Qui no va plorar amb Hamnet, ens demanarem d’aquí a uns quants anys, tot donant per fet que el record és el de tota una generació. En un temps tan fragmentat com polaritzat, la unanimitat sembla congriar-se en el film de Chloé Zhao. No recordo cap fenomen cultural de tant d’abast, ni amb Oppenheimer ni amb Barbie. Pot servir per a constatar-ho l’anècdota viscuda fa uns dies, en una cafeteria de la part alta de Barcelona, on vaig parar l’orella a la conversa de dos senyors de cabells blanquíssims pentinats enrere caragolejant al clatell –senyorots, en diria algú, jo no m’atreveixo a tant–, que passava sense solució de continuïtat de parlar de cotxes a parlar de Hamnet, ponderant-ne, fins i tot, les diferències amb la novel·la de Maggie O’Farrell que l’un havia recomanat a l’altre. Confesso, d’entrada, que a diferència d’aquests doctes i lectors parroquians, jo vaig anar al cinema sense haver fet els deures. Ara, com a tants espectadors, també se’m van enterbolir els ulls.

L’experiència personal, literatura universal

En el meu cas, no vaig poder contenir l’emoció en una escena ben concreta. Som a The Globe, el teatre on el dramaturg William Shakespeare –de qui en tot el metratge no s’ha pronunciat el nom– estrena la seva nova obra teatral: Hamlet. D’ençà de la mort del seu fill Hamnet a causa de la pesta, la distància entre Londres i Stratford-upon-Avon s’ha anat fent cada vegada més gran, i la reclusió del bard (Paul Mescal) en la seva obra és un escull insalvable en la relació amb la seva estimada Agnes (Jessie Buckley), amb qui havíem vist teixir ja de bon començament una relació preciosa, contra tota mena de prevencions, prohibicions i convencions. William s’ha enriquit, ha pogut comprar un gran casal per a la família, però la depressió se n’ha apoderat i ha posat distància al seu dolor. Ni l’alcohol ni la temptació del suïcidi semblen guarir-lo. Tampoc no sembla que ho aconsegueixi la literatura, fet que afegeix capes de frustració en l’home, cada vegada més allunyat emocionalment de la dona que estima. És un home endut per la ràbia, per l’amargor.

Dèiem que som a punt de presenciar l’estrena de Hamlet, en un teatre a l’aire lliure, amb llotges galants on es disposa la noblesa i la societat més pròspera, i un populatxo que omple a peu dret allò que ara en diríem platea. Agnes ha pogut arribar fins davant l’escenari i no amaga el disgust per tot allò que tan sols intueix. Comença l’espectacle, amb l’aparició dels sentinelles d’Elsinore. Qualsevol amant del teatre recorda aquell primer acte. Fa aparició el príncep, tan ros com era el fill Hamnet de Will i Agnes. Hamnet/Hamlet, la història d’un fill sense pare i un pare sense fill. L’autor interpreta el fantasma del rei mort, declama les paraules per ell mateix escrites com un alliberament. Hamnet és de Will i Agnes, que estira el braç i la mà cap al fill que reconeix dalt l’empostissat. El públic la segueix en el gest, Hamlet ja és de tots. És literatura universal.

Les nostres morts que vam relativitzar

Una escena de cinema resumeix millor que no pas piles de tractats i conferències el darrer sentit de la literatura. Aconseguir de commoure’ns amb històries individuals que ens atrapen per allò que tenen de col·lectives. En aquest cas, el dol per la mort d’un fill pot activar el mecanisme creatiu que donarà lloc a una de les obres més riques, complexes i superbes de la literatura anglesa –o potser hauríem de dir de la literatura, sense cap afegit. Alhora, això em fa connectar amb allò que escrivia fa uns quants dies la periodista i escriptora Begoña Gómez Urzaiz a La Vanguardia: “Maggie O’Farrell va basar Hamnet en una premissa senzilla però arriscada. I si William Shakespeare va escriure Hamlet destrossat per la mort d’un dels seus tres fills, que es deia gairebé igual que la seva obra més famosa? La suposició implica no només que l’autor va fer servir l’escriptura més o menys com un vehicle per processar el dol –un concepte que ens sembla estrictament contemporani–, sinó que va sentir la mort del seu fill tal com ara entenem que se sent la mort d’un fill, és a dir, com una cosa final i irre­parable. Per òbvia que sembli aquesta idea, contravé una creença molt estesa. Que atesa la mortalitat infantil al segle XVI, i que en general l’infortuni quedava a prop, ja fos en forma de pesta, que va matar el petit Hamnet, o de qualsevol cosa, la desgràcia es prenia d’una altra manera. És a dir, que els nostres avantpassats sentien menys, o diferent.”

No em cal anar gaire lluny en l’arbre genealògic per trobar defuncions infantils. Els meus avis materns van viure aquesta experiència. Una filla morta, recoberta en el silenci i l’estricta intimitat d’ells dos, lluny de l’esguard i l’oïda de la resta de fills supervivents. Però no pas ells i prou. Els meus quatre besavis van passar el tràngol d’haver d’enterrar una criatura. No puc saber com va ser el seu dolor, malgrat que sovint, com deia Gómez Urzaiz, ens hem aconsolat creient que eren uns altres temps. Hem inscrit aquests oncles i ties que no vam conèixer en les fredes estatístiques de la mortalitat infantil fins ben entrat el segle XX, i hem cregut que la gent d’abans era d’una pasta especial, capaç de resignar-se a tenir molts fills perquè també se’n morien molts. La demografia ens ha salvat de pensar gaire en la tragèdia. L’emoció de Hamnet ens hauria de fer connectar amb aquelles morts infantils que vam relativitzar.

Potser ha estat la literatura que ens ha recordat que no hi ha sentiments distants en el temps, i que podem posar paraules als sentiments que no ens van ser transmesos. Podem recordar el Joan Alcover de qui parlàvem fa poques setmanes. O Robert Frost, el gran poeta de l’Amèrica del Nord, que a “Enterrament domèstic”, text aplegat a Nord de Boston, narra el diàleg d’una parella de pagesos de Nova Anglaterra, un matrimoni fet miques per la mort del seu primogènit. Frost mateix, val a dir-ho, havia sofert la pèrdua d’un fill de tres anys, a causa del còlera. No cal anar-nos-en ni tan enrere. Marta Pasqual acaba de publicar L’àngel que em mira (Editorial Pòrtic), una novel·la en què el tabú de la mort prematura esdevé el fil narratiu. El passat familiar del protagonista, el professor Isaac, es troba absolutament condicionat per la mort prematura d’un germà. Aquesta absència d’en Jordi, el germà només tretze mesos més petit, a qui un dia va quedar el coll rígid i els metges no van poder fer res per a salvar-lo, malgrat el 124 blanc derrapant. L’absència –o la presència absent– d’aquell nen enterrat en un taüt blanc, les llàgrimes i l’agror de la mare, el silenci del pare… li van acabar determinant tant la vida com la mort. Però la novel·la també esdevé, de cap a cap, una reflexió sobre la literatura com a forma d’alliberament personal d’aquests llasts del passat. Com a manera de reconciliar-se amb el germà mort i amagat. Com a manera de fer el dol tants anys ajornat. Tot això, malgrat que, com va dir Romain Gary en una cita repetida en la novel·la de Pasqual: “La psychologie, mon ami, ça ne vous cause que des emmerdements” (‘La psicologia, amic meu, no et causa sinó merders’).