administratius amb cinc institucions europees per utilitzar-hi el català. Zapatero es va fer la foto, els diaris en van parlar durant dies i va semblar que havíem fet un gran pas endavant. Tanmateix, cinc anys més tard, el govern espanyol incompleix –gairebé metòdicament– aquests acords.

El 2005, efectivament, el president socialista espanyol José Luis Rodríguez Zapatero havia signat acords per a permetre l’ús del català a Europa, uns acords que Espanya no va complir mai. I, el detall té el seu interès, ho va fer a canvi del vot favorable d’ERC al pressupost espanyol de l’any anterior. Com de costum. Un vot que els republicans van justificar precisament afirmant que gràcies a això el català seria oficial a Europa. Sobre el senat, ja he perdut el compte de quantes vegades han promès que ara sí…

I sobre l’acord principal de la taula, l'”acord per a superar la judicialització i reforçar les garanties”, he de dir que és més clar, però bàsicament som davant un text que significa una renúncia oficial a la unilateralitat per part del govern català i la submissió a la via de la reforma de la constitució espanyola.

Amb això, el pas enrere és enorme, gravíssim, i aquesta vegada recorreré a Gabriel Rufián. El desembre del 2005, l’actual portaveu d’Esquerra al parlament espanyol va participar en un acte sobre la constitució espanyola a Sant Adrià de Besòs, i hi va pronunciar una de les seues conegudes frases iròniques quan li van plantejar, precisament, la reforma de la constitució espanyola com a possible via per a avançar en el futur. Rufián va dir que era impossible reformar la constitució espanyola, perquè per fer-ho cal tenir “dos terços del congrés, una esquerra valenta, les set boles de drac i sang d’unicorn”.

Potser ben conscient d’això mateix, el ministre Bolaños es va agafar contentíssim al text pactat ahir per certificar en públic la rendició, tot afirmant que amb això s’impediria “l’enfrontament estèril entre una part de Catalunya que intenta d’imposar els seus postulats i l’altra”. I supose que tots som conscients que aquest llenguatge i aquesta tesi de l’enfrontament interior a Catalunya és un invent de Ciutadans assumit alegrement per l’estat espanyol per esquivar i negar el dret dels catalans a constituir-se en un estat independent. És a dir, a autodeterminar-se. Que és la qüestió sobre la qual hauria de tractar aquesta taula, que ni la tracta ni la tractarà pas mai.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any