Els perills de la nostàlgia literària

  • Fins a quin punt, algunes culpes femenines d’avui van gestar-se en aquells continguts, durant la infància?

Estel Solé
30.11.2022 - 21:40
Actualització: 30.11.2022 - 21:41
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Des que sóc mare, he detectat en mi un ressorgiment nostàlgic cap als referents literaris, musicals i audiovisuals amb els quals vaig créixer. M’he adonat que em venia de gust cantar-los, al meu fill i a la meva filla, les cançons que a mi em cantaven l’àvia, la mare o les tietes quan era petita. He volgut rescatar també les pel·lícules i sèries de dibuixos que jo mirava a la seva edat, i he fet per tornar-m’hi a cabussar de nou, ara amb ells al meu costat. I també he rescatat de les caixes dels dalts els contes que a mi em van llegir o que jo llegia. De tot plegat, en guardava un record blanc, bonic, agradable, i és clar, la topada amb certs continguts en la lletra de les cançons, en els arguments de les històries, les temàtiques o els personatges m’ha remogut més del que hauria imaginat. La nostàlgia aviat s’ha tenyit de perplexitat. Revisar el passat amb els ulls i els ideals d’avui dia és un sotrac insospitat, i són ben pocs els referents que se salven. Tot d’una he aterrat a una realitat incòmoda quan m’he sentit cantar que “el senyor Ramon empaita les criades”, i que “qui gemega ja ha rebut”. La innocència amb què ens vam aprendre la lletra de “El gall i la gallina” també em va deixar tocada quan vaig prendre consciència que cantàvem que quan la gallina s’adormia, el gall li feia un petó, sense consentiment, és clar, i que a ell tant li feia el que pensés la gent perquè “jo ja estic content”.

El cop més dur va venir recordant les estones d’esbarjo quan jugàvem a fer picar les mans mentre cantàvem amb tota lleugeresa una cançó que parlava d’un feminicidi: “Don Federico mató a su mujer, la hizo picadillo y la puso a la sartén. La gente que pasaba olía a carne asada. Era la mujer de don Federico.” De seguida vaig necessitar fer una mirada enrere, i hauria volgut tenir el botó de rebobinar, amb l’esperança de tornar al passat i, tot fent zoom, trobar-hi algun adult advertint-nos que per més popular i divertida que fos la cançó, valia la pena d’analitzar-ne el contingut. I no, no recordo ningú convidant-nos a fer aquella reflexió. Rigoberta Bandini em va fer saltar les llàgrimes aquest estiu, amb la seva versió de “Así planchaba”. Era dins el cotxe amb una amiga sentint la nova lletra de l’Amaia i la Rigoberta, que van rebatejar la cançó amb el títol de “Así bailaba”, i em vaig traslladar amb cinc anys, al pis de la meva besàvia, posant el casset a dins l’aparell i cantant la història d’aquella nena que cap dia de la setmana podia anar a jugar perquè cada dia tenia assignada una tasca de la llar. On va quedar emmagatzemat el significat d’aquelles lletres? Fins a quin punt, algunes culpes femenines d’avui van gestar-se en aquells continguts, durant la infància? Algunes preguntes m’assaltaven, i una constatació: hem crescut amb aquests referents.

M’ha passat igual amb unes quantes cançons, m’ha passat amb sèries i pel·lícules i també amb els contes. Tot d’una em vaig trobar llegint les històries d’en Babar al meu fill, i com que no les llegia tota sola, abans de narrar-les davant seu, em vaig haver d’aturar en sec quan l’elefant es casava amb la seva cosina, quan la història pintava les tribus com a caníbals salvatges, o quan les elefantes fregaven la cuina i ho endreçaven tot mentre en Babar es permetia fer una migdiada. Classisme, dominació colonials, sexisme i uns quants esglais més que em van dur a preguntar-me si havia d’aturar la lectura i tancar el llibre, o bé si era millor continuar llegint i preguntar a la meva criatura, sense influir-la prèviament, què li semblaven aquelles situacions.

Fins a quin punt havia de ser intervencionista? Havia de ser-ho més del que ho havien estat amb mi? Amb el meu fill hem parlat de racisme –hem llegit un conte sobre Rosa Parks i altres històries actuals que versen sobre el tema–, i també hem parlat de masclisme, de la diferència entre classes socials, de la llibertat personal, de l’ecologisme… Però, sorpresa: el meu fill estava tan submergit en la història, en l’èpica, en la trama, que fins que jo no posava el focus en certs temes i en qüestionava la manera com es mostraven, d’entrada, ell, en la majoria de situacions, no detectava cap situació digna de ser analitzada; exactament igual com em va passar a mi de petita quan vaig llegir aquelles històries. Ah… El poder que tenen les històries sobre nosaltres quan creixem! D’ençà de certes experiències, he decidit no prohibir-li-ho, ni evitar de llegir cap dels llibres del meu passat. Equivocadament o no, he optat per aprofitar-los per obrir debat, però reconec que les emprenyades que agafo són considerables.

Fa uns dies, un amic em va fer arribar un conte publicat als anys vuitanta titulat En Frederic i la Caterina. L’autoria anava firmada per l’editorial Susaeta. Al missatge m’advertia que el contingut m’esfereiria, i no s’equivocava. Com bé apunta el títol, el conte parla d’aquests dos personatges, en Frederic i la Caterina, que s’enamoren i comencen a conviure:

«[…] amb prou feines mirar-se als ulls una vegada, ja van quedar ben enamorats. I, com sol esdevenir en aquests casos, es van casar ràpidament. […] El que en Frederic no sabia era que la Caterina era una dona simple i força ximpleta, però aviat se n’assabentaria. […] En Frederic se n’anà al camp a treballar i la Caterina va quedar encarregada de fer el dinar. […] En Frederic va tornar a casa cansat i mort de gana […]

—Has perdut la carn, has vessat tota la cervesa i has malmès la farina –va cridar en Frederic–. Ets una ximpleta!

Aleshores la Caterina, amb els ulls negats de llàgrimes, va dir:

—Si ho he fet tan malament, Frederic, és per culpa teva perquè no em vas dir el que havia de fer. […]»

Em sap greu si, tot d’una, heu recordat haver llegit aquest conte i us he desinflat la nostàlgia, em sap greu si us n’he esguerrat el bon record. Tanco amb més preguntes que respostes sobre què n’hem de fer, d’aquests referents passats, i amb un apunt de positivitat que alhora, al meu entendre, també té les seves ombres: el català de les narracions d’abans era potser més ric en llenguatge (recordo haver après moltes paraules en aquells contes). És clar que això em fa rematar el final de l’article amb una pregunta: si bé és cert que hem millorat molt pel que fa als continguts, em demano si en la narrativa infantil actual, pequem d’utilitzar un llenguatge massa planer, un català massa simple que menysté la intel·ligència de la nostra canalla i els priva d’enriquir el seu vocabulari. Continuaré reflexionant-hi, i us convido a fer-me arribar les vostres reflexions.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes