Els éssers espectrals

  • Qualsevol corporació que aspiri a ampliar les vendes aquests dies, es posa l'adhesiu de la campanya de torn, encara que durant tot l'any posin restriccions d'indumentària i decència als seus empleats

Anna Zaera
26.06.2023 - 21:40
VilaWeb

Avui, com a prèvia del 28 de juny, també toca dir-ho i dir-se. Durant anys no ens vam poder anomenar; només ens intuíem. Diuen que a Itàlia, les dones lesbianes anaven a comprar croissants cada dia, a la mateixa hora, i això era un missatge encriptat, que la fornera sabia desxifrar a base de repeticions. M’ho va explicar fa anys una amiga siciliana, i mai vaig saber si era veritat o mentida. Segons ella, era així com al seu poble s’identificaven entre elles en una quotidianitat on no hi havia cap espai públic permès fer-ho. Cada poble tenia el seu codi particular per comunicar existències encriptades, i segur que n’hi ha tants que mai formaran part de cap genealogia, ja que precisament la gràcia del codi era ocultar-se. Perquè “les sense nom” si una cosa no podien fer és anomenar-se. L’escriptora Adrienne Rich parlava de la cancel·lació de l’existència lesbiana. Estava cancel·lada perquè no tenia un cos propi, sinó que habitava el cos de qualsevol dona insubordinada, deia ella, de qualsevol fadrina, rara o solitària. Ara, sembla que les coses han canviat, ui sí. S’han posat noms, moltes dones s’han fet visibles amb vides que no eren les que se’ls esperava i fins i tot ho podem explicar. Si és cert que s’ha saltat la barrera de la presència, ara potser podríem  demanar-nos quina és la visibilitat que volem o que necessitem.

Quan arriba el 28 de juny, els éssers espectrals, i jo en soc una, es fan visibles a través dels clixés, reduint les identitats a unes sigles inacabades que volen representar allò que és irrepresentable. Comença la deriva colorista que inaugura l’estiu. L’activista Barbara Ramajo ha escrit un llibre on parla del fantasma lesbià (Bellaterra Edicions), un cos ocult que es fa present en certs moments i després torna a desaparèixer, com en allò del ghosting, sí, però de forma involuntària. Fins i tot quan sembla que ja hem aparegut i tenim un cos identificable, tornem a les tenebres, diu ella. Fent servir la seua lògica fantasmagòrica em pregunto quines són les estratègies de visibilitat i com aquestes suposen, potser sense voler-ho, i al mateix temps, una forma també d’ocultació. N’he identificat tres de bastant clares.

Quan arriba el 28 de juny, el primer que trobem són capçaleres de mitjans de comunicació saturades de banderes de l’arc de Sant Martí, la icona reconeixible. És el moment de l’any que toca parlar-ne, encara que la lluita i el pes es porti a l’esquena tot l’any. Com a periodistes sabem que la repetició dels missatges, fa que aquests es buidin, perquè evita crear noves interpretacions. Al voltant de la data apareixen entrevistes sovint amb preguntes basades en el dramatisme i l’espectacularització de les històries de vida. Moments d’alta càrrega emocional, que es basen en alguna lògica fundacional. Quan em vaig adonar que era gai; quan vaig rebre la trucada que em va canviar la vida; quan, per fi, vaig poder accedir a l’alcaldia d’una ciutat. Les vides són cada dia i no tenen grans moments de revelació. A poc a poc, és cert, els mitjans de comunicació anem ampliant l’espectre de les persones representades, i cada cop veiem, més parelletes de lesbianes velles, sembla que ens ha quedat clar que els gais no són sempre joves, rics i urbans; ni les lesbianes porten el cabell curt, i poden ser o no ser negres, de poble, primes,  musulmanes, putes i catalanes.

L’altra visibilització que potser oculta més que mostra és el nou Sant Valentí de l’amor divers. La comercialització de l’amor per les empreses d’hamburgueses, multinacionals de venda de llibres, de roba o de telefonia. Qualsevol corporació que aspiri a ampliar les vendes aquests dies, es posa l’adhesiu de la campanya de torn, encara que durant tot l’any posin restriccions d’indumentària i decència als seus empleats. Vinga proclames de justícia social i colors a les xarxes socials i als uniformes laborals, encara que explotin els treballadors pagant uns sous miserables per les hores treballades.

També el rol institucional en la lluita crea aquesta boirina que no ens deixa veure-hi clar. El 28 de juny és el moment dels actes institucionals. Les mateixes sigles LGTBIQ+ en paperassa, tríptics i regulacions, deixen constància d’una normalització identitària que té molt d’essencialista. Si s’esmenta, existeix i si existeix s’accepta. Hi ha una acceptació de les persones LGTBIQ+ però, atenció, sempre que s’ajustin a uns requisits i compleixen amb les obligacions del bon ciutadà. Hem assimilat el discurs normalitzador i també hi ha en ell, una lògica aspiracional a ser bons ciutadans, bones persones que han aconseguit emular els models del món heterosexual. Em ve al cap el bon gai, que vesteix bé, que mai podries dir si és gai o no, que és exitós i cult, simpàtic i honrat, i que, sobretot, ha format una família. El tort que ha complert allò que se li demanava. I potser així s’ha fet visible o invisible. I això ho diu molt bé aquella frase perversa: és gai, però no ho sembla, que podria replicar-se, és clar. És lesbiana, però no ho sembla. O és trans, però no ho sembla, i tots els llargs etcèteres.

Ramajo parla de desbordar les identitats, i jo ho entenc com un voler dir que allò que som no està mai acabat i tancat, les nostres vides excedeixen el que en un determinat moment va ser possible i el que no. Perquè en la nostra necessitat de ser també hi ha una impossibilitat de representar-se per sempre. I potser precisament per això hem vingut a dir-nos cadascuna amb la seva circumstància, sempre temporal. A dir-nos “de moment” i no “per sempre”. Perquè allò que som es repeteix i s’actualitza constantment. I quan reapareixem ja no som les mateixes que érem ahir. Per això, com diu Ramajo, cal aparèixer de forma reiterativa. Avui toca -també- dir-ho i dir-se. La lesbiana, i podríem fer-ho extensible a totes les altres existències insubordinades, quan es fa visible s’omple el cos de vulnerabilitat i l’altra meitat de resistència, com si fossin, les dues, cares de la mateixa moneda.

* A la foto, Eleanor Butler (1739–1829) i Sarah Ponsonby(1755–1831), dues irlandeses que van ser parella. Conegudes com Les senyoretes de Langollen, van ser les protagonistes de diversos souvenirs lèsbics en forma de gravats, plats i gots, perquè al segle XIX, no existia en aquella societat cap altre referent identificable.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor